11 d’abril del 2020

Des del confinament (VI) – Periodisme? De debò?



Entre els periodistes malintencionats, els mentiders, els "todovale", els busca titulars, els descaradament partidistes, els mercenaris..., està quedant un retrat maco de la professió. De Periodisme, del de debò, poc.

A tots els abans enumerats ara cal afegir una nova espècie amb ínfules que s'autoanomenen "periodistes d'investigació". Potser no és una nova espècie i és tan sols una sots o preclasse de les anteriors, perquè a la pràctica es poden acoblar amb qualsevol dels tipus que dèiem al principi. El Periodisme d'investigació autèntic també és una "rara avis", perquè el suposat periodista investigador queda condicionat per les circumstàncies, els mitjans i per les seves pròpies necessitats. El periodisme d'Investigació en tot cas és un periodisme treballat que necessita espai per publicar-lo i temps per elaborar-lo. Aquest segon condicionant, el temps, també el necessita el lector, perquè un bon periodisme d'investigació s'ha de llegir i pair-lo, en molts casos cal estar com a mínim entrenat com a lector i capacitat per entendre determinades dades. Si, ja sé que em direu que hi ha reportatges periodístics d'investigació als mitjans audiovisuals, però molts d'ells, més que no pas els escrits, crec que condicionen l'espectador pels "flaixos", les pauses imposades, els canvis de ritme, els augments i disminució de la intensitat narrativa, les imatges i per damunt de tot pel que es pretén ressaltar de manera més directa o més subliminal. Per dir-ho d'alguna manera, molts cops els reportatges periodístics que veiem per televisió no ajuden tant a reflexionar, sinó que fins i tot algunes vegades pretenen fer entrar la informació amb calçador no només amb l'ànim d'informar, sinó amb la pretensió d'influir.

També hi ha el periodisme d'opinió. El que agafa un tema d'actualitat o no, el columnista! Si és d'actualitat pot estar molt en la línia editorial del mitjà i els interessos als quals aquest obeeix. Cal ja un cert prestigi per poder anar, fins a cert punt, per lliure. Alguns diaris, sempre dins d'uns marges, tenen una mica de tot, per fer content a tothom. Són com un "colmado" d'opinions que mai entren en contradicció directa, com a les tertúlies.

Hi ha una altra línia que s'anomena periodisme, però que per a mi ho és ben poc. Serien els presentadors dels espais informatius que molts cops es limiten a informar sobre el que el responsable del mitjà informatiu o el cap d’informatius els diu. Actuen a vegades més com a locutors que no pas periodistes que exposen la seva pròpia opinió. Hi ha d'altres a mig camí entre presentadors i "opinadors" en els que es poden veure reflectits molts dels tipus al començament s'esmentaven, amb una bona dosi afegida d'inquisidor. Són aquells que esclafen o posen una estora depenent de l'entrevistat. Alguns, molts cops, no deixen ni contestar; pregunten i es responen ells mateixos dins de la pregunta, convertint-se en els autèntics protagonistes, intentant condicionar la resposta i interrompen amb molt mala educació si no els estan dient el que ells consideren que els han de dir.

Per últim no es pot considerar periodisme, en la major part d'ocasions, per molt que hi participi un o diversos periodistes, les tertúlies, on les "quotes obligades", en alguns mitjans que les respecten, condicionen el seu contingut i sobretot el seu interès, entre altres raons perquè depenen dels participants molts cops són força desequilibrades, entre altres raons perquè molts cops hi ha coses indefensables. En altres mitjans les tertúlies són d'una tendència més monolítica, "pot variar el so de l'instrument de cada un dels tertulians, però tots segueixen la mateixa melodia".

Aquest a grans trets, potser n'oblido alguna casuística, és el panorama en què ens trobem quan volem estar informats, sobretot en moments tan crítics com els actuals. On les dades s'amunteguen, no tothom diu tot el que sap, el que sabíem ahir ja no val avui, hi ha interessos més o menys ocults que condicionen les decisions que ens poden afectar a tots i el receptor de la informació en molts casos no entén res, senzillament està  molt emprenyat o molt espantat.

Són massa anys de veure a galet. Amb total acriticitat. Molta gent asseguda al sofà de casa seva creu el que diu una mentidera com Ana Rosa Quintana, que va publicar un llibre que deia que havia escrit quan no ho havia fet en realitat. En qualsevol món seriós ja seria a casa seva, en canvi aquí molts creuen a cegues el que diu. Realment molta de la culpa la té el consumidor final de la informació, perquè molts d'aquest tipus de presentador/a parlen pels que els volen creure i bàsicament perquè es dediquen a fotre llenya a aquells que si els hi foten, saben que agradaran al seu públic. En definitiva no s'adrecen a espectadors, sinó a "forofos" d'una manera o l'altra de pensar, que més que utilitzar el pensament crític s'alineen amb un equip al qual no li veuen cap defecte.

Pel que fa a la premsa escrita, aquí a Catalunya, "El Periódico" és l'exemple de la premsa que ho ha fet molt malament, no només aquests darrers anys en què descaradament s'ha alineat, bàsicament per condicionants econòmics com també ha fet El País, amb aquell qui té el poder; el poder de pagar-los els deutes. Són altaveus "monocolor", arruïnats i per tant totalment condicionats. En el cas del Periòdic, amb columnistes que escriuen al dictat i a favor del partit o interessos que recolzen. Aquest diari va acostumar a la gent, ja fa molts anys, a grans titulars de diferents mides, poca lletra petita i moltes imatges. La gent es va viciar al flaix, al poc esforç, a creure que ja estava ben informat a base de titulars. En definitiva a llegir la premsa com qui llegeix un tebeo. En certa manera una mica és el que passa ara amb el Twitter, malgrat que aquí sempre tens l'opció de "gratar" pel teu compte buscant informació o contrastant-la. En aquest diari, si grates, buscant dins el contingut, igual no hi trobes res i si ho trobes potser poc te a veure amb el titular.

Periodisme? De debò? I Tant que el necessitaríem ara! Ara que veiem que el Gobierno deixa anar una pluja de milions als mitjans privats via subvenció directa o campanyes de publicitat, mentre molta gent comença a patir serioses necessitats. Ara que necessitem que ens diguin les coses com són, ara resulta que la majoria dels mitjans tenen el cul llogat. Si la situació s'agreuja, El govern té un exèrcit de paper i televisions ben pagat i si tot plegat empitjora encara més, en tenen un altre que no és de paper. O sia a aguantar i callar. Perquè en molts casos el periodisme ni hi és ni se l'espera. El que tenim és un succedani un producte que cada dia surt al mercat i que cal vendre.


11 d'abril 2020 (29è dia de confinament)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada