15 d’agost de 2016

Els Poscos i el Procés



Sembla que qui era Ministre de Governació – ara en diríem d'Interior- a l'Espanya de pocs mesos després de finalitzada la Guerra Civil – Ramon Serrano Suñer - va escriure o li van escriure una diatriba contra el Comunisme, Rússia i tots els que havien estat enemics de l'Espanya Nacional. Entre altres coses en aquell article es deia que "els amics de Rússia eren enemics d'Espanya i que calia combatre'ls". L'article no va sortir a la premsa, es va retirar a corre-cuita, no sense cert esglai,  què havia passat?

El mateix dia que havia de sortir l'article als diaris, el 23 d'agost de 1939, L'Alemanya de Hitler i l'URSS de Stalin va signar un pacte de no-agressió. En aquell moment El règim de Franco era un aliat agraït i tàcit d'Alemanya i els partits comunistes d'Europa estaven controlats pels estalinistes.

Aquell ignominiós pacte va permetre a Alemanya envair Polònia amb la seguretat que l'URSS no intervindria contra seu. El preu d'aquella no intervenció era deixar als soviètics les mans lliures a Finlàndia, als Països Bàltics i a la meitat oriental de Polònia. Les potències occidentals –França i El Regne Unit- van declarar la guerra als alemanys el tercer dia de la invasió de Polònia. Dues setmanes més tard amb l’exèrcit polonès ja anorreat l'URSS va envair la meitat oriental de Polònia. Nazis i comunistes es van donar la mà i van confraternitzar en la línia de demarcació establerta. Polònia havia deixat d’existir. Cap a final d’any va ser el torn de Finlàndia que va poder resistir(*). A la primavera següent Estònia, Letònia i Lituània van deixar d’existir. França i Anglaterra, davant tot això, no van tenir esma per oposar-s’hi, ni molt menys declarar la guerra també a Rússia.

A la història que ens han explicat i que tothom sap, simplement Alemanya va envair Polònia i prou. L'URSS va acabar lluitant al costat dels aliats. Ningú recorda o vol recordar el seu paper el 1939 i el 1940. Un cop acabada la guerra tots els guanys territorials de l'URSS, aconseguits gràcies al pacte amb Hitler de 1939, es van consolidar i mantenir amb el vist i plau de les potències occidentals.
.

Gràcies a aquell pacte del 1939 durant dos anys els exèrcits de Hitler van campar per Europa, mentre l'URSS subministrava matèries primeres essencials a Alemanya. Ho va fer fins a la mateixa matinada que Alemanya va envair-la. Els partits comunistes d'Occident durant els dos primers anys de guerra van entrar en una espècie de letargia. Si Stalin havia pactat amb Hitler, aquest, per la raó que fora, no era llavors l'enemic a batre. Potser tot és massa tendre encara per parlar-ne i si hi ha estudis, aquests són coneguts per poca gent. Però el ràpid col·lapse de la França de la III República el 1940 no només s'explica per la superioritat en armament de l'exèrcit alemany. Superioritat que ja existia el 1914 i en canvi llavors França va poder resistir.

La resistència dels moviments comunistes als països ocupats pels alemanys no s’orquestrà fins que Hitler va envair l'URSS i tornà a ser l’enemic ideològic i no pas l’aliat tàctic contra el capitalisme. Totes aquestes parts de la Història, les conegudes i les no tan conegudes, no es divulguen gaire entusiàsticament i molts cops queden ocultes a la gran majoria. El mateix passa pel que fa a molts dels fets a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil espanyola. Fets que han caigut de la "memòria històrica".

Tot això bé a solta que quan ha convingut els comunistes han pactat amb qui calgués amb tal d’aconseguir els seus fins. El 1939 Stalin devia pensar que el nazisme i el capitalisme s’acabarien dessagnant entre ells, cosa que ja li anava la mar de bé. Calia fer caure el capitalisme i que el nazisme - feixisme en diuen ells sempre-, es debilités o senzillament també perdés. Ara que Catalunya viu un procés revolucionari, als comunistes, pos comunistes i tuti quanti dogmàtic totalitari d'esquerres - que conflueix i desconflueix - els descol•loca el Procés. Senzillament perquè el Procés no és la seva Revolució, no forma part del seu ideari. Sembla que s’estimen més una Espanya unida, ja constituïda en Estat, que no pas un nou estat. A Espanya, deuen pensar que encara tenen una oportunitat d’arribar al poder. En una Catalunya independent més difícilment ho aconseguiran. Per això tot són travetes, tot són guitzes, tot són entrebancs, tot són mitges veritats i sobretot moltes mentides.

Simplement el Procés no és el seu procés. Mentre tinguin engalipada a una part de la població, com han aconseguit durant tota la Transició, sobreviuran. Si a més juguen la carta anti-Procés, conjuntament amb l’ensulsiada socialista a Catalunya, poden eixamplar, com ja ha passat al desembre i al juny, la seva base electoral. Si gràcies a això mentrestant les dificultats a Catalunya per les que passa la seva població augmenten, serà un preu que cal pagar i pagaran. Bé, el pagaran els de sempre, les classes populars a les quals els seus dirigents pretenen pertànyer. Però tots sabem que no és ben bé així. Els objectius dels comunistes i els seus dogmes són tan elevats, "són tant per un fi de bé", que qualsevol privació que passi la població caldrà que així sigui per tal d’aconseguir "vèncer". Per això si per anar contra el Procés els cal votar amb la dreta, votaran amb la dreta més rància. Si cal empassar-se algun gripau, callar o fer marxa enrere, com va fer Serrano Suñer el 1939, callaran i ho faran! Si per entabanar als "correligionaris ideològics" independentistes d’altres grups els cal fer-los tot tipus de xantatge emocional, els el faran i per desgràcia molts poden picar. Si cal ocupar llocs dins d'aquestes organitzacions, també ho faran i si cal "redirigir" assemblees les "redirigiran". En tenen pràctica d’anys i ho dominen a la perfecció.

Tot això a molts catalans ens passa per la beneiteria d’una gran part de la població i de la rentada de cervell a què fa anys ens han sotmès amb la correcció política. Correcció política que com un catecisme ens diu que és i que no és "pecat". També quines són les bones i males virtuts i sobretot en diu qui són els bons i qui són els dolents. Tot plegat privant-nos del degut debat a costa d’anatematitzar els temes que calgui. Per això algú, aquests dies en què s'ha "celebrat el 90 aniversari de Fidel Castro", ha justificat i minimitzat el que és una dictadura com la cubana, "per correcció política"; “perquè no és el mateix una dictadura d’esquerres que una de dretes”. Això, precisament, ho ha fet algun beneït des de la socialdemocràcia. Des del pos comunisme o comunisme a seques han fet un "prietas las filas", encara que sigui des de la distància Adriàtica. Mentre aquí tots disparant contra el professor en excedència senyor Mena, “a qui sembla que no agraden els Beatles”.Pel que fa a ell crec que val més que continuí fent política, àmbit des d'on pot ser degudament contestat, millor que no pas que torni al món educatiu a intentar influir i dogmatitzar els nostres joves, cosa que pot fer més subtilment i sense contestació.

15 d'agost de 2016

(*) D'aquesta guerra bé el nom de "Coctel Molotov". Rússia malgrat la seva superioritat en material i homes va partir severes derrotes en mans de les tropes finlandeses. Llavors va bombardejar Helsinki - que era un objectiu civil-. Davant les protestes internacionals la propaganda soviètica, amb el ministre d'afers exteriors - Molotov- al capdavant va tenir el cinisme de dir que l'aviació no estava bombardejant sinó llençant cistelles d'aliments. Sembla que va ser llavors quan va sortir el nom., "ja que el senyor Molotov posava el menjar, ells - els finlandesos- posarien els còctels".


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada