La península de Crimea amb una extensió quelcom més petita que Catalunya, aquí malgrat el que digui Margallo s’acaben les semblances, ha estat finalment engolida per la Rússia post soviètica i post zarista; l’eterna Rússia imperial.
La política exterior espanyola un cop més ha fet el ridícul intentant buscar semblances entre el que passava a Crimea i Catalunya. Una política exterior que per boca del seu màxim responsable ha fet un discurs per al consum intern espanyol, incapaç d’articular-ne cap altre que podés influir, atès el pes de l’Estat espanyol, en l’àmbit internacional.
Ha estat sorprenent amb quina rapidesa Rússia ha donat el cop de mà. El control militar de la península, on Rússia mai ha deixat de tenir un nombre important de forces militars destacades a les seves bases militars amb la naval de Sevastopol al front, va ser immediat i les forces ucraïneses encerclades, controlades i posteriorment humiliades. En aquestes circumstàncies una part del parlament de la república autònoma, amb l’oportunista pro rus de torn representant d’un partit minoritari a la cambra al front, va convocar un referèndum que es va celebrar en un parell de setmanes.
El referèndum amb una participació del 80% ha donat un resultat favorable al retorn a Rússia del 96,5 %. Realment el que hi ha hagut ha estat un assentiment a la búlgara i les xifres han estat més que maquillades pintades. M’ha sorprès i decebut la manera en que els nostres Telenotícies han donat els resultats del referèndum, asseverant el resultat, sense contrastar-lo amb la falta de garanties en que ha tingut lloc; amb les dues minories principals del territori ucraïnesos i tàtars amenaçades i sota l’ocupació militar russa.
Europa, Occident ha fet la seva cantarella, però no ha mogut un dit, almenys efectivament. Rússia ha acabat fent un “Santa Rita Rita” al revés; recuperant la donació de Crimea a Ucraïna que Krushev va fer fa 60 anys. Veient la dependència energètica que Europa té del gas rus no és d’estranyar l’acomodament i la pusil•lanimitat europees. Per altra part els russos saben molt bé com canalitzar els interessos i ambicions de molts occidentals. Aquí ens queixem que alguns polítics s’asseuen als consells d’Administració de les empreses a les que han afavorit mentre eren al govern. Parem-nos a pensar que fa el ex canceller alemany Schröder a Gazprom.
Rússia ha recuperat Crimea i al mateix temps ha llençat un missatge a la població russòfona d’Ucraïna exacerbant el seus ànims, malgrat que el més previsible és que no vagi més enllà, malgrat continuarà amenaçant. Rússia sap que no es prou forta per intentar incorporar la part oriental d’Ucraïna, almenys pel moment. Mentre deixa una Ucraïna econòmicament tocada de mort gràcies, entre altres coses, a la política del seu virrei Ianukovitx i sotmesa a un constant estat de tensió per mor d’una població russòfona a la que encendrà i apagarà a conveniència. Ucraïna s’acostarà a Europa i no fos forassenyat pensar que acabés a l’Otan i més endavant a la UE. Possiblement , per això, Rússia s’ha volgut assegurar el control del Mar Negre i que les seves bases, “contractades” amb Ucraïna fins als anys quaranta, no quedin en territori que podés arribar a estar sota control de l’Aliança Atlàntica.
S’ha dit que el segle XIX va ser molt llarg que va començar al 1789 amb la Revolució Francesa i que va acabar al 1914. El XX es diu que va ser més curt que va començar al 1914 i que va acabar al 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. Realment això no sembla del tot cert i els russos 25 anys després ens acaben de fer viure un inquietant revival del segle XX i de la Guerra Freda. Tot plegat perquè malgrat tot no tots els vells imperialismes varen acabar morint després de la segona guerra mundial. Anglaterra i França varen haver de donar la independència a les seves colònies que havien conquerit a partir del segle XVII. Si algú és mira la Rússia d’aquell mateix segle veurà que estava circumscrita a una extensió, que malgrat ser considerable, abastava només una part de la seva actual part nord occidental europea. La resta de territori de Rússia és territori que va ser conquerit i colonitzat, on centenars de cultures, com la dels tàtars de Crimea, varen ser minoritzades i assimilades o senzillament deportades als erms de Sibèria provocant neteges ètniques que han estat oblidades. Malgrat la pantomima “de l’home soviètic” i de la multiplicitat de repúbliques i repúbliques autònomes creades llavors, veiem que un cop caigut “l’imperi soviètic” ha ressuscitat l’imperi rus que encara sotmet de forma directa o indirecta a moltíssimes ètnies i nacionalitats.
Aquí en aquest sotmetiment i en aquest assimilacionisme cultural és on hi ha les veritables semblances, aquelles que no els interessa veure al senyor Margalló i a la immensa majoria dels espanyols. La diferència entre les colònies britàniques i franceses és que estaven a l’altre costat de l’oceà i en canvi les russes i les espanyoles, les que encara els queden, tenen una continuïtat geogràfica lligada per la colonització cultural el que els permet un control i disposició molt més fàcil dels recursos d’aquests territoris.
23 de març de 2014
23 de març del 2014
7 de març del 2014
Els miralls d’Ucraïna.
Les declaracions aquests darrers dies del Ministre d’Afers Estrangers espanyol sobre el conflicte a Ucraïna demostra que aquest no deixa de ser per a ell un mirall en el que veure reflectit els seus desitjos d’impedir un referèndum a Catalunya. D’aquí l’estranya alineació de la diplomàcia espanyola defensant la integritat ucraïnesa i negant la possibilitat que Crimea pugui decidir el seu futur. El cap de la diplomàcia espanyola fa abstracció del conflicte, l’ignora totalment pel que sembla, i només li serveix com cas exemplificador per a la seva dèria, impedir una consulta a Catalunya. La mateixa dèria que fa que Espanya encara no hagi reconegut Kosovo. Defensant Ucraïna defensa la lògica dels estats i la inalterabilitat de les fronteres. Ara Defensa això perquè és el que li convé i perquè no pot fer cap altra cosa sense enfrontar-se amb la resta de la UE, però en el seu fur intern, en el de molts que pensen com ell, fins i tot els sobra la independència d’Ucraïna. En cas que fos factible suprimir-la s’arrenglarien descaradament amb el russos, ja que dins de la seva lògica Rússia és el seu “aliat estatal i imperial natural”.
Però no només són els espanyols els que es miren a l’espill ucraïnès, també des de Catalunya s’ha sentit alguna veu, poc entenimentada o malintencionada, a la que se li enfot un rave el que li passi al poble de Crimea i al d’Ucraïna per extensió. El conflicte de Crimea pot semblar un conflicte llunyà, en cap cas comparable amb el cas català; això és així, però depenent de com evolucioni pot influir en el nostre Procés.
Crimea ens pot semblar molt lluny, un problema del que no entenem gaire i sobre el que es massa senzill simplificar, però realment no és pas tant lluny es a la porta de la UE i pot tenir uns certs paral•lelismes amb el que passa a casa nostra. Per altra banda, no és la primera vegada que el que passa a Crimea influeix a Catalunya. Un amic de les comarques centrals em referia que, ara farà exactament 160 anys, entre les pregaries i dites de l’època n’hi havia una que deia “Déu ens doni aigua i sol i guerra a Sebastopol”; durant la guerra de Crimea (1853-1856) els mercats cerealístics europeus es varen veure fortament sacsejats per aquella guerra i el preu del cereal es va incrementar significativament per l’augment de la demanda des de diversos països europeus i el tancament de les exportacions russes.
Ucraïna a la seva part més occidental, aquella que durant molts anys va pertànyer a l’imperi austrohongarès i durant uns anys del segle XX a Polònia, la majoria de la població es ucraïnesa i de parla ucraïnesa, el mateix passa al nord del país on hi ha la capital, Kiev. En canvi la part oriental, Kharkov, Donetsk i tot el Sud des d’Odessa a l’estret de Kerch i a la pròpia península de Crimea els russòfons són una minoria molt significativa, quan no simplement són majoritaris en la major part d’aquest territoris.
Ucraïna, el seu significat és terra de frontera, el mateix que les Krajines als Balcans eren les zones de població eslava frontereres amb l’Imperi Otomà. Ucraïna fins als darrers decennis del segle XVIII no tenia sortida al Mar Negre, tota la zona costanera, inclòs el kanat de Crimea, pertanyia a l’Imperi Otomà. A la guerra russo/turca del 1768 fins al 1774 l’imperi rus va conquerir Crimea i tota la zona de la costa. Va ser una conquesta russa, més que no pas ucraïnesa i la nova zona conquerida va ser ocupada i colonitzada per població russa i ucraïnesa. A Crimea es va mantenir la població tàrtara, que finalment fou deportada per Stalin a Siberia en acabar la segona guerra mundial en ser acusats d’haver col•laborat amb els ocupants alemanys. A partir de llavors, la majoria de la població a Crimea va ser russòfona. Al 1954 en temps de Khruschev, que era ucraïnès, Crimea va ser “cedida” a la RSS d’Ucraïna, amb estatus de RSSA (república socialista soviètica autònoma). Després de la perestroika es va permetre el retorn de part de la població tàrtara de Crimea que ara és una de les minories de la península.
A Ucraïna després d’uns anys de corrupció i empobriment general del país sota el govern de Ianukovitx aquest ha caigut a causa de la revolta popular. Ianukovitx aliat quasi incondicional de Putin s’havia estimat més mantenir-se sota ègida russa, que acostar-se a la UE, entre altres raons, pel que s’ha vist, perquè els russos en cap cas li qüestionaven l’alt grau de corrupció d’un país que semblava haver convertit en la seva pròpia dacha.
La situació a Ucraïna es força complicada des del punt de vista econòmic. Amb una dependència total pel que fa al tema energètic de Rússia, un dels tres gasoductes que exporten gas a Europa travessa territori ucraïnès. Per altra banda Ucraïna que es va independitzar com a potència nuclear, va renunciar a aquest tipus d’armament amb la garantia que serien respectades les seves fronteres al mateix temps que cedia les bases militars de Crimea, fins als anys 40 d’aquest segle, a Rússia que no vol renunciar a les mateixes i per altra banda intenta ara forçar la devolució de la “donació” de Crimea de fa 60 anys.
No sabem realment, a hores d’ara, quants ciutadans russòfons poden estar interessats en pertànyer a un país, Rússia, amb un alt índex de corrupció i manca de llibertats, com els que han patit a Ucraïna sota Ianukovitx o bé pertànyer a un estat que s’acosti a la Unió Europea, com han reclamat lluitant i morint al carrer molts ciutadans ucraïnesos en aquests darrers mesos. No sabem quants són allà els que en el seu argot i a la seva manera pensen que estan “mejor unidos” a Rússia.
Qualsevol solució del conflicte s’hauria de produir de forma totalment democràtica i pactada, no sembla ara per ara que això pugui ser en aquests moments. El parlament de la República autònoma de Crimea ha aprovat, només amb l’assistència d’una part dels seus membres, un referèndum que ha de tenir lloc en els propers dies. Per altra banda Rússia continua estenent, de facto, la seva ocupació militar de la península. Mentre la UE intenta contemporitzar ja que la dependència energètica del gas rus és molt important i les principals potències europees, Alemanya en primer lloc, tenen moltes inversions que cuidar i mantenir a Rússia.
Mentre, a Catalunya el que passi a Crimea i a Ucraïna ens ha de preocupar, tant pel drama humà que allà es pot produir, com per els ensenyaments que gent com en Margallo puguin extreure del que allà pugui passar. És per això que com fa 160 anys des de Catalunya ens cal adaptar la lletania. “Déu nos doni aigua i sol i que no hi hagi guerra a Sebastopol”.
7 de març de 2014
Però no només són els espanyols els que es miren a l’espill ucraïnès, també des de Catalunya s’ha sentit alguna veu, poc entenimentada o malintencionada, a la que se li enfot un rave el que li passi al poble de Crimea i al d’Ucraïna per extensió. El conflicte de Crimea pot semblar un conflicte llunyà, en cap cas comparable amb el cas català; això és així, però depenent de com evolucioni pot influir en el nostre Procés.
Crimea ens pot semblar molt lluny, un problema del que no entenem gaire i sobre el que es massa senzill simplificar, però realment no és pas tant lluny es a la porta de la UE i pot tenir uns certs paral•lelismes amb el que passa a casa nostra. Per altra banda, no és la primera vegada que el que passa a Crimea influeix a Catalunya. Un amic de les comarques centrals em referia que, ara farà exactament 160 anys, entre les pregaries i dites de l’època n’hi havia una que deia “Déu ens doni aigua i sol i guerra a Sebastopol”; durant la guerra de Crimea (1853-1856) els mercats cerealístics europeus es varen veure fortament sacsejats per aquella guerra i el preu del cereal es va incrementar significativament per l’augment de la demanda des de diversos països europeus i el tancament de les exportacions russes.
Ucraïna a la seva part més occidental, aquella que durant molts anys va pertànyer a l’imperi austrohongarès i durant uns anys del segle XX a Polònia, la majoria de la població es ucraïnesa i de parla ucraïnesa, el mateix passa al nord del país on hi ha la capital, Kiev. En canvi la part oriental, Kharkov, Donetsk i tot el Sud des d’Odessa a l’estret de Kerch i a la pròpia península de Crimea els russòfons són una minoria molt significativa, quan no simplement són majoritaris en la major part d’aquest territoris.
Ucraïna, el seu significat és terra de frontera, el mateix que les Krajines als Balcans eren les zones de població eslava frontereres amb l’Imperi Otomà. Ucraïna fins als darrers decennis del segle XVIII no tenia sortida al Mar Negre, tota la zona costanera, inclòs el kanat de Crimea, pertanyia a l’Imperi Otomà. A la guerra russo/turca del 1768 fins al 1774 l’imperi rus va conquerir Crimea i tota la zona de la costa. Va ser una conquesta russa, més que no pas ucraïnesa i la nova zona conquerida va ser ocupada i colonitzada per població russa i ucraïnesa. A Crimea es va mantenir la població tàrtara, que finalment fou deportada per Stalin a Siberia en acabar la segona guerra mundial en ser acusats d’haver col•laborat amb els ocupants alemanys. A partir de llavors, la majoria de la població a Crimea va ser russòfona. Al 1954 en temps de Khruschev, que era ucraïnès, Crimea va ser “cedida” a la RSS d’Ucraïna, amb estatus de RSSA (república socialista soviètica autònoma). Després de la perestroika es va permetre el retorn de part de la població tàrtara de Crimea que ara és una de les minories de la península.
A Ucraïna després d’uns anys de corrupció i empobriment general del país sota el govern de Ianukovitx aquest ha caigut a causa de la revolta popular. Ianukovitx aliat quasi incondicional de Putin s’havia estimat més mantenir-se sota ègida russa, que acostar-se a la UE, entre altres raons, pel que s’ha vist, perquè els russos en cap cas li qüestionaven l’alt grau de corrupció d’un país que semblava haver convertit en la seva pròpia dacha.
La situació a Ucraïna es força complicada des del punt de vista econòmic. Amb una dependència total pel que fa al tema energètic de Rússia, un dels tres gasoductes que exporten gas a Europa travessa territori ucraïnès. Per altra banda Ucraïna que es va independitzar com a potència nuclear, va renunciar a aquest tipus d’armament amb la garantia que serien respectades les seves fronteres al mateix temps que cedia les bases militars de Crimea, fins als anys 40 d’aquest segle, a Rússia que no vol renunciar a les mateixes i per altra banda intenta ara forçar la devolució de la “donació” de Crimea de fa 60 anys.
No sabem realment, a hores d’ara, quants ciutadans russòfons poden estar interessats en pertànyer a un país, Rússia, amb un alt índex de corrupció i manca de llibertats, com els que han patit a Ucraïna sota Ianukovitx o bé pertànyer a un estat que s’acosti a la Unió Europea, com han reclamat lluitant i morint al carrer molts ciutadans ucraïnesos en aquests darrers mesos. No sabem quants són allà els que en el seu argot i a la seva manera pensen que estan “mejor unidos” a Rússia.
Qualsevol solució del conflicte s’hauria de produir de forma totalment democràtica i pactada, no sembla ara per ara que això pugui ser en aquests moments. El parlament de la República autònoma de Crimea ha aprovat, només amb l’assistència d’una part dels seus membres, un referèndum que ha de tenir lloc en els propers dies. Per altra banda Rússia continua estenent, de facto, la seva ocupació militar de la península. Mentre la UE intenta contemporitzar ja que la dependència energètica del gas rus és molt important i les principals potències europees, Alemanya en primer lloc, tenen moltes inversions que cuidar i mantenir a Rússia.
Mentre, a Catalunya el que passi a Crimea i a Ucraïna ens ha de preocupar, tant pel drama humà que allà es pot produir, com per els ensenyaments que gent com en Margallo puguin extreure del que allà pugui passar. És per això que com fa 160 anys des de Catalunya ens cal adaptar la lletania. “Déu nos doni aigua i sol i que no hi hagi guerra a Sebastopol”.
7 de març de 2014
11 de febrer del 2014
El cercle virtuós de la Coca-Cola
Coca-Cola vol tancar 4 de les onze plantes embotelladores que té a Espanya. En principi es tracta d’una companyia amb beneficis que al•lega causes organitzatives per fer el tancament. La reforma laboral permet, malgrat “no haver-hi números vermells”, que per causes organitzatives es pugui aplicar un ERO. Un cop precisat tot això i que la mesura implicarà una important pèrdua de llocs de treball hi ha altres coses noves i curioses respecte al que normalment estem acostumats. De les quatre plantes a tancar la més important és la de Fuenlabrada a la Comunitat de Madrid.
A Madrid ja han tret el “Sant Cristo Gros”, ells que estan acostumats a que els hi portin les empreses a Madrid i les tanquin a altres llocs de la Península. Ja han buscat teories conspiratives, com que un 40% de l’empresa “Iberian Partners”, així és diu, sigui en mans d’una família catalana. Els que això diuen són els mateixos que fa un temps quan Iberian Partners va triar com a seu social Madrid veien en la tria una fugida de Catalunya per culpa del procés sobiranista.
L’explicació “dels de la Coca-Cola” és que s’ha triat un model circular de distribució en lloc d’un de radial; mantenint plantes a Galicia, Euskadi, Catalunya, Valencia i Andalusia. La tria d’aquest model els pot arribar a suposar un estalvi anual de 33 milions d’euros. Les coca-coles viatjaran, un cop elaborades, des de la perifèria fins al centre, ja que l’empresa manifesta que manté les plantes en aquelles zones on per població i turisme pot haver-hi més consum potencial.
Quines pressions podran arribar a fer des de Madrid per que tot això no sigui així no ho sabem, el que si queda clar és que han primat els criteris econòmics. Que aquests criteris els hagi aplicat una empresa multinacional tan potenta no és un afer sense importància.
Realment ha estat l’artificiositat de la capital d’Espanya la que ens ha costat a tots plegats, començant per la gent “més propera” una quantitat de cèntims gens menystenible al llarg dels anys. En un món com l’actual, en plena crisi econòmica, ningú està ja per a dispendis absurds.
Ja no funcionen els “Aves” radials, alguns ha tingut un resultat tant patètic com el que anava de Toledo a Cuenca i Albacete. D’altres com el de Sevilla a Antequera ni s’han arribat a completar. L’aeroport de Barajas, en la terminal 4 del qual es va arribar a gastar fins a quasi quatre vegades més que a la T1 de Barcelona, s’ha vist superat en tràfic de passatgers pel Prat. Barajas ha perdut un 20% de passatgers, mentre a Barcelona aterra l’avió més gran del mon.
Malgrat els múltiples esforços fets des de la capital d’Espanya, Europa els ha girat l’esquena, els ha dit no al corredor ferroviari central i ha apostat pel Mediterrani. L’artificiositat del gran Madrid, que hem pagat entre tots, ja no té raó de ser i cada cop hi ha menys gent disposada a abocar cèntims en un “sense sentit” que ja dura més 400 anys.
La majoria de la població de la península viu a la seva perifèria. Madrid és com un “bolet” al mig del no res que hem alimentat a la força entre tots, els primers de tot els mateixos castellans convertint la major part del seu territori en un erm en molts llocs quasi deshabitat. La “pensada” de Felip II de crear la seva capital al centre de la península ens ha passat a tots plegats un dolorosa factura, no va ser l’única vesada de tant il•lustre personatge que va deixar exhaurides les arques de l’estat. Vesades i formes de fer que ens han imposat una hipoteca durant segles.
És lògic que la Coca-Cola, però no sols aquesta empresa, qualsevol altra també! Vegi molt més raonable la transformació, fabricació, elaboració, manipulació en la perifèria peninsular, prop dels ports o a cavall del futur eix mediterrani. La Coca-Cola no serà ni de bon tros la darrera empresa que es faci aquest plantejament. Podran imposar que les seus socials siguin a la capital de l’Estat, però poca cosa més. La lògica empresarial, el benefici, l’estalvi en costos apunten en una altra direcció.
La distribució Circular, el cercle virtuós de la Coca-Cola, és el model que sempre hauria d’haver reeixit. Ara des de Catalunya, des dels seus ports com també en el futur des de l’eix Mediterrani, es podran d’una forma molt més eficient moure productes que puguin abastir el mercat propi de Catalunya, el Peninsular i com no l’europeu i el de la resta del món. Esperem que aquest cop, en plena globalització econòmica, des de l’Estat espanyol, des de Madrid, no imposaran més artificiositats. Ni l’economia ni la voluntat de ser dels catalans ho poden permetre.
11 de febrer de 2014
A Madrid ja han tret el “Sant Cristo Gros”, ells que estan acostumats a que els hi portin les empreses a Madrid i les tanquin a altres llocs de la Península. Ja han buscat teories conspiratives, com que un 40% de l’empresa “Iberian Partners”, així és diu, sigui en mans d’una família catalana. Els que això diuen són els mateixos que fa un temps quan Iberian Partners va triar com a seu social Madrid veien en la tria una fugida de Catalunya per culpa del procés sobiranista.
L’explicació “dels de la Coca-Cola” és que s’ha triat un model circular de distribució en lloc d’un de radial; mantenint plantes a Galicia, Euskadi, Catalunya, Valencia i Andalusia. La tria d’aquest model els pot arribar a suposar un estalvi anual de 33 milions d’euros. Les coca-coles viatjaran, un cop elaborades, des de la perifèria fins al centre, ja que l’empresa manifesta que manté les plantes en aquelles zones on per població i turisme pot haver-hi més consum potencial.
Quines pressions podran arribar a fer des de Madrid per que tot això no sigui així no ho sabem, el que si queda clar és que han primat els criteris econòmics. Que aquests criteris els hagi aplicat una empresa multinacional tan potenta no és un afer sense importància.
Realment ha estat l’artificiositat de la capital d’Espanya la que ens ha costat a tots plegats, començant per la gent “més propera” una quantitat de cèntims gens menystenible al llarg dels anys. En un món com l’actual, en plena crisi econòmica, ningú està ja per a dispendis absurds.
Ja no funcionen els “Aves” radials, alguns ha tingut un resultat tant patètic com el que anava de Toledo a Cuenca i Albacete. D’altres com el de Sevilla a Antequera ni s’han arribat a completar. L’aeroport de Barajas, en la terminal 4 del qual es va arribar a gastar fins a quasi quatre vegades més que a la T1 de Barcelona, s’ha vist superat en tràfic de passatgers pel Prat. Barajas ha perdut un 20% de passatgers, mentre a Barcelona aterra l’avió més gran del mon.
Malgrat els múltiples esforços fets des de la capital d’Espanya, Europa els ha girat l’esquena, els ha dit no al corredor ferroviari central i ha apostat pel Mediterrani. L’artificiositat del gran Madrid, que hem pagat entre tots, ja no té raó de ser i cada cop hi ha menys gent disposada a abocar cèntims en un “sense sentit” que ja dura més 400 anys.
La majoria de la població de la península viu a la seva perifèria. Madrid és com un “bolet” al mig del no res que hem alimentat a la força entre tots, els primers de tot els mateixos castellans convertint la major part del seu territori en un erm en molts llocs quasi deshabitat. La “pensada” de Felip II de crear la seva capital al centre de la península ens ha passat a tots plegats un dolorosa factura, no va ser l’única vesada de tant il•lustre personatge que va deixar exhaurides les arques de l’estat. Vesades i formes de fer que ens han imposat una hipoteca durant segles.
És lògic que la Coca-Cola, però no sols aquesta empresa, qualsevol altra també! Vegi molt més raonable la transformació, fabricació, elaboració, manipulació en la perifèria peninsular, prop dels ports o a cavall del futur eix mediterrani. La Coca-Cola no serà ni de bon tros la darrera empresa que es faci aquest plantejament. Podran imposar que les seus socials siguin a la capital de l’Estat, però poca cosa més. La lògica empresarial, el benefici, l’estalvi en costos apunten en una altra direcció.
La distribució Circular, el cercle virtuós de la Coca-Cola, és el model que sempre hauria d’haver reeixit. Ara des de Catalunya, des dels seus ports com també en el futur des de l’eix Mediterrani, es podran d’una forma molt més eficient moure productes que puguin abastir el mercat propi de Catalunya, el Peninsular i com no l’europeu i el de la resta del món. Esperem que aquest cop, en plena globalització econòmica, des de l’Estat espanyol, des de Madrid, no imposaran més artificiositats. Ni l’economia ni la voluntat de ser dels catalans ho poden permetre.
11 de febrer de 2014
25 de gener del 2014
No podem perdre!
Aquest cap de setmana té lloc l’anunciat desembarcament del PP a Catalunya. Els màxims càrrecs del partit faran costat a la seva “lideresa”, a la qual ja se li ha escalfat la boca més del compte, com en ella és habitual, quan ha intentant establir un paral•lelisme entre ETA i els procés sobiranista català.
Rajoy va anunciar fa poc que té una solució per al procés català. També fa uns dies Ruiz Gallardón ens va amenaçar amb que l’Estat té les eines per impedir-nos l’exercici de la democràcia i, per altra banda, el ministre d’Hisenda ens havia dit que publicaria les balances fiscals, finalment no ho farà. Diu en Montoro, fent trampa com quasi sempre, que un ciutadà de Catalunya i a un de la resta d’Espanya ja els correspon el mateix per educació, sanitat i que estem tots atesos d’igual manera. Menteix descaradament! El fet que no s’atreveixi a publicar les balances fiscals és que ni fent “ajustos”, literalment martingales, els quadren els números per a poder-se justificar.
Passarà el cap de setmana i a part d’alguna sortida de to d’aquelles de “vergonya aliena” poca cosa més podem esperar de la visita de la cúpula del PP. El Procés seguirà endavant i ells intentaran continuar negant l’evidència que els catalans cada cop estem més lluny. L’únic objectiu que s’assolirà aquest cap de setmana es que s’incrementarà el nombre de partidaris de la independència, l’efecte contrari del que ells pretenen amb el seu desembarcament.
Aquest combat, democràtic i incruent per part dels catalans, no el podem perdre! A hores d’ara des de Catalunya estem apostant per la consulta, estem apostant per la democràcia. L’Estat espanyol aposta per l’autoritarisme emparant-se en al Constitució. Els catalans ens estem carregant de raons davant el món mentre ells cada cop és van embolicant més en la seva teranyina. Finalment és possible que no es pugui celebrar la consulta perquè l’Estat espanyol, amb el seu govern i també la majoria de l’oposició al front, no ho oblidem, negarà la democràcia tants cops com faci falta. Malgrat tot , d’una manera o altra els catalans haurem de decidir lliurement el nostre futur i només hi ha un camí factible!
No podem perdre un altre cop! Si de resultes del procés sobiranista ja sigui mitjançant consulta ho eleccions plebiscitàries els catalans decidíssim continuar a Espanya seria l’ensulsiada final. No estem a la Gran Bretanya en “color i hi-fi stereo”, estem a l’Espanya en “blanc i negre amb so mono”. Algú de debò creu que si de resultes del procés els ciutadans de Catalunya decidissin continuar a Espanya aquesta, el seu Estat i una majoria dels seus ciutadans, ens rebrien amb els braços oberts i com en el cas del fill pròdig matarien el “vedell gras” per donar-nos acollida? Segur que no! l’Espanya en blanc i negre, els colors de l’hàbit de Torquemada, es revenjaria en tots nosaltres; independentistes, espanyolistes, catalanistes i “tutti quanti” bellugui en el “nordeste peninsular”.
Com al 1939, com al 1714, com cada cop que han bombardejat Barcelona durant els darrers tres-cents anys ens tractarien com a vençuts. Si algun “hispano/portuguès”, qualsevol espanyolista il•lús que viu a Catalunya, creu que a partir del tancament del procés sobiranista i del retorn al “redil” els espanyols es mostrarien generosos no en té ni punyetera idea de la situació actual ni de l’anterior, desconeix la història, vaja, un ignorant total per desgràcia.
Tancar democràticament el procés sobiranista a favor de continuar a l’Estat espanyol és un suïcidi nacional però també social per a la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya. Els únics beneficiats d’aquesta circumstància serien quatre dels que anomenem “poderosos” d’altres en diuen el “Club del Puente Aereo”, aquells que tenen prebendes de l’Estat, dir-ne negocis amb l’Estat és una negació de la paraula negoci.
Espanya no ens pot oferir res per dues raons principals. La primera és que els qui detenen el poder real al país, poden admetre “la democràcia”, poden tolerar un “farsa parlamentaria”, però no poden tolerar una evolució social que el foragitaria de les seves posicions de privilegi. Estant disposats a maquillar, a compartir una part del poder i a corrompre a tots aquells que en participen; aquests dies n’hem tingut un exemple grotesc quan s’ha sabut a través dels correus de Blesa que el Comissari Europeu de la Competència, el socialista Almunia, havia reclamat el privilegi de la beca de Cajamadrid perquè al seu fill li sortís de franc estudiar als Estats units. La segona raó és que per mantenir aquesta estructura de poder, sense una evolució social real, no n’hi ha prou amb “abduir”, via privilegis, a la “gauche divine” , cal mantenir a la gent , al poble, via subsidis per tal d’evitar un esclat social i per això cal que la “mamella catalana” continuï rajant.
Els ciutadans de Catalunya no tenim cap altra solució que marxar de l’Estat Espanyol i els ciutadans d’Espanya no els queda cap altra solució que quan marxem els catalans provocar el canvi de l’estructura secular que els impedeixen avançar. Mentre, aquí a Catalunya, “el col•laboracionisme” amb tot aquest estat de coses, per part determinats ciutadans , és una actitud irracional. Per això, aquells que canten allò de “mejor unidos” l’únic que estan aconseguint és engreixar la figura d’en Rivera, com fa cent anys les classes populars barcelonines varen engreixar la figura d’en Lerroux. Aquell va arribar a cap de govern durant el bienni negre de la segona república. Ja veurem on arriba en Rivera ara que està fent les espanyes mentre a Catalunya ens deixa el demagog passat de voltes d’en Cañas competint per la quota electoral “d’espanyolisme canyi” amb la senyora Sanchez-Camacho.
No! Els catalans, els ciutadans de Catalunya, no podem perdre! No podem perdre per tots aquells que creiem en el procés però també per tots aquells altres que viuen a Catalunya i el “combaten” que també en serien víctimes si Catalunya és de nou vençuda.
Ens explica la història que al 1209 mentre tenia lloc el setge de la ciutat de Besiers, durant la croada promoguda per l’església catòlica contra els càtars, el nunci papal i inquisidor Arnaud Amalric va ser preguntat com distingirien, quan assaltessin la ciutat, els catòlics dels càtars al que sembla ser els respongué: “mateu-los a tots que Déu ja distingirà els seus”.
25 de gener de 2014
Rajoy va anunciar fa poc que té una solució per al procés català. També fa uns dies Ruiz Gallardón ens va amenaçar amb que l’Estat té les eines per impedir-nos l’exercici de la democràcia i, per altra banda, el ministre d’Hisenda ens havia dit que publicaria les balances fiscals, finalment no ho farà. Diu en Montoro, fent trampa com quasi sempre, que un ciutadà de Catalunya i a un de la resta d’Espanya ja els correspon el mateix per educació, sanitat i que estem tots atesos d’igual manera. Menteix descaradament! El fet que no s’atreveixi a publicar les balances fiscals és que ni fent “ajustos”, literalment martingales, els quadren els números per a poder-se justificar.
Passarà el cap de setmana i a part d’alguna sortida de to d’aquelles de “vergonya aliena” poca cosa més podem esperar de la visita de la cúpula del PP. El Procés seguirà endavant i ells intentaran continuar negant l’evidència que els catalans cada cop estem més lluny. L’únic objectiu que s’assolirà aquest cap de setmana es que s’incrementarà el nombre de partidaris de la independència, l’efecte contrari del que ells pretenen amb el seu desembarcament.
Aquest combat, democràtic i incruent per part dels catalans, no el podem perdre! A hores d’ara des de Catalunya estem apostant per la consulta, estem apostant per la democràcia. L’Estat espanyol aposta per l’autoritarisme emparant-se en al Constitució. Els catalans ens estem carregant de raons davant el món mentre ells cada cop és van embolicant més en la seva teranyina. Finalment és possible que no es pugui celebrar la consulta perquè l’Estat espanyol, amb el seu govern i també la majoria de l’oposició al front, no ho oblidem, negarà la democràcia tants cops com faci falta. Malgrat tot , d’una manera o altra els catalans haurem de decidir lliurement el nostre futur i només hi ha un camí factible!
No podem perdre un altre cop! Si de resultes del procés sobiranista ja sigui mitjançant consulta ho eleccions plebiscitàries els catalans decidíssim continuar a Espanya seria l’ensulsiada final. No estem a la Gran Bretanya en “color i hi-fi stereo”, estem a l’Espanya en “blanc i negre amb so mono”. Algú de debò creu que si de resultes del procés els ciutadans de Catalunya decidissin continuar a Espanya aquesta, el seu Estat i una majoria dels seus ciutadans, ens rebrien amb els braços oberts i com en el cas del fill pròdig matarien el “vedell gras” per donar-nos acollida? Segur que no! l’Espanya en blanc i negre, els colors de l’hàbit de Torquemada, es revenjaria en tots nosaltres; independentistes, espanyolistes, catalanistes i “tutti quanti” bellugui en el “nordeste peninsular”.
Com al 1939, com al 1714, com cada cop que han bombardejat Barcelona durant els darrers tres-cents anys ens tractarien com a vençuts. Si algun “hispano/portuguès”, qualsevol espanyolista il•lús que viu a Catalunya, creu que a partir del tancament del procés sobiranista i del retorn al “redil” els espanyols es mostrarien generosos no en té ni punyetera idea de la situació actual ni de l’anterior, desconeix la història, vaja, un ignorant total per desgràcia.
Tancar democràticament el procés sobiranista a favor de continuar a l’Estat espanyol és un suïcidi nacional però també social per a la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya. Els únics beneficiats d’aquesta circumstància serien quatre dels que anomenem “poderosos” d’altres en diuen el “Club del Puente Aereo”, aquells que tenen prebendes de l’Estat, dir-ne negocis amb l’Estat és una negació de la paraula negoci.
Espanya no ens pot oferir res per dues raons principals. La primera és que els qui detenen el poder real al país, poden admetre “la democràcia”, poden tolerar un “farsa parlamentaria”, però no poden tolerar una evolució social que el foragitaria de les seves posicions de privilegi. Estant disposats a maquillar, a compartir una part del poder i a corrompre a tots aquells que en participen; aquests dies n’hem tingut un exemple grotesc quan s’ha sabut a través dels correus de Blesa que el Comissari Europeu de la Competència, el socialista Almunia, havia reclamat el privilegi de la beca de Cajamadrid perquè al seu fill li sortís de franc estudiar als Estats units. La segona raó és que per mantenir aquesta estructura de poder, sense una evolució social real, no n’hi ha prou amb “abduir”, via privilegis, a la “gauche divine” , cal mantenir a la gent , al poble, via subsidis per tal d’evitar un esclat social i per això cal que la “mamella catalana” continuï rajant.
Els ciutadans de Catalunya no tenim cap altra solució que marxar de l’Estat Espanyol i els ciutadans d’Espanya no els queda cap altra solució que quan marxem els catalans provocar el canvi de l’estructura secular que els impedeixen avançar. Mentre, aquí a Catalunya, “el col•laboracionisme” amb tot aquest estat de coses, per part determinats ciutadans , és una actitud irracional. Per això, aquells que canten allò de “mejor unidos” l’únic que estan aconseguint és engreixar la figura d’en Rivera, com fa cent anys les classes populars barcelonines varen engreixar la figura d’en Lerroux. Aquell va arribar a cap de govern durant el bienni negre de la segona república. Ja veurem on arriba en Rivera ara que està fent les espanyes mentre a Catalunya ens deixa el demagog passat de voltes d’en Cañas competint per la quota electoral “d’espanyolisme canyi” amb la senyora Sanchez-Camacho.
No! Els catalans, els ciutadans de Catalunya, no podem perdre! No podem perdre per tots aquells que creiem en el procés però també per tots aquells altres que viuen a Catalunya i el “combaten” que també en serien víctimes si Catalunya és de nou vençuda.
Ens explica la història que al 1209 mentre tenia lloc el setge de la ciutat de Besiers, durant la croada promoguda per l’església catòlica contra els càtars, el nunci papal i inquisidor Arnaud Amalric va ser preguntat com distingirien, quan assaltessin la ciutat, els catòlics dels càtars al que sembla ser els respongué: “mateu-los a tots que Déu ja distingirà els seus”.
25 de gener de 2014
17 de desembre del 2013
Les amistats perilloses
No em preocupen tant els que ens envesteixen com aquells que raonablement i aparentment mansament se’ns acosten. Hi ha una dita en castellà que ve a dir quelcom així: “del toro manso líbreme el Señor que del bravo yo me libraré”.
Ara que ja tenim pregunta, es succeeixen i es succeiran les manifestacions foranes, em refereixo a les fetes des de fora de Catalunya, potser aquests dies tenim un “pic”, però el ritme ha estat més o menys continu en l’abundància des de fa mesos.
Pocs, molt pocs, han estat els intel•lectuals, periodistes i artistes que d’una manera respectuosa han tractat el tema de Catalunya, de la majoria de polítics no cal ni parlar-ne. Pocs han estat els que han demostrat una pulcra i respectuosa actitud democràtica. A mi no se’m passaria mai pel cap, vist des de Catalunya, en cas que un procés semblant al nostre es produís en una altra comunitat fer cap manifestació més enllà del més absolut respecte pel que els ciutadans afectats puguin decidir. Mai em passaria pel cap dir el que jo en el seu lloc decidiria o votaria!
Aquest manifestar-se sobre el que es faria en lloc de l’altre bé determinat, en molts casos inconscientment, per un sentiment condescendent de superioritat. Ve a ser allò de “yo soy muy respetuoso con lo que decidan los catalanes, pero soy contrario a la independencia de Catalunya y en el caso de la consulta planteada votaria no”. O sigui, una versió edulcorada i suau d’allò del pal i la pastanaga; un “us estimem molt però a la nostra manera”, la de sempre!
Cometen, als nostres ulls, un cras error jutjant, amb aquella alegria i frivolitat, el que passa a Catalunya des de la pròpia torre d’Ivori, des d’aquella superioritat que abans comentava i des del desconeixement més profund de la nostra història. Desconeixement, per altra banda, compartit malauradament per molts conciutadans catalans. No ens han d’estranyar, doncs, els esgarrinys de vestits que poden produir simposis com el que s’ha celebrat a Barcelona sota el títol de “Espanya contra Catalunya”, malgrat el seu rigor històric; “sort hi ha hagut”, en aquest cas, que el simposi ha quedat eclipsat, “mediàticament”, per l’anunci de la pregunta de la Consulta.
Fa uns dies era el “Gran Woyming”, martell de peperos, el que en un entrevista al suplement de l’Ara venia a dir-nos que el tema del procés a Catalunya era una fugida endavant del centre dreta català, ignorant i de rebot menystenint el pes de la societat civil. Ahir era el torn d’Ignació Escolar. El periodista burgalés, director del diario.es, ex columnista de Público, en un article titulat “Si pero no” ens deia: “Tengo muchos argumentos para defender que juntos sumamos más, pero no encuentro ni un solo razonamiento democrático solvente para oponerme al referendo.” Per despres afegir : “Sé cual sería mi papeleta si tuviese que votar en el referendo catalán: 'sí' al Estado propio, pero 'no' a la independencia.” Són dos exemples de figures, aparentment grates i no bel•ligerants, que, malgrat tot, jutgen des del desconeixement i potser ni s’adonen que es manifesten des d’un sentiment de paternal superioritat.
Sentiment de superioritat, en aquest cas no tant paternal, manifestat fa unes hores per l’exministra socialista Maria Antonia Trujillo, en que es preguntava quina utilitat té el català. Argument gastat i tronat que diu molt poc de la capacitat intel•lectual d’una persona a la que se li varen encomanar grans responsabilitats d’Estat. El català a Catalunya serveix per parlar amb el veí que malgrat conèixer el castellà, es pot sentir més còmode si li parlen en l’idioma propi de la seva terra. Si, ja sabem que amb el castellà es pot parlar amb 500 milions de persones; això diuen! El que no sabem es si tindran temps material de parlar-ne amb totes elles i en canvi no es podran dirigir al seu veí amb la llengua amb qui aquest té els seus llaços afectius.
Davant de les respostes més viscerals contraries al procés en general, i a la pregunta en concret, no cal ja ni parlar-ne de la reacció d’aquell individu, que no vull ni esmentar, al que no cal que ni ningú li digui les copes de vi que ha de beure. Ni tampoc de la d’aquella “pseudoprogressita” bàsicament “unitarista” que fa anys i panys que viu de la política, havent canviat de camisa “ad hoc”. Una “unitarista” desacomplexada i fatxenda que fa crides a “protegir els ciutadans de Catalunya” instant a l’Estat a utilitzar tots els instruments necessaris per impedir la consulta. Aquests, malgrat tot, no són pas els rivals més perillosos. La perillositat per a Catalunya i per al procés ve de la subtilitat d’altres, d’aquells que diuen estimar-nos i que són amics nostres; les amistats perilloses.
Ahir en teníem el darrer exemple, bé es suposa que “La Vanguardia” i “El Periódico” continuen amb el seus exemples dia darrera dia. Em vull referir a la notícia sobre la roda de premsa que dos “Pares de la Constitució”, els dos “Miquels o Miguels” - en Roca i l’Herrero de Miñón - , varen fer i on demanaven solucions polítiques per evitar el “xoc de trens” i insistien en demanar “decisions amb coratge” per desactivar el conflicte al voltant de la nació catalana.
Els catalans no ens podem deixar engalipar i qui està en condicions d’aconseguir-ho són precisament aquests que fan manifestacions d’estima, amistat i d’aparent respecte; que diuen voler-nos evitar tràngols i “xocs de trens”. Ens diuen que volen bones solucions i preservar la convivència i el progrés. Ens cal, però, anar amb molt de compte amb tots aquests cants de sirena. Si els escoltem i els fem cas acabarem de nou, realment no n’hem sortit, a la “casa comuna de tots els espanyols” i en aquesta casa en espera “la parenta” unitarista i fatxenda i “l’avi” a qui no li podem dir quant pot beure.
17 de desembre de 2013
Ara que ja tenim pregunta, es succeeixen i es succeiran les manifestacions foranes, em refereixo a les fetes des de fora de Catalunya, potser aquests dies tenim un “pic”, però el ritme ha estat més o menys continu en l’abundància des de fa mesos.
Pocs, molt pocs, han estat els intel•lectuals, periodistes i artistes que d’una manera respectuosa han tractat el tema de Catalunya, de la majoria de polítics no cal ni parlar-ne. Pocs han estat els que han demostrat una pulcra i respectuosa actitud democràtica. A mi no se’m passaria mai pel cap, vist des de Catalunya, en cas que un procés semblant al nostre es produís en una altra comunitat fer cap manifestació més enllà del més absolut respecte pel que els ciutadans afectats puguin decidir. Mai em passaria pel cap dir el que jo en el seu lloc decidiria o votaria!
Aquest manifestar-se sobre el que es faria en lloc de l’altre bé determinat, en molts casos inconscientment, per un sentiment condescendent de superioritat. Ve a ser allò de “yo soy muy respetuoso con lo que decidan los catalanes, pero soy contrario a la independencia de Catalunya y en el caso de la consulta planteada votaria no”. O sigui, una versió edulcorada i suau d’allò del pal i la pastanaga; un “us estimem molt però a la nostra manera”, la de sempre!
Cometen, als nostres ulls, un cras error jutjant, amb aquella alegria i frivolitat, el que passa a Catalunya des de la pròpia torre d’Ivori, des d’aquella superioritat que abans comentava i des del desconeixement més profund de la nostra història. Desconeixement, per altra banda, compartit malauradament per molts conciutadans catalans. No ens han d’estranyar, doncs, els esgarrinys de vestits que poden produir simposis com el que s’ha celebrat a Barcelona sota el títol de “Espanya contra Catalunya”, malgrat el seu rigor històric; “sort hi ha hagut”, en aquest cas, que el simposi ha quedat eclipsat, “mediàticament”, per l’anunci de la pregunta de la Consulta.
Fa uns dies era el “Gran Woyming”, martell de peperos, el que en un entrevista al suplement de l’Ara venia a dir-nos que el tema del procés a Catalunya era una fugida endavant del centre dreta català, ignorant i de rebot menystenint el pes de la societat civil. Ahir era el torn d’Ignació Escolar. El periodista burgalés, director del diario.es, ex columnista de Público, en un article titulat “Si pero no” ens deia: “Tengo muchos argumentos para defender que juntos sumamos más, pero no encuentro ni un solo razonamiento democrático solvente para oponerme al referendo.” Per despres afegir : “Sé cual sería mi papeleta si tuviese que votar en el referendo catalán: 'sí' al Estado propio, pero 'no' a la independencia.” Són dos exemples de figures, aparentment grates i no bel•ligerants, que, malgrat tot, jutgen des del desconeixement i potser ni s’adonen que es manifesten des d’un sentiment de paternal superioritat.
Davant de les respostes més viscerals contraries al procés en general, i a la pregunta en concret, no cal ja ni parlar-ne de la reacció d’aquell individu, que no vull ni esmentar, al que no cal que ni ningú li digui les copes de vi que ha de beure. Ni tampoc de la d’aquella “pseudoprogressita” bàsicament “unitarista” que fa anys i panys que viu de la política, havent canviat de camisa “ad hoc”. Una “unitarista” desacomplexada i fatxenda que fa crides a “protegir els ciutadans de Catalunya” instant a l’Estat a utilitzar tots els instruments necessaris per impedir la consulta. Aquests, malgrat tot, no són pas els rivals més perillosos. La perillositat per a Catalunya i per al procés ve de la subtilitat d’altres, d’aquells que diuen estimar-nos i que són amics nostres; les amistats perilloses.
Ahir en teníem el darrer exemple, bé es suposa que “La Vanguardia” i “El Periódico” continuen amb el seus exemples dia darrera dia. Em vull referir a la notícia sobre la roda de premsa que dos “Pares de la Constitució”, els dos “Miquels o Miguels” - en Roca i l’Herrero de Miñón - , varen fer i on demanaven solucions polítiques per evitar el “xoc de trens” i insistien en demanar “decisions amb coratge” per desactivar el conflicte al voltant de la nació catalana.
Els catalans no ens podem deixar engalipar i qui està en condicions d’aconseguir-ho són precisament aquests que fan manifestacions d’estima, amistat i d’aparent respecte; que diuen voler-nos evitar tràngols i “xocs de trens”. Ens diuen que volen bones solucions i preservar la convivència i el progrés. Ens cal, però, anar amb molt de compte amb tots aquests cants de sirena. Si els escoltem i els fem cas acabarem de nou, realment no n’hem sortit, a la “casa comuna de tots els espanyols” i en aquesta casa en espera “la parenta” unitarista i fatxenda i “l’avi” a qui no li podem dir quant pot beure.
17 de desembre de 2013
7 de desembre del 2013
Un viatge al passat
El proper dia 20 s’acompleixen 40 anys de l’atemptat que va acabar amb la vida de Carrero Blanco. L’Almirall Carrero Blanco semblava la garantia de la continuïtat del franquisme més enllà del propi Franco. Entre aquell 20 de desembre de 1973 i la primavera de l’any següent es varen produir uns “tímids moviments”, dins del règim franquista, que varen enfrontar els que buscaven una adaptació i homologació del mateix a unes formes “més obertes” i els que no volien que res es mogués.
El dotze de febrer del 2014 es produirà el 40 aniversari del discurs, davant de la Corts franquistes, del president del govern Arias Navarro; el que més tard es va conèixer amb el nom de “l’esperit del dotze de febrer”. Finalment aquest “esperit” no va anar més enllà d’una declaració d’intencions, que l’únic que pretenia era donar un vernís d’aparença democràtica al règim i que es volia concretar en la participació ciutadana; per mitjà d’associacions polítiques que permetessin l’elecció d’una part més gran dels membres de les Corts franquistes i dels càrrecs polítics d’àmbit local. Tot, però, estava supeditat al manteniment inalterable dels principis del Movimiento Nacional; els principis del partit únic creat pel franquisme aglutinant el conjunt de les forces sollevades contra la República.
Malgrat la timidesa de la promesa de reforma hi va haver una forta oposició des de diverses “famílies” del franquisme, algunes d’elles representades al govern com seria per exemple el cas del llavors ministre “Secretario general del Movimiento” José Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de justícia Alberto Ruiz-Gallardón. Així mateix, algun dels altres capitosts del primer franquisme com Giron de Velasco, uns dels màxims representants del que llavors es coneixia com “el búnquer”, varen fer manifesta la seva total oposició a tan limitades reformes i les varen dinamitar, provocant la destitució de “l’aperturista” ministre d’informació , Pio Cabanillas, directament pel mateix Franco.
La possible credibilitat de les intencions d’Arias Navarro manifestades en “l’esperit del 12 de febrer” , recolzades pels “cercles liberals” del franquisme, va ser totalment anul•lada. Els fets ocorreguts posteriorment durant la primera meitat del 1974 li varen acabar de “donar la puntilla” . Per una part l’enfrontament amb una part de l’església, amb l’intent del règim d’expulsar d’Espanya el bisbe de Bilbao – monsenyor Añoveros – i per altra banda l’execució de Salvador Puig Antich. Finalment, doncs, va ser “l’ala més dura” del franquisme la que es va imposar i va mantenir les essències d’un règim que moriria executant opositors, davant les protestes internacionals, a la tardor de 1975.
Ara quaranta anys després en plena regressió democràtica de l’Estat espanyol sembla que s’hagi emprés un viatge en el temps fins al darrers dies de 1973. Salvant les distàncies hi ha certs paral•lelismes i semblances inquietants. Són ara, en part, els cadells dels franquistes de llavors els que detenen el poder. Veiem-ho sinó en els noms i l’historial de mols dels líders de l’actual dreta política i econòmica el parentiu i/o les relacions amb alguns dels capitostos del règim franquista. Malgrat tot, això no seria el més preocupant sinó fos perquè les seves formes d’actuació política cada vegada s’allunyen més de les maneres democràtiques homologables amb Europa; cosa que ens retrotreu als temps foscos del tardofranquisme.
Fa quaranta anys, des del règim, es volia permetre la participació ciutadana, una elemental i controlada forma de “democràcia”, supeditada al sotmetiment als principis inalterables del Movimiento. Ara qualsevol canvi polític que es pretengui ha d’estar sotmès als principis inalterables de la Constitució. Després de 40 anys sembla que no hàgim arribat gaire lluny; tant llavors com ara qualsevol modificació legal o qualsevol intent d’ampliar o tant sols adequar les llibertats democràtiques provoca que es tregui “El Sant Crist gros”; abans en forma de Movimiento i ara de Constitució, sempre inalterables!
A hores d’ara és preocupant “la frescor” amb que es manifesten alguns dels “supervivents” dels temps del franquisme, tant els que ja fa anys que estan retirats de la vida pública, com els que llavors eren lo suficientment joves perquè encara tinguin un cert poder i influència. També preocupen les formes i actuacions d’algun dels actuals dirigents del govern espanyol i altres càrrecs menys importants, com és el cas de la delegada del Govern a Catalunya. Formes que permeten que “es comparteixi acte o brindis” tant amb coneguts personatges i/o organitzacions de la dreta no democràtica com, donat el cas, amb els partits antisobiranistes oposats al procés català; tal i com va succeir el passat dia 6 de desembre a Barcelona amb motiu de la celebració del dia de la Constitució.
Aquest passat més de juliol l’ex-ministre Utrera Molina, al que ja s’ha citat abans, publicava una carta a l’ABC on es queixava de la Llei de la Memòria Històrica, venint a dir que “ no es podrà mai viure en pau amb una llei que criminalitza als vencedors de la guerra civil”, al temps que demana que “tot hauria de ser tomba, record de grandeses i oblit de misèries”. Això ho escriu després de quasi quaranta anys de la mort del dictador i amb desenes de milers de persones del bàndol vençut colgades als marges dels camins i carreteres d’Espanya. Això es diu des d’un dels mitjans periodístics més influents mentre els ciutadans espanyols es veuen obligats a recórrer a la Justícia Argentina per demanar justícia contra els crims de la dictadura. Mentre, Franco encara descansa al seu mausoleu acompanyat, a la força, de molts que mai no hi haurien volgut ser enterrats allà.
Espanya està encarant el seu passat dictatorial, però no per jutjar-lo, per penedir-se o per extreure'n ensenyaments. Està encarant-lo de la mà del PP i d’una part important de la seva societat, de manera més o menys conscient, per reeditar-lo.
Les formes i maneres en ple segle XXI, cada cop ens retrotreuen més al passat! Espanya està “involucionant”! Ha iniciat un viatge al passat! S’està tancant i allunyant de les formes de govern homologables d’Europa i Europa se’n dona compte. La sentència per la Llei Parot en seria un exemple, els actuals comentaris sobre la llei de seguretat ciutadana un altre.
Ahir va ser la llei Wert que pretén retornar el món educatiu als temps de “una grande libre”, sense cap tipus de sensibilitat respecte de les cultures que pretenen siguin minoritzades, ni de les opinions contraries. Una llei imposada sense marge per al més lleu matís. Avui és la llei que ens proposa Fernández Diaz, per a tenir al personal controlat i sotmès, demà o demà passat en serà un altre la que tingui com a finalitat retallar les llibertat i assegurar el poder de “la casta” dominant evitant-li incomoditats. Ahir va ser el tancament de la Televisió valenciana, ara és en Bauzá que "ataca de nou" pretenen prohibir l'ús de la senyera; ambdós passos pretenen anorrear tota cultura que no sigui d'arrel castellana.
Avui és l’intent d’exercir un control ferri de qualsevol tipus de protesta o dissidència, demà serà la privació de llibertats fonamentals, com és la d’expressió, amb qualsevol tipus d’excusa. Tot, però, es farà sota el paraigües dels principis “inalterables” de la Constitució Espanyola. La mateixa Constitució que branden per impedir als catalans decidir el seu futur! I què ens en ofereixen a canvi? Doncs un futur ben galdós, un viatge en la màquina del temps 40 anys enrere al lloc on guanyen els "Girón i els Utrera"!
7 de desembre de 2013
El dotze de febrer del 2014 es produirà el 40 aniversari del discurs, davant de la Corts franquistes, del president del govern Arias Navarro; el que més tard es va conèixer amb el nom de “l’esperit del dotze de febrer”. Finalment aquest “esperit” no va anar més enllà d’una declaració d’intencions, que l’únic que pretenia era donar un vernís d’aparença democràtica al règim i que es volia concretar en la participació ciutadana; per mitjà d’associacions polítiques que permetessin l’elecció d’una part més gran dels membres de les Corts franquistes i dels càrrecs polítics d’àmbit local. Tot, però, estava supeditat al manteniment inalterable dels principis del Movimiento Nacional; els principis del partit únic creat pel franquisme aglutinant el conjunt de les forces sollevades contra la República.
Malgrat la timidesa de la promesa de reforma hi va haver una forta oposició des de diverses “famílies” del franquisme, algunes d’elles representades al govern com seria per exemple el cas del llavors ministre “Secretario general del Movimiento” José Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de justícia Alberto Ruiz-Gallardón. Així mateix, algun dels altres capitosts del primer franquisme com Giron de Velasco, uns dels màxims representants del que llavors es coneixia com “el búnquer”, varen fer manifesta la seva total oposició a tan limitades reformes i les varen dinamitar, provocant la destitució de “l’aperturista” ministre d’informació , Pio Cabanillas, directament pel mateix Franco.
La possible credibilitat de les intencions d’Arias Navarro manifestades en “l’esperit del 12 de febrer” , recolzades pels “cercles liberals” del franquisme, va ser totalment anul•lada. Els fets ocorreguts posteriorment durant la primera meitat del 1974 li varen acabar de “donar la puntilla” . Per una part l’enfrontament amb una part de l’església, amb l’intent del règim d’expulsar d’Espanya el bisbe de Bilbao – monsenyor Añoveros – i per altra banda l’execució de Salvador Puig Antich. Finalment, doncs, va ser “l’ala més dura” del franquisme la que es va imposar i va mantenir les essències d’un règim que moriria executant opositors, davant les protestes internacionals, a la tardor de 1975.
Ara quaranta anys després en plena regressió democràtica de l’Estat espanyol sembla que s’hagi emprés un viatge en el temps fins al darrers dies de 1973. Salvant les distàncies hi ha certs paral•lelismes i semblances inquietants. Són ara, en part, els cadells dels franquistes de llavors els que detenen el poder. Veiem-ho sinó en els noms i l’historial de mols dels líders de l’actual dreta política i econòmica el parentiu i/o les relacions amb alguns dels capitostos del règim franquista. Malgrat tot, això no seria el més preocupant sinó fos perquè les seves formes d’actuació política cada vegada s’allunyen més de les maneres democràtiques homologables amb Europa; cosa que ens retrotreu als temps foscos del tardofranquisme.
Fa quaranta anys, des del règim, es volia permetre la participació ciutadana, una elemental i controlada forma de “democràcia”, supeditada al sotmetiment als principis inalterables del Movimiento. Ara qualsevol canvi polític que es pretengui ha d’estar sotmès als principis inalterables de la Constitució. Després de 40 anys sembla que no hàgim arribat gaire lluny; tant llavors com ara qualsevol modificació legal o qualsevol intent d’ampliar o tant sols adequar les llibertats democràtiques provoca que es tregui “El Sant Crist gros”; abans en forma de Movimiento i ara de Constitució, sempre inalterables!
A hores d’ara és preocupant “la frescor” amb que es manifesten alguns dels “supervivents” dels temps del franquisme, tant els que ja fa anys que estan retirats de la vida pública, com els que llavors eren lo suficientment joves perquè encara tinguin un cert poder i influència. També preocupen les formes i actuacions d’algun dels actuals dirigents del govern espanyol i altres càrrecs menys importants, com és el cas de la delegada del Govern a Catalunya. Formes que permeten que “es comparteixi acte o brindis” tant amb coneguts personatges i/o organitzacions de la dreta no democràtica com, donat el cas, amb els partits antisobiranistes oposats al procés català; tal i com va succeir el passat dia 6 de desembre a Barcelona amb motiu de la celebració del dia de la Constitució.
Aquest passat més de juliol l’ex-ministre Utrera Molina, al que ja s’ha citat abans, publicava una carta a l’ABC on es queixava de la Llei de la Memòria Històrica, venint a dir que “ no es podrà mai viure en pau amb una llei que criminalitza als vencedors de la guerra civil”, al temps que demana que “tot hauria de ser tomba, record de grandeses i oblit de misèries”. Això ho escriu després de quasi quaranta anys de la mort del dictador i amb desenes de milers de persones del bàndol vençut colgades als marges dels camins i carreteres d’Espanya. Això es diu des d’un dels mitjans periodístics més influents mentre els ciutadans espanyols es veuen obligats a recórrer a la Justícia Argentina per demanar justícia contra els crims de la dictadura. Mentre, Franco encara descansa al seu mausoleu acompanyat, a la força, de molts que mai no hi haurien volgut ser enterrats allà.
Espanya està encarant el seu passat dictatorial, però no per jutjar-lo, per penedir-se o per extreure'n ensenyaments. Està encarant-lo de la mà del PP i d’una part important de la seva societat, de manera més o menys conscient, per reeditar-lo.
Les formes i maneres en ple segle XXI, cada cop ens retrotreuen més al passat! Espanya està “involucionant”! Ha iniciat un viatge al passat! S’està tancant i allunyant de les formes de govern homologables d’Europa i Europa se’n dona compte. La sentència per la Llei Parot en seria un exemple, els actuals comentaris sobre la llei de seguretat ciutadana un altre.
Ahir va ser la llei Wert que pretén retornar el món educatiu als temps de “una grande libre”, sense cap tipus de sensibilitat respecte de les cultures que pretenen siguin minoritzades, ni de les opinions contraries. Una llei imposada sense marge per al més lleu matís. Avui és la llei que ens proposa Fernández Diaz, per a tenir al personal controlat i sotmès, demà o demà passat en serà un altre la que tingui com a finalitat retallar les llibertat i assegurar el poder de “la casta” dominant evitant-li incomoditats. Ahir va ser el tancament de la Televisió valenciana, ara és en Bauzá que "ataca de nou" pretenen prohibir l'ús de la senyera; ambdós passos pretenen anorrear tota cultura que no sigui d'arrel castellana.
Avui és l’intent d’exercir un control ferri de qualsevol tipus de protesta o dissidència, demà serà la privació de llibertats fonamentals, com és la d’expressió, amb qualsevol tipus d’excusa. Tot, però, es farà sota el paraigües dels principis “inalterables” de la Constitució Espanyola. La mateixa Constitució que branden per impedir als catalans decidir el seu futur! I què ens en ofereixen a canvi? Doncs un futur ben galdós, un viatge en la màquina del temps 40 anys enrere al lloc on guanyen els "Girón i els Utrera"!
7 de desembre de 2013
1 de desembre del 2013
El que diuen i el que fan
Encara a hores d’ara veiem a alguns discutir sobre l’independentisme de CDC, les referències a “la puta i a la ramoneta” formen encara part dels retrets als convergents, malgrat que totes dues semblen haver estat “subrogades” a altres formacions polítiques. Segurament a CDC hi ha gent a la que això de l’independentisme, per nou, li ve encara una mica gros, no vull dir que no vulguin la independència! El mateix ha passat, malgrat una inequívoca posició del partit, a ERC on “anys de pluja fina” i de còmodes poltrones varen fer oblidar durant massa temps a alguns dels seus el màxim tret diferencial del seu partit; que no era ser d’esquerres sinó independentista.
Una altra cosa es parlar d’Unió i més concretament del seu líder al que sembla que tot aquest procés l’ha agafat amb el pas canviat. L’ha sorprés amb massa lligams adquirits al llarg del temps que ha exercit de cap de grup parlamentari a Madrid. Fa l’efecte com si hagués patit una desconnexió amb la Catalunya real, cosa que acostuma a passar quan s’està lluny i un es rodeja de gent que “el serveixin” i no que serveixin.
Oblidar l’aposta clara del President Mas pel procés és ser molt injust, casi tant injust com obviar que ha estat la societat civil la que amb la seva mobilització ho ha fet possible. Però sense una relació causa efecte i una aposta ferma d’en Mas possiblement ara estaríem en un altre estadi. Sense que la societat civil continués empenyent potser a hores d’ara el procés hauria perdut part de l’embranzida.
Després de la fugida d’en Navarro a aixoplugar-se a sota les faldilles del PSOE, ara ens queden encara les postures dubitatives en el si d’ICV. No guanyen per “margarides”! Les desfullen una darrera de l’altre! Qui podria ser determinant en la decisió, la seva presidència, ai las! Resulta que es bicèfala i diuen que un estaria a favor de preguntar sobre la independència i en canvi a l’altra li escama la pregunta en aquest sentit.
El més curiós d’aquestes dues formacions, “trufades” de federalistes sense correspondència en les seves formacions estatals homònimes, és que obliden que per poder ser federal cal ser primerament sobirà per a decidir federar-se. La unitat de la pàtria, amb que tant s’omplen la boca alguns, no es en el nostre cas tal, sinó una imposició. Perquè només poden estar units aquells que lliurement des de la seva sobirania decideixen estar-ho. Tot els demés es subjugació i conquesta, vencedors i vençuts, espoliadors i espoliats.
El problema per a molts polítics és que la gent després de tant debat ja comença a tenir les idees clares, molt més que no pas els partits. Una cosa és el que diuen els partits i una altra cosa és el que fan, o la percepció que des de la ciutadania es té del que fan i per damunt de tot la sensació que té la gent del que són capaços de fer. A una gran majoria de la ciutadania ja no ens cal que a la consulta es faci una pregunta en la que es trobin confortables tots els partits. No són ells els que votaran sinó el poble i aquest demana una pregunta clara perquè ja sap el que vol i el que no vol.
Un altre tema que a hores d’ara entabana al personal és l’excés de correcció política. Els polítics van, la majoria dels cops, amb el calibrador; mesurant les paraules o simplement dient vaguetats o frases buides de contingut. Ens hem acostumat a un consum ràpid de la informació política en lloc de mastegar i pair bé la informació. En som culpables tots plegats de donar més importància a les formes que al fons. S'ha restat riquesa al debat.
Tot el contrari al que passa al parlament britànic on, a poques passes de distància, si convé, es diuen de tot. Aquí en canvi malgrat que algú destaca pels exabruptes encara hi ha massa formes versallescques. Per això à algú encara el sobta els estirabots com els protagonitzats per Ciutadans. Estirabots que per altre part busquen cridar l’atenció o simplement són utilitzats com a cortina de fum. L’espantanda de Ciutadans fa unes setmanes al Parlament, just abans d’una votació de condemna a la dictadura franquista, va ser l’excusa perfecta per evitar quedar retratats a la votació. Malgrat tot, això no es va saber explicar. Veiem sinó: Si la màxima base ideològica sobre la que es sustenta la sacrosanta unitat espanyola beu directament del franquisme, com dimonis es volia que hi votessin en contra? Pocs arguments que tenen només els hagués faltat entrar en tan flagrant contradicció!
Que “l’enfant terrible” Cañas provoqui i s’aixequi i marxi seguit dels seus, l’altre dia ho va tornar a fer en un col•loqui a Terrassa, i que darrera seu marxi el PP és un recurs que com les bales d’un revòlver té un límit. Perquè l’altre recurs que és una argumentació seriosa per a convèncer a la gent de la bondat de continuar a Espanya no el tenen. Per això l’exabrupte, la provocació, en definitiva el fum, fum, fum, acaba essent un producte polític consumible per a persones viscerals i molt poc exigents; exabruptes i provocacions que per altra part no aporten cap indici de una possible futura millora per a la ciutadania del país.
Un tipus de personal visceral i poc raonable que per altra banda també deu abundar a la resta de l’estat, almenys això diu el President Rajoy, quan afirma que el que es diu a 13TV i a Intereconomia és el que pensen la majoria dels espanyols. Doncs compte! Perquè si això que diu en Rajoy és així, cames ajudeu-me! I és que en un Estat en fallida estructural, com és l’estat espanyol, el recurs al “pim, pam, pum” contra els catalans ha estat el “panem et circensis” per entabanar al personal que durant molt temps els ha funcionat molt bé però que ha provocat una escletxa ara ja del tot insalvable.
Per això cada cop cal afinar més, cal fixar-se més en el que fan i no pas en el que diuen i si el que es diu és banal i buit d’idees encara més raó per obviar-ho! L’independentisme, la capacitat d’il•lusió que el procés genera en una gran part de la població no es gratuït, senzillament és l’únic projecte, és la única sortida! Segur que tot plegat no serà pas “bufar i fer ampolles”. Vindran temps complicats però sembla cada cop més clar i el convenciment és generalitzat que la independència es un horitzó o si es vol una llum al final del túnel. L’únic horitzó i la única llum que ens pot portar a bon port.
Sentirem a dir moltes coses, però cal afinar els sentits i fixar-nos en el que fan més que no pas en el que diuen. Caldrà ser molt més introspectius i reflexius i molt menys superficials. Caldrà fer un esforç per escoltar atentament, meditar, raonar,... No només haurem d’escoltar allò que ens agrada, també allò que ens desagrada o que simplement no ens agrada tant. Haurem de fugir del titular fugisser i poc raonat. Ens fan fixar més en una ínfima part del que es diu que no pas en tot el que diuen; es fa massa èmfasi en la frase treta de context, en el flash informatiu. Quant mal està fent determinat tipus de periodisme “en blanc i negre”! En definitiva haurem de jutjar pel que fan i no pel que diuen, encara més cal fixar-se molt bé en qui realment fa i no només en qui diu.
1 de desembre de 2013
Una altra cosa es parlar d’Unió i més concretament del seu líder al que sembla que tot aquest procés l’ha agafat amb el pas canviat. L’ha sorprés amb massa lligams adquirits al llarg del temps que ha exercit de cap de grup parlamentari a Madrid. Fa l’efecte com si hagués patit una desconnexió amb la Catalunya real, cosa que acostuma a passar quan s’està lluny i un es rodeja de gent que “el serveixin” i no que serveixin.
Oblidar l’aposta clara del President Mas pel procés és ser molt injust, casi tant injust com obviar que ha estat la societat civil la que amb la seva mobilització ho ha fet possible. Però sense una relació causa efecte i una aposta ferma d’en Mas possiblement ara estaríem en un altre estadi. Sense que la societat civil continués empenyent potser a hores d’ara el procés hauria perdut part de l’embranzida.
Després de la fugida d’en Navarro a aixoplugar-se a sota les faldilles del PSOE, ara ens queden encara les postures dubitatives en el si d’ICV. No guanyen per “margarides”! Les desfullen una darrera de l’altre! Qui podria ser determinant en la decisió, la seva presidència, ai las! Resulta que es bicèfala i diuen que un estaria a favor de preguntar sobre la independència i en canvi a l’altra li escama la pregunta en aquest sentit.
El més curiós d’aquestes dues formacions, “trufades” de federalistes sense correspondència en les seves formacions estatals homònimes, és que obliden que per poder ser federal cal ser primerament sobirà per a decidir federar-se. La unitat de la pàtria, amb que tant s’omplen la boca alguns, no es en el nostre cas tal, sinó una imposició. Perquè només poden estar units aquells que lliurement des de la seva sobirania decideixen estar-ho. Tot els demés es subjugació i conquesta, vencedors i vençuts, espoliadors i espoliats.
El problema per a molts polítics és que la gent després de tant debat ja comença a tenir les idees clares, molt més que no pas els partits. Una cosa és el que diuen els partits i una altra cosa és el que fan, o la percepció que des de la ciutadania es té del que fan i per damunt de tot la sensació que té la gent del que són capaços de fer. A una gran majoria de la ciutadania ja no ens cal que a la consulta es faci una pregunta en la que es trobin confortables tots els partits. No són ells els que votaran sinó el poble i aquest demana una pregunta clara perquè ja sap el que vol i el que no vol.
Un altre tema que a hores d’ara entabana al personal és l’excés de correcció política. Els polítics van, la majoria dels cops, amb el calibrador; mesurant les paraules o simplement dient vaguetats o frases buides de contingut. Ens hem acostumat a un consum ràpid de la informació política en lloc de mastegar i pair bé la informació. En som culpables tots plegats de donar més importància a les formes que al fons. S'ha restat riquesa al debat.
Tot el contrari al que passa al parlament britànic on, a poques passes de distància, si convé, es diuen de tot. Aquí en canvi malgrat que algú destaca pels exabruptes encara hi ha massa formes versallescques. Per això à algú encara el sobta els estirabots com els protagonitzats per Ciutadans. Estirabots que per altre part busquen cridar l’atenció o simplement són utilitzats com a cortina de fum. L’espantanda de Ciutadans fa unes setmanes al Parlament, just abans d’una votació de condemna a la dictadura franquista, va ser l’excusa perfecta per evitar quedar retratats a la votació. Malgrat tot, això no es va saber explicar. Veiem sinó: Si la màxima base ideològica sobre la que es sustenta la sacrosanta unitat espanyola beu directament del franquisme, com dimonis es volia que hi votessin en contra? Pocs arguments que tenen només els hagués faltat entrar en tan flagrant contradicció!
Que “l’enfant terrible” Cañas provoqui i s’aixequi i marxi seguit dels seus, l’altre dia ho va tornar a fer en un col•loqui a Terrassa, i que darrera seu marxi el PP és un recurs que com les bales d’un revòlver té un límit. Perquè l’altre recurs que és una argumentació seriosa per a convèncer a la gent de la bondat de continuar a Espanya no el tenen. Per això l’exabrupte, la provocació, en definitiva el fum, fum, fum, acaba essent un producte polític consumible per a persones viscerals i molt poc exigents; exabruptes i provocacions que per altra part no aporten cap indici de una possible futura millora per a la ciutadania del país.
Un tipus de personal visceral i poc raonable que per altra banda també deu abundar a la resta de l’estat, almenys això diu el President Rajoy, quan afirma que el que es diu a 13TV i a Intereconomia és el que pensen la majoria dels espanyols. Doncs compte! Perquè si això que diu en Rajoy és així, cames ajudeu-me! I és que en un Estat en fallida estructural, com és l’estat espanyol, el recurs al “pim, pam, pum” contra els catalans ha estat el “panem et circensis” per entabanar al personal que durant molt temps els ha funcionat molt bé però que ha provocat una escletxa ara ja del tot insalvable.
Per això cada cop cal afinar més, cal fixar-se més en el que fan i no pas en el que diuen i si el que es diu és banal i buit d’idees encara més raó per obviar-ho! L’independentisme, la capacitat d’il•lusió que el procés genera en una gran part de la població no es gratuït, senzillament és l’únic projecte, és la única sortida! Segur que tot plegat no serà pas “bufar i fer ampolles”. Vindran temps complicats però sembla cada cop més clar i el convenciment és generalitzat que la independència es un horitzó o si es vol una llum al final del túnel. L’únic horitzó i la única llum que ens pot portar a bon port.
Sentirem a dir moltes coses, però cal afinar els sentits i fixar-nos en el que fan més que no pas en el que diuen. Caldrà ser molt més introspectius i reflexius i molt menys superficials. Caldrà fer un esforç per escoltar atentament, meditar, raonar,... No només haurem d’escoltar allò que ens agrada, també allò que ens desagrada o que simplement no ens agrada tant. Haurem de fugir del titular fugisser i poc raonat. Ens fan fixar més en una ínfima part del que es diu que no pas en tot el que diuen; es fa massa èmfasi en la frase treta de context, en el flash informatiu. Quant mal està fent determinat tipus de periodisme “en blanc i negre”! En definitiva haurem de jutjar pel que fan i no pel que diuen, encara més cal fixar-se molt bé en qui realment fa i no només en qui diu.
1 de desembre de 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)