11 d’agost de 2016

La vida dels passejants de Sebastian Haffner



Es tracta d'un llibre recopilatori de diversos articles escrits per Sebastian Haffner durant el període central dels anys trenta del segle passat, just abans que el 1938 partís cap al seu exili londinenc. Sebastian Haffner, pseudònim de Raimund Pretzel, va ser un escriptor alemany nascut el 1907 i mort el 1999. Va passar la seva joventut a Alemanya, durant els temps de la república de Weimar i els primers anys del Nazisme. Després de la "Kristallnacht" - quan la persecució als jueus va arribar a un punt de no retorn -,  el novembre de 1938,  es va exiliar a Anglaterra  amb la seva promesa jueva. Fou allà on adopta el nom de Haffner, pel que és conegut, per tal d'evitar represàlies a la seva família. Mentre va ser a Londres entre 1938 i 1954 va treballar per "The Observer" i un cop retornat a Alemanya va col·laborar en diverses publicacions.

El llibre que l'ha fet més famós va ser "Història d'un alemany", escrit sobre el 1939. Es poden considerar les seves memòries entre 1914 i 1933. Aquest llibre, però, no seria publicat fins després de la seva mort, quan fou trobat entre la seva documentació. Haffner fou un assagista que  va qüestionar  la responsabilitat alemanya a la Gran Guerra del 1914 al seu llibre "Els set pecats capitals de l'Imperi Alemany". També va escriure sobre la Revolució Comunista a Alemanya del 1918-1919. Al "Pacte amb el Diable", analitza les relacions entre Alemanya i La Unió Soviètica entre 1917 i 1941. Per no parlar dels afinats retrats sobre el Nazisme a "Alemanya: Jekyll i Hyde" o les seves "Observacions sobre Hitler", en aquests dos casos premonitòries dels extrems de maldat  fins on arribaria el Nazisme.

Poc havia arribat fins a les meves mans del Sebastian Haffner periodista i articulista. "La Vida dels passejants" publicat per Edicions Destino fa 6 anys a partir d'una recopilació d'articles publicada a Alemanya el 2004 omple, en part, aquest buit i ens mostra el millor estil de l’autor. Donant, amb la seva prosa, vida i importància fins i tot als fets i coses aparentment més innocus i trivials.

Aquests articles dels anys trenta, publicats la majoria en la premsa alemanya sota el règim hitlerià, són d'una aparent asèpsia a la qual les circumstàncies polítiques obligaven. Els que potser podrien arribar a plantejar alguna qüestió incomoda, políticament parlant, són escrits que Haffner no va publicar al seu moment i que ens han arribat amb l'estudi dels documents del seu llegat.

El seu estil descriptiu, diem el seu estil periodístic, ens pot recordar el d'autors que ens són més propers com Pla o Xammar, coetanis seus. La Quotidianitat d'una Alemanya sotmesa a una ferotge dictadura, fa que el periodista, en aquest cas Haffner, parli aparentment de coses "sense suc ni bruc", però ho fa amb elegància, amb una finíssima  capacitat de descripció, un elevat nivell de detalls i uns amplis coneixements. Coneixements sense els quals no podria haver escrit "L'epitafi per al piano" un dels articles que hi ha en aquest volum. "La Vida dels passejants" que dóna el títol al llibre és una altra mostra del relat periodístic en què ens pinta un quadre d'època, que ara a algú li pot semblar ingenu si no té en compte que fa 80 anys era més el temps del relat que no pas el de la imatge com ara.

Malgrat tot amb els que més he gaudit, posats a triar, han estat aquells en què, en major o menor mesura, malgrat la distància i els anys, veus reflectides aquelles reaccions humanes que sempre seran intemporals. La incomoditat quan et trobes malalt i reps visites a "Però on ho has arreplegat". Les baralles matrimonials, la seva gènesi, desenvolupament i desenllaç amb reconciliació inclosa a "Avui a les onze baralla matrimonial". Trobo genial el que parla de "La Vanitat masculina" on qualsevol pot veure reflectit a algú conegut o fins i tot a un mateix. "La invitació a la vagància" i la justificació de la seva necessitat. "L'art de deixar-se obsequiar" i el "Cap de setmana". Les narracions, en diversos d'aquests articles, sobre els costums anglesos; parlant de la seva moneda, dels seus pesos i mesures, de les seves normes complexes, però terriblement coordinades i encaixades, la circulació per l'esquerra... Les comparances entre els costums francesos i alemanys, el gaudi que el menjar representa pels francesos i l'utilitarisme amb què l'afronten els alemanys. Altres articles ens parlen de París, des dels seus fanals fins als restaurants més bohemis i marginals, passant pels pescadors del Sena, que pesquen de tot, fins i tot sabates, menys peixos.

Haffner afronta amb ironia la nova esclavitud que suposa el telèfon o parla dels "nous animals de companyia" en què s'han convertit els nous avanços tècnics d'aquell temps com poden ser la gramola i la ràdio. Ens parla de desordre, de puntualitat, de les festes de Nadal i de les targetes postals. També dels meteoròlegs i la seva "infal·libilitat" en aquells temps. La cigarreta, l'automòbil, els calendaris, els dormilegues, els pantalons, els que tanquen i els que obren les finestres – en temps en què no hi havia aire condicionat i que les finestres als trens encara es podien obrir -... i així fins a quasi quaranta articles.

Un nou vessant del Haffner al que coneixia dels seus assajos i que permet gaudir en petites dosis d'una literatura periodística de la màxima qualitat. Esperem que no siguin les darreres racions i que ens puguin arribar traduïts més escrits d'aquest gran autor.

11 d'agost de 2016



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada