10 d’agost de 2015

“Legitimació” genealògica

Tinc un parell de coneguts que presumien, almenys un d’ells ho demostrava –ignoro si ens aixecava la camisa –, que podien seguir la seva línia genealògica directa fins al segle XII. Un servidor, que descendeix de camperols i menestrals, perdo la pista del meu besavi en Joan Soler i Vert a Vilada al Bergadà, on durant la guerra civil van cremar l’arxiu municipal.


Ara bé, en Joan Soler, el meu besavi, és només un de 8 dels meus besavis i besàvies. Hi ha qui encara pretén legitimar-se per llinatge patern, obviant, per tant, la major part dels seus ancestres. Cada cop sembla que són menys les persones que d’això en fan bandera, malgrat que a Espanya encara hi ha una reserva espiritual de genealogies legitimadores. Tots plegats haurien de fer uns petits càlculs matemàtics. En general tots els hauríem de fer per adonar-nos del fet que això de la legitimació per descendència és una tonteria.


Ara que la gent es pare o mare a 30 anys complerts cal recordar que no sempre ha estat així. Dic això perquè pels exemples que veurem faré servir 25 anys com a període generacional. Fa 3 o 4 generacions era molt normal ser pare al voltant dels vint anys o fins i tot abans. També aquest mateix pare o mare ho era, molts cops, passats els 25 anys quan parlem del seu 3r, 4rt, 5è fill... Per tant, deixem-ho en 25 anys per generació.


Doncs bé. Si tenim 2 progenitors, 4 avis, 8 besavis i 16 rebesavis, fixeu-vos que només estem parlant de les nostres 4 generacions precedents. Per a una persona que actualment tingui 30 anys significa anar a trobar a alguns dels seus rebesavis, com a molt, a començament del segle XX – entre la Guerra de Cuba i la primera Guerra Mundial. Si anem més enrere , a un segle abans, entre la Revolució Francesa i les Guerres napoleòniques passem de 16 ascendents a 512 – possiblement amb repeticions -. O sia, qualsevol persona que actualment tingui 30 anys pot tenir aproximadament 512 avantpassats que van viure en els temps del timbaler del Bruc. Déu n’hi do!


Està clar que entre aquests 512 pot haver-hi de tot, des de pobres de solemnitat, fins a algun hisendat o noble. Des de catalans de soca-rel fins, per exemple, a algun soldat napoleònic que es va beneficiar a alguna catalaneta en alguna ràtzia o algun saqueig a alguna localitat. Si no ens movem de l’àmbit europeu les combinacions podrien ser molt curioses, però molt menys que si contemplem un abast transcontinental. Si tenim algun avant-passat que va fer les Amèriques, i va tornar ric i amb seguici, pot ser que algun avantpassat nostre sigui descendent dels esclaus portats al Nou Món o d’algun indi. La mateixa aproximació podríem fer amb el nord d'Àfrica o fins i tot el mitjà o el llunyà orient. No en va les Filipines van ser les darreres colònies espanyoles.


A vegades a aquests vinguts a l’època colonial, en alguns casos, se’ls assignava un nom, alhora descriptiu. Un exemple seria el cognom “Chamorro” que ha Espanya el porten més de vint mil persones i que identifica als habitants de la Illa de Guam al Pacífic , antiga colònia espanyola i actual possessió nord-americana. També, ja més nostrats, encara que no tant concrets, cognoms com Macip que en les seves diferents variants ens indicarien, amb una certa possibilitat, servents i esclaus de diferent origen.


Aquests coneguts meus que trobàvem els seus avant passats en el “seu llinatge” cap al 1.150 cal dir-los que fent un simple càlcul matemàtic - estem parlant de 8 segles i mig o sia 34 generacions – al 1.150 tenen al voltant de "35 milions d’avantpassats". Vaja que descendir d’un, al que li donen tot el valor, té un pes ínfim respecte de la totalitat .


Ara que la reialesa encara es legitima pel dret de sang. Ara que discutim la legitimitat de la corona, cal recordar que l’actual rei d’ Espanya, Felip VI, descendeix per part de pare dels Borbons però també de la reina Victòria d’Anglaterra i per part de mare del rei Cristian IX de Dinamarca. Doncs bé si ens situem en el Borbó coetani de la reina Victòria i de Cristian IX – Isabel II- tots ells només són 3 dels aproximadament 32 ascendents, que eren coetanis en aquell moment, de l'actual rei Felip VI. Entre aquests 32 segur que hi ha més nobles però també algun plebeu i si no, com a exemple, preguntem-nos pel capità d’enginyers Puigmoltó, possible pare del rei Alfons XII malgrat ser oficialment fill de Francesc d’Assis de Borbo, al que la seva dona –Isabel II- diuen que li deia “La Paquita”, no cal fer cap més comentari, oi?


També, serveix d’exemple, ara que encara es discuteix l’origen de Cristòfol Colom, la família Colón de Carvajal. Un dels seus membres amic i col•lega del rei Joan Carles. Aquesta família diuen ser descendents directes del Gran Almirall. Del Gran Almirall i, tenint en compte 16 generacions, de més de cent mil avantpassats més!


Si ja ens perdem amb els rebesavis, com no molts cops amb els avis o besavis. Quan en molts casos tenim seriosos dubtes, o els hauríem de tenir, sobre si algun dels nostres avantpassats, fins i tot els coneguts, no van tenir relacions extramatrimonials. Quan hi ha casos en què molts ja no tenen notícia de pares o avis que van abandonar la família o senzillament no van arribar a conèixer. Doncs bé, pretendre, voler, tenir una legitimitat per descendència directa d’algú que va viure fa centenars d’anys és com a mínim una quimera o un intent de presa de pèl als altres.


Com a curiositat feu els càlculs fins a l’època de nostre Senyor -any 0-. Compteu 80 generacions abans i sobretot eixampleu la columna del full de càlcul, si us ajudeu d’aquesta eina, perquè càpiga el nombre de persones de les quals descendim. Clar que en molts casos la consanguinitat –matrimonis entre parents-, l’aïllament que provoca l’endogàmia entre poblacions i fins i tot les relacions incestuoses i coincidències entre descendents, ... De ben segur que reduirien molt significativament aquests números, però això no ho sabem amb exactitud i matemàticament els números canten encara que uns quants o molts d'ells correspongui a persones o personatges repetits, d'altra manera potser no hi hauria hagut prou gent al món.


10 d’agost de 2015

3 comentaris:

  1. Hahaha, bon full de càlcul t'has fet, com es nota que no treballes

    ResponElimina
  2. M'he fet un fart de riure! Tens tota la raó. Qui sigui un pura sang que tiri la primera pedra!

    ResponElimina
  3. M'he fet un fart de riure! Tens tota la raó. Qui sigui un pura sang que tiri la primera pedra!

    ResponElimina