1 de juny de 2013

La libanització de Síria

En els darrers dies hem vist com els països occidentals es plantegen ajudar a les forces sirianes rebels que lluiten contra el règim de Al-Assad. Mentre Rússia continua recolzant sense condicions a l’únic aliat que li queda a la regió. Tant russos com occidentals s’han compromès a celebrar una conferència internacional per buscar una sortida al conflicte al mateix temps que uns el continuen alimentant militarment i els altres es plantegen fer-ho. També hem de considerar, encara que se’n parli menys, l’ajut que reben els rebels per part dels països àrabs del Golf, majoritàriament sunís i de l’altra banda el que rep el règim sirià tant de l’Iran, com de la milícia shií d’Hezbollah.

L’enviament durant aquests dies al règim de Damasc, des de Rússia, de sistemes de defensa SAM-300 - el més modern del seu arsenal - contribueix a l’enquistament del conflicte, quan no a que aquest s’expandeixi i internacionalitzi encara més. L’excusa per a l’enviament d’un sistema tant modern és la de prevenir una intervenció estrangera – occidental o israeliana - que desequilibri definitivament el conflicte a favor dels rebels. Fonts militars del Thsal – exercit israelià - han manifesta el seu temor per la complexitat i les prestacions del sistema SAM-300 . Les autoritats de Tel-Aviv es mostren força preocupades . L’eficàcia d’aquests sistemes antiaeris i antimíssils, malgrat la propaganda, pot ser més que discutible. Cal recordar que a la primera guerra del Golf els sistema antiaeri i antimíssils iraquià, de tecnologia soviètica, va ser molt aviat desactivat, tot just començar l’operació Tempesta del Desert, per les forces nord-americanes i els va permetre dominar totalment l’espai aeri iraquià.

On rau el perill, bàsicament per a l’Estat d’Israel, d’aquest modern armament? Doncs en la seva mobilitat que els permet canviar contínuament d’emplaçament. Els israelians i les forces de la coalició occidental tenen encara present el que varen aprendre de la guerra del Golf del 1991. Llavors el règim iraquià buscava la implicació d’altres països àrabs en el conflicte provocant la intervenció israeliana. Iraq va utilitzar plataformes mòbils de míssils Scud, un desenvolupament a partir de la V-2 alemanya de la segona guerra mundial. Malgrat tractar-se d’un armament ja llavors obsolet, la mobilitat de les rampes de llançament i la seva fàcil ocultació va permetre durant uns dies posar en escac a l’Estat d’Israel mentre l’aviació nord-americana buscava infructuosament, en molts casos, les llançadores que contínuament canviaven de lloc.

La intervenció ja directa i sense embuts de la milícia libanesa d’Hezbollah al costat de les forces de Al-Assad fan tèmer a Israel que algun d’aquests sistemes puguin caure en mans dels chiís libanesos i que siguin utilitzats, no pas necessariament per a la defensa antiaèria o antimíssils sinó com a cobertura d'atacs amb altres tipus de míssils. Cal tenir en compte que el temps d’arribada d’un míssil sobre Israel des del sud de Líban és ínfim. Ja hi ha hagut un parell d’intervencions, no del tot reconegudes per part d’Israel, per tal d’evitar que Hezbollah es faci amb armament sirià d'aquest tipus enmig del caos actual.

Cal esperar que finalment s’arribi a una solució del conflicte que en primer lloc acabi o limiti al màxim el patiment de la població civil i que en cap cas provoqui una extensió del conflicte amb la intervenció d’Israel o de les forces occidentals.

Ara per ara la solució per a Síria, el mateix que va passar a l’Iraq, passa per la “institucionalització” en precari i amb força inestabilitat d’una Síria sense Al-Assad i que cada cop possiblement s’assemblarà més a una extensió del Líban, on malgrat la ficció de l’existència formal d’un Estat aquest està controlat, en cada una de les zones, per diversos poders i les seves corresponents milícies. La minoria musulmana alauita propera en el seu credo al shiisme, és majoritària en la franja occidental de Síria on hi ha els ports marítims que encara poden servir de base a la flota russa, els únics que pràcticament pot utilitzar al Mediterrani per a les seves operacions i desplaçaments.

La ja reduïda flota mediterrània de Rússia només pot sortir al Mediterrani pel Bòsfor, el que fa, lògicament, evidents els seus moviments a l’Otan. Rússia no pot renunciar, pel seu propi interès, prestigi i necessitats militars, al darrer aliat a l’Orient Mitjà i a les darreres bases operatives a la Mediterrània Oriental, concretament al port de Tartús on fa anys que amplia i millora les seves instal•lacions.

És per això que en cas d’un acord internacional es podria mantenir l’status-quo de l’Estat sirià, malgrat aquest, de facto, es reordenaria possiblement en zones controlades per les diferents confessions; bàsicament, alauites i shiís a la part costera occidental. Sunís pel que fa a la resta del país; al nord a la zona d’Alep i a la vall de l’Eúfrates, també al sud. Els Kurds al nord semblen haver ja consolidat la seva pròpia zona . En aquest moments els combats més cruents es desenvolupen en les zones que poden fer de partió. Ahir la premsa parlava de l’ofensiva de les forces de l’Assad a Al-Qusayr, prop d’Homs, en una zona en disputa al límit de la zona alauita amb la suní.

Més al Sud també caldrà estar atents a la zona propera als alts del Golan ocupats per Israel al 1967, lloc des del qual abans d’aquella data la zona de Galilea era contínuament amenaçada i fustigada. El Golan és clau per una altre dels recursos estratègics de la zona; les reserves hídriques que alimenten la zona de Tiberiades i la vall del Jordà. En aquesta zona també viuen els drusos un altra de les confessions presents al sud de Síria.

Pel que fa a la capital Damasc, a la vista dels alts del Golan, es troba al sud al límit d’una zona majoritàriament suní, però molt a prop també de la vall libanesa de la Bekaà de majoria shií. Tot això fa pensar que l’estatus de la capital també serà motiu de disputa; a alguns del seus barris ja ha arribat de fa temps “el front” militar. Finalment queda la població cristina, que bàsicament es troba dins la zona alauita. Aquests darrers dies també ens han arribat notícies que algun poble de majoria cristiana ha estat atacat per les forces rebels, majoritàriament sunís .

Així doncs una Síria post Al-Assad es pot convertir en un estat formal però debilitat, dins del qual i a cada zona “governarien” cada una de les faccions. El final del conflicte pot portar a zones o sectors confesionalment molt més homogenis, aquesta pot ser també una de les darreres i dramàtiques conseqüències per als centenars de milers de refugiats, molts del quals possiblement no tornin a casa seva.

Finalment, aquest conflicte també ens ha de fer adonar que l’Estat d’Israel, malgrat ser una raó, no és ni de bon tros l’únic problema d’aquest països àrabs. Encara pesen i marquen l’esdevenir actual les lluites internes dins del món musulmà iniciades al 661 amb l’assassinat d’Ali, gendre del Profeta, i el seu fill Hussein. Origen del secular enfrontament entre shiís i sunís, conflicte que des d’Occident a vegades no sabem reconèixer i valorar adequadament.

1 de juny de 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada