21 d’abril de 2015

"La Porteta" (V) – Mataró anys seixanta

Al cap d’amunt del carrer Josep Castellà s’obria i s’obre encara el que s’anomena el barri de “l’Havana”, on el Camí Ral després d’una petita corba passat el carrer de les Rates, resseguint les cases de can Marfà, es tornava a adreçar en direcció a Llavaneres. Les cases del Camí Ral, eren cases antigues, “ravaleres”, que a redós de dit Camí Ral havien anat eixamplant la ciutat de Mataró. Eren cases construïdes a partir de finals del segle XVIII, del les que hi havia entre el carrer Josep Castellà i el carrer Floridablanca avui ja no en queda cap.

La Primera d’aquestes cases era l’Espardenyeria. La seva paret mestra exterior donava al carrer. Era una paret feta de pedres apilades, més o menys ben disposades que no estava pas arrebossada. Com la resta de cases tenia pati a la part posterior orientat al Sud i que en el seu dia limitava amb les terres de Cal “Paretern”.

A l’Espardenyeria si entrava, doncs, des del Camí Ral. Era una entrada no massa ampla, sobrealçada calia superar un esgraonat al capdamunt del qual un petit replà quedava tancat a banda i banda per dos petits aparadors i al fons per la porta de vidre de la botiga. A l’aparador sabates, espardenyes, algunes xancletes i també les llavors populars xiruques. Una diversitat de genero suficientment abundant per a qualsevol ocasió, sense ser en excés exigent. La botiga normalment la regentava la dona de la casa. La família es deia Rovira, tenien dos fills, un d’ells un xic més gran que jo; en Joanet.


Al costat de l’espardenyeria hi havia una altra casa que llavors també era un negoci, en aquest cas una forneria. Les forneries a Mataró tenien llavors, la majoria, un únic obrador. O sia que totes tenien el mateix pa que es feia a “Panaderias Reunidas” . En algun cas quasi excepcional, es podia trobar pa en algun altre lloc de la ciutat servit pel forn Maresma del carrer de Barcelona. L’Obrador de “Panaderies Reunidas” havia estat a la cantonada del carrer de Balmes amb el carrer Campeny, que llavors quedava tancat i no arribava fins al carrer Sant Antoni. Amb els anys les “Panaderies Reunidas” es traslladarien a unes instal•lacions més modernes al barri de Cirera, que finalment també quedarien en desús.

A la forneria llavors no hi havia pas tant a triar com ara, ni de bon tros! Barres de quart, de mig i de quilo, pans casolans de mig i de quilo, en cap cas te’ls tallaven! També diàriament es podia trobar coca de sucre, alguna pasta amb cabell d’àngel o pinyons..., també hi havia Donuts de sucre. El Pa es pesava i sempre calia afegir la torna per acabar de completar el pes. Aquesta torna era un tros de pa que et tallaven, sempre amb un moviment ràpid i precís, amb una cisella sobre una base de fusta. Cisella que també servia per fer els talls de coca. El pa es comprava a diari i els dissabtes i vigílies de festa doble, ja que era inversemblant que el diumenge i altres dies festius s’obrís. Cal dir que el pa de llavors, a diferència dels d’ara molt més cruixent, tenia una “vida molt més llarga”. A la forneria recordo que també hi havia apilats a l’entrada unes bosses de paper marronós/grisós que contenien carbonet d’alzina de diferents gruixos i sobres amb fullaraca per encendre aquest carbonet. Moltes cases encara tenien el fogonet de carbo i encara s’hi cuinava amb aquest combustible, que ningú pensi que llavors ja hi havia barbacoes.

Fins al carrer Floridablanca restaven un parell o tres de cases en les que ja no hi havia cap altra negoci. En una d’elles hi vivia una senyora, la Juanita, que sempre anava amb una gosseta de color blanc que si mal no recordo l’anomenava Fanny. A la casa del costat hi vivia l’Antonieta a la que recordo també força bé. L’Antonieta de can Cortina, així l’anomenàvem a casa. La seva família era d’una casa del mateix nom del veïnat de Mata, just al costat de la Riera de Sant Simó que estava al camí just per sota del de les Cinc Sènies. L’Antonieta era “la practicanta” o sia la senyora del barri que sabia posar injeccions. Tot era agafar un mal de coll fort o febre i fer la seva aparició a casa l’Antonieta. La recordo amb la cara rodona, el cabell recollit, amb ulleres i amb un color de pell rosat. Quan venia a casa i després de la primera salutació i alguna frase referida al malalt, o sia jo, la pregunta de rigor: teniu una mica d’esperit de vi? L’Antonieta portava les xeringues de vidre i les agulles hipodèrmiques d’acer, amb la base de metall, dins unes capsetes metàl•liques. Donava un cop d’ull als vials receptats, normalment “penicil•lina”, almenys així en dèiem de forma genèrica. L’Antonieta prenia l’ampolleta del líquid diluent, que marcava a la seva part superior més estreta amb una serreta metàl•lica que venia a la capsa, i la trencava amb un moviment decidit que produïa un soroll sec , un “cloc”, que al final se m’havia fet familiar. Xuclava amb la xeringa el contingut del líquid i després de separar el trosset trepanat de la coberta metal•litzada que tancava la `part superior de l’ampolla que contenia la pols de l’antibiòtic, travessava amb l'agulla el tap de goma i hi injectava aquest líquid. A continuació i col•locant-lo entre ambdues mans remenava el potet de vidre perquè es barreges tot ben barrejat. Mentre ho feia es sentia un “clec clec clec “ produït pel xoc de la seva aliança amb l’ampolleta de vidre. Després de nou a xuclar amb la xeringa el contingut de l’antibiòtic, “ja liquidat”, una bona fregada amb el coto xop d’alcohol a la natja, dos coptes secs com dues petites bufetades al cul i “plas” l’agulla clavada i els comentaris de rigor: “A que no t’ha fet mal?” I dirigint-se a la meva mare, “potser li faci una mica de mal mentre entra el líquid”. Agulla fora, nova fregada amb el cotó moll en esperit de vi i abans d’acomiadar-se “l’amenaça final” : “Bé, doncs, demà a la mateixa hora vindre’m a posar l’altre”.


L’Antonieta va haver de deixar de posar injeccions, perquè sembla ser que no tenia títol oficial, o això és el que vaig sentir a dir. A l’Antonieta la va substituir una “practicanta” que també vivia al veïnat, aquesta ja amb títol oficial, es deia Nieves, casada amb un inspector de policia, de la secreta en deien, de nom German. Bé, no sé fins a quin punt devia ser de la secreta, perquè al barri tothom sabia qui era.


...

21 d’abril de 2015

1 comentari:

  1. Osti "nano", quins records, la Juanita, l'Antonieta... el forner tenia forn i feien el pa allà abans de les "Reunides", ell va ser un dels "reunits". L'espardenyer, no havíem comprat sabates i espardenyes naltros allá, jo jugava més amb el fill gran, en Josep, una mica més gran que jo. Vols dir que en Joanet era més gran que tu?, havia nascut al 1958, tenia 10 anys menys que el seu germà.
    El policia de la "secreta" se li deia perquè anava de paisà, era més aviat administratiu, perquè era dels que feia els carnets i/o passaports.

    ResponElimina