11 de gener de 2016

Bàsicament injust



Bàsicament ha estat injust, hem sortit de l’atzucac, almenys això sembla, però hem estat injustos. Ho vam començar a ser el 2012 quan per por, recança, malfiança vam negar a en Mas una majoria parlamentaria. No dic pas que no hi hagués motius per malfiar-nos, sobretot per alguna de les “companyies” de viatge o motxilles, si us ho estimeu més dir-ho així, que en Mas portava.

Aquest país ha estat capaç, una part important de la seva gent, de perdonar i oblidar moltes de les coses que es van fer malament al Tripartit, principalment al segon. Això va permetre que en menys de dos anys ERC passés de la UVI, on la van enviar les eleccions del 2010, a segon partit del Parlament el 2012. En canvi a CDC molta gent no li ha volgut deixar passar ni una. Quelcom hi ha tingut a veure en tot plegat aquesta identificació que a Catalunya s’ha fet amb el bo de les esquerres i el dolent de les dretes. Molt hi ha tingut a veure haver patit una dictadura feixista, autoritària i de dretes durant 40 anys. També, però, que l’oposició més activa durant aquell període fos la del partit comunista, a casa nostra el PSUC.

Tot plegat va crear un pòsit ideològic que encara avui es manifesta en àmbits com el de la informació. L’oposició antifranquista a Catalunya a principis dels setanta, els partits de l’Assemblea de Catalunya, eren tots, o almenys així es presentaven, d’esquerres. Fins i tot CDC volia emmirallar-se, en els seus primers anys, en la socialdemocràcia dels països nòrdics. Mentre els socialdemòcrates tenien dalt d’un pedestal el socialisme autogestionari“ de l'antiga Iugoslàvia.

Molts dels dirigents la Transició havien militat a les més “variopintes” organitzacions esquerranoses, sempre a l’esquerra del PSUC, perquè el veien massa revisionista i aburgesat". El PSUC quedava reservat, en alguns casos, pels cadells, rebotats i “revoltats”, dels franquistes. Cosa que amb el temps no ha impedit que alguns d’ells, posteriorment, hagin participat en operacions de la dreta espanyola més rància o dels moviments unionistes actualment emergents.

Sense aquest pòsit que comentem no s’entendrien moltes de les reaccions hagudes durant aquests darrers anys. Sense aquests antecedents no s’entendria “l’esquizofrènia” política de molts catalans, que vesteixen una moda ideològica, almenys de portes enfora, que no es correspon amb el que són en realitat. Per això molts veuen amb simpatia i condescendència algunes manifestacions del tipus: “Que Catalunya ha de ser d’esquerres per a ser Independent”. Tant li fa que molts dels que així es manifesten portin una vida acomodada i aburgesada, en el pitjor dels casos sense passar excessives privacions i que en el seu actuar, del dia a dia, els principis esquerranosos semblin haver quedat desats a l’armari de casa. Sense tot això, sense aquesta hipocresia, no s’entendria que hi hagi hagut un terreny adobat per anar encalçant a “mastegots” al President Mas. Encalçament des de tots els àmbits, en col·laboració més o menys involuntària amb l’unionisme, fins a obligar a la retirada del millor actiu que ha tingut l’independentisme en els darrers anys.


És cert que, com dèiem al principi, les companyies i les motxilles han estat un handicap per a en Mas i per a Convergència. De les companyies, algunes, ja se n'han desfet. D’altres cal encara desfer-se’n, o el que és el mateix cal una renovació a fons de CDC que sembla que ja fa temps que està endegada i que ara caldrà que prengui “velocitat de creuer”. Queda també el tema de fer net de la corrupció, dels casos com el del Palau. Casos que no només afecten CDC, ni de bon tros, sinó que són compartits per tots els partits que durant anys han detingut el poder; la majoria de cops amb unes dimensions que empetiteixen els de Catalunya, però que en cap cas els justifiquen ni alliberen de culpa.

Ahir, doncs, vam assistir a la proclamació del nou President de la Generalitat. Vam assistir 24 hores abans a la renúncia del President Mas que va haver de tirar la tovallola, perquè els catalans no vam ser capaços de donar-li prou força. No vam ser capaços de fer costat a qui se l’ha jugat pel futur de tots. Ha estat un tràngol, molts ho devem compartir, dolorós.

Potser sí que ens hem escapolit del carreró sense sortida a què ens havia abocat el resultat del 27S, però el preu ha estat alt. No em refereixo només a la "dimissió" d’en Mas, del seu pas al costat. Em refereixo també al desengany, a la desgana, a la desesperança i a la frustració que s’han covat en aquests tres absurds i estúpids mesos, en els que una minoria s’ha entestat a tombar al líder del Procés. Però no els podem pas culpar a ells, cal culpar a molts que no en van tenir prou amb una opció com la de JuntsxSi suficientment i ideològicament ampla. Cal també culpar a la pusil·lanimitat de les organitzacions independentistes, que van voler quedar bé amb tothom, cosa molt típica del nostre país! I que ara, almenys així es manifesten, semblen penedides.

Ara cal continuar, ara cal oblidar, si podem, tot el que ha passat. Cal, com s’acostuma a dir, mirar endavant. No crec que l’elecció d’en Puigdemont hagi estat una mala tria. En definitiva, ha estat "el llegat" d’en Mas. Un personatge, pel que es coneix, “acceptable i homologable”, sense massa lligams amb la CDC més antiga i pujolista i amb un bon bagatge al capdavant de l’Ajuntament de Girona. Mentre,  en Mas es retira sense renunciar a la política i amb temps per a posar a punt el seu partit.

No estem en un país, políticament parlant, de retorns. El més normal és creure que en Mas no torni mai més. La dinàmica dels esdeveniments, l’ús i les lectures que es fan del poder a casa nostra, almenys fins avui, així ho indiquen. Però el President Mas, malgrat els mastegots, travetes i mil i una pegues que ha patit al llarg de la seva carrera política ens ha demostrat unes capacitats “houdinianes” fora del comú. És per això que no m’atreviria en cap cas a donar per mort i enterrat al millor home d’Estat que ha tingut Catalunya en els darrers anys. Un líder polític amb el qual els catalans hem estat injustos i a qui, vistos els seus gestos, també el darrer, hem d’estar agraïts.

11 de gener 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada