5 d’abril de 2016

Islàndia, Panamà i els seus papers



Fa un parell de dies que ens hem aixecat amb un nou escàndol: “Els papers de Panamà”. Ha estat com la descoberta d’Amèrica, molts ja sabien al segle XV que més enllà del mar hi havia terra, només calia anar i descobrir-la. El Mateix ha passat amb les dades ara sabudes. Tothom sabia que els que tenen cèntims de debò fan mil i un tripijocs per a no pagar impostos. Tothom sabia de l’existència dels paradisos fiscals, ara només calia saber-ne els usuaris.

L’abast dels implicats traspassa estats, “oficis” i ideologies. Quant als estats hi ha des de les modernes satrapies, com la “putinesca” russa, que tanta condescendència i tolerància suscita entre moltes “ànimes de càntir” al nostre país, la xinesa -una altra que tal-, la “prooccidental” saudí o la “prorussa” siriana  fins a arribar a democràcies més o menys homologables. Hi ha implicació de parents directes de polítics europeus,  com el britànic Cameron,  o parents “reials” com Pilar de Borbó. Però un dels casos aparentment més curiosos és el d’Islàndia. He dit curiosos i no sorprenents, perquè servidor ja fa molt d’anys que va deixar de creure en els Reis Mags.

Que el Carib i Europa tenen coses en comú no és estrany. Una d’elles és que en ambdues zones del món és on hi ha més paradisos fiscals. Però no són pas els únics llocs. Ara que han transcendit les dades dels evasors que utilitzaven els serveis del despatx "Mossack Fonseca" de Panamà,  l’entramat que es pot desvetllar seria  una mostra més de la globalització, que possiblement implicaria paradisos fiscals asiàtics.

El cas d’Islàndia és paradoxal. Allà podrien estar implicats el Primer Ministre i els ministres de finances i interior. El Primer ministre islandès, Sigmundur Gunnlaugsson, un dels polítics més actius contra els efectes de la crisi al seu país, com a resultes de l’ensulsiada dels seus bancs -un activista contra els bancs el qualifica algun titular de premsa-, ha estat “pillat” i ara potser algú se’n deu fer creus.

Arran de la crisi bancaria a Espanya i de la immunitat amb què semblaven actuar els  banquers, implicats en l’ensorrament de moltes entitats que van acabar agreujant la crisi del país, molta gent de bona fe posava com a exemple a Islàndia. Allà  el país havia sortit ràpidament de la crisi gràcies a la mobilització de la societat i al lideratge dels seus polítics Uns  polítics “que havien destituït i processat als banquers”  posant,
 d'aquesta manera, ràpidament, ordre en el desori del seu país.

Tant hi feia que Islàndia, país al marge de la UE, tingués unes estructures econòmiques molt diferents de les espanyoles, la possibilitat de devaluar la seva moneda i 160 vegades menys població. Dia si dia també, a les xarxes socials i a mitjans de comunicació de dubtable solvència i a altres més coneguts, de solvència cada cop menys contrastada, sortia algun titular del tipus: “Islàndia surt ràpidament de la crisi després d’empresonar als seus banquers”.

Ja hi havia alguna veu que clamava al desert, sobre aquest tema, advertint que el que passava a Islàndia no era ben bé el que ens volien fer creure, bàsicament el que la gent volia creure! Que a Islàndia hi havia quelcom que encara feia olor de podrit, com a la Dinamarca novelada per Shakespeare. Un dels que denunciava que no era pas “or tot el que ho semblava” era el periodista Eric Lluent. Aquest ens venia a dir, concretant els fets, que tot el que s’havia dit i del que la premsa se n'havia fet ressò, era el que s'havia dit per boca del President del país. Un President que llavors portava en el càrrec ja més de 18 anys. Un President que, per tant,  era el màxim responsable de l’ensulsiada del sistema bancari islandès.

El cas d’Islàndia ens demostra com és de fàcil crear un estat d’opinió que no s’ajusta a la realitat. Com quan alguna evidència nega la realitat que hem volgut creure, neguem aquesta evidència o ens creiem a qui ens la nega. Com la gent, insisteixo que de bona fe, posava Islàndia com a exemple de què s’havia de fer amb la banca. Ho feien com a contrast del què no s’havia fet aquí on estàvem suportant una crisi ferotge, mentre es creia que a Islàndia “lligaven els gossos amb bacallans”.

Ara, un cop coneguts els papers de Panamà, només resta esperar com la gent comença a repercutir la informació de “RT” per les xarxes. Segurament, ara que l’escàndol toca el crostó a Putin, es diran barbaritats de l’alçada d’un campanar. Barbaritats que molta gent, altre cop de bona fe, creurà i trametrà. Perquè a hores d’ara, per a molts, Rússia encara és Rússia. Malgrat que allà continuen vivint en una nova versió de la seva eterna satrapia, on uns quants han acabat quedant-se el país i els diners de tothom. Diners que ara gasten a botigues de luxe, com les del Passeig de Gràcia de Barcelona, o amaguen en paradisos fiscals com  qualsevol pèrfid capitalista oculta   els cèntims que no ha guanyat pas treballant. Perquè en definitiva del que aquí estem parlant és de poder, d'absència de democràcia i de societats civils enganyades i debilitades. Parlem de poder i el poder no té nació, ni color, ni molt menys ideologia.

Finalment i anant al que és pràctic, si els governs dels països democràtics no fan res, no tan sols per impedir que els seus ciutadans evadeixin impostos sinó per impedir que aquells ciutadans d’aquells països que fan negocis amb els nostres països evadeixin i ocultin els seus diners, no hi haurà res a fer. En definitiva si al final només ens quedem amb els “Papers de Panamà”, mentre els altres es queden de nou amb els bitllets, això acabarà essent una nova versió “del timo de la estampita”.

5 d’abril 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada