13 de gener de 2016

De nous i vells vinils



Fa més de vint anys,  quan ja es va estendre l’ús del CD, es va arraconar  el vinil. Aquest es va convertir  en  objecte de  culte de romàntics, melòmans, maniàtics i diversa “fauna humana” -qualificada per molts de “friki”-. Si llavors  algú m’hagués dit que els vells discs ressuscitarien, que comercialment tornarien a ser una opció, no m’ho haguera pas cregut.

Ara tornar a passejar per una botiga de discs i veure, nous de trinca, desenes i centenars de vinils és un gaudi, un gaudi, però, per a determinades butxaques i és que realment s’han invertit els termes. A les acaballes dels 80 un CD valia quasi el doble que un vinil i ara, en canvi, un vinil pot arribar a costar un 50% més, pel cap baix, que un CD.

No sé fins a quin punt aquest reviure del vinil és una nova operació nostàlgia, una moda passatgera o una estratègia comercial de les discogràfiques. Tanmateix, tenir un vinil a les mans fa goig. Algunes portades, les més ben editades, són – ho havien estat sempre- petites obres d’art. El cost de la coberta del vinil és molt superior al desnerit fullet que trobem dins la capsa d’un cd. Un CD, un suport digital, és molt fàcil de copiar, de moment no veig a ningú copiant vinils; això si alguns dels actuals reproductors –“plats”-  permeten fer còpies digitalitzades. Per això ja hi ha alguna discogràfica que al vinil hi posa més cançons, “bonus tracks”, que al CD. En definitiva, tot plegat, està fet perquè ens gastem els calerons en els vinils per poder tenir el que no podem tenir a l’altre suport. Però també per crear un nou objecte de col·lecció. Col·leccionisme al qual per norma general són més aficionats els homes que les dones.

Per a la meva generació el retorn del vinil és això, un retorn. No sé com ho deuen veure les noves generacions que ja van néixer rodejades de CDs, acostumades al format digital. Ara alguns han hagut d’aprendre que vol dir la sortida "Phono" de l’amplificador o de la cadena compacta  si aquest la té. Hauran hagut de comprar, per estar "a la page", un “plat” i hauran hagut de familiaritzar-se amb el capçal i l’agulla. Veure el fràgil que són els discs! Saber que el vinil és un objecte delicat i que no es pot tractar de qualsevol manera, que es ratlla i s’empolsega fàcilment. Ara sembla que les tècniques de fabricació són millors i el material de més qualitat, almenys de més pes, ja que com a garantia s’anuncia a la coberta de molts d’ells que són de “180 grams”, o sia més pesats i consistents.

Escoltar a hores d’ara un vinil vol dir posar-hi ganes, prendre un temps, fugir de la immediatesa. Podríem comparar-ho amb el que representa fumar una cigarreta, que portem a la butxaca  i que de seguida tenim encesa, amb  el que suposa fumar una pipa que vol un cerimonial previ i molta més calma i paciència. El disc, el vinil, vol, per ser escoltat, estar a casa i a ser possible estar tranquil.

Aquests dies he voltat algun establiment  on es venen antics vinils de segona mà; “LPs” en dèiem llavors. La majoria són editats abans dels 90, remenant-los ens podem fixar en molts detalls i també, en certa manera, endevinar el perquè són allà en aquelles prestatgeries. Com hi han arribat? Quins són els més valorats? Que influeix en aquesta valoració? Segurament fa temps que corren i en el seu moment es van vendre "a pes"; algú se’ls va treure de sobre a qualsevol preu, enlluernat pel CD i pensant que el vinil era ja una tecnologia obsoleta. Algú els va comprar pensant que encara tenien una sortida, un valor, comercial. No sempre aquest algú que va vendre va ser el mateix algú que el va comprar, el seu propietari. Ja he dit abans que això de col·leccionar era cosa més d’homes. Ens ve d’antic, el col·leccionisme no deixa de ser una mica com una conseqüència de l’instint del caçador; un acumular trofeus! Ja fa molts anys, em va sorprendre la quantitat de “cornamentes” i altres trofeus al castell de Konopiste a Txequia, havia estat la residència de l’arxiduc Franz-Ferdinand, assassinat a Sarajevo el 1914. El mateix he vist en algun “chateau” francès, centenars, milers, de trofeus de caça, repetitius fins l’absurd, però objectes de col·lecció en definitiva.



Almenys, pel que fa a la música, al seu col·leccionisme ja sigui CDs o vinils, és una activitat, al meu parer, molt més noble i cultural, i el que és més important a l’abast de moltes més persones. Molt més noble que no pas omplir parets amb les restes d’uns pobres animals. Però en alguns casos, en el fons,  no deixa de tenir aquest esperit compulsiu d’acumular que copsava al vell caçador. És per això que molts cops, quan el col·leccionista ens deixa, els que venen al darrere, si no comparteixen les aficions, recorren a un llibreter del vell, pel que fa a llibres, o es venen la col·lecció de vinils a qualsevol preu.

Remenant , doncs, en una botiga de vinils antics, com abans us comentava, podem observar múltiples tipologies de vinils de segona mà, en diferents estats de conservació; tant pel que fa a la coberta com al mateix disc. El primer que crida l’atenció, deixant de banda que el que té menys anys en té 25 com a mínim, són els artistes. Discs de Paul Mauriat, de la Trinca, d’en Llach, de grups estrangers dels quals no havia sentit parlar mai, “Maria Jesús y su acordeón”, algú recorda els “Pajaritos”? També, però, discs, al meu entendre més seriosos i, per tant, més cotitzats, de Peter Gabriel, Ted Nugent, Swing out Sister, Carly Simon, Lisa Stanfield, etc. Pel que fa a la música clàssica veritables sorpreses. Magnífics exemplars de discs de la Deutsche Gramophon, Decca, Emi i altres conegudes discogràfiques, molt ben conservats i poc usats, que en el seu temps costaven un ull de la cara. Ara els pots comprar per quatre rals, fins que s’adonin que el retorn del vinil té demanda i apugin els preus.  Es troben capses d’aquelles de col·lecció amb varis vinils, bàsicament eren objectes de regal, folrades de tela, amb un fullet explicatiu amb les lletres o les dades del disc amb uns “tipus” de mida raonable i llegívola. Coleccions en el seu temps caríssimes, que van dormir anys i panys en alguna prestatgeria. Com el cas que vaig tenir a les mans – uns Concerts de Brandeburgo editats per la Decca el 1973- que estaven en perfecte estat de conservació. Bàsicament perquè no s’havia posat mai en un “giradiscs”; vaja, " uns discs que no havien tocat agulla!



Aquesta compulsió col·leccionista, té en molts casos aquest trist final, que és acabar revenent-se, quan el col·leccionista ens deixa. Si la dona el sobreviu, aprofita per treure’s del damunt aquella quantitat d’objectes que li empolseguen la casa i que molts cops només  netejava ella. També és el cas quan són els hereus que han de buidar corre cuita l’habitatge i llavors els sembla que el llibreter del vell o el de la botiga de discs els fa el gran favor enduent-se aquell munt de rampoines que no saben on col·locar o no saben el que han de fer amb elles. Les mal venen perquè no són seves i no els saben donar cap tipus de valor.

Malgrat tot, aquesta compulsió per aplegar llibres, CDs, vinils, però, també segells, sobres de sucre, “chapes” de cava i xampany, etc., no crec que  aquest tipus de col·lecionista perjudiqui massa a ningú. No crec que aquests “acumuladors” facin gaire mal al proïsme, a part d’una certa o molta nosa a casa seva. Altra cosa és la compulsió d’alguns individus per acumular riqueses i altres propietats immobles, molts cops aconseguides no pas per l’esforç, el gust, la constància i la persistència, ni molt menys fent sacrificis personals o fixant prioritats. Ho aconsegueixen  amb l’especulació i un ús desmesurat del seu poder. Aquests,  en alguns casos,  són individus tristos, com l’avi del conte de Nadal, incapaços de gaudir del que tenen. Altres, molts cops i  contràriament, són uns despilfarradors ostentosos , en pla “kitsch” i "hortera",  dels cèntims aconseguits amb les seves rapinyes.Però  tenen en comú amb els primers que en el fons tampoc saben gaudir de debò. Però aquest es tema per un altre dia!

Jo, mentre,  he tret del fons de la prestatgeria el Rèquiem de Mozart, en format vinil, interpretat per la Filarmònica de Viena dirigida per Karl Böhm i editat el 1973. El dedicaré al format CD al qual ara està matant la "xarxa". Dec estar ja molt influenciat per aquesta nova "retromoda" del vinil i ara aquell soroll a fregit, sobretot al començament del disc, que abans tant m'empipava , ja em sona a Glòria!

13 de gener 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada