3 de juny de 2015

La Porteta (VI) . Mataró anys seixanta

A la Cruïlla de l’Havana, formada per la intersecció del Camí Ral amb el carrer Sant Pelegrí els de casa hi anaven a buscar el pa, alguna compra a l’espardenyeria i durant un temps anaven a buscar la llet. La resta de comerços no els sovintejaven.

En canvi la cruïlla de l’Havana era el pas quasi obligat per anar al centre, el meu pare a treballar a can Damià i jo durant tota la segona meitat dels seixanta a escola, als Maristes del carrer Sant Josep.

A totes dues bandes de la cruïlla hi havia uns plàtans centenaris, dels quals avui encara es conserven els de la banda nord. Al cap de munt del carrer Josep Castellà, encara hi havia les edificacions i propietats de cal “Paretern”. Propietats que amb els anys es varen anar encongint, perquè varen anar parcel•lant i venent. L’edifici de la cantonada del carrer, a la banda de ponent, era un edifici de tres pisos on hi vivien els tres fills de cal “Paretern”, els Rovira. Aquest edifici avui encara es conserva sense cap modificació, més deteriorat i amb un color de façana confós, però bàsicament tal com jo el recordo. A baix , concretament al sota escala, el fill gran – l’Agustí – i la seva dona venien llet de les vaques que tenien en un tancat als terrenys que llavors encara conservaven. En els baixos hi havia un local, amb una porta metàl•lica a la cantonada fent xamfrà, que si mal no recordo era un taller tèxtil i que encara avui està quasi igual.

A cal “Paretern”, a part de llet, els diumenges es podia encarregar flams i nata. Els flams amb les seves flameres individuals metàl•liques que naturalment calia tornar. Anàvem cada dia a buscar la llet que l’agafaven d’un gran recipient metàl•lic, amb els pots, també metàl•lics, de mesura i l’abocaven a la lletera amb un embut. Aquella llet, lògicament, calia bullir-la quan arribàvem a casa. Recordo que, per què no vessés, dins el pot hi posàvem un estri que consistia en un vidre rodó, era com un cul de got gruixut, que per ambdues cares estava un xic rebaixat, just la meitat i de manera asimètrica pels dos cantons, així no tota la superfície tocava el fons del pot. Quan la llet començava a bullir, l’estri de vidre, començava a fer soroll, tamborinava sobre el cul metàl•lic del recipient on estàvem bullint la llet i corríem a baixar el foc, evitant d’aquesta manera vessar-la i haver d’esmerçar esforços a netejar l’escuma enganxifosa.

Just al davant del capdamunt del carrer hi havia una botiga de queviures, can Salvà, que avui encara es conserva més o menys com jo la recordo amb el nom de casa Fefa, que, si no em falla la memòria, als 70 era una dependenta de la casa. Al costat mateix hi havia la bodega, la regentava una família, que pel que sé venien de la zona de Dosrius. Els Noguera, així es deien, tenien tres fills, l’Esteve, el Jordi i El Jaume. A la bodega, entrant a mà dreta hi havia un taulell i funcionava com una espècie de bar. A Continuació hi havia les bótes de vi i enfront unes taules i feien menjars, el que ara en diríem menús.

Una mica més enllà de la bodega, no tinc present si hi quedava alguna casa pel mig, hi havia el transportista de l’Havana. En Mestres, així el saludava el meu pare – Bon dia Mestres! – anava normalment vestit amb una granota fosca, que devia ser-li molt pràctica per a traginar “bultos” sense descamisar-se. El Recordo amb ulleres de pasta, bigoti i el cabell fosc. Just davant hi havia un servidor de benzina “Super”, que llavors era de 90 octans més tard amb els anys passaria a 92 i 95, mentre que la normal era de 85 i a començament dels anys vuitanta era de 90 per caure en desús pocs anys després amb la introducció de la benzina sense plom i la de 98 octans. Recordo molts dies el camió de la CAMPSA (Monopoli estatal i única marca de benzina a Espanya) travessat a la cruïlla paral•lel al Camí Ral, per no tallar del tot la circulació, omplint el dipòsit, l’accés al qual era una gran tapa metàl•lica al bell mig de les llambordes del carrer.

El “post” de benzina, abans de la guerra civil, havia estat propietat de la família Mestres. Després de la guerra, “confiscat”, van “cedir” la concessió a una empresa de Barcelona i amb el temps va ser cedida de nou a un policia nacional.

Al costat de can Mestres hi havia la botiga de queviures de can Trabal, regentada per dues germanes: la Lluïsa i la Montserrat. A continuació i abans d’arribar a la porta de la caserna de la Guàrdia Civil, hi havia, encara hi és, el bar Reforma. La caserna de la Guardia Civil, ens causava, almenys a casa que eren perdedors de la Guerra Civil, un respecte per no dir una por atàvica. De petit recordo cada vespre que passaven per davant de casa la parella de la Guàrdia Civil, amb el mosquetó a les espatlles i la manta, cada capvespre, quan anaven a fer guàrdia a la platja. La gent del “quartel” i llurs famílies vivíem bastant d'esquena a la resta dels veïns i l’únic lloc obert de contacte era el bar Reforma fins que amb els anys també van obrir la seva pròpia cantina dins l’aquarterament.

La Caserna de la Guàrdia Civil tenia la seva entrada principal a l’Havana, just a on s’enfilava per agafar el carrer de Sant Pelegrí. Ocupava bona part de la mançana compresa entre el camí ral, el carrer del Prat i el de Floridablanca on tenien la sortida de vehicles. Ara tot aquell espai està ocupat per l’escola Anxaneta. D'anar i venir dels Land Rover de la Guardia Civil, les sangles que patrullaven la carretera i els guàrdies civils amb els tricornis “xarolats” sota l’escrit de “Todo por la Patria”, al damunt de la porta, ja només queda el record desdibuixant-se cada dia que passa.

3 de juny de 2015

2 comentaris:

  1. Entre la bodega, primer dels Sellabona i després dels Noguera, hi havia Can Patuel, primer venedors de ferratges (palla i alfals) i tota mena de cereals i llavors (blat, ordi, besses, mill, faves, panís...) i després "colonials" i conserves, però igual tú ja no els vas conèixer. A la porta del Cal Paretern hi havia dos grans plànans que els van haver d'arrancar per poder obrir el carrer.
    Entre la Reforma i la Caserna hi vivia la Leocàdia, una senyora molt famosa, sòcia de l'Espanyol, que després va viure al carrer Solís i va viure molts anys, una dona molt vital. Es aquesta casa després hi va haver l'Arderiu, un paleta/constructor.
    Casa Fefa crec que ha tancat fa unes dues o tres setmanes.
    A la cruïlla entre el Camí Ral i Sant Pelegrí hi havia la "placeta", un lloc que es feia servir d'aparcament i de pati de jocs (quan no hi havia cotxes), també hi havia una font on fèiem cua per agafar aigua durant les restriccions, però segur que tu encara no eres al barri quan això passava, hehehehe.

    ResponElimina
  2. En primer lloc merci per l'apunt

    A la font encara no hi havia arribat, pel que fa a les restriccions les recordo molt bé

    la gent omplia tot el que podia, gibrells, galledes. Al carrec Colon també n'hi havia una altra de font. Als Arderiu que eren pared amb pared amb la Guardia Civil si que els recordo, el fill gran anava a cole amb mi i vam coincidir a la mili.

    ResponElimina