8 de juliol de 2016

L'endemà de la Independència

L'endemà de la hipotètica Independència, hipotètica almenys ara per ara –ens cal pecar de realisme-, caldrà deixar enrere moltes coses. Caldrà bandejar determinades influències i imposicions, malgrat això suposi un esforç titànic. Altrament no aconseguirem un país modern dins l'àmbit europeu. O si es vol dir d'una altra manera, un país dins del grup de les nacions on més respectades estan les llibertats individuals i on els progressos socials són més evidents.

Hi ha dues forces antagòniques, dos pols antidemocràtics i antiliberals – en el seu més estricte sentit referit a la llibertat - que es manifesten en la societat catalana i en molta més mesura en la societat espanyola. Societat espanyola on la rasa excavada al final de la darrera guerra civil no s'ha acabat de tancar mai del tot. A les pors que alguns han denunciat com a "inductores" o que poden haver influït en el del darrer resultat electoral del proppassat 26-J em remeto.

Són dos pols contraris però amb els mateixos tics totalitaris –anomenem-los obertament Esquerra i Dreta per no perdre'ns. Són els tics totalitaris els que els fa coincidir en molts dels seus objectius i els retroalimenta mútuament. Els objectius d'ambdós, en cap cas, són dur a terme el que plantejava en el primer paràgraf; un país democràticament modèlic on el principi d'igualtat d'oportunitats i la transparència estiguin al damunt de tot.

Durant la guerra freda les esquerres van imposar la seva "hegemonia cultural", algú ha dit que intel·lectualment van guanyar-la, mentre que econòmicament qui va vèncer va ser el bàndol occidental, diem la dreta o el capitalisme. Aquesta hegemonia intel·lectual de les esquerres, el màxim exponent - rigorós i dogmàtic - dels quals van ser els partits comunistes ha anat evolucionant o mutant, com més us estimeu, sobretot després de la caiguda del mur el 1989. Ha estat, és encara, una hegemonia intel·lectual que influeix de manera subliminar, però molt clara, en el pensament actual. Una de les seves manifestacions més diàfanes és el que s'anomena "correcció política". Correcció que, com qualsevol altre dogma, s'imposa per damunt de "tots i totes", molts cops de manera caricaturesca aconseguint obstaculitzar el debat obert de les idees. És una hegemonia cultural "creguda d'ella mateixa", de què posseeix la raó. Per això, qualsevol manifestació que li sigui contraria és, per a aquesta esquerra, una negació dels més elementals i nobles principis que creu representar en exclusiva.

Els d'aquest bàndol hegemònic -intel·lectualment parlant-, el de les esquerres, tenen un pedigrí "aristocràtic" que els permet, molts cops, no ser obertament criticats. La seva influència és tal que molts dels que en el fons són de maneres classistes o de dretes intenten envernissar, modular, les seves idees adscrivint-se al que s'anomena centreesquerra o socialdemocràcia. En tot cas defugen la bescantada paraula "liberal" per por a ser titllats de dretes i identificats amb els abusos més flagrants del poder econòmic. Simplement també potser perquè en el fons s'adonen, els menys, que liberals, el que es diu liberals, no en són pas.

L'esquerres, les més dogmàtiques, a hores d'ara tenen motius més que suficient per fer un discurs aparentment coherent davant les injustícies d'aquest món. Malgrat tot, tenen "mala peça al teler". Senzillament perquè la seva ideologia no té traducció pràctica i per tant no té respostes, és a dir, no té un sistema alternatiu creïble. Històricament ja es va demostrar que no té solucions per portar la humanitat a nivells més alts de progrés i de justícia social. Ara es queden sense arguments quan, per exemple, tots plegats podem veure que, en països on els règims comunistes ho controlen tot amb mà de ferro, com a la Xina, no els ha quedat més remei que adoptar les formes "capitalistes". L'única manera factible que han tingut per a incrementar el benestar d'una part de la seva població o simplement per assegurar-li el sustento.

A l'altre cantó, a les dretes, tenim els que ho tenen tot, quasi tot, acompanyats per aquells que simplement tenen por, o els han ficat la por a cos, a perdre el que tenen. Que amb l'actual crisi estan augmentant les diferències socials és a hores d'ara difícil de discutir. Que amb la globalització alguns han millorat molt, altres – principalment als països amb economies emergents – han millorat quelcom o poc i que al món occidental la gran massa social ha perdut pistonada, és innegable.

Els que tenen la por a perdre, molt o poc, s'arrengleren al bàndol de les dretes. No ho fan tots, aquí també hi ha dosis d'oportunisme i d'hipocresia de molts que porten el vestit que no els correspon. Hi ha, entre les dretes, els que defensen la llibertat de mercat, però la defensen amb la seguretat que els afavoreix, ho fan amb les cartes marcades. Són aquells que gaudeixen de vergonyosos privilegis que els permeten gaudir d'oportunitats que només a ells els són reservades. Aquests no sabrien viure en una societat on regís la igualtat d'oportunitats. Amb verdadera llibertat econòmica tindrien les de perdre. A Espanya, l'Espanya on els grans interessos es defensen al "Palco" del Bernabéu i es materialitzen amb vergonyosos privilegis via B.O.E., tenim exemples caricaturescs dels detenidors d'aquesta economia captiva que els assegura els seus beneficis. És el cas paradigmàtic de les elèctriques que de la mà del Govern Central "han privatitzat el Sol" per a riota dels països avançats.

Entre aquests dos pols antiliberals, en el sentit autèntic, i m'atreveixo a dir que antidemocràtics ens debatem la majoria de la població. La Catalunya de l'endemà de la independència hauria d'avançar, per tant, en la transparència, en la igualtat d'oportunitats i en les llibertats individuals. Per tot això caldrà lluitar en el futur. A l'altre costat, el dels contraris a tot això, s'arrenglaran els que no volen perdre els seus privilegis i els que ideològicament pensen que el sistema  actual no és l'adequat. Enmig, rebent de tots cantons, restaran, ja hi són, aquells idealistes que pensen que el que cal és més justícia i principalment una línia de sortida igual per a tothom. No com ara que alguns ja fa estona que corren i altres encara no saben ni d'on han de començar a córrer.

Tot això que aquí plantejo, tot plegat, és molt difícil d'aconseguir, més encara dins un Estat com l'espanyol podrit fins a l'arrel. El futur no el podem fiar ni a aquells que no tan sols volen mantenir els seus privilegis sinó incrementar-los, ni a aquells altres que a vegades en perfecta simbiosi amb els primers ens prometen entelèquies irrealitzables, mentre van fent la viu-viu o com ara es diu fan el "postureo" progressista. Una Catalunya independent té molta feina al davant per fer progressar el país i fer-lo més just i molt poc marge per perdre el temps amb experiments.

8 de juliol 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada