15 de setembre de 2013

Apunts després de la Via Catalana

La majoria silenciosa no va anar a la Via Catalana en la que hi varen participar 1.600.000 persones, tampoc varen encerclar “La Caixa” on hi havia algun miler. En cap cas, aquesta majoria no va participar a l’acte del Partit Popular a la Plaça del Rei on en prou feines hi havia 200 assistents. El mateix nombre que va assistir a un enlairament de globus “de los de mejor unidos”. Encara s’està buscant a tantes ànimes silencioses que tampoc eren al temple de la Sagrada Família resant tal i com va aconsellar la plataforma 12-O. La majoria silenciosa que menta Soraya Saenz de Santamaria no sols és silenciosa sinó que també es fonedissa i invisible. La única manera de fer-la aparèixer i que trenqui el seu silenci és que ens permetin “conjurar-nos” per a fer un bon referèndum o finalment unes eleccions plebiscitàries, malgrat que una DUI seria ja a hores d’ara el més adient.

A qui hem d’agrair l’èxit de la Via Catalana? En primer lloc als organitzadors, després als participants, però en cap cas ens podem oblidar del Partit Popular, sense ells no hagués estat possible! Varen ser ells els que gràcies a sengles accions han permès que finalment caigui la bena dels ulls de la majoria dels ciutadans de Catalunya. Sense l’inestimable concurs del PP l’independentisme no seria res! Sense el seu recurs contra l’Estatut, davant el Tribunal Constitucional, molts encara estarien “contents i enganyats”. Però l’Estatut, aprovat pel Parlament, pel Congrés Espanyol i el poble de Catalunya, els devia semblar massa i havien de continuar ensarronant al seu electorat. Que millor doncs, devien pensar, que “fotre canya” al seu particular boc expiatori; els catalans. Però no només ha estat el recurs contra l’Estatut que va acabar mutilat pel Tribunal Constitucional, l’organisme que ells amb la col•laboració del PSOE fan i desfan. També, tot plegat, ha estat possible gràcies a la seva actuació superba des de que varen guanyar les darreres eleccions al Parlament espanyol per majoria absoluta. Una actuació superba amb molts noms propis Wert, Cospedal, Montoro, Bárcenas, Mato, Gargallo, Saenz, Fernández Diaz, ... Botella. Mai un cafè amb llet ens havia relaxat tant als catalans i a ells els havia posat tan nerviosos.

Aquest onze de setembre va ser una festa de tots els que volem una Catalunya plena. Es queixen alguns que no es la festa de tots. Coi quina mala memòria! Si hagués estat sempre la festa de tots en Primo de Rivera i en Franco mai l’haguessin prohibit . La Diada és la festa en homenatge als que varen lluitar per Catalunya, la festa en que commemorem que la lluita per les nostres llibertats continua. Ells ja tenen les seves festes, per als catalans imposades, en las que nosaltres no celebrem res. És el cas del dotze d’Octubre una festa en que commemoren l’anorreament a cops d’espasa de múltiples cultures.

La Via Catalana ha estat un èxit i ha situat Catalunya al món. Ha fet possible que el Parlament britànic aprovés una moció felicitant Catalunya i que des de Letònia i Lituània es sentin veus a favor de la nostra llibertat. Gràcies a la Via Catalana la premsa de mig món ha donat a conèixer el nostre anhel de llibertat. Però no ens en podem refiar dels suports de fora, sinó que haurem de ser nosaltres els que continuem fent tots els esforços, ajudant-nos nosaltres mateixos, per assolir una Catalunya lliure. L’arrogància del Govern espanyol la seva poca habilitat diplomàtica, amb crides a consulta d’ambaixadors i conflictes com el de Gibraltar, són, malgrat tot, una ajuda inestimable per la nostra causa.

L’assalt a la Delegació de la Generalitat ha estat un acte de vergonya aliena i ha fet palesa la incompetència del Ministeri de l’Interior que encara no ha donat explicacions dels informes on acusaven als presidents Mas i Pujol de tenir comptes a Suïssa. En les mateixes circumstàncies hauria dimitit qualsevol ministre de qualsevol país amb un sistema democràtic homologable. Tot plegat presenta una imatge d’Espanya al món que pot fer més comprensible les nostres aspiracions.

També suma a favor nostre la premsa, principalment la de Madrid que continua enredant i mentint als seus lectors i convencent indecisos a casa nostra. El mateix fa alguna de Barcelona. A hores d’ara el senyor Alfredo Abian "vicedirector" de la Vanguardia continua al seu lloc després d’escriure un editorial ignominiós enfotent-se de la Via Catalana. Com a mínim se l’hauria de fer plegar per falta de visió professional, si és que aquest mitjà vol mantenir entre nosaltres la seva credibilitat.

Fins i tot acudeix en auxili de la causa catalana l’inefable Pere Navarro que segueix amb les seves “boutades”. Primer demana que el rei dimiteixi i deixi pas al seu fill i ara el crida a fer de mitjancer volent-nos fer creure que la corona es neutral i que pot arbitrar un procés que pot acabar amb la independència de Catalunya, Si-us-plau! Un Borbó ens va arrabassar les nostres llibertats i ens encomanem a un altre per recuperar-les! No fotem!

Finalment juga a favor nostre la falta de comprensió que des de Madrid tenen del repte plantejat. No han estat els partits, és el poble el que està empenyent! No ho poden solucionar collant al President Mas, que no oblidin que nosaltres el tenim més a prop i estrenyem més fort. La democràcia és el nostre millor aliat! Per això des del Govern Central proven d’impedir el seu exercici oposant la seva legalitat a la nostra legitimitat.

15 de setembre de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada