25 de juny de 2015

El dia que Junqueras no va aplaudir

Quan escric aquestes línies tot just sortim de la ressaca, la de la revetlla de St. Joan, la del divorci de CiU i del petard de final de traca que ha estat l’enquesta publicada pel Periòdic sobre els hipotètics resultats de les eleccions del 27-S.

Des de l’Establishment, aquest és l’èmfasi que es fa a l’enquesta, es continua apostant per la fórmula que a parer seu pot ser la més eficient per frenar l’independentisme. Aquesta fórmula no és altra que la que ha permès el canvi d’alcaldia a Barcelona. Ja fa temps que s’està promocionant des de diversos mitjans una alternativa d’esquerres aparentment novadora, malgrat que ho està deixant de ser-ho a marxes forçades, com a reclam d’un possible canvi a Espanya. Aquesta fórmula té els seus seguidors a Catalunya i també els seus satèl•lits – Monja Forcadas, Herrera i Cia i naturalment els activistes, mantinguts d’anys per les institucions, Colau i Pisarello. Quan no la versió ortodoxa nua i crua de Podemos representada per Ubasart i Dante Fachin.

Que el conglomerat de ICV, Procés Constituent, l’àmbit Colau, ... Sota el nom de Catalunya en Comú, pot aspirar a ser la formació més votada no sembla gens forassenyat. Ja ha passat a Barcelona. L’Alcaldesa Colau fins al moment ja ha trepitjat uns quants ulls de poll i no seria estrany que d’aquí a setembre monti un “Colau Cacau”, per mor de ser coherent amb el seu perfil d’activista que l’ha fet famosa, malgrat això la podés desacreditar a ulls de molta gent. Però em temo que no serà així, ens està demostrant que sap jugar bé les seves cartes i possiblement, si és cert que s’ha trobat amb un Ajuntament amb molts calés a la caixa, d’aquí al setembre farà gala del seu populisme més descarnat repartint calerons. Aquesta serà la seva contribució a Catalunya en Comú, malgrat que ella es refugií a l’alcaldia a veure-les venir, perquè tombi cap on tombi el resultat electoral es voldrà mantenir.

Tots els indicis apunten, per altra banda, a què la CUP competidora ideològica en l’aspecte social, però no en el nacional, de Catalunya en Comú no s’avindrà a entrar en el joc de d’aquesta coalició. Catalunya en comú és un muntatge prou inestable com per no saber com respondria a un triomf del Procés i que per altra banda no té la consistència i coherència que la CUP amb un treball de “formiguetes” s’ha guanyat al llarg d’aquests últims anys.

Si l’Estat espanyol, els poders fàctics, fent servir mitjans periodístics ha estat capaç de crear i engreixar un “producte de laboratori” com Podemos per a utilitzar-lo contra el Procés és perquè ens tenen ben apamats. Una alternativa esquerranosa, que aparentment ho vol canviar tot perquè en el fons no canvií res. Una cosa semblant ja la vam veure el 1982 i ja sabem com va acabar. Això si, amb una diferència notable, llavors als socialistes els varen domar un cop van ser al poder i a aquests d'ara tot fa pinta que estan ensinistrats d’entrada. I malgrat tot, aquesta alternativa pot tenir èxit a Catalunya per diverses raons. Una perquè aquí la majoria “som molt progressistes i d’esquerres” i l’altre, siguem seriosos! Perquè s’ha creat una distància social, a vegades per falta de sensibilitat, amb molta gent que viu al nostre país i veu llunyana encara la seva cultura i també les elits dirigents del Procés. Per tant, només estarien interessats en el canvi social "miraculós" a Espanya que alguns els prometen.

Si Catalunya en Comú, també la Societat Civil Catalana, Ciutadans –recanvi del PP i del PSOE-, que no són profetes a la seva terra d’origen, s’han pogut “rearmar” ha estat perquè se’ls ha deixat temps.

Les indecisions dels dos primers partits polítics al Parlament de Catalunya hi ha ajudat molt. L’ambigüitat de CiU que amb la motxilla d’en Duran no era creïble per a molta gent, malgrat en Mas, i el joc partidista i soterrani d’ERC també n’han estat causes. Que CDC es volia desempallegar d’Unió - concretament d'en Duran i acòlits - ja estava cantant de fa temps, malgrat que semblava que mai arribaria el moment oportú de fer-ho. Va haver un primer intent, avortat al darrer moment des d’ERC, quan CDC volia deixar de banda Unió i 'presentar-se conjuntament a les Europees amb els republicans. Hagués estat un bon moment per comptar-nos, davant l’opinió internacional i no va poder ser! L’altra ocasió perduda va ser el passat dia 25 de novembre, quan el President Mas va presentar el seu pla, després de l’èxit del dia 9 de novembre. Aquell va ser el dia que Junqueras no va aplaudir. A continuació va venir una decepció, generalitzada i un compàs d’espera, inestable, doncs hi havia pendent els interessos posats en els comicis locals. Finalment es va fixar una data per fer unes plebiscitàries. Unes plebiscitàries amb un mínim denominador comú i sense cap llista unitària. Mentre Unió i els seus van poder continuar fent la viu-viu, fins que el passat 14 de juny la seva direcció va obtenir una victòria, pírrica, que els despenjava del Procés, de bona part dels seus quadres i del Poder. Fets que finalment ha aprofitat CDC per trencar la coalició.

Ara durant aquest estiu, que pot ser calent en molts aspectes, veure’m moviments i més moviments i alguns fins i tot ens semblaran estranys. Però molt em temo que al final del recorregut Catalunya en Comú s’enfrontarà amb tres llistes independentistes totalment separades i això els donarà avantatge per a intentar assolir el primer lloc. Malgrat que les tres llistes independentistes sumin majoria al Parlament, si Catalunya en Comú quedés primera seria una atzagaiada pel Procés i la lectura que se’n faria des d'Europa, per no dir la que es faria des d’Espanya, ens deixaria a tots plegats molt tocats i amb un Parlament inestable.

Si finalment hi ha tres llistes, per molt que la que es faci amb el President incorpori personalitats independents i renuncií a les sigles, també ens podem trobar que ERC faci quelcom semblant. Llavors amb el vot dividit, és molt possible que El President Mas “arrossegui més” en perjudici d’Esquerra i aquesta quedi com a tercera o quarta força política al Parlament. Cosa que també debilitaria el Procés, sobretot si malgrat obtenir el primer lloc la llista del President Mas, aquesta no treu un resultat substanciós i una distància considerable amb el segon que no seria pas un partit independentista.

El dia que Junqueras no va aplaudir, vam fer, tots plegats i sense voler, un parell de passes enrere. Aquell dia la societat civil va quedar descol•locada i va perdre, ens agradi o no, la posició preeminent guanyada durant els darrers 3 anys. Aquell dia es va donar pas als partits, a la posició partidista. Ara l'ANC i Omnium quedaran aparcats en no prendre posició, no es mullaran, per por a dividir a les seves bases.El Procés, doncs, quedarà en mans de tres partits i de la capacitat que el lideratge del President Mas tingui per atreure vots. Mentrestant creuem els dits perquè en Rajoy no convoqui generals per a la mateixa data, l’embolic podria ser descomunal!

25 juny de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada