8 de març de 2016

El paper de Turquia en la crisi dels refugiats sirians


A Idomeni hi ha al voltant de 10.000 refugiats atrapats. Volen travessar la frontera amb Macedònia, en aquests moments tancada, per seguir viatge fins al cor d’Europa. Els mitjans van plens aquests dies de notícies al voltant d’aquest fet. Els periodistes als diaris i a les televisions parlen de la “denostada” Europa incapaç d’acollir uns milers de refugiats i furguen en l’autoestima d’uns europeus a qui creuen amb una pretesa mala consciència col·lectiva. Diuen que els governs europeus actuen descoordinats ,  és cert. També és cert que ho fan sota la pressió i la por que entre els seus ciutadans creixi el seguiment a la dreta populista, cosa que a hores d’ara ja passa només cal mirar el resultat de les recents eleccions al land de Hesse a Alemanya.

No sabem del cert quants refugiats han estat "acollits" els darrers mesos a Europa, ni quants estant encara en trànsit travessant Anatòlia o a les illes gregues més properes a Turquia. Pot ser que siguin altres desenes de milers. Fa basarda la frivolitat amb què algunes “plomes mediàtiques”, fent d’apòstols del “bonísme”, tracten el tema. Fan uns articles impecables, políticament correctes, “ad hoc” al que es pensen que el públic espera o que com a mínim espera l’establishment que a hores d'ara mediatitza l’opinió pública. Focalitzen el fet, però es deixen al “tinter” moltes preguntes. Preguntes que la gent de peu no es fa a causa d’aquest dirigisme informatiu. A Idomeni hi ha milers de refugiats, en unes condicions pèssimes tirant a infrahumanes. El mateix deu estar passant a Lesbos i a altres illes gregues, primeres receptores del flux de refugiats, però s'acaba aquí el gruix del problema?



Malgrat que hi ha moltes famílies i que han mort moltes criatures, un percentatge bastant alt dels refugiats, almenys en un primer moment, eren majoritàriament homes. Gent en edat militar. Feia impressió veure fa uns mesos els centenars, milers, d’homes que sortien de Budapest a peu cap a la frontera austríaca. Ho veiem als mitjans, mentre la veu en off, de l’informador, ens parlava de famílies. Hem de tornar a insistir en aquesta focalització mediàtica, en aquest eurocentrisme. Perquè mentre això succeïa al cor d'Europa a poc menys de dos mil quilòmetres d’allà, centenars, milers, de dones, criatures i població en general era massacrada – violada, torturada i assassinada- per les milícies de l’ISIS. Esglésies cristianes derruïdes i patrimoni cultural arrasat. Cristians massacrats, però també i en major nombre, musulmans xiïtes i altres minories religioses no sunnites.

Tot plegat a causa d'una guerra que no sembla que tingui solució, més enllà de dividir Síria i refermar, amb l’ajut rus, el poder de la família Assad en una petita part d'ella. A Idomeni hi ha milers de refugiats, són els que veiem, però quants hi ha a Jordània, al Líban i a Turquia? En quines condicions es troben? D’això ningú en parla! On són els quasi quatre milions d’exiliats sirians? Doncs sembla que  més de dos milions a Turquia, quasi un milió al Líban – el proper polvorí que pot tornar a esclatar- i més de sis-cents mil a Jordània. De tots plegats ens recordem ben poc, o més ben dit ens en fan recordar ben poc.

Des de la correcció política informativa de la vella Europa es va negar en un principi que la guerra de Síria fos una guerra sectària. Potser no ho era del tot al començament, però la base ja hi era. Un cop el conflicte va prendre les dimensions que ja tots coneixem les posicions van començar a quedar més clares. Finalment ha esdevingut un conflicte entre les dues grans branques de l’Islam i amb l’etern i mai resolt problema dels kurds al darrere. Turquia és majoritàriament sunnita i està dirigida per un oportunista que s’ha aprofitat de la religió per prendre possessió del poder. Un Erdogan que pretén fer omnímode aquest poder i perpetuar-s’hi. Un President de Turquia que està jugant molt bé les seves cartes. Mentre Occident mira la pedra que té a la sabata, -llegiu els refugiats que arriben a les seves fronteres - la Turquia d’Erdogan va fent de les seves i combatent sense gaires miraments tot allò que qüestioni la seva hegemonia. No els fa gens de gràcia que aprofitant la descomposició de l’estat sirià, els kurds shagin fet amb el control de la franja nord del país. Franja que és la continuació natural del Kurdistan turc. Un Kurdistan turc permanentment revoltat. Un Kurdistan turc que en les penúltimes eleccions ja va posar en dificultats "el poder absolut" d’Erdogan. Va ser quan representants polítics kurds van arribar al Parlament. Cosa que aprofitant la guerra de Síria i unes noves eleccions ja ha començat a “solucionar”. Mentre Europa es mira “el seu problema” Turquia  fa i desfà al seu Kurdistan. Els dos milions de refugiats sirians, majoritàriament assentats a prop de Síria, o sia, al Kurdistan turc, són un factor de possible dissolució i també serveixen  d’excusa per incrementar el  control militar a la zona sobre el conjunt de la població kurda. Per altra banda, és probable que sigui el mateix govern turc qui en certa manera faciliti que una part dels refugiats sirians en edat militar marxin del país. Aquests homes joves poden arribar a ser un motiu de desestabilització o de desordre quan aquests dos milions de refugiats sirians es trobin, que s'hi trobaran, davant una situació perllongadament insostenible.

Turquia ara colla a una Europa que sap que Erdogan té la mà a “l’aixeta” que pot incrementar o aturar el flux de refugiats a desig. Les exigències turques són draconianes i pel que sembla Europa està de genolls, disposada a satisfer-les. Per una banda són exigències econòmiques, 3.000 milions d’euros per ajudar als refugiats dins el seu territori. Caldrà veure quants d’aquests milions arriben al seu destí, si és que es pot arribar a saber. Per altra banda, Turquia exigeix a Europa la lliure circulació cap a la Unió europea dels seus quasi vuitanta milions d’habitants i una acceleració en el Procés d’adhesió a la Unió Europea.

Però Turquia el que vol, principalment, és que Europa no miri gaire més enllà d’Idomeni o de l'Illa de Lesbos. El que vol Turquia és fer i desfer al seu Kurdistan, i aquí, a voltes, sembla trobar el "silenci còmplice" dels nostres mitjans informatius. Mentre  Europa, espantada davant la reacció de les dues ànimes de la seva població - la bonista i la xenòfoba- davant el problema dels refugiats, callarà davant les flagrants violacions dels drets humans que els turcs fan i faran amb el quasi vint per cent de la seva ciutadania al Kurdistan. A Turquia ja li va bé la descomposició del règim sirià, de base xiïta/alauita i li fa molta nosa la intervenció russa, cosa que, fins i tot, militarment ja ha demostrat. Intervenció russa per altra banda que ha trobat al periodisme de casa nostra amb els ulls clucs, de manera que sembla que els russos llencin confits en lloc de bombes – aquest, però, ja seria tema per a un altre dia.

Si Turquia se’n surt amb la seva, el que passarà amb Europa serà encara molt més greu que  el que ara els nostres mitjans informatius  es qüestionen amb la crisi dels refugiats que arriben a Europa. Si l’Erdogan se’n surt amb la seva Europa, per falta de valor i valors, es plegarà davant un Estat, davant un règim,  que va cap el totalitarisme. Un règim d’un país on la foscor del seu present i  també la del seu passat que no vol reconèixer – mai han entonat el “mea culpa” pel genocidi armeni – són el presagi d’una involució generalitzada i de nous conflictes.


8 de març 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada