22 de juny de 2015

La llarga agonia de les caixes

Aquest article ha estat publicat a la revista "La Veu", publicació de Rcat, aquest més de juny.

Aquests darrers dies el tema de les Caixes d’estalvis catalanes torna a estar d’actualitat. Per una banda hem pogut veure el reportatge sobre la fi de la Caixa Laietana que han fet a un 30 minuts de TV3 – Desmuntant la Laietana- i per l’altre el procés de liquidació final de les Caixes de Catalunya, Tarragona i Manresa sota el nom de Catalunya Bank, adquirit recentment pel BBVA.

Caixa Catalunya va arribar a tenir més de 7.000 empleats, als que calia sumar els més de dos mil que tenien les caixes de Tarragona i Manresa. D’aquells més de nou mil empleats i quasi mil cinc-centes oficines ara en queden 4.386 treballadors i 728 Oficines. A hores d’ara el BBVA planteja la reducció del 45% del que encara resta de la plantilla – dos mil empleats- i el tancament de 400 oficines. Sobreviurà doncs un de cada quatre llocs de treball existents el 2008 i una de cada cinc oficines. Els números de l’antiga Caixa Laietana no són gaire més galdosos, dels 1150 empleats en queden 418 dins de Bankia i de les més de 270 oficines en prou feines en sobreviuen quelcom més de mig centenar.

Aquesta ensulsiada del sistema de caixes catalanes, 9 caixes de 10 que hi havia han desaparegut, ha tingut uns responsables. Responsables que en algun cas se n'han anat amb la vida assegurada i d’altres amb el prestigi intacte. A hores d’ara sobta veure el poc “examen de consciència” i quasi nul•la autocrítica del president de Caixa Catalunya - catedràtic d’economia – el senyor Serra i Ramoneda que va estar al càrrec fins al 2005, quan la “borratxera del totxo” ja havia compromès el futur de l’Entitat. Que després arribés “l’estatista” Narcís Serra pensant que amb la contractació d’un nou director -Adolf Todó- i amb alguna mesura “política” podria capejar el temporal , seria anecdòtic. Ho seria si no fos perquè la seva arrogància i falta de visió els va fer caure en el parany d’autoconcedir-se sous i prebendes força oneroses per les quals ja s’han passejat per algun jutjat.

El cas de la Caixa Laietana, una Caixa comarcal que va acabar essent dirigida per algú amb deliris de grandesa i una voracitat enorme, també es paradigmàtic de l’ensorrament del sistema. Aquesta entitat, permeteu-me l’expressió, després de ser arrossegada “como puta por rastrojo” pels seus màxims directius, la van voler lliurar com a verge i donzella a un SIP – unió tova de caixes – amb Cajamadrid. El “Drac” madrileny es va cruspir la donzella catalana i altres 4 més de la resta de l’Estat, però es va ennuegar amb la “donzella valenciana” que li va quedar entravessada. La resta de la història i el cost que per al contribuent ha tingut el rescat de Bankia és de sobres conegut.

Rescat de Bankia que aquí, a casa nostra, ha estat molt hàbilment usat com a cortina de fum per molts dels nostres polítics jugant amb les xifres absolutes. Dient-nos que el rescat de Bankia ha estat més del doble que el de Catalunya Bank, però ocultant-nos molt hàbilment que Bankia era més de cinc vegades més gran que Catalunya Bank.

Algú encara a hores d’ara plora –amb llàgrimes de cocodril- la desaparició del sistema de Caixes. Hi ha qui s’atreveix a dir que el sistema de Caixes catalanes ens hagués permès bastir un sistema financer propi i potser hauria estat possible sinó les haguessin deixat anar de la mà de Déu. Però aquest sistema a l’inici d’aquest segle XXI ja començava a estar corcat. El sistema de Caixes catalanes va caure per l’ambició i la “mala” gestió dels seus directius i també per la falta de control dels organismes públics que havien de vetllar pel seu bon funcionament. Cal tenir present que les caixes catalanes estaven sotmeses a auditories pròpies i contractades amb empreses auditores de reconegut prestigi. Eren auditades i inspeccionades pel Banc d’Espanya i per Hisenda i a Catalunya eren sotmeses a inspeccions i auditories de la Generalitat que era qui legalment les tutelava. No oblidem tampoc que tota la crisi i caiguda es va produir en temps de governs tripartits d’esquerres.

La caiguda del sistema de Caixes ha estat un greu trasbals. S’han perdut milers de llocs de treball que mai més es recuperaran. Milers de petits estalviadors han perdut part dels seus estalvis o els han vist compromesos. Molts, per sort, ja han recuperat els seus diners després de temps d’angoixes, incerteses, mobilitzacions i demandes. Però la conseqüència més letal, menys aparent, perquè queda diluïda en el temps i ara aparentment no fa encara gaire mal malgrat que es començarà a notar amb tota la seva cruesa ben aviat, ha estat la desaparició d’un sistema financer proper i al servei de la gent.

Ja no hi ha caixes. Ja no hi ha entitats al servei del petit estalviador. D’aquell estalviador que amb la seva llibreta cobrava la nòmina i /o pensió al mateix temps que administrava estalvis i pagaments. Avui en dia tenir un compte per a qui no tingui altres productes “vinculants” el suposa una despesa, en comissions, que és molt notòria per a les economies més humils. L’atenció a la gent a la finestreta desapareix. Les oficines bancàries són oficines de gestió i venda de productes. T’has d’espavilar amb el caixer o des de casa, cosa que foragita a la gent –encara és molta – que no domina les noves tecnologies. La desaparició de les Caixes d’Estalvis està fent fora del sistema bancari a la gent més pobre per a la qual serà un signe d’ostentació, pel cost, tenir obert un compte. Per altra banda, a tot això cal afegir que moltes petites poblacions quedaran desateses o almenys sense opcions alternatives.

La crisi del sistema financer ha passat per damunt de tot i de tots nosaltres com una piconadora. Ara ens trobem amb un panorama dominat per mitja dotzena d’entitats que faran amb tots nosaltres el que vulguin i a callar! Sobretot els que estiguin endeutats, entre ells els partits polítics que serien els que haurien de vetllar perquè res hagués passat i perquè res més continués passant o tornés a passar.

Juny de 2015




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada