26 d’abril de 2015

"Lerroux 2.0 "

L’altre dia en algunes xarxes i en alguns mitjans es va aixecar certa polseguera arrel d’un acte a Barcelona d’Ada Colau. Es tractava d’un acte en el que el reclam, l’estrella convidada, era el Gran Woyming. En un moment determinat Ada Colau es va fer una “selfie” amb un Iphone darrer model. Tothom té dret a gastar-se els cèntims en el que vulgui, malgrat sembla incongruent que algú com ella llueixi un “signe extern” que a preu de mercat pot arribar a costar 700 euros pel cap baix, quelcom més que el salari mínim interprofessional! Aparentment, tot plegat, sembla una mica contradictori sobretot quan algú s’ha fet un nom defensant a la gent que no pot pagar la quota de la seva hipoteca i es desnonada.

Un Iphone no deixa de ser un símbol d’estatus, una manifestació d’un estil de vida que queda molt lluny de les penúries de molta gent. Un iphone és, no ens enganyem, un símbol d’estatus una manera, per a alguns, d’aliniar-se amb els triomfadors en una societat que ha fet de l’ostentació bandera i de la imatge la constatació del triomf . En definitiva, es tracta un signe extern d’aquells que està dient a tothom que la vida ens va bé o com a mínim no ens va malament del tot. Aquí ve doncs la pregunta, com és guanya la vida la senyora Colau? De quina manera cobria les seves necessitats, que no semblen només les més vitals, mentre lluitava en defensa dels més perjudicats per la crisi econòmica.

Fa un parell d’anys des de la premsa conservadora madrilenya es va llençar l’acusació que la senyora Colau cobrava d’una entitat, una ONG; l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals -DESC. Aquesta entitat bàsicament, afirmaven, vivia de les subvencions dels organismes públics, fins a un total de 3,7 milions d’euros al llarg de diversos anys i amb un pressupost de 700.000 euros anuals. Per aquelles dates, des del DESC, es va sortir en defensa d’Ada Colau, es reconeixia que cobrava de l’organització però deien que complia amb les seves obligacions contractuals amb una dedicació amplíssima. Qui això afirmava era el Vice-President de DESC el senyor Gerardo Pisarello que és ara el número dos a la candidatura de “Barcelona en Comú” encapçalada per Ada Colau. Candidatura que aglutina des de gent “independent”, com els dos primers de la llista, fins a gent de “Podemos” i a gent d’ICV – EUiA. La molt independent Colau es presenta amb ICV que és el segon partit més endeutat a Catalunya, principalment amb “la Caixa”. ICV-EUiA són la font de finançament per mitjà de la malèfica Caixa i la garantia de disposar d’espais electorals i presència als mitjans. Per la seva part la gent de l’Ada Colau i de “Podemos” són la garantia per a ICV and Cía de no quedar al marge i fora de l’Ajuntament de Barcelona. Una bona simbiosi!

“Podemos” és un “producte de laboratori” de la Complutense de Madrid que ha pogut prosperar gràcies a que els seus membres tenien lloc i sou a la Universitat. Així mateix han pogut disposar dels avantatjosos beneficis que els ha reportat l’assessorament a determinats països, que per cert “funcionen com un rellotge suís”. També han disposat dels “desinteressats” altaveus mediàtics posats a la seva disposició per determinats grups de comunicació . Pel que fa a viure de la Universitat, recordem el cas Errejón a la Universitat de Màlaga “on hi estava dia i nit”. Ada Colau, per la seva part, és un “producte” de les ONG subvencionades amb cèntims de tothom. Una persona que es va saber col•locar com a figura visible d’un moviment, els dels desnonats. Un moviment que va abandonar fent manifestació pública i explícita que no anava a cap partit. Simplement ha acabat anant del bracet d’un partit – ICV- que és el que li ofereix garantia de finançament i visibilitat pública.

A començament del segle XX se’ns explica que el líder del Partit Republicano Radical. Alejandro Lerroux, va saber mobilitzar una part important de la classe treballadora barcelonina. Lerroux fill de militar ho va acabar fent al servei del vell centralisme espanyol. Sota l’aparença d’un antimilitarisme i un anticlericalisme demagog va aconseguir entabanar a molta gent. Ho va fer anant contra la llengua i la cultura catalana i contra el moviment catalanista. Finalment va haver de marxar de Catalunya, envoltat d’escàndols que el van allunyar del seu electorat barceloní. Amb els anys, Lerroux va acabar essent Cap de Govern durant la República, aliat amb la dreta més conservadora, durant el bienni negre. Era Cap de Govern quan es va reprimir, de manera sagnant, la revolta proletària a Astúries. Ja allunyat de la política per escàndols relacionats amb l’estraperlo va arribar a “flirtejar” amb el franquisme i es va adherir a l’aixecament militar del 1936.

Doncs bé, l’Alejandro Lerroux de començament del segle XX quan viatjava en tren a Barcelona, en primera, després de dinar “opíparament” i quan ja estava a punt d’arribar al seu destí, es canviava de roba i passava a un vagó de tercera. A l’estació baixava del tren on l’esperaven el seus acòlits i se’ls adreçava amb un entrepà a la mà dient-los: “Diuen que menjo en grans restaurants! Mireu companys aquí està el meu sopar!”. No sabem que hauria fet en Lerroux avui amb un Iphone, se l’hauria guarda’t a la butxaca?

Malauradament el lerrouxisme, amb les senyes que identificaven el moviment que eren la demagògia i l’anticatalanisme, perviu adaptat als temps actuals i amb molt bona salut. Hi ha cops que es manifesta de manera oberta i altres de manera molt més subtil, però sempre de manera efectiva per als seus propòsits.

El lerrouxisme en els temps actuals és un “lerrouxisme 2.0” perquè interacciona en diferents àmbits i de diferents maneres. Des d’aquelles d’una aparent innocència fins a les més dures i descarnades. La història no es repeteix, però s’imita molt bé. El lerrouxisme com a moviment propi de Catalunya que al final s’acabà expansionant i governant Espanya el tornem a tenir present i el seu millor exponent són C’s i el seu líder Rivera , que igual que van fer els radical de Lerroux que van acabar anant del braçet de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autonomas), poden acabar pactant quan els sigui necessari, a ells i a Espanya, amb el Partit Popular.

Però aquest “lerrouxisme 2.0” es polièdric. Per això es manifesta per mitjà d’aquella dreta, que fins abans d’ahir se’ns presentava radicalment disfressada de progressisme i ciutadania, fins als moviments antisistema, com antisistema eren fa cent anys els anticlericals. El missatge final, de qualsevol de les cares d’aquest poliedre neolerrouxista, sempre és el mateix; combatre d’una manera o altre qualsevol moviment que pugui arribar a permetre que Catalunya sigui un país lliure. Ho faran aliant-se amb la dreta de tota la vida, rendint acatament al Rei, o entabanant a la gent més desesperada amb falses promeses.Si cal ens diran que “Catalunya no pot ser independent fins que tots el catalans no tinguin una vida digna” i molts s’ho creuran sense adonar-se que a Espanya segur que no la tindran mai. No s’adonaran que els que això els diuen , els nous lerrouxistes, tal i com va fer don Alejandro, l’únic que aspiren es a detenir el poder i a salvaguardar la integritat de l’Estat espanyol. Qui ningú s’enganyi, com molts van fer al 1982, cap d’ells representa un canvi, en tot cas un recanvi! Un simple gir lampedusià!

25 d’abril de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada