28 de juny de 2013

El darrer exili

La historia quasi mai es repeteix, contra el que molts diuen, el que passa és que s’imita i es plagia molt bé a ella mateixa. Les conseqüències de les guerres són la mort, la destrucció, la ruïna dels territoris, la gana, la humiliació, la persecució cultural, l’esclavitud, les neteges ètniques i l’exili forçat. Al llarg de la història totes aquestes conseqüències s’han manifestat de diverses maneres i també al llarg dels temps han estat percebudes de diferent manera.

Fa tres cents anys Catalunya va desaparèixer com a estat, les seves lleis varen ser suprimides, la seva cultura perseguida i molts dels seus habitants varen haver de partir cap a l’exili per a no tornar mai més. Molts es varen establir a Àustria, alguns varen prosperar dins l’imperi austríac servint a l’emperador pel qual, com a Carles III “Hispaniarum Rex” (*), havien lluitat. Altres amb menys sort es varen perdre, com a colons, en els territoris avançats que Àustria anava conquerint als turcs. Amb els anys, amb l’aparició de nous estudis, anem de mica en mica coneixent el pes que aquell exili va tenir. Moltes de les persones de més empenta varen abandonar el nostre país.

Mes dissortats varen ser molts dels que es varen quedar; els austriacistes. Patiren persecució i molts d’ells la mort de la manera més ignominiosa. Al voltant d’una cinquena part de Barcelona va ser destruïda; no per les bombes del setge sinó per les mans dels seus propis habitants obligats a derruir les seves cases per deixar lloc a la construcció de la Ciutadella des on havien de controlar als díscols barcelonins. Les universitats foren tancades. La humiliació dels vençuts va ser terrible.

Quan quasi 220 anys després Catalunya va recuperar en part les seves institucions de govern vàrem patir de nou l’agressió que va suposar la guerra civil espanyola. Guerra civil entre espanyols, però guerra d’anihilament de Catalunya. Milers de morts en combat i amb la fi dels combats milers d’assassinats i represaliats. Abans no acabés tot molts varen decidir marxar cap a l’exili, varen ser centenars de milers, molts d’ells travessant els Pirineus en ple hivern i essent acollits de la pitjor manera, no ho oblidem, per una de les principals democràcies del món que va girar l’esquena a la causa de la llibertat. Els catalans al sud de França varen rebre un tracte igual o pitjor que el que aquestes democràcies dispensaven als habitants de les seves colònies.

D’aquest segon exili en tenim moltes més dades. Encara hi ha supervivents i molts fills i nets de supervivents en són testimoni més o menys directes. Va marxar la major part de la “intel•ligència” del país, que tants bons redits va donar als països que els varen acollir. Molts no varen tornar mai més. Els que es varen quedar i sobreviure, represaliats directa o indirectament, varen patir de nou la humiliació i el menyspreu. No els va quedar res més que el treball i en les més difícils de les circumstàncies varen aixecar de nou Catalunya donant-li de nou prosperitat i un grau elevat de benestar.

Amb l’arribada de “la democràcia”, la reforma política feta des del franquisme i amb la vigilància de l’exèrcit; el que es va anomenar transició política i que alguns varen qualificar de modèlica va tornar l’esperança, però va ser un miratge. Llavors va començar una nova “guerra”, sorda i callada, contra el nostre país que ha patit un espoli sistemàtic que es xifra en centenars de milers de milions d’euros. Aquestes quantitats són proporcionalment semblants en relació al PIB a les que va haver de fer front Alemanya al final de la primera guerra mundial com a indemnitzacions als vencedors i que la varen portar a una de les depressions econòmiques més escandaloses dels temps moderns.

Hem arribat al 2013 arrasats, sense infraestructures. Els nostres esforços, els esmerçats per milions de ciutadans de Catalunya, han servit per a major glòria d’un projecte “hidàlguic” d’Espanya. Un projecte que només serveix per a l’oligarquia que fa segles de decadència que el manté per a no perdre el seu poder, arruïnant l’economia productiva per tal que no canviïn les estructures socials que els sustenten. Tot plegat ens ha portat a un carreró sense sortida, una atzucac, del que només podem sortir per un camí.

Ara com en els dos casos anteriors estem vivint un nou exili, amb sordina, però exili al cap i a la fi. En els darrers anys molts dels nostres ciutadans més capacitats estan abandonant el país i com llavors molts no tornaran. Moltes de les persones formades, amb el propi esforç i amb els cèntims del nostres impostos, aniran a donar rendiments a països més o menys llunyans, on en la majoria dels casos seran ben acollits i prosperaran, al temps que ajudaran a prosperar als països que els reben.

Mentre Catalunya, la seva industria i la seva capacitat de generar riquesa es veurà, ja es veu, de forma geomètrica i dia darrera dia més compromesa. Avui els funcionaris de Catalunya han cobrat molt menys que els funcionaris de la resta d’Espanya per l’asfixia econòmica a que ens sotmet l’Estat espanyol, mentre els índexs d’atur i les desigualtats s’incrementen perquè no tenim capacitat per donar solucions i per definir el nostre futur. Catalunya pot acabar essent una regió més d’Espanya, empobrida, que veu com els seus fills han de marxar, molts d’ells nets o descendents d’aquells que ja varen haver d’emigrar des d’altres llocs d’Espanya o que varen patir l’exili de la guerra civil.

Catalunya ja no es pot permetre aquest nou exili. Catalunya ha de decidir per ella mateixa, ha de caminar sola per tal que, en tot el que es pugui, aquest que ara estem vivint sigui el darrer exili. L’hem de fer reversible de manera que molts dels catalans que hi ha avui pel món puguin tornar a ajudar-nos a fer de Catalunya un estat pròsper i lliure.

(*) Rei de les espanyes

28 de juny de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada