Aquest mes farà 74 anys de l’atac del Campbeltown
a Saint
Nazaire,
a la costa atlàntica francesa, on hi havia un dels dics secs més grans del món.
Un dic sec que podia acollir els vaixells de gran tonatge per a ser reparats.
Llavors, el 1942, França estava ocupada. Els britànics davant el perill que
aquell dic sec pogués acollir els grans vaixells cuirassats alemanys van decidir destruir-lo. Van organitzar un raid per atacar les
instal·lacions. Un estol de llanxes, torpediners i un destructor, el Campbeltown,
van fer cap en direcció a Saint
Nazaire.
El pla era estavellar el Campbeltown
contra les comportes del dic i que un nombrós grup de les forces especials
desembarquessin i demolissin el màxim d’estructures portuàries. L’atac va ser a
la una de la matinada. Les forces britàniques, malgrat que van patir moltes
baixes, van aconseguir destruir molts dels objectius previstos. El destructor Campbeltown
va quedar allà, encavalcat sobre les comportes del dic, sense haver aconseguit
destruir-les. Semblava que l’objectiu principal de la missió havia fracassat.
Els alemanys, l'endemà, es feien fotos sobre el destructor, mentre
l’inspeccionaven i el moll era ple de soldats i curiosos. A dos quarts d’onze
del matí el Campbeltown
va explotar, moriren centenars d’alemanys. Les comportes del dic de Saint
Nazaire
ja no es van poder reparar fins acabada la guerra el 1947. El destructor britànic era una bomba d’efectes retardats.
Aquí, a Espanya, el 1983, a qui va ser efímer president del govern espanyol en prou feines ni dos anys, Leopoldo Calvo-Sotelo, se li atribueix la següent manifestació: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así assegurar el mantenimiento del sentimiento espanyol que ello comporta”.
De fet això ja s’havia anat produint entre finals dels 50 i principis dels 70, quan Catalunya va rebre centenars de milers de persones procedents d’altres zones de l’Estat, principalment d’Andalusia i d’Extremadura. Gent, la majoria, humil que havia estat foragitada de casa seva per la misèria i pels abusos tant de les classes socials benestants com dels acòlits de la dictadura franquista. Va ser una allau que en qualsevol altre lloc hagués fet desaparèixer qualsevol país i, malgrat tot, no va ser així. La majoria van “acomodar-se” en barris de nova construcció, fets de qualsevol manera, que en molts llocs van engolir petits pobles i ciutats de Catalunya transformant-les i despersonalitzant-les profundament.
Durant molts anys les forces d’esquerres catalanes i els moviments obrers van fer una gran feina integradora. Amb la Transició es va avançar, malgrat les enormes dificultats. La cultura, la llengua catalana, es va començar a recuperar. La immersió lingüística va permetre que una part molt important de les noves generacions sentissin com a seva la cultura del país i la seva llengua. En un primer moment, des del centralisme més ranci, es va “tolerar” la immersió. Va ser perquè no creien, amb la seva acostumada prepotència i desconeixement, que això, en cap cas, fes ombra a la tot poderosa llengua i cultura castellana. Que els sentiments, allò que dèiem abans quan parlàvem d’en Calvo-Sotelo, prevaldrien i que de totes maneres aconseguirien el seu objectiu. A mitjans dels anys noranta, però, alguns ja van veure amenaçat el seu “domini” secular i van començar a organitzar-se. Van començar a fotre guitzes a la immersió. Ja s’havien desacomplexat de la possible mala consciència que tenien dels temps de la dictadura, dels segles de prohibició del català com a llengua d’ús normal. Malgrat tot, la cosa encara va aguantar, principalment perquè dins al llavors tot poderós PSC hi convivien dues ànimes, la catalanista i l'espanyolista. El poder, el deteniment del mateix a moltes institucions, feia que aquesta amalgama resistís.
Eren temps en què hagués estat inversemblant que al Parlament de Catalunya s’emprés el castellà. Tothom mantenia les formes perquè hi havia consciència que era des de les institucions públiques catalanes des d’on s’havia de fer pedagogia, per a recuperar l’ús normalitzat d’una llengua que havia patit tantes atzagaiades. Tot això, però, va començar a canviar amb l’arribada el 2006 al Parlament de Catalunya d’uns oportunistes. Aquests van saber copsar molt bé un cert descontentament entre una part de la població de Catalunya, a la que subliminarment, si no ja obertament, se li havia fet creure que el seu idioma estava amenaçat. Que estava amenaçada aquella comoditat que, pel fet d’estar en el seu propi Estat – l’espanyol-, els havia permès no haver de fer mai cap esforç per a conèixer la cultura, llengua i costums del país on vivien. Potser, fins i tot, algú va pensar que corria el perill de transitar de dominador a dominat.
A aquesta gent, als de “mejor unidos”, van saber dirigir-se la gent de Ciudadanos. Tot va ser arribar ells al Parlament català i començar a utilitzar-se el castellà, aviat s’hi van afegir els del Partit Popular, que competien pel mateix electorat “nacional” i així van anar fent fins a les eleccions del 2015. Llavors és quan va explotar el nostre “Campbeltown” particular. Ens vam trobar que de sobte tres quarts de milió d’electors voten a una noieta, molt bufona, “sense suc ni bruc”. Senzillament perquè aquest era un vot útil contra les aspiracions nacionals de Catalunya. Ens trobem, doncs, que una part important dels fills i néts dels emigrants que van arribar a Catalunya, buscant un futur millor per a les seves famílies, van expresar a les urnes la seva voluntat de convertir-se en colons en lloc de ciutadans d’un país lliure en el qual poder viure, tots plegats, millor. Ara a Ciudadanos se senten forts i poderosos, no només han fet el “sorpasso” als populars, sinó que també l’han fet als socialistes. Ara, tots tres grups polítics, competeixen pel mateix electoral al qual, com al pollastre a qui es va emprenyant, van reforçant la seva animadversió cap a la terra on viuen i cap a la seva gent amb la qual conviuen.
No calia que ara saltessin les alarmes pel pacte de pantomima entre PSOE i Ciutadans d'aquests darrers dies al Congrés espanyol. Pacte que no ha estat gaire ben vist, pel que sembla, pels socialistes a Catalunya. No ens enganyem, els socialistes catalans no és que no vegin amb gaires bons ulls el pacte perquè el vegin com una amenaça per a la catalanitat. No!, als socialistes catalans els han saltat les alarmes perquè els veuen , als de Ciudadanos, com uns clars competidors en la lluita pel poder polític, que de rebot amenacen el seu status personal . Perquè posar-se d’acord ja ho han fet, a Lleida i a altres llocs. La primera víctima d’aquests acords, el català! Condició “sine qua non”, per poder pactar amb Ciutadans, que continuen fent del seu espanyolisme desacomplexat i uniformitzador la seva millor bandera. Objectiu final, cada cop menys dissimulat, la supressió de la immersió lingüística i del marc autonòmic. Aquests són els que, a més, tenen la barra d’acusar-nos d’haver trencat la convivència a Catalunya, cosa que pel que sembla deuen creure molts dels seus votants. Mentre els catalans hem estat amb el cap cot, calladets, hi ha hagut, segons ells, convivència durant molts anys. Quan els catalans hem volgut ser ha aparegut l’ànima colonitzadora de molts dels nostres conciutadans, que confonen convivència amb sotmetiment. Una part de l’emigració dels seixanta i també alguna gent del país de tota la vida no cal enganyar-se, com el “Campbeltown” a Saint Nazaire, han estat una “bomba” d’efectes retardats. Si ens descuidem gaire poden aconseguir l’objectiu inicialment programat de fa més de cinquanta anys. Objectiu que sense embuts tan bé ens recordava l’expresident del govern espanyol Leopoldo Calvo-Sotelo als anys vuitanta.
3 de març 2016
Aquí, a Espanya, el 1983, a qui va ser efímer president del govern espanyol en prou feines ni dos anys, Leopoldo Calvo-Sotelo, se li atribueix la següent manifestació: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así assegurar el mantenimiento del sentimiento espanyol que ello comporta”.
De fet això ja s’havia anat produint entre finals dels 50 i principis dels 70, quan Catalunya va rebre centenars de milers de persones procedents d’altres zones de l’Estat, principalment d’Andalusia i d’Extremadura. Gent, la majoria, humil que havia estat foragitada de casa seva per la misèria i pels abusos tant de les classes socials benestants com dels acòlits de la dictadura franquista. Va ser una allau que en qualsevol altre lloc hagués fet desaparèixer qualsevol país i, malgrat tot, no va ser així. La majoria van “acomodar-se” en barris de nova construcció, fets de qualsevol manera, que en molts llocs van engolir petits pobles i ciutats de Catalunya transformant-les i despersonalitzant-les profundament.
Durant molts anys les forces d’esquerres catalanes i els moviments obrers van fer una gran feina integradora. Amb la Transició es va avançar, malgrat les enormes dificultats. La cultura, la llengua catalana, es va començar a recuperar. La immersió lingüística va permetre que una part molt important de les noves generacions sentissin com a seva la cultura del país i la seva llengua. En un primer moment, des del centralisme més ranci, es va “tolerar” la immersió. Va ser perquè no creien, amb la seva acostumada prepotència i desconeixement, que això, en cap cas, fes ombra a la tot poderosa llengua i cultura castellana. Que els sentiments, allò que dèiem abans quan parlàvem d’en Calvo-Sotelo, prevaldrien i que de totes maneres aconseguirien el seu objectiu. A mitjans dels anys noranta, però, alguns ja van veure amenaçat el seu “domini” secular i van començar a organitzar-se. Van començar a fotre guitzes a la immersió. Ja s’havien desacomplexat de la possible mala consciència que tenien dels temps de la dictadura, dels segles de prohibició del català com a llengua d’ús normal. Malgrat tot, la cosa encara va aguantar, principalment perquè dins al llavors tot poderós PSC hi convivien dues ànimes, la catalanista i l'espanyolista. El poder, el deteniment del mateix a moltes institucions, feia que aquesta amalgama resistís.
Eren temps en què hagués estat inversemblant que al Parlament de Catalunya s’emprés el castellà. Tothom mantenia les formes perquè hi havia consciència que era des de les institucions públiques catalanes des d’on s’havia de fer pedagogia, per a recuperar l’ús normalitzat d’una llengua que havia patit tantes atzagaiades. Tot això, però, va començar a canviar amb l’arribada el 2006 al Parlament de Catalunya d’uns oportunistes. Aquests van saber copsar molt bé un cert descontentament entre una part de la població de Catalunya, a la que subliminarment, si no ja obertament, se li havia fet creure que el seu idioma estava amenaçat. Que estava amenaçada aquella comoditat que, pel fet d’estar en el seu propi Estat – l’espanyol-, els havia permès no haver de fer mai cap esforç per a conèixer la cultura, llengua i costums del país on vivien. Potser, fins i tot, algú va pensar que corria el perill de transitar de dominador a dominat.
A aquesta gent, als de “mejor unidos”, van saber dirigir-se la gent de Ciudadanos. Tot va ser arribar ells al Parlament català i començar a utilitzar-se el castellà, aviat s’hi van afegir els del Partit Popular, que competien pel mateix electorat “nacional” i així van anar fent fins a les eleccions del 2015. Llavors és quan va explotar el nostre “Campbeltown” particular. Ens vam trobar que de sobte tres quarts de milió d’electors voten a una noieta, molt bufona, “sense suc ni bruc”. Senzillament perquè aquest era un vot útil contra les aspiracions nacionals de Catalunya. Ens trobem, doncs, que una part important dels fills i néts dels emigrants que van arribar a Catalunya, buscant un futur millor per a les seves famílies, van expresar a les urnes la seva voluntat de convertir-se en colons en lloc de ciutadans d’un país lliure en el qual poder viure, tots plegats, millor. Ara a Ciudadanos se senten forts i poderosos, no només han fet el “sorpasso” als populars, sinó que també l’han fet als socialistes. Ara, tots tres grups polítics, competeixen pel mateix electoral al qual, com al pollastre a qui es va emprenyant, van reforçant la seva animadversió cap a la terra on viuen i cap a la seva gent amb la qual conviuen.
No calia que ara saltessin les alarmes pel pacte de pantomima entre PSOE i Ciutadans d'aquests darrers dies al Congrés espanyol. Pacte que no ha estat gaire ben vist, pel que sembla, pels socialistes a Catalunya. No ens enganyem, els socialistes catalans no és que no vegin amb gaires bons ulls el pacte perquè el vegin com una amenaça per a la catalanitat. No!, als socialistes catalans els han saltat les alarmes perquè els veuen , als de Ciudadanos, com uns clars competidors en la lluita pel poder polític, que de rebot amenacen el seu status personal . Perquè posar-se d’acord ja ho han fet, a Lleida i a altres llocs. La primera víctima d’aquests acords, el català! Condició “sine qua non”, per poder pactar amb Ciutadans, que continuen fent del seu espanyolisme desacomplexat i uniformitzador la seva millor bandera. Objectiu final, cada cop menys dissimulat, la supressió de la immersió lingüística i del marc autonòmic. Aquests són els que, a més, tenen la barra d’acusar-nos d’haver trencat la convivència a Catalunya, cosa que pel que sembla deuen creure molts dels seus votants. Mentre els catalans hem estat amb el cap cot, calladets, hi ha hagut, segons ells, convivència durant molts anys. Quan els catalans hem volgut ser ha aparegut l’ànima colonitzadora de molts dels nostres conciutadans, que confonen convivència amb sotmetiment. Una part de l’emigració dels seixanta i també alguna gent del país de tota la vida no cal enganyar-se, com el “Campbeltown” a Saint Nazaire, han estat una “bomba” d’efectes retardats. Si ens descuidem gaire poden aconseguir l’objectiu inicialment programat de fa més de cinquanta anys. Objectiu que sense embuts tan bé ens recordava l’expresident del govern espanyol Leopoldo Calvo-Sotelo als anys vuitanta.
3 de març 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada