11 de gener de 2017

A voltes de nou amb les Caixes catalanes

Avui un dels titulars del diari ARA és tan explícit com això: "Salvar CatalunyaCaixa va costar més diners públics que Bankia".

Malgrat tot, malgrat totes les argumentacions presentades a l'article, d'acord amb un informe del Tribunal de Comptes, deixen de fer èmfasi en el tema principal; la proporcionalitat.

Critica el Tribunal de comptes l'arbitrarietat de l'Estat a l'hora de vendre les caixes rescatades. A continuació demostra que tenint, com té, Bankia encara un valor de mercat es calcula que quan es torni a privatitzar es recuperaran pel cap baix uns 10.000 milions; per altra banda algunes quantitats molt inferiors ja han estat recuperades.

El resultat final serà, segons es pronostica que els rescats de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (Alacant) i la Caixa de Catalunya, una per una, seran més onerosos per l'erari públic espanyol que no pas el rescat de Bankia. He de tornar a insistir que malgrat totes aquestes argumentacions, es continua obviant, almenys a l'article del diari, la proporcionalitat. Proporcionalitat sobre la qual aquest modest blogaire ja havia insistit, intentant fer-la notar. Veiem si no.

Bankia era unes 5/6 vegades més gran que Caixa Catalunya. No oblidem que a Bankia hi confluïen la segona i la tercera caixes espanyoles, més un "cor" de 5 petites, entre aquestes hi havia Caixa Laietana. Caixa Catalunya era llavors la cinquena caixa espanyola per volum d'actius.

Per tant si a Bankia se li va avançar 22.500 milions, a Caixa Catalunya per estar en la mateixa "proporcionalitat" no se li haurien d'haver avançat gaire més enllà de 4.000 milions. També o podem comptar al revés si a Caixa Catalunya se li van avançar 12.500 milions, proporcionalment a Bankia hauria calgut, insisteixo "proporcionalment", fer una injecció de 63.000 milions d'euros i no pas només 22.500.

Uns càlculs semblants es podrien fer amb la quarta caixa espanyola, la CAM d'Alacant, rescatada amb 11.000 milions essent 4/5 vegades més petita que Bankia. Tant  la Caixa Catalunya, com la CAM, són casos que es van donar per perduts i per tal d'evitar haver d'abocar més cèntims es van vendre, si no recordo malament en el cas de la CAM, per un euro, al Banc de Sabadell. La Caixa de Catalunya ha anat a parar al BBVA. Ambdues amb unes condicions "draconianes" respecte a les garanties que l'Estat devia assumir per estalviar pèrdues afegides als bancs "compradors".

Durant força temps, a la premsa, a la ràdio, als programes d'humor, com és el cas de Polònia, van fer èmfasi, o en el seu cas "conyeta", posant en la diana del rescat bancari a Bankia. Sense atendre a la "proporcionalitat" de la que parlàvem. Els discursos dels polítics a casa nostra, i a fora també, feien el blanc de les seves crítiques al rescat bancari apuntant a Bankia i així anar-hi anant.

Aquí, aprofitant la quantitat absoluta menor del rescat, es va desviar l'atenció sobre el tema Caixa Catalunya que va quedar en un segon pla. El 2005 quan se'n va fer càrrec de la Presidència de l'Entitat l'ex-Vicepresident del Govern Central, Narcís Serra, aquest es devia pensar que aquella crisi es resoldria com totes les crisis. Per això no va tenir cap recança en assignar-se unes bones prebendes, el mateix que després faria el llavors director Adolf Tudó. La Crisi es resoldria de manera "política", devia pensar. Malgrat no ser pas un curt de gambals, Narcís Serra no va saber copsar en l'embolic on s'havia ficat. Dic embolic perquè quan ell va arribar el mal ja estava fet, o el que és el mateix, ja hi havia hagut qui havia embolicat la troca.

Caixa Catalunya havia seguit una política d'expansió i per una altra banda una política financera que l'acabarien portant al sot. D'això en va ser responsable l'antiga direcció, amb Josep Maria Loza al capdavant i també la Presidència ocupada pel senyor Serra i Ramoneda, persona que no podia al·legar ignorància en el tema financer, ja que estem parlant d'un catedràtic d'economia i se suposa que, per tant, hi entén del tema. També tenen una important responsabilitat, en tot en el que va passar, des del Govern de la Generalitat, principalment durant el mandat del tripartit, però no pas exclusivament. Cal recordar la famosa frase del Conseller d'Economia de torn, el senyor Castells, que deia, respecte del tema de les Caixes: "Catalunya no ha de perdre cap llençol en aquesta bugada". Els va perdre tots! 9 Caixes a "Can Pistraus" i la més gran convertida en Banc. O sia totes van deixar d'estar sota el control de la Generalitat, si és que  la Generalitat mai va controlar-les del tot, almenys d'una manera eficient i efectiva.

Però com tot drama, i el de les Caixes catalanes ho és, no vam poder fugir de l'esperpent. El que havia estat màxim responsable de la Caixa Catalunya, Antoni Serra i Ramoneda, anava pontificant per tots els mitjans sobre el que calia fer i el que s'hauria d'haver fet, fins i tot va escriure un llibre: "els errors de les caixes", no dels que dirigien les caixes, sinó de les caixes així en "indeterminat".

Per últim i des d'aquest humil blog una afectuosa salutació, pel que fa a aquest tema, als responsables d'economia dels mitjans. No fa ni dos anys vaig sentir dir al cap d'economia d'un dels diaris més venuts de Catalunya, que no havien sabut valorar la situació ni veure a venir la crisi. Cap d'ells? Au vinga! Perquè si és així, que no m'ho crec, val més que deixin d'enredar i es dediquin a una altra cosa o el que és millor, més ens val a tots plegats no fer-los gaire cas.

11 de gener 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada