9 de febrer de 2015

“Igualicionisme” pervers

Si algú anés pel carrer i de sobte se l’abraonessin un grup de persones i li comencessin a donar cops i aquest algú es defenses com podés, que en pensaríeu si la gent que ho veies de bon començament en lloc d’ajudar a l’agredit, o de separar-los, digués : “quina gent com es barallen!"

Aquí, en un cas tant clar i diàfan, suposo que tots veiem que seria injust posar a un mateix nivell, igualar, a l’agredit amb l’agressor. En definitiva que es tractaria bàsicament d’un acte de covardia de qui hagués pronunciat la frase. Una acte de neutralitat còmoda, “de no voler mullar-se el cul”, de no assumint cap risc de rebre alguna patacada.

Passa quelcom semblant en política on tot és més complex. Per allò de quedar bé quasi ningú s’atreveix a donar massa la cara, a part dels que se l’estan “partint” i ni així encara moltes vegades. El més fàcil es fer comentaris neutres, al més políticament correctes, de l’estil: “fins que els polítics no deixin de barallar-se el Procés no anirà endavant”.

Analitzar perquè es barallen en política ja és més “complicadet”. Analitzar perquè es barallen i quin ha estat el motiu vol dir prendre partit. No em refereixo pas prendre partit per qui tu voldries o per a qui tu més t’interessa. Conseqüentment , per això, es tapen les febleses de l’acòlit i es menyspreen les virtuts de l’oponent. Tot plegat així és la política i molts sembla que encara no ho han descobert.

Molts assisteixen atònits al que està passant i ja haurien d’estar curats d’espants! Que després que d’una manera totalment transversal i unitària en què una gran part del poble de Catalunya s’ha mobilitzat, culminant aquesta mobilització el passat 9 de novembre, ara estiguem tots plegats una mica o molt desinflats, evidentment deixa atònit.

Llavors davant les disputes polítiques es reparteixen equitativament, igualitàriament, les culpes sense aprofundir en el perquè del no enteniment, en el perquè de la baralla, en qui ha estat “l’agredit” i qui “l’agressor” o simplement en qui està disposat a cedir i qui no.

Que el Procés ha estat una cosa del poble és cert. Que l’ANC i Omnium han sabut canalitzar el desig del poble, també és cert. Però també és cert que dins de l’ANC i Omnium no tothom és neutre ni molts menys neutral i que molta gent dels partits hi ha participat; tots, això si, amb un mateix objectiu, almenys fins ara. Que no ha estat el President Mas, ni els polítics pro Procés per extensió, els únics responsables que tot hagi anat endavant és cert. Però tampoc no és just ni encertat mostrar-los a tots plegats com a simples oportunistes, com a “surfers” sobre l’onada popular. Fer això és una caricatura un xic perversa, malintencionada. Una caricatura Bastant interessada, per part d’aquells que sempre s’han definit com a independentistes, quan concretament es parla del President de la Generalitat.

Per primer cop el desig del poble ha trobat ressò en el poder polític català. Per primer cop poble i el seu màxim representant han anat en la mateixa direcció. Molta gent, malgrat tot, el 2012 es va malfiar de CiU i del mateix Mas i es va estimar més fer confiança a ERC .Ho van fer fent un acte de “perdó” o de desmemòria col•lectiva respecte del Tripartit. Ho van fer permetent-los sortir del pou on dos anys abans els havien fet caure.

Els Resultats del 2012 van permetre a ERC, i al seu líder en particular, fer el paper de déu Jano. Alcalde de Sant Vicenç dels Horts i Diputat, líder de l’oposició i soci, a mitjà ombra, del Govern. ERC: primer partit de l'oposició i partit d’esquerres, que dona suport a un govern de dretes i li garanteix l’estabilitat a canvi de fer polítiques socials. Tot plegat esperant el desgast del partit al Govern. Un desgast que ha anat venint tant fruit dels propis escàndols com de les infidelitats del líder d’Unió. També, però, per la impopularitat de les mesures, que si o si, s’havien de prendre per ajustar els pressupostos amb les aportacions econòmiques escanyades i reduïdes que ens tramet el govern Central. Mesures que afecten a qui governa i molt menys a qui li dona simple suport des de fora del Govern.

ERC va apostar fort per la Consulta esperant que CiU i en Mas s’arronsessin. El discurs subliminal era clar. Si és feia la consulta era perquè ERC hi havia apostat fort i apretat molt, sino es feia seria perquè CiU s’havia acollonit. La Sortida d’en Mas, davant la prohibició del Constitucional, els va enganxar una mica amb el pas canviat. El 9N va ser un triomf del Procés, però també del President Mas.

La proposta d’en Mas d'una llista única, “amb garantia de caducitat del seu càrrec”, també, al meu parer, els va agafar per sorpresa. Al final el President Mas ha cedit en els seus propòsits i tot ha quedat molt més a prop del que volia ERC que no pas del que ell proposava, que estava més en línia amb el que havia estat el moviment popular unitari. Això si! Semblava que es garantia un Full de Ruta consensuat que de moment sembla en entredit, perquè ara venen les eleccions municipals i la situació "obliga" a prendre-les com unes primàries de les de setembre.

El 9N vam agafar velocitat i dies després es va punxar una roda. Ara les eleccions no seran fins a la tardor. El full de ruta està per fer i aquest estar per fer jugarà de cara a les municipals del més de maig. Mentre s’està donant temps a que opcions com “Podemos” s’armin i que l’unionisme i els que els donen suport recuperin l’alè. De la lectura dels resultats de les eleccions autonòmiques des del 1984 fins avui s’hauria d’extreure que el nombre de diputats que sumen els sobiranistes s’han mogut sempre en un nombre similar, entre la majoria absoluta -69- i 77. Que fins ara no hem estat capaços d’anar més enllà i que una llista unitària possiblement hagués tingut un efecte multiplicador i hagués donat una imatge impactant i molt potent, sobretot de cara a l’exterior.

Arribar fins a setembre amb un Govern llepant-se les ferides, amb un President de la Generalitat imputat juntament amb dos membres del seu govern i amb un Procés que ja sembla haver deixat de ser unitari, pot ser suïcida. Anar a eleccions al setembre amb una ERC que somia amb repetir i consolidar el “sorpasso pírric” de les europees de l’any passat és una invitació al desastre. ERC per aconseguir el seu objectiu ha de debilitar al seu màxim rival i això és prendre el camí de retorn. Un retorn al vell tauler de joc de l’autonomisme. Un retorn davant la impossibilitat d’il•lusionar un sector de l’electorat que acabarà “comprant” “Podemos” i altres opcions federal/unionistes. Un autonomisme en el que els partits que defensen la independència ja no tindran esma per tirar-la endavant. Un autonomisme “sobre un tauler d’escacs” al que el govern Central anirà reduint els cuadrets i on les manifestacions sobre l’independentisme seran simples brindis al sol.

Som encara a temps d’evitar-ho? Serem tant rucs de perdre la força dels quasi dos milions de vots del 9N? Perdre’m la gran oportunitat històrica? Tant de bo que no!

9 de febrer de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada