23 de juliol de 2016

Cap on va Turquia?





Algú fa uns dies deia que Erdogan era un admirador de Hitler. És molt difícil confirmar la certesa d'aquesta afirmació, que segurament el mateix President turc desmentiria rotundament. De totes maneres aquest ha emprès un camí que el pot portar en una direcció que doni un cert sentit a aquesta suposada admiració.

No sabem que donarà de si tot plegat, però no pinta bé! No podem saber si un modern Plutarc podria arribar a escriure, amb el temps, un "Vides Paral·leles" amb ambdós personatges. Vegem-ho fent algunes comparacions, que per algú potser poden semblar inquietants.

Durant el segle XX s'han produït barbaritats que han afectat col·lectivament a diversos pobles. Entre elles podem destacar el genocidi jueu, però també l'armeni. D'aquest darrer Turquia mai n'ha volgut sentir parlar, ni molt menys reconèixer la seva responsabilitat. En els darrers temps quan algun país ha fet algun recordatori del tema, França o Alemanya per exemple, el senyor Erdogan ha muntat un "sacramental". Això va passar així quan el passat juny una majoria del Parlament alemany va aprovar una resolució al respecte. Resolució en la qual els alemanys admetien la seva part de responsabilitat com aliats militars, llavors, de l'Imperi Turc-Otomà.

Tornant a Alemanya, per allò dels paral·lelismes i les comparacions. El 30 de gener de 1933 Hitler va ser nomenat Canceller. Immediatament aquest va promoure unes noves eleccions per al 5 de març següent. Entremig els nacionalsocialistes van rebre "Un regal de Déu". El 27 de febrer de 1933 la seu del Parlament alemany, el Reichstag, cremava pels quatre cantons. Hitler va culpar immediatament el Partit Comunista i va arrencar, l'endemà, del President alemany, Hindenbug, un decret d'excepcionalitat; un estat d'excepció per tal d'evitar una suposada conspiració que podia portar el país a la guerra civil, segons deien com a excusa per justificar-ho. Amb aquell decret se suprimia la llibertat de premsa, el dret a la llibertat d'expressió i s'usurpaven drets als governs federals – en especial el de Baviera – que els nacionalsocialistes llavors no controlaven. Tot amb l'excusa de la suposada conspiració comunista i d'altres grups d'esquerra que mai no es va poder provar.

Immediatament es va començar a empresonar dirigents comunistes, també socialistes, malgrat molts d'ells, parlamentaris electes, tenien garanties constitucionals. L'estat, Land, de Prússia que ocupava més del seixanta per cent del territori de la República alemanya, així com tenia més del seixanta per cent de la població, estava controlat per Goering - que esdevindria lloctinent de Hitler - que llavors era el ministre prussià de l'Interior. Sembla que d'abans de l'incendi del Reichstag Goering ja tenia fetes les llistes dels opositors, líders i "tutti quanti" calia neutralitzar i engarjolar. Els nazis van guanyar les eleccions del març, enfront de partits totalment limitats per poder fer campanya electoral, amb els seus líders empresonats. Mentre les milícies nazis de les SA i SS campaven pels carrers atemorint a qui calgués. La policia només tenia ordres de controlar l'activitat dels grups de l'oposició. Els resultats, malgrat tot, no els varen ser encara suficients per a imposar la dictadura i van haver de fer un segon decret, "la Llei habilitant", que els va ajudar a completar la feina. El 21 de març d'aquell any s'inaugurava el camp de concentració de Dachau, el primer de molts, destinat en principi als opositors polítics.

Ara ens cal preguntar-nos si la llista que ha permès la purga de jutges, funcionaris, educadors... a Turquia, si ja no estava feta d'antuvi. Ens cal preguntar-nos si el cop d'estat de fa uns dies ha estat el regal de Déu que deia Erdogan o una altra cosa. En tot cas un regal que ha estat el facilitador cap una deriva autoritària per la qual sembla evident que Erdogan maldava de feia temps i de la qual no es veu, de moment, el final ni l'aturador.

Turquia té el segon exèrcit més gran d'Europa, és membre de l'Otan i pretén incorporar-se a la UE. Després del fracassat cop d'estat militar, els islamistes "moderats" d'Erdogan s'han fet els amos del carrer i han descarregat la seva fúria en els militars colpistes. Molts d'ells soldats de lleva, que han estat colpejats, humiliats, fuetejats i en alguns casos torturats i assassinats. Tota una advertència per a qui gosi oposar-se als seus designis. En aquest clima és quan Erdogan ha decretat l'estat d'excepció. Els següents als quals sembla que els tocarà les de rebre de valent, si és que ja no fa anys que reben, seran els kurds. Un poble que fa nosa, no només als turcs. Un poble que com a conseqüència de la guerra a Síria ha consolidat una zona pròpia al costat de la frontera turca. El mateix que va passar fa 25 anys amb els kurds de l'Iraq com a conseqüència de la primera guerra del Golf. Un poble, el kurd, que representa una minoria del voltant del 15% pel capbaix de la població de Turquia. Una minoria menystinguda i oprimida, a la qual durant "anys i panys" se'ls ha prohibit idioma i cultura.

Turquia es deleix per a tornar a tenir el paper de potència que va perdre ara fa cent anys. Els país ha passat del laïcisme i l'occidentalització promoguda per Mustafà Kemal, Ataturk, als anys trenta del segle passat, a una recuperació de l'islamisme. Recuperació que de fa anys no és aliena als cèntims abocats des de les satrapies del Golf que intenten expandir el wahabisme sunnita contraposat, en aquest cas, al laïcisme turc.

Les monarquies del Golf, amb Aràbia Saudí al capdavant, se senten amenaçades pels seus rivals mil·lenaris, els xiïtes. Mentre Iran va estar aïllat, embargat, bloquejat i les monarquies del Golf eren fidels aliades dels EUA i de rebot d'Occident, aquests països se sentien segurs. Aquesta seguretat s'ha anat esvaint de mica en mica i tots ells han mogut fitxa. La connexió alauita/xiïta entre Líban/Siria/Iran i també part d'Iraq s'ha contraposat als moviments sunnites l'expressió més cruel dels quals és l'Estat Islàmic..

La guerra a Síria ha contribuït a acabar de trasbalsar-ho tot. Occident, els EUA, que ara han restablert el diàleg amb Iran, sembla que actuen una mica descol·locats, malgrat combatre militarment a l'Estat Islàmic. Rússia, per la seva banda, es va aprestar a defensar a l'únic règim de la zona que és aliat seu; la Síria d'Al-Assad, intervenint militarment..

Els països del Golf, tenen molt poder econòmic, però tenen un taló d'Aquil·les; la demografia que no els és favorable. Iran amb quasi 80 milions d'habitants, pràcticament els mateixos que Turquia i Egipte, però amb més recursos naturals i econòmics es percep com una amenaça pels països del Golf. Per això se suposa que dins de la seva zona volen mantenir el màxim de cohesió religiosa, menystenint o oprimint la població xiïta. A tot això no són alienes ni la guerra del Iemen ni molt menys el Daesh – Estat Islàmic, que pretén consolidar una zona sunnita "pura" al nord d'Iraq i Síria arrambant amb totes les minories.

Seria de suposar que les monarquies del Golf voldrien tenir un aliat, sunnita naturalment, amb el "gruix" suficient perquè exercís de potència de facto a la zona. Es podria dir que seria quelcom com que "ells posen els diners i els altres la població". Egipte després del cop d'Estat que va fer fora als Germans Musulmans del poder no els deu de servir, fins i tot potser estratègicament. En canvi Turquia (*) a les portes d'Europa, amb un peu en ella, sí. Un país fronterer amb una Europa esporuguida i consternada davant l'amenaça islàmica radical i els fluxos de refugiats, la majoria de religió islàmica sunnita. Fluxos que Erdogan "ha administrat" a la seva conveniència, i que, ara o més endavant, es podrien reprendre si Turquia torna a obrir la porta.

Cap on camina Turquia? Ho anirem veient! Però Turquia com a societat, com a col·lectivitat i de la mà d'Erdogan, sembla allunyar-se en lloc d'apropar-se a Europa, al concepte d'Europa com a espai de drets i llibertats. Més o menys el que va passar al 1933 amb Alemanya respecte de les democràcies del moment. Mentrestant Europa, llavors com ara, sembla fer la política de l'estruç. Els EUA, per la seva banda, semblen una mica cansats de fer de policia del món, establint-se un cert paral·lelisme amb què succeïa als anys 30 del segle passat quan des de l'altre cantó de l'Atlàntic l'opinió generalitzada era que els europeus s'arreglessin ells solets els seus problemes.

23 de juliol 2016

(*) De les tres potències regionals més poblades de la zona, Egipte, Iran i Turquia, només Egipte es pot considerar un país àrab. Egipte és majoritàriament sunnita com Turquia, però aquest últim no és pas un país àrab, el mateix que passa amb l'Iran; aquest darrer amb la particularitat que és majoritàriament xiïta. Per altra banda, l'Imperi Otomà ja va exercir el califat sunnita entre 1517 i 1924, pel que malgrat que no ser un país àrab va tenir una preeminència sobre els països àrabs. Per altra banda els turcs, l'Imperi Otomà, exercien la seva autoritat sobre els llocs sagrats de l'Islam - La Meca i Medina- Ho van fer fins a quasi al final de la Primera Guerra Mundial. Per això un possible lideratge turc a la zona seria com tornar en certa manera a un estatus, amb alguna semblança, a l'anterior a 1918.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada