23 de gener de 2015

Quan escrivíem amb tinta xina - Mataró anys seixanta -

Endreçant calaixos he trobat una ploma estilogràfica que ni recordava tenir, la vaig fer servir ocasionalment algun cop ja fa molts anys. M’ha retrotret a un passat que fins i tot respecte a mi ja és llunyà. Recordo la meva primera estilogràfica, tot un luxe! Però el record encara em porta un xic més enllà; el meu primer contacte amb la tinta.

Va ser al col•legi dels Maristes de Mataró i d’això ja fa pràcticament cinquanta anys. Allà als que de pàrvuls ja havíem aprés de lletra i algunes operacions aritmètiques, sí mínimament ja escrivíem, fins llavors només ho havíem fet a llapis, se’ns va a començar a ensenyar cal•ligrafia.

A l’escola dels Maristes que anava jo, a la meva ciutat n’hi havia dues, s’ensenyava Comerç. A l’altra que també era un internat on hi anava gent més benestant, molts eren de fora, s’ensenyava Batxillerat. L’educació orientada al Comerç comportava l’aprenentatge, entre altres matèries, de la cal•ligrafia. Es suposava que una bona cal•ligrafia havia de permetre fer unes anotacions intel•ligibles als llibres comptables, i això es feia amb plomí i tinta xina!

Em vaig trobar, doncs, amb uns vells pupitres de fusta amb el tinter blanc de porcellana. La tinta ens la repartien amb unes ampolles amb un tap de suro travessat per un tubet metàl•lic corbat que permetia que no caigués fora del tinter. A casa varen haver de comprar-me els plomins i el corresponent mànec, així com quartilles de paper assecant, “la tinta la posava l’escola”.

Ens feien omplir planes i planes de cal•ligrafia, fent servir el plomi. Ho fèiem sense prémer en la part en que el número o la lletra havia de ser fi i estilitzat i fent pressió perquè el plomí s’obrís quan calia guanyar gruix. Cada moviment per anar a sucar el plomi al tinter era un possibilitat de fer un esborrall. Submergir el plomí al tinter era una acció que es repetia molts cops al llarg d’una pagina, ja que la tinta de cada sucada durava ben poc. El paper assecant calia col•locar-lo just per sota on es desplaçava el plomi sobre el paper, per tal d’evitar l’inevitable . Tant li feia si havies anat tota l’estona amb molt de compte acabava passant al final de la pàgina; un esborrall que desmereixia tota la feina feta.

Això que ara segurament algú pedagògicament qualificaria de tortura, tenint en compte que es feia amb nois – llavors tots érem nois en aquella escola- que tot just en prou feines enteníem el que llegíem, no era res que a ningú sembles extraordinari. No és pas que a mitjans dels seixanta no existissin encara els bolígrafs que ja existien des de mitjans dels anys cinquanta. Senzillament se’ns preparava per fer uns “clars” apunts comptables amb la millor lletra rodona. Cal recordar que en aquells temps, per exemple, els bancs i les caixes d’estalvis feien les anotacions a mà en les llibretes dels estalviador; ingrés o reintegrament. Si algú n’ha guardat alguna té a les seves mans un record i possiblement una obra artística “feta per múltiples mans”.

Feia decennis i decennis que les coses es feien igual i per això se’ns ensenyava igual. El plomí tenia en aquells temps quelcom més d’un segle d’antiguitat i havia substituït a la ploma d’ànec. Els canvis llavors encara devien semblar lents, malgrat que els temps ja s’estaven accelerant. Després de passar dos anys tacant papers i despuntant plomins-cada cop que el mànec de fusta rodolava pel pupitre que era inclinat queia a terra- de sobte ens varen fer abandonar tots aquells estris. Va començar l’època del bolígraf i quasi tots anàvem amb el mateix; “Bic naranja escribe fino - Bic cristal escribe normal”. Algú aprofitava per portar “l’Inoxcrom” que li havien regalat per la primera comunió i era tot un descobriment descargolar-lo i treure-li la molla o escalfar la "mina" entre les mans quan no guixava.

La moralitat d’aquesta història és que segurament llavors es cometien errors “pedagògics” per falta de coneixement i de previsió. S’ensenyaven coses sense una clara utilitat futura. Més o menys el que deu estar passant ara en altres temes. Ensenyar cal•ligrafia amb tinta xina ben aviat es va mostrar que era una inutilitat o que com a mínim ben poc servei podia fer a la immensa majoria. En menys d’una generació ja teníem ordinadors a casa. Les llibretes d’estalvi, de les que abans parlàvem ja les omplien automatizadament els terminals de teleprocés des de mitjans dels anys setanta. No havien arribar a passar ni deu anys des de que omplíem d’esborralls les pàgines de cal•ligrafia. Tot plegat ara ens pot semblar una mica absurd.

Avui en dia en uns temps molt més accelerats es pot fer més palesa que llavors la inutilitat dels ensenyaments de tot just abans d’ahir que ja van quedar “demodés” ahir. El problema és que a tothom li es molt fàcil mirar enrere, repetir el que ja vam fer ahir, el que ja sabem fer i ens funcionava tant bé; en definitiva seguir la rutina per no acabar enfilant-nos per les parets i és que no tothom pot resistir tanta acceleració. Durant cent anys els apunts comptables es varen fer amb plomí, molt després es varen fer amb una màquina d’escriure,poc després amb un teclat connectat a un ordinador, ara a partir de la lectura d’un codi de barres o qualsevol altre input telemàtic, demà...

Ara Son temps de aprendre contínuament, per tornar a aprendre, per oblidar el que hem aprés i tornar a aprendre de nou; un estat de vetllà permanent que pot trastornar al més ferm. Tot massa accelerat i sense aparent fre. A mi de la cal•ligrafia ben poc m’ha quedat , o potser si? Algun cop algú m’ha dit, quan ha vist una nota que he fet a mà que tinc bona lletra. Possiblement només es una amable deferència, però si hi hagués quelcom de cert el que no sap qui m'ho diu és que per aconseguir-ho vaig suar tinta, tinta xina de la de debò!

23 de gener de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada