A tres dies i escaig del proper onze de setembre cal donar un cop d’ull al panorama polític que ha quedat mediatitzat per les declaracions d’abans d’ahir del President Mas. El President va explicar que si la consulta no es podia fer el 2014 anàvem a unes plebiscitàries el 2016. Declaracions, que com tots ja sabem, ha hagut de matisar i aclarir perquè hi ha mil i un pitonissos, destralers, malcontents, malfiats, “catalansemprenyats”..., que havien dit la seva i muntat el seu particular sagramental. Quina polseguera!
Quins atacs d’urticària corrien per la xarxa entre molta gent del nostre dissortat país. M’ha sorprès el dramatisme amb que entomaven aquestes declaracions persones a les que fins aquest moment els havia apreciat un raonament equànime, quin daltabaix! dient pestes dels convergents! Però no han estat els únics en posar el crit al cel, encara que d’alegria, els que han interpretat que això era un tornar a la “via del seny” i a posicions raonables, al “diàleg tan necessari”. Quantes especulacions per totes bandes! Només ha faltat saber que fa una setmana el President Mas i el President Rajoy es varen entrevistar perquè algú, fins i tot detalladament, expliqués el pla de desmantellament del procés sobiranista i que “tutti quanti” s’ho cregués “a pies juntillas”. Només, entre totes, una veu sàvia i raonable la de l’Alicia Sanchez-Camacho que ha continuat insistint: “Que l’únic que vol el President Mas és la Independència de Catalunya”.
Es nota que portem segles de rebre garrotades i malfiem de forma quasi malaltissa. Quan més s’acosti l’onze de setembre, quan més grossa la fem, quanta més gent surti al carrer, més creixeran els rumors, més creixeran les falses notícies i com en una espècie de judici final, quan més s’acosti el dia, més es sentiran “les veus dels falsos profetes”.
Els que hem cregut en la causa independentista hem maldat durant anys per anar convencent a la gent, sabent que fins que els convergents no comencessin a fer el tomb no podríem encarar un procés sobiranista amb unes certes garanties. Tot just acabava de fer el tomb, tot just el President Mas havia fet el que no havia fet cap president de Catalunya en trenta anys, anar a Madrid a dir que necessitàvem estructures d’estat, i ja es sentien veus de que els convergents, “els de dretes”, no eren de fiar, que no eren independentistes de debò, que eren uns oportunistes i que ara que el poble havia sortit al carrer ara canviaven. Això ho hem tornat a sentir aquests dies i ho tornarem a sentir. Però, a veure! No cal convèncer a la majoria de la gent? Doncs? O és que per esdevenir “convençut” calen unes determinades característiques, “un pedigri”? Així serem els de sempre, com fa tants anys, quatre gats! Quina falta de generositat i el que és pitjor, de vista!
Cert que encara hi ha a Convergència i a Unió gent que escalfa la cadira del “puente aereo”, hi ha qui té interessos allà a Madrid o simplement la menjadora; bé es pensa que la té, però quan ja no els sigui útil li donaran un guitza al cul i li retiraran el plat, que no s’enganyi! Possiblement el President a hores d’ara estigui una mica sol envoltat de determinats personatges que ens foten, dia si i dia no, una de freda i una de calenta. Però no són gaire diferents d’altres que també en altres partits i organitzacions encara desfullen la margarida.
Perquè no ens enganyem més, l’ANC ha estirat, ha mobilitzat a la gent. l’ANC va organitzar la gran manifestació multitudinària de l’onze de setembre de l’any passat. Però qui és l’ANC? Doncs el poble! Clar que és el poble! Però també la gent de base i no tant de base dels partits; tant dels que es defineixen com a independentistes primigenis o dels sobrevinguts de fa menys temps, com també gent de partits que no criden a la Via Catalana i deixen llibertat als seus afiliats per si hi volen anar perquè saben que hi aniran. Així com gent que no havia militat en cap organització però que ja creu que ha arribat el moment de fer un pas endavant i la millor manera que han trobat ha estat participar a l’ANC.
Si que ha estat el poble que ha empès als partits i als polítics que ocupen càrrecs electes en una estructura de l’Estat Espanyol, Si! La Generalitat és ara per ara una estructura d’estat espanyola; molts semblen no recordar-ho, començant per Madrid. Però ha estat amb el consentiment tàcit d’alguns d’aquests polítics i dels seus respectius partits que el moviment ha pogut agafar embranzida. Possiblement perquè era un moviment transversal i apolític o més ben dit “apartidista” i amb un únic objectiu, que en principi no amenaçava el seus status particulars ni els de les seves respectives organitzacions. L’ANC ha agafat protagonisme perquè s’ho han treballat i molt durament, no ens enganyem, però perquè des d’una part important de la classe política catalana han cregut que el moviment podia arribar a reforçar la seva posició. Si els partits haguessin vist l’ANC com un competidor polític, com un rival electoral, ja haurien fet caps i mànigues perquè fracassés, simplement silenciant-lo i entorpint la participació dels seus militants.
Avui encara són molts els que fan escarafalls de les declaracions de dijous. Aquest dissabte al Consell Nacional del seu partit i ahir divendres en un trobada amb Oriol Junqueres El President Mas ha matisat les seves primeres declaracions potser no del tot oportunes o potser amb alguna segona intencionalitat, no ho sabem. S’ha reafirmat, això és ara el que hem de creure, que no s’ha fet cap passa endarrere, que la consulta és farà el 2014. Però que si l’Estat ho impedís de totes les maneres es podrien fer eleccions plebiscitàries com a màxim el 2016, el que vol dir que es poden fer abans. Ha xocat que en un moment donat ha semblat fer referència a que ningú s’atreveixi a intentar prohibir un partit de llarga tradició democràtica com Convergència, el que fa pensar que si al 2014 no hi ha acord ni possibilitat de fer la consulta pot haver-hi una amenaça vetllada de suspensió de l’autonomia per part de l’Estat, sobretot si la situació econòmica no es pot redreçar o Madrid continua escanyant econòmicament a la Generalitat.
Cal estar atents! Cal reforçar la mobilització popular! La Via Catalana cal que sigui un èxit! Si pot ser doble cadena millor! Però l’endemà, cal que les organitzacions polítiques segueixin treballant i vehiculant el que la majoria social del poble de Catalunya demana al carrer i va ratificar a les urnes, encara no fa un any, que no és altra cosa que un Estat propi. A tots aquells cagadubtes, llepafils, malfiats, que per desgracia són molts, cal dir-los que es vagin acostumant a sentir-ne de l’alçada d’un campanar i que no ens podrem creure tot el que ens diguin, que caldrà fer cas del nostre pensament lògic, de la nostra intuïció, de la nostra capacitat per destriar el grà de la palla; que pensin que el que ens diran, la confusió que intentaran crear, no serà cap tonteria. No podem menystenir la capacitat de l’Estat espanyol per intentar entrebancar el procés cap a l’Estat propi. Ningú ens ha dit que serà fàcil i caldrà quelcom més que manifestacions i cadenes. Caldrà fermesa i molt de seny i no creure’ns el primer que ens diguin i a continuació muntar un drama!
07/09/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada