“No Podemos ser modernos”. No poden perquè s’adrecen a un electorat que no ho és. A Espanya, en general, li falten unes quantes bullides, “unos hervores” que dirien per allà. A Catalunya tampoc ens escapem, no ens enganyem, a vegades també ens falta “algun tomba i tomba”.
Massa segles d’endarreriment i allunyament de les corrents transformadores europees, revolucions i mogudes múltiples. No és que a Catalunya anem gaire més endavant però almenys vam tenir revolució industrial i la burgesia, la pitjor i la única d’Espanya. Allà, per desgràcia d’ells i nostra, només tenien nobles vinguts a menys, sàtrapes i cacics. Cacics envoltats de militats, capellans, monges i “funcionarios” del Estado.
I així a trompades, pronunciaments, guerres i rodolons hem arribat al 2015. Ara hi ha qui ho vol transformar tot i canviar-ho tot, però no ho plantegen obertament, perquè el seu electorat potencial és aquell tan desinformat com el que cridava “viva las cadenas” glorificant el retorn del rei més pocavergonya de la història d’Espanya, Ferran VII. Almenys el més poca vergonya fins al segle XX.
I com que els dirigents massa voltes són un reflex del seu possible electoral, dels seus possibles seguidors, cal plantejar-nos quant moderns són els dirigents de “Podemos” i també alguns altres dirigents més nostrats.
Avui algun dels grups de seguidors de Podemos, a aquestes alçades cronològiques, es plantejava que és pot ser d’esquerres i defensar “Las Corridas”, les de braus! Naturalment! O sia una mostra més de l’esperit més ranci i antic que se’ns pot posar al davant, realment lamentable!
Per altra part, també recentment, alguns dels seus dirigents s’atrevien a pontificar sobre Grècia, Europa, La Syriza i la Merkel. O sia els compartiments estancs coneguts i reconeguts. Els estats intocables de sempre.
Perquè ells són uns revolucionaris de “tomo y lomo” que es plantegen canviar-ho tot, menys les estructures estatals actuals. Revolucionaris des del curs baix del Duero i Gibraltar fins als Pirineus, mai més enllà! Que a Grècia es pugui fer el mateix que a Espanya, “total llibertat” en tot i només dins del seu conjunt. Sempre, però, mantenint la relació d’estats existent. O sia, el concepte decimonònic d’estat. Si ha d’haver –hi un canvi ha de ser per a tota Espanya, en cap cas més enllà, ni molts menys més cap aquí; sobretot si parlem de Catalunya.
La Casta és espanyola i segons ells, també segons altres, la solució és espanyola. Els dirigents de Podemos a nivell de Catalunya fan increïbles equilibris dialèctics, que deixen al Sr. Herrera com un simple amateur que intenta seguir-los. Per això el seu màxim dirigent barceloní, que encara havia de néixer quan “ la abeja Maya” brunzia a la televisió espanyola, diu que la independència no és el seu tema. L’Espanya de l’abeja Maya que alguns dels seus correligonaris una mica més grans que ell semblen enyorar tant; no pas per l’abella ni per la única televisió que llavors hi havia, sinó per “La Única”, “una Grande y Libre” que pretenen descastada.
A hores d’ara que es pugui fiar el nostre futur a un canvi a Espanya sembla una presa de pel que desgràcia encara molts semblen disposats a acceptar. No podem fiar el nostre futur a una Espanya amb massa deures endarrerits i amb molta gent que ha estat exacerbada contra Catalunya i tot el que faci “olor” a català. Tot plegat per a major gloria i sempre en benefici dels amos de les cadenes, aquelles que encara tan semblen agradar a molts. Canviar Espanya ha estat un entestament de molts catalans, des que Catalunya va perdre les seves llibertats, quan alguns es varen pensar que podien modernitzar Espanya i buscar-hi un encaix nacional còmode per als catalans. Il•lusos! En tres-cents anys molts catalans encara no hem aprés a escarmentar en cap aliè, el dels nostres pretèrits, ni hem volgut aprofundir en el coneixement de la nostra història. Ara encara ho paguem!
I així entre legions de desinformats, que es pensen que ho saben tot, és tant fàcil enredar a la gent . Avui ens trobem amb la paradoxa que mai havíem estat tant a prop de la nostra llibertat nacional. Mai havíem estat tant a prop de reeixir i mai havíem estat tant a prop d’una ensulsiada.
I és que les victòries a començament del segle XXI al món occidental, malgrat trampes i enredades, no deixen de ser victòries democràtiques i no cruentes, amb molt pocs incidents. Però el mateix aparentment passa amb les derrotes. Encara que aquestes si que poden acabar, encara que sigui a ritme més o menys lent, essent cruentes i extintives per a un poble sense estat com és el nostre cas.
Mai havíem estat tant a prop de la victòria i de la derrota, mai havíem estat en una cruïlla com l’actual. Depenent del camí que la majoria del poble agafi podem guanyar o podem perdre. Si per deixadesa, per enterboliment mental, prenem un camí com és canviar Espanya, fent fora la Casta “perquè que no n’hi hagi mai més cap altra”, serà la major quimera de les que es fan i es desfan. De la mateixa manera si prenem l’altre camí desunits serà una altra tràgica utopia. En ambdós casos possiblement només en esperi la gran patacada.
Perquè el que no és cap quimera, sinó una enredada “engaña bobos”, és la eterna discussió prèvia d’esquerres i dretes, la discussió sobre diferents projectes nacionals per a una nació que encara per desgràcia no és i que algun il•lús ja dibuixa com una nació de Pau socialment avançada, Arcàdia!. Una dramàtica constatació de la curtesa de mires, de l’egoisme provincià, d’aquells que s’estimen més ser cua de lluç que sardina. Quan no la mera il•lusió d’aquells que gosen dibuixar un país “superextraxupimegaguay” perquè són incapaços de comprometre’s i construir-ne un de veritat, encara que sigui normalet, o perquè en el fons simplement no l’acaben de voler del tot.
6 de gener de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada