No parlarem de la novel•la de Blasco Ibañez sino de dos personatges que han centrat l’actualitat política aquest cap de setmana. D’una banda l’exportàveu de C’s al Parlament de i de l’altre el portaveu i cap de llista al Congrés per Convergència i Unió.
D’en Jordi Cañas presumpte delinqüent, presumpte perquè hem de creure en el principi d’innocència, se’n poden dir moltes coses. També és el presumpte “ulsteritzador” – “Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar” – malgrat ell ha negat haver-ho dit - “se non è vero è ben trovato” - la seva actitud sembla conduent a tal finalitat. La seva forma d’actuar xulesca i barriobajera –“nos vemos luego fuera ”- diu molt poc d’un representant polític, que a falta d’altres argumentacions utilitza un llenguatge tan mordaç com manipulador de la realitat. Però no cal entretenir-nos en la seva forma de fer política, que per altra banda no es nova i té i tindrà sempre el seu públic. Cal ara parlar de les causes de la seva dimissió.
Fins i tot algun mitjà català, gens sospitós de ser antisobiranista, ha lloat la seva renúncia i l’ha posat d’exemple suposadament per contraposició a la d’altres imputats que a hores d’ara continuen mantenint el seu escó. Des de la premsa de Madrid, també a la de Barcelona el Periódico li dedicava un semàfor verd, ABC ha qualificat la seva resposta a la imputació de “pionera” i altres diaris de la capital no dubten a glorificar-lo i enaltir-lo, quan no ha disculpar-lo, com fa la “La Razón”, quan des de les seves pàgines recordava el que el seu suposat frau el va cometre abans de entrar en política. Aquí és on ens hem de centrar i on hi ha la trampa.
En primer lloc el delicte pel que se’l acusa és un frau a la Hisenda Pública d’uns centenars de milers d’euros. Llegir l’entramat d’empreses, malgrat ser aparentment un aprenent “mindundi” en el món de les promocions urbanístiques, ja causa un cert mareig i ens atabala. Tot això fet o presumptament fet sense disposar de la plataforma que suposa el poder polític. Què presumptament no podria fer amb poder polític un individu així? Què han fet altres de semblants que si que han tingut aquest poder polític? Oblidem potser que el patiment que està passant una gran part de la ciutadania o els ajustaments a la baixa que pateix la major part de la gent tenen una causa i aquesta causa té uns pares amb noms i cognoms?
Si! Clar! La crisi! Aquesta no oblidem que té uns responsables polítics, per corrupció o per desistiment de responsabilitats. Però no ens són solament culpables els Ajuntaments, els Governs central i autonòmics, els bancs i els organismes reguladors . També hi ha responsables dins de la societat civil, aquells que varen fer “duros i més duros”, corrompent, estafant a la Hisenda pública, que és com estafar a tots, i alterant el preu de les coses. Si en aquests moments hi ha gent que està pagant, perquè encara pot i no té més remei, una hipoteca per un valor del doble del que val a preu de mercat actual el seu pis o si hi ha qui ha perdut el seu habitatge és també gràcies a ells. Gràcies a aquells que es varen enriquir de forma desmesurada amb l’inflament fraudulent de la bombolla immobiliària. És per això que els presumpte delicte del senyor Cañas és greu i també es greu, si es demostra la seva culpabilitat, que hagi volgut donar a tothom lliçons de transparència i honestedat.
Canviant de personatge, el fang que Duran llença cada cop que pot per tal d’embolicar o simplement emmerdar el Procés ja clama al cel. Un polític que a hores d’ara ja hauria d’estar jubilat i en canvi no deixa de donar fiblades, posar entrebancs i sembrar el dubte i el descrèdit cap a la coalició política que representa en el moment en que aquesta afronta a una contesa electoral En Duran sap que la tercera via és morta, més morta i enterrada que mai”. A la tercera via va descarrilar el tren de la bona fe de molts ciutadans de Catalunya el 2010 i des de llavors ja res ha estat igual. Però ell i com ell molts polítics espanyols, el que fa la distància, va continuar pensant que tot plegat, com havia estat sempre, es tractava de un “calentón” i que ja se’ns passaria.
En Duran ja no té marge de maniobra polític i si el Procés tira endavant ja no té ni espai on maniobrar. Per això tracta de torpedinar-lo, perquè vol continuar fent la política que ha fet sempre i perquè de professor és guanyen molts menys calers i es tenen moltes menys prebendes i per damunt de tot és per el poder. En Duran sap que l’única forma que té de surar, fins i tot podria guanyar més poder, és que el Procés s’ensorri i que en Mas s’ensorri amb ell. No és tracta simplement d’una deslleialtat cap a en Mas sinó d’una ambició desmesurada i possiblement del ressentiment d’un polític que en el seu moment va aspirar a ser l’hereu d’en Jordi Pujol i en algun altre moment va creure que podria ser Ministre al Govern central.
Convergència principalment i Unió també s’han de fer un replantejament total i donar un sortida “honorable”, llegiu sense fer sang, a en Duran. Suposant que per les circumstàncies que sigui els calgui continuar tenint grup al Parlament espanyol, també han de fer un profund canvi. Fins ara les cares del grup parlamentari de CiU a Madrid han estat en Duran i en Llibre, ambdós d’Unió. Un Grup parlamentari que ha estat massa anys fent de frontissa política, una frontissa que ja fa molt que grinyola. Un grup Parlamentari, el de CiU, que durant massa temps ha jugat a fer “alta política” fins i tot quan els seus vots no calien i Catalunya ja emprenia una altra direcció. En aquest ordre de coses ens podem preguntar quina necessitat tenien, atesa la majoria absoluta del PP, de recolzar la Reforma Laboral en una data tan tardana com febrer del 2012. En definitiva , un grup parlamentari que a hores d’ara ens passa desapercebut, perquè al govern de l’Estat ja no li cal la seva col•laboració per a la governabilitat i que per altra banda és molts cops incapaç de marcar perfil en determinats afers i com a conseqüència d’això cedeix totalment el protagonisme mediàtic als tres diputats d’Esquerra Republicana.
28 d’abril de 2014
28 d’abril del 2014
24 d’abril del 2014
Traductors i Traidors
Fa pocs dies vaig veure un flash del programa APM de TV3 on algú, que no recordo qui era, blasmava a la Marta Rovira d’ERC pel fet que a la seva intervenció al Congrés de Madrid , ara a començament d’abril, se li notava no tan sols l’accent català sinó que traduïa al castellà el que pensava. El “bon home” aprofitava per carregar contra el sistema educatiu català.
I és que tot fa suposar que veia com una cosa excepcional que una persona pensi en un idioma i parli, traduint, a un altre. Deu ser la falta de costum, com la de molts altres compatriotes seus que són monolingües – incapaços de parlar cap altre idioma - , monocromàtics – tot ho veuen en blanc i negre, monocords, monotemàtics... Vaja, persones amb una visió tancada i amb un sentiment de superioritat absoluta. Tots plegats són els hereus intel•lectuals del “que inventen ellos” dit per l’Unamúno o aquell altre també seu de “hay que españolizar europa” . “Amanit” , de quan en quan, amb exabruptes com el “viva la muerte” “made in” Millan Astray que va convèncer a tota una bona colla de caparruts per no anomenar-los d’una altra manera.
S’han entestat massa anys a fer creure a molta gent que els catalans parlem català per fotre, que és un caprici! De tot plegat han deduït la innecessarietat del nostre idioma. El català els fa nosa, els fa nosa perquè es diferent. En definitiva els fa nosa la diferència perquè els obliga a un esforç mental; “un ajupir el llom” que la seva “hidalguía” no els permet. Veuen el món des de “Un más ancha es Castilla” i des d’un passat, per a ells gloriós, que no s’adonen que ja els queda massa llunyà. Ja els ho deia en Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.
Ha estat precisament aquest encaparrament, aquesta falta d’evolució històrica, la que ha permès la nostra supervivència com a cultura i com a poble. Ha estat la seva maldestresa, malgrat els mitjans emprats, la que ens ha permès sobreviure com a cultura a l’espanyol un idioma que no va ser “lengua de imposición sino de encuentro” tal com deia el rei Joan Carles, Quina Trobada!
Un idioma imposat per la força de les armes per intentar eradicar el català. Per convertir-lo , com a altres llocs van aconseguir amb les llengües minoritàries, en un patuès vergonyant que fes sentir inferior a aquell que el parlava. Però ho han intentat amb tan poca fortuna que no els ha permès reeixir en més de 300 anys. Els catalans “traductors”, per ser els únics bilingües efectius i pràctics malgrat tenir-ho tot en contra , hem bastit una societat civil oberta i integradora que ha begut de fa molt temps de la modernitat de més enllà les fronteres de l’Estat espanyol. Una societat molt més moderna, tolerant i evolucionada que sense vèncer en cap guerra, ans al contrari, ha convençut a la majoria de la seva ciutadania.
Totes aquestes virtuts de la societat catalana han creat un paradigma de difícil comprensió per als desconeixedors de la nostra realitat. En aquesta societat integradora tots aquells que han vingut i han conviscut, treballant i compartint esforços, ara també comparteixen un objectiu comú de país. Molts d’ells són persones que habitualment s’expressen en castellà i que no han renunciat de les seves arrels. Aquests són un altre diana per a les ires del tertulià, periodista o polític caparrut de torn que els qualifiquen sense embuts de traïdors o més suaument d’estómacs agraïts.
Blasmen “els Fernàndez”! Arremetre contra en David Fernàndez de la CUP perquè es diu Fernàndez ! Amb això ja demostren que no entenen ni entendran mai res. Doncs bé, atacar els López, Martínez i Garcia..., qualificant-los de traïdors perquè es manifesten independentistes o simplement a favor del dret a decidir és un “marca de la casa” distintiu de tan pròcers cervells. Cervells que no entenen que persones “enviades” a Catalunya per intentar diluir la seva personalitat, mitjançant una “colonització”, no hagin fet aquesta funció. He dit “enviades” perquè la majoria varen abandonar la seva terra amb llàgrimes, amb un futur incert i dirigint-se cap a un lloc desconegut. No ho varen fer per gust, no varen venir enviats per una ONG a aixecar Catalunya, malgrat que han contribuït de forma notòria al seu progrés. Varen venir perquè a la seva terra eren perseguits per les seves idees com a perdedors d’una guerra o simplement per la fam i la injustícia. Convindria visionar de quan en quan la pel•lícula “Los Santos Inocentes” de Mario Camús o llegir la novel•la en que es va inspirar de Miguel Delibes per entendre el perquè de l’endarreriment d’Espanya i del perquè molta gent va haver de deixar casa seva.
Els obcecats unionistes no entenen que els immigrants procedents de diversos llocs d’Espanya, els seus fills i els seus nets s’hagin pogut fer ciutadans, uns ciutadans lliures que volen decidir el seu futur en una la terra en la que viuen i que la volen veure prosperar lliurement. Aquesta ha estat la metamorfosi no desitjada per la dictadura franquista, l’oligarquia centenària i tots els seus hereus que encara detenen el poder a Espanya. No entenen que els seus súbdits/serfs, convertits a la força en “colons”, que després d’haver d’acabar patint el mateix que els pretesos colonitzats, hagin esdevingut ciutadans lliures, molt més lliures que en el seves societats “caciquils” d’origen al haver-se trobat amb una societat, la catalana, molt més oberta. Una societat a la que ells han contribuït a fer encara més plural.
Per tot plegat, el tertulià caparrut no entén ni entendrà mai aquesta societat catalana de traductors, com la Marta Rovira, ni de "traïdors" com els López els Fernández i els Martínez de torn.
24 d’abril de 2014
I és que tot fa suposar que veia com una cosa excepcional que una persona pensi en un idioma i parli, traduint, a un altre. Deu ser la falta de costum, com la de molts altres compatriotes seus que són monolingües – incapaços de parlar cap altre idioma - , monocromàtics – tot ho veuen en blanc i negre, monocords, monotemàtics... Vaja, persones amb una visió tancada i amb un sentiment de superioritat absoluta. Tots plegats són els hereus intel•lectuals del “que inventen ellos” dit per l’Unamúno o aquell altre també seu de “hay que españolizar europa” . “Amanit” , de quan en quan, amb exabruptes com el “viva la muerte” “made in” Millan Astray que va convèncer a tota una bona colla de caparruts per no anomenar-los d’una altra manera.
S’han entestat massa anys a fer creure a molta gent que els catalans parlem català per fotre, que és un caprici! De tot plegat han deduït la innecessarietat del nostre idioma. El català els fa nosa, els fa nosa perquè es diferent. En definitiva els fa nosa la diferència perquè els obliga a un esforç mental; “un ajupir el llom” que la seva “hidalguía” no els permet. Veuen el món des de “Un más ancha es Castilla” i des d’un passat, per a ells gloriós, que no s’adonen que ja els queda massa llunyà. Ja els ho deia en Machado “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.
Ha estat precisament aquest encaparrament, aquesta falta d’evolució històrica, la que ha permès la nostra supervivència com a cultura i com a poble. Ha estat la seva maldestresa, malgrat els mitjans emprats, la que ens ha permès sobreviure com a cultura a l’espanyol un idioma que no va ser “lengua de imposición sino de encuentro” tal com deia el rei Joan Carles, Quina Trobada!
Un idioma imposat per la força de les armes per intentar eradicar el català. Per convertir-lo , com a altres llocs van aconseguir amb les llengües minoritàries, en un patuès vergonyant que fes sentir inferior a aquell que el parlava. Però ho han intentat amb tan poca fortuna que no els ha permès reeixir en més de 300 anys. Els catalans “traductors”, per ser els únics bilingües efectius i pràctics malgrat tenir-ho tot en contra , hem bastit una societat civil oberta i integradora que ha begut de fa molt temps de la modernitat de més enllà les fronteres de l’Estat espanyol. Una societat molt més moderna, tolerant i evolucionada que sense vèncer en cap guerra, ans al contrari, ha convençut a la majoria de la seva ciutadania.
Totes aquestes virtuts de la societat catalana han creat un paradigma de difícil comprensió per als desconeixedors de la nostra realitat. En aquesta societat integradora tots aquells que han vingut i han conviscut, treballant i compartint esforços, ara també comparteixen un objectiu comú de país. Molts d’ells són persones que habitualment s’expressen en castellà i que no han renunciat de les seves arrels. Aquests són un altre diana per a les ires del tertulià, periodista o polític caparrut de torn que els qualifiquen sense embuts de traïdors o més suaument d’estómacs agraïts.
Blasmen “els Fernàndez”! Arremetre contra en David Fernàndez de la CUP perquè es diu Fernàndez ! Amb això ja demostren que no entenen ni entendran mai res. Doncs bé, atacar els López, Martínez i Garcia..., qualificant-los de traïdors perquè es manifesten independentistes o simplement a favor del dret a decidir és un “marca de la casa” distintiu de tan pròcers cervells. Cervells que no entenen que persones “enviades” a Catalunya per intentar diluir la seva personalitat, mitjançant una “colonització”, no hagin fet aquesta funció. He dit “enviades” perquè la majoria varen abandonar la seva terra amb llàgrimes, amb un futur incert i dirigint-se cap a un lloc desconegut. No ho varen fer per gust, no varen venir enviats per una ONG a aixecar Catalunya, malgrat que han contribuït de forma notòria al seu progrés. Varen venir perquè a la seva terra eren perseguits per les seves idees com a perdedors d’una guerra o simplement per la fam i la injustícia. Convindria visionar de quan en quan la pel•lícula “Los Santos Inocentes” de Mario Camús o llegir la novel•la en que es va inspirar de Miguel Delibes per entendre el perquè de l’endarreriment d’Espanya i del perquè molta gent va haver de deixar casa seva.
Els obcecats unionistes no entenen que els immigrants procedents de diversos llocs d’Espanya, els seus fills i els seus nets s’hagin pogut fer ciutadans, uns ciutadans lliures que volen decidir el seu futur en una la terra en la que viuen i que la volen veure prosperar lliurement. Aquesta ha estat la metamorfosi no desitjada per la dictadura franquista, l’oligarquia centenària i tots els seus hereus que encara detenen el poder a Espanya. No entenen que els seus súbdits/serfs, convertits a la força en “colons”, que després d’haver d’acabar patint el mateix que els pretesos colonitzats, hagin esdevingut ciutadans lliures, molt més lliures que en el seves societats “caciquils” d’origen al haver-se trobat amb una societat, la catalana, molt més oberta. Una societat a la que ells han contribuït a fer encara més plural.
Per tot plegat, el tertulià caparrut no entén ni entendrà mai aquesta societat catalana de traductors, com la Marta Rovira, ni de "traïdors" com els López els Fernández i els Martínez de torn.
24 d’abril de 2014
7 d’abril del 2014
L'hora de les galindaines
Diu la història, alguns es defensen dient-ne llegenda negra, que els conqueridors espanyols sotmetien al terror a les poblacions indígenes d’Amèrica per tal arrabassar-los les seves riqueses i esclavitzar-los. Varen fer un ús magistral de la por a allò que als indígenes americans els era desconegut , aquesta era una de les seves millors armes juntament amb els avenços tècnics que portaven des d’Europa.
Es diu que la visió dels cavalls que eren desconeguts als indígenes, amb el genet amb armadura i elm, els causaven terror. Més si a peu dels cavalls duien esclaus negres, cosa que també els era una terrorífica novetat el mateix que els mastins que els acompanyaven. Un cop davant d’aquesta visió no es d’estranyar que els indís americans fugissin esporuguits i que els conqueridors arrasessin fàcilment amb tot el que trobaven per davant. En altres ocasions aquesta sola presència aconseguia el sotmetiment de les tribus, les quals un cop esclavitzades eren la mà d’obra que els permetia l’espoli de les riqueses. Els espanyols, “hidàlgament”, vivien a la “bartola” i els indígenes treballaven. Aquesta seria, malgrat massacres i malalties encomanades, una de les explicacions de la pervivència de la població indígena a Hispanoamericà, eren la mà d’obra; primer dels conqueridors i després ho han estat de les elits criolles. Mentre a llocs de Nord Amèrica el procés de colonització va ser bàsicament d’aprisió; granjers, ramaders, roturaven i ocupaven les terres en competència amb els indígenes. Indígenes que, altrament, existien en nombre menor que en les civilitzacions de Centre-Amèrica i Sud-Amèrica.
Però no sempre els conqueridors es varen poder imposar militarment, llavors la tàctica era una altre; que no era cap més que intentar enredar als indis amb galindaines per tal de fer-se amb les seves riqueses.
Avui hem pogut llegir al diari que el darrer any, amb l’increment d’impostos, l’Estat ha recaptat a Catalunya a prop de 600 milions d’euros més, dels quals en prou feines han estat 20 els que han tornat a Catalunya. Durant molts anys ens han tingut, com als indis d’Amèrica, sotmesos, vençuts i esporuguits. Ho van aconseguir mitjançant guerres, “neteges ètniques” via exilis, imposicions de lleis alienes i assimilació cultural. Quan els ciutadans de Catalunya hem dit prou i sembla que cada cop estem més a prop de seguir el nostre propi camí, ens han tornat a amenaçar, l’únic que poden fer per continuar aconseguint, com amb als indis, la nostra riquesa amb la que poder continuar vivint “hidàlgament”. Però ara al genet amb elm dalt d’un cavall ja li tenim massa vist el plomall acolorit i ja no ens fa por ni respecte. Malgrat les seves darreres cavalcades amenaçant-nos amb l’exili sideral ja ningú se’l creu. És per això que ara que no tenen prou força per imposar-se alguns d'ells pensen que podran enredar-nos.
Ahir la ínclita cap dels populars a Catalunya, la senyora Sánchez-Camacho, a part de continuar “amenaçant-nos”, com de costum, ens va prometre galindaines. Si, ens va venir a dir que demà en el debat que hi haurà al Congrés espanyol tots plegats, com a Funteovejuna, populars i socialistes – ai el PSC! -, ens donaran un cop de porta a la nostra sol•licitud per poder fer un referèndum, però que a canvi el senyor Rajoy ens prometrà, prometrà no donarà, drapets i cristallets de colors.
Malgrat a alguns els agradaria que com a mínim les galindaines arribessin via “Puente aèreo”, sembla que ni això serà possible, perquè allà necessiten fins al darrer collaret de colors per a tenir contents i entretinguts als seus. La “vaca” no dona per més. Si els que han ostentat el poder de sempre, aquells que lloen la policia quan els protegeix i la vilipendien i atropellen quan els vol aplicar la llei, no volen perdre cap privilegi, així, doncs, no hi ha pràcticament marge per a res.
En primer lloc si volen continuar detenint el poder els cal mantenir contents i enredats als seus, aquells que a diferència dels ciutadans de Catalunya, només tenen accés a una única versió de la història, aquella que els ha permés sembrar la llavor de l'odi i el menyspreu durant anys i panys a tot el que és diferent. Tot plegat el que tants bons rèdits electorals ha donat a alguns.
És per això que demà els catalans, tots els ciutadans de Catalunya, no ens deixarem enredar amb la promesa de quatre galindaines, que altrament mai arribaran. Com deia l’Ovidi Montllor: “ ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer”.
7 d’abril de 2014
Es diu que la visió dels cavalls que eren desconeguts als indígenes, amb el genet amb armadura i elm, els causaven terror. Més si a peu dels cavalls duien esclaus negres, cosa que també els era una terrorífica novetat el mateix que els mastins que els acompanyaven. Un cop davant d’aquesta visió no es d’estranyar que els indís americans fugissin esporuguits i que els conqueridors arrasessin fàcilment amb tot el que trobaven per davant. En altres ocasions aquesta sola presència aconseguia el sotmetiment de les tribus, les quals un cop esclavitzades eren la mà d’obra que els permetia l’espoli de les riqueses. Els espanyols, “hidàlgament”, vivien a la “bartola” i els indígenes treballaven. Aquesta seria, malgrat massacres i malalties encomanades, una de les explicacions de la pervivència de la població indígena a Hispanoamericà, eren la mà d’obra; primer dels conqueridors i després ho han estat de les elits criolles. Mentre a llocs de Nord Amèrica el procés de colonització va ser bàsicament d’aprisió; granjers, ramaders, roturaven i ocupaven les terres en competència amb els indígenes. Indígenes que, altrament, existien en nombre menor que en les civilitzacions de Centre-Amèrica i Sud-Amèrica.
Però no sempre els conqueridors es varen poder imposar militarment, llavors la tàctica era una altre; que no era cap més que intentar enredar als indis amb galindaines per tal de fer-se amb les seves riqueses.
Avui hem pogut llegir al diari que el darrer any, amb l’increment d’impostos, l’Estat ha recaptat a Catalunya a prop de 600 milions d’euros més, dels quals en prou feines han estat 20 els que han tornat a Catalunya. Durant molts anys ens han tingut, com als indis d’Amèrica, sotmesos, vençuts i esporuguits. Ho van aconseguir mitjançant guerres, “neteges ètniques” via exilis, imposicions de lleis alienes i assimilació cultural. Quan els ciutadans de Catalunya hem dit prou i sembla que cada cop estem més a prop de seguir el nostre propi camí, ens han tornat a amenaçar, l’únic que poden fer per continuar aconseguint, com amb als indis, la nostra riquesa amb la que poder continuar vivint “hidàlgament”. Però ara al genet amb elm dalt d’un cavall ja li tenim massa vist el plomall acolorit i ja no ens fa por ni respecte. Malgrat les seves darreres cavalcades amenaçant-nos amb l’exili sideral ja ningú se’l creu. És per això que ara que no tenen prou força per imposar-se alguns d'ells pensen que podran enredar-nos.
Ahir la ínclita cap dels populars a Catalunya, la senyora Sánchez-Camacho, a part de continuar “amenaçant-nos”, com de costum, ens va prometre galindaines. Si, ens va venir a dir que demà en el debat que hi haurà al Congrés espanyol tots plegats, com a Funteovejuna, populars i socialistes – ai el PSC! -, ens donaran un cop de porta a la nostra sol•licitud per poder fer un referèndum, però que a canvi el senyor Rajoy ens prometrà, prometrà no donarà, drapets i cristallets de colors.
Malgrat a alguns els agradaria que com a mínim les galindaines arribessin via “Puente aèreo”, sembla que ni això serà possible, perquè allà necessiten fins al darrer collaret de colors per a tenir contents i entretinguts als seus. La “vaca” no dona per més. Si els que han ostentat el poder de sempre, aquells que lloen la policia quan els protegeix i la vilipendien i atropellen quan els vol aplicar la llei, no volen perdre cap privilegi, així, doncs, no hi ha pràcticament marge per a res.
En primer lloc si volen continuar detenint el poder els cal mantenir contents i enredats als seus, aquells que a diferència dels ciutadans de Catalunya, només tenen accés a una única versió de la història, aquella que els ha permés sembrar la llavor de l'odi i el menyspreu durant anys i panys a tot el que és diferent. Tot plegat el que tants bons rèdits electorals ha donat a alguns.
És per això que demà els catalans, tots els ciutadans de Catalunya, no ens deixarem enredar amb la promesa de quatre galindaines, que altrament mai arribaran. Com deia l’Ovidi Montllor: “ ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer”.
7 d’abril de 2014
23 de març del 2014
Els miralls d’Ucraïna (II)
La península de Crimea amb una extensió quelcom més petita que Catalunya, aquí malgrat el que digui Margallo s’acaben les semblances, ha estat finalment engolida per la Rússia post soviètica i post zarista; l’eterna Rússia imperial.
La política exterior espanyola un cop més ha fet el ridícul intentant buscar semblances entre el que passava a Crimea i Catalunya. Una política exterior que per boca del seu màxim responsable ha fet un discurs per al consum intern espanyol, incapaç d’articular-ne cap altre que podés influir, atès el pes de l’Estat espanyol, en l’àmbit internacional.
Ha estat sorprenent amb quina rapidesa Rússia ha donat el cop de mà. El control militar de la península, on Rússia mai ha deixat de tenir un nombre important de forces militars destacades a les seves bases militars amb la naval de Sevastopol al front, va ser immediat i les forces ucraïneses encerclades, controlades i posteriorment humiliades. En aquestes circumstàncies una part del parlament de la república autònoma, amb l’oportunista pro rus de torn representant d’un partit minoritari a la cambra al front, va convocar un referèndum que es va celebrar en un parell de setmanes.
El referèndum amb una participació del 80% ha donat un resultat favorable al retorn a Rússia del 96,5 %. Realment el que hi ha hagut ha estat un assentiment a la búlgara i les xifres han estat més que maquillades pintades. M’ha sorprès i decebut la manera en que els nostres Telenotícies han donat els resultats del referèndum, asseverant el resultat, sense contrastar-lo amb la falta de garanties en que ha tingut lloc; amb les dues minories principals del territori ucraïnesos i tàtars amenaçades i sota l’ocupació militar russa.
Europa, Occident ha fet la seva cantarella, però no ha mogut un dit, almenys efectivament. Rússia ha acabat fent un “Santa Rita Rita” al revés; recuperant la donació de Crimea a Ucraïna que Krushev va fer fa 60 anys. Veient la dependència energètica que Europa té del gas rus no és d’estranyar l’acomodament i la pusil•lanimitat europees. Per altra part els russos saben molt bé com canalitzar els interessos i ambicions de molts occidentals. Aquí ens queixem que alguns polítics s’asseuen als consells d’Administració de les empreses a les que han afavorit mentre eren al govern. Parem-nos a pensar que fa el ex canceller alemany Schröder a Gazprom.
Rússia ha recuperat Crimea i al mateix temps ha llençat un missatge a la població russòfona d’Ucraïna exacerbant el seus ànims, malgrat que el més previsible és que no vagi més enllà, malgrat continuarà amenaçant. Rússia sap que no es prou forta per intentar incorporar la part oriental d’Ucraïna, almenys pel moment. Mentre deixa una Ucraïna econòmicament tocada de mort gràcies, entre altres coses, a la política del seu virrei Ianukovitx i sotmesa a un constant estat de tensió per mor d’una població russòfona a la que encendrà i apagarà a conveniència. Ucraïna s’acostarà a Europa i no fos forassenyat pensar que acabés a l’Otan i més endavant a la UE. Possiblement , per això, Rússia s’ha volgut assegurar el control del Mar Negre i que les seves bases, “contractades” amb Ucraïna fins als anys quaranta, no quedin en territori que podés arribar a estar sota control de l’Aliança Atlàntica.
S’ha dit que el segle XIX va ser molt llarg que va començar al 1789 amb la Revolució Francesa i que va acabar al 1914. El XX es diu que va ser més curt que va començar al 1914 i que va acabar al 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. Realment això no sembla del tot cert i els russos 25 anys després ens acaben de fer viure un inquietant revival del segle XX i de la Guerra Freda. Tot plegat perquè malgrat tot no tots els vells imperialismes varen acabar morint després de la segona guerra mundial. Anglaterra i França varen haver de donar la independència a les seves colònies que havien conquerit a partir del segle XVII. Si algú és mira la Rússia d’aquell mateix segle veurà que estava circumscrita a una extensió, que malgrat ser considerable, abastava només una part de la seva actual part nord occidental europea. La resta de territori de Rússia és territori que va ser conquerit i colonitzat, on centenars de cultures, com la dels tàtars de Crimea, varen ser minoritzades i assimilades o senzillament deportades als erms de Sibèria provocant neteges ètniques que han estat oblidades. Malgrat la pantomima “de l’home soviètic” i de la multiplicitat de repúbliques i repúbliques autònomes creades llavors, veiem que un cop caigut “l’imperi soviètic” ha ressuscitat l’imperi rus que encara sotmet de forma directa o indirecta a moltíssimes ètnies i nacionalitats.
Aquí en aquest sotmetiment i en aquest assimilacionisme cultural és on hi ha les veritables semblances, aquelles que no els interessa veure al senyor Margalló i a la immensa majoria dels espanyols. La diferència entre les colònies britàniques i franceses és que estaven a l’altre costat de l’oceà i en canvi les russes i les espanyoles, les que encara els queden, tenen una continuïtat geogràfica lligada per la colonització cultural el que els permet un control i disposició molt més fàcil dels recursos d’aquests territoris.
23 de març de 2014
La política exterior espanyola un cop més ha fet el ridícul intentant buscar semblances entre el que passava a Crimea i Catalunya. Una política exterior que per boca del seu màxim responsable ha fet un discurs per al consum intern espanyol, incapaç d’articular-ne cap altre que podés influir, atès el pes de l’Estat espanyol, en l’àmbit internacional.
Ha estat sorprenent amb quina rapidesa Rússia ha donat el cop de mà. El control militar de la península, on Rússia mai ha deixat de tenir un nombre important de forces militars destacades a les seves bases militars amb la naval de Sevastopol al front, va ser immediat i les forces ucraïneses encerclades, controlades i posteriorment humiliades. En aquestes circumstàncies una part del parlament de la república autònoma, amb l’oportunista pro rus de torn representant d’un partit minoritari a la cambra al front, va convocar un referèndum que es va celebrar en un parell de setmanes.
El referèndum amb una participació del 80% ha donat un resultat favorable al retorn a Rússia del 96,5 %. Realment el que hi ha hagut ha estat un assentiment a la búlgara i les xifres han estat més que maquillades pintades. M’ha sorprès i decebut la manera en que els nostres Telenotícies han donat els resultats del referèndum, asseverant el resultat, sense contrastar-lo amb la falta de garanties en que ha tingut lloc; amb les dues minories principals del territori ucraïnesos i tàtars amenaçades i sota l’ocupació militar russa.
Europa, Occident ha fet la seva cantarella, però no ha mogut un dit, almenys efectivament. Rússia ha acabat fent un “Santa Rita Rita” al revés; recuperant la donació de Crimea a Ucraïna que Krushev va fer fa 60 anys. Veient la dependència energètica que Europa té del gas rus no és d’estranyar l’acomodament i la pusil•lanimitat europees. Per altra part els russos saben molt bé com canalitzar els interessos i ambicions de molts occidentals. Aquí ens queixem que alguns polítics s’asseuen als consells d’Administració de les empreses a les que han afavorit mentre eren al govern. Parem-nos a pensar que fa el ex canceller alemany Schröder a Gazprom.
Rússia ha recuperat Crimea i al mateix temps ha llençat un missatge a la població russòfona d’Ucraïna exacerbant el seus ànims, malgrat que el més previsible és que no vagi més enllà, malgrat continuarà amenaçant. Rússia sap que no es prou forta per intentar incorporar la part oriental d’Ucraïna, almenys pel moment. Mentre deixa una Ucraïna econòmicament tocada de mort gràcies, entre altres coses, a la política del seu virrei Ianukovitx i sotmesa a un constant estat de tensió per mor d’una població russòfona a la que encendrà i apagarà a conveniència. Ucraïna s’acostarà a Europa i no fos forassenyat pensar que acabés a l’Otan i més endavant a la UE. Possiblement , per això, Rússia s’ha volgut assegurar el control del Mar Negre i que les seves bases, “contractades” amb Ucraïna fins als anys quaranta, no quedin en territori que podés arribar a estar sota control de l’Aliança Atlàntica.
S’ha dit que el segle XIX va ser molt llarg que va començar al 1789 amb la Revolució Francesa i que va acabar al 1914. El XX es diu que va ser més curt que va començar al 1914 i que va acabar al 1989 amb la caiguda del mur de Berlin. Realment això no sembla del tot cert i els russos 25 anys després ens acaben de fer viure un inquietant revival del segle XX i de la Guerra Freda. Tot plegat perquè malgrat tot no tots els vells imperialismes varen acabar morint després de la segona guerra mundial. Anglaterra i França varen haver de donar la independència a les seves colònies que havien conquerit a partir del segle XVII. Si algú és mira la Rússia d’aquell mateix segle veurà que estava circumscrita a una extensió, que malgrat ser considerable, abastava només una part de la seva actual part nord occidental europea. La resta de territori de Rússia és territori que va ser conquerit i colonitzat, on centenars de cultures, com la dels tàtars de Crimea, varen ser minoritzades i assimilades o senzillament deportades als erms de Sibèria provocant neteges ètniques que han estat oblidades. Malgrat la pantomima “de l’home soviètic” i de la multiplicitat de repúbliques i repúbliques autònomes creades llavors, veiem que un cop caigut “l’imperi soviètic” ha ressuscitat l’imperi rus que encara sotmet de forma directa o indirecta a moltíssimes ètnies i nacionalitats.
Aquí en aquest sotmetiment i en aquest assimilacionisme cultural és on hi ha les veritables semblances, aquelles que no els interessa veure al senyor Margalló i a la immensa majoria dels espanyols. La diferència entre les colònies britàniques i franceses és que estaven a l’altre costat de l’oceà i en canvi les russes i les espanyoles, les que encara els queden, tenen una continuïtat geogràfica lligada per la colonització cultural el que els permet un control i disposició molt més fàcil dels recursos d’aquests territoris.
23 de març de 2014
7 de març del 2014
Els miralls d’Ucraïna.
Les declaracions aquests darrers dies del Ministre d’Afers Estrangers espanyol sobre el conflicte a Ucraïna demostra que aquest no deixa de ser per a ell un mirall en el que veure reflectit els seus desitjos d’impedir un referèndum a Catalunya. D’aquí l’estranya alineació de la diplomàcia espanyola defensant la integritat ucraïnesa i negant la possibilitat que Crimea pugui decidir el seu futur. El cap de la diplomàcia espanyola fa abstracció del conflicte, l’ignora totalment pel que sembla, i només li serveix com cas exemplificador per a la seva dèria, impedir una consulta a Catalunya. La mateixa dèria que fa que Espanya encara no hagi reconegut Kosovo. Defensant Ucraïna defensa la lògica dels estats i la inalterabilitat de les fronteres. Ara Defensa això perquè és el que li convé i perquè no pot fer cap altra cosa sense enfrontar-se amb la resta de la UE, però en el seu fur intern, en el de molts que pensen com ell, fins i tot els sobra la independència d’Ucraïna. En cas que fos factible suprimir-la s’arrenglarien descaradament amb el russos, ja que dins de la seva lògica Rússia és el seu “aliat estatal i imperial natural”.
Però no només són els espanyols els que es miren a l’espill ucraïnès, també des de Catalunya s’ha sentit alguna veu, poc entenimentada o malintencionada, a la que se li enfot un rave el que li passi al poble de Crimea i al d’Ucraïna per extensió. El conflicte de Crimea pot semblar un conflicte llunyà, en cap cas comparable amb el cas català; això és així, però depenent de com evolucioni pot influir en el nostre Procés.
Crimea ens pot semblar molt lluny, un problema del que no entenem gaire i sobre el que es massa senzill simplificar, però realment no és pas tant lluny es a la porta de la UE i pot tenir uns certs paral•lelismes amb el que passa a casa nostra. Per altra banda, no és la primera vegada que el que passa a Crimea influeix a Catalunya. Un amic de les comarques centrals em referia que, ara farà exactament 160 anys, entre les pregaries i dites de l’època n’hi havia una que deia “Déu ens doni aigua i sol i guerra a Sebastopol”; durant la guerra de Crimea (1853-1856) els mercats cerealístics europeus es varen veure fortament sacsejats per aquella guerra i el preu del cereal es va incrementar significativament per l’augment de la demanda des de diversos països europeus i el tancament de les exportacions russes.
Ucraïna a la seva part més occidental, aquella que durant molts anys va pertànyer a l’imperi austrohongarès i durant uns anys del segle XX a Polònia, la majoria de la població es ucraïnesa i de parla ucraïnesa, el mateix passa al nord del país on hi ha la capital, Kiev. En canvi la part oriental, Kharkov, Donetsk i tot el Sud des d’Odessa a l’estret de Kerch i a la pròpia península de Crimea els russòfons són una minoria molt significativa, quan no simplement són majoritaris en la major part d’aquest territoris.
Ucraïna, el seu significat és terra de frontera, el mateix que les Krajines als Balcans eren les zones de població eslava frontereres amb l’Imperi Otomà. Ucraïna fins als darrers decennis del segle XVIII no tenia sortida al Mar Negre, tota la zona costanera, inclòs el kanat de Crimea, pertanyia a l’Imperi Otomà. A la guerra russo/turca del 1768 fins al 1774 l’imperi rus va conquerir Crimea i tota la zona de la costa. Va ser una conquesta russa, més que no pas ucraïnesa i la nova zona conquerida va ser ocupada i colonitzada per població russa i ucraïnesa. A Crimea es va mantenir la població tàrtara, que finalment fou deportada per Stalin a Siberia en acabar la segona guerra mundial en ser acusats d’haver col•laborat amb els ocupants alemanys. A partir de llavors, la majoria de la població a Crimea va ser russòfona. Al 1954 en temps de Khruschev, que era ucraïnès, Crimea va ser “cedida” a la RSS d’Ucraïna, amb estatus de RSSA (república socialista soviètica autònoma). Després de la perestroika es va permetre el retorn de part de la població tàrtara de Crimea que ara és una de les minories de la península.
A Ucraïna després d’uns anys de corrupció i empobriment general del país sota el govern de Ianukovitx aquest ha caigut a causa de la revolta popular. Ianukovitx aliat quasi incondicional de Putin s’havia estimat més mantenir-se sota ègida russa, que acostar-se a la UE, entre altres raons, pel que s’ha vist, perquè els russos en cap cas li qüestionaven l’alt grau de corrupció d’un país que semblava haver convertit en la seva pròpia dacha.
La situació a Ucraïna es força complicada des del punt de vista econòmic. Amb una dependència total pel que fa al tema energètic de Rússia, un dels tres gasoductes que exporten gas a Europa travessa territori ucraïnès. Per altra banda Ucraïna que es va independitzar com a potència nuclear, va renunciar a aquest tipus d’armament amb la garantia que serien respectades les seves fronteres al mateix temps que cedia les bases militars de Crimea, fins als anys 40 d’aquest segle, a Rússia que no vol renunciar a les mateixes i per altra banda intenta ara forçar la devolució de la “donació” de Crimea de fa 60 anys.
No sabem realment, a hores d’ara, quants ciutadans russòfons poden estar interessats en pertànyer a un país, Rússia, amb un alt índex de corrupció i manca de llibertats, com els que han patit a Ucraïna sota Ianukovitx o bé pertànyer a un estat que s’acosti a la Unió Europea, com han reclamat lluitant i morint al carrer molts ciutadans ucraïnesos en aquests darrers mesos. No sabem quants són allà els que en el seu argot i a la seva manera pensen que estan “mejor unidos” a Rússia.
Qualsevol solució del conflicte s’hauria de produir de forma totalment democràtica i pactada, no sembla ara per ara que això pugui ser en aquests moments. El parlament de la República autònoma de Crimea ha aprovat, només amb l’assistència d’una part dels seus membres, un referèndum que ha de tenir lloc en els propers dies. Per altra banda Rússia continua estenent, de facto, la seva ocupació militar de la península. Mentre la UE intenta contemporitzar ja que la dependència energètica del gas rus és molt important i les principals potències europees, Alemanya en primer lloc, tenen moltes inversions que cuidar i mantenir a Rússia.
Mentre, a Catalunya el que passi a Crimea i a Ucraïna ens ha de preocupar, tant pel drama humà que allà es pot produir, com per els ensenyaments que gent com en Margallo puguin extreure del que allà pugui passar. És per això que com fa 160 anys des de Catalunya ens cal adaptar la lletania. “Déu nos doni aigua i sol i que no hi hagi guerra a Sebastopol”.
7 de març de 2014
Però no només són els espanyols els que es miren a l’espill ucraïnès, també des de Catalunya s’ha sentit alguna veu, poc entenimentada o malintencionada, a la que se li enfot un rave el que li passi al poble de Crimea i al d’Ucraïna per extensió. El conflicte de Crimea pot semblar un conflicte llunyà, en cap cas comparable amb el cas català; això és així, però depenent de com evolucioni pot influir en el nostre Procés.
Crimea ens pot semblar molt lluny, un problema del que no entenem gaire i sobre el que es massa senzill simplificar, però realment no és pas tant lluny es a la porta de la UE i pot tenir uns certs paral•lelismes amb el que passa a casa nostra. Per altra banda, no és la primera vegada que el que passa a Crimea influeix a Catalunya. Un amic de les comarques centrals em referia que, ara farà exactament 160 anys, entre les pregaries i dites de l’època n’hi havia una que deia “Déu ens doni aigua i sol i guerra a Sebastopol”; durant la guerra de Crimea (1853-1856) els mercats cerealístics europeus es varen veure fortament sacsejats per aquella guerra i el preu del cereal es va incrementar significativament per l’augment de la demanda des de diversos països europeus i el tancament de les exportacions russes.
Ucraïna a la seva part més occidental, aquella que durant molts anys va pertànyer a l’imperi austrohongarès i durant uns anys del segle XX a Polònia, la majoria de la població es ucraïnesa i de parla ucraïnesa, el mateix passa al nord del país on hi ha la capital, Kiev. En canvi la part oriental, Kharkov, Donetsk i tot el Sud des d’Odessa a l’estret de Kerch i a la pròpia península de Crimea els russòfons són una minoria molt significativa, quan no simplement són majoritaris en la major part d’aquest territoris.
Ucraïna, el seu significat és terra de frontera, el mateix que les Krajines als Balcans eren les zones de població eslava frontereres amb l’Imperi Otomà. Ucraïna fins als darrers decennis del segle XVIII no tenia sortida al Mar Negre, tota la zona costanera, inclòs el kanat de Crimea, pertanyia a l’Imperi Otomà. A la guerra russo/turca del 1768 fins al 1774 l’imperi rus va conquerir Crimea i tota la zona de la costa. Va ser una conquesta russa, més que no pas ucraïnesa i la nova zona conquerida va ser ocupada i colonitzada per població russa i ucraïnesa. A Crimea es va mantenir la població tàrtara, que finalment fou deportada per Stalin a Siberia en acabar la segona guerra mundial en ser acusats d’haver col•laborat amb els ocupants alemanys. A partir de llavors, la majoria de la població a Crimea va ser russòfona. Al 1954 en temps de Khruschev, que era ucraïnès, Crimea va ser “cedida” a la RSS d’Ucraïna, amb estatus de RSSA (república socialista soviètica autònoma). Després de la perestroika es va permetre el retorn de part de la població tàrtara de Crimea que ara és una de les minories de la península.
A Ucraïna després d’uns anys de corrupció i empobriment general del país sota el govern de Ianukovitx aquest ha caigut a causa de la revolta popular. Ianukovitx aliat quasi incondicional de Putin s’havia estimat més mantenir-se sota ègida russa, que acostar-se a la UE, entre altres raons, pel que s’ha vist, perquè els russos en cap cas li qüestionaven l’alt grau de corrupció d’un país que semblava haver convertit en la seva pròpia dacha.
La situació a Ucraïna es força complicada des del punt de vista econòmic. Amb una dependència total pel que fa al tema energètic de Rússia, un dels tres gasoductes que exporten gas a Europa travessa territori ucraïnès. Per altra banda Ucraïna que es va independitzar com a potència nuclear, va renunciar a aquest tipus d’armament amb la garantia que serien respectades les seves fronteres al mateix temps que cedia les bases militars de Crimea, fins als anys 40 d’aquest segle, a Rússia que no vol renunciar a les mateixes i per altra banda intenta ara forçar la devolució de la “donació” de Crimea de fa 60 anys.
No sabem realment, a hores d’ara, quants ciutadans russòfons poden estar interessats en pertànyer a un país, Rússia, amb un alt índex de corrupció i manca de llibertats, com els que han patit a Ucraïna sota Ianukovitx o bé pertànyer a un estat que s’acosti a la Unió Europea, com han reclamat lluitant i morint al carrer molts ciutadans ucraïnesos en aquests darrers mesos. No sabem quants són allà els que en el seu argot i a la seva manera pensen que estan “mejor unidos” a Rússia.
Qualsevol solució del conflicte s’hauria de produir de forma totalment democràtica i pactada, no sembla ara per ara que això pugui ser en aquests moments. El parlament de la República autònoma de Crimea ha aprovat, només amb l’assistència d’una part dels seus membres, un referèndum que ha de tenir lloc en els propers dies. Per altra banda Rússia continua estenent, de facto, la seva ocupació militar de la península. Mentre la UE intenta contemporitzar ja que la dependència energètica del gas rus és molt important i les principals potències europees, Alemanya en primer lloc, tenen moltes inversions que cuidar i mantenir a Rússia.
Mentre, a Catalunya el que passi a Crimea i a Ucraïna ens ha de preocupar, tant pel drama humà que allà es pot produir, com per els ensenyaments que gent com en Margallo puguin extreure del que allà pugui passar. És per això que com fa 160 anys des de Catalunya ens cal adaptar la lletania. “Déu nos doni aigua i sol i que no hi hagi guerra a Sebastopol”.
7 de març de 2014
11 de febrer del 2014
El cercle virtuós de la Coca-Cola
Coca-Cola vol tancar 4 de les onze plantes embotelladores que té a Espanya. En principi es tracta d’una companyia amb beneficis que al•lega causes organitzatives per fer el tancament. La reforma laboral permet, malgrat “no haver-hi números vermells”, que per causes organitzatives es pugui aplicar un ERO. Un cop precisat tot això i que la mesura implicarà una important pèrdua de llocs de treball hi ha altres coses noves i curioses respecte al que normalment estem acostumats. De les quatre plantes a tancar la més important és la de Fuenlabrada a la Comunitat de Madrid.
A Madrid ja han tret el “Sant Cristo Gros”, ells que estan acostumats a que els hi portin les empreses a Madrid i les tanquin a altres llocs de la Península. Ja han buscat teories conspiratives, com que un 40% de l’empresa “Iberian Partners”, així és diu, sigui en mans d’una família catalana. Els que això diuen són els mateixos que fa un temps quan Iberian Partners va triar com a seu social Madrid veien en la tria una fugida de Catalunya per culpa del procés sobiranista.
L’explicació “dels de la Coca-Cola” és que s’ha triat un model circular de distribució en lloc d’un de radial; mantenint plantes a Galicia, Euskadi, Catalunya, Valencia i Andalusia. La tria d’aquest model els pot arribar a suposar un estalvi anual de 33 milions d’euros. Les coca-coles viatjaran, un cop elaborades, des de la perifèria fins al centre, ja que l’empresa manifesta que manté les plantes en aquelles zones on per població i turisme pot haver-hi més consum potencial.
Quines pressions podran arribar a fer des de Madrid per que tot això no sigui així no ho sabem, el que si queda clar és que han primat els criteris econòmics. Que aquests criteris els hagi aplicat una empresa multinacional tan potenta no és un afer sense importància.
Realment ha estat l’artificiositat de la capital d’Espanya la que ens ha costat a tots plegats, començant per la gent “més propera” una quantitat de cèntims gens menystenible al llarg dels anys. En un món com l’actual, en plena crisi econòmica, ningú està ja per a dispendis absurds.
Ja no funcionen els “Aves” radials, alguns ha tingut un resultat tant patètic com el que anava de Toledo a Cuenca i Albacete. D’altres com el de Sevilla a Antequera ni s’han arribat a completar. L’aeroport de Barajas, en la terminal 4 del qual es va arribar a gastar fins a quasi quatre vegades més que a la T1 de Barcelona, s’ha vist superat en tràfic de passatgers pel Prat. Barajas ha perdut un 20% de passatgers, mentre a Barcelona aterra l’avió més gran del mon.
Malgrat els múltiples esforços fets des de la capital d’Espanya, Europa els ha girat l’esquena, els ha dit no al corredor ferroviari central i ha apostat pel Mediterrani. L’artificiositat del gran Madrid, que hem pagat entre tots, ja no té raó de ser i cada cop hi ha menys gent disposada a abocar cèntims en un “sense sentit” que ja dura més 400 anys.
La majoria de la població de la península viu a la seva perifèria. Madrid és com un “bolet” al mig del no res que hem alimentat a la força entre tots, els primers de tot els mateixos castellans convertint la major part del seu territori en un erm en molts llocs quasi deshabitat. La “pensada” de Felip II de crear la seva capital al centre de la península ens ha passat a tots plegats un dolorosa factura, no va ser l’única vesada de tant il•lustre personatge que va deixar exhaurides les arques de l’estat. Vesades i formes de fer que ens han imposat una hipoteca durant segles.
És lògic que la Coca-Cola, però no sols aquesta empresa, qualsevol altra també! Vegi molt més raonable la transformació, fabricació, elaboració, manipulació en la perifèria peninsular, prop dels ports o a cavall del futur eix mediterrani. La Coca-Cola no serà ni de bon tros la darrera empresa que es faci aquest plantejament. Podran imposar que les seus socials siguin a la capital de l’Estat, però poca cosa més. La lògica empresarial, el benefici, l’estalvi en costos apunten en una altra direcció.
La distribució Circular, el cercle virtuós de la Coca-Cola, és el model que sempre hauria d’haver reeixit. Ara des de Catalunya, des dels seus ports com també en el futur des de l’eix Mediterrani, es podran d’una forma molt més eficient moure productes que puguin abastir el mercat propi de Catalunya, el Peninsular i com no l’europeu i el de la resta del món. Esperem que aquest cop, en plena globalització econòmica, des de l’Estat espanyol, des de Madrid, no imposaran més artificiositats. Ni l’economia ni la voluntat de ser dels catalans ho poden permetre.
11 de febrer de 2014
A Madrid ja han tret el “Sant Cristo Gros”, ells que estan acostumats a que els hi portin les empreses a Madrid i les tanquin a altres llocs de la Península. Ja han buscat teories conspiratives, com que un 40% de l’empresa “Iberian Partners”, així és diu, sigui en mans d’una família catalana. Els que això diuen són els mateixos que fa un temps quan Iberian Partners va triar com a seu social Madrid veien en la tria una fugida de Catalunya per culpa del procés sobiranista.
L’explicació “dels de la Coca-Cola” és que s’ha triat un model circular de distribució en lloc d’un de radial; mantenint plantes a Galicia, Euskadi, Catalunya, Valencia i Andalusia. La tria d’aquest model els pot arribar a suposar un estalvi anual de 33 milions d’euros. Les coca-coles viatjaran, un cop elaborades, des de la perifèria fins al centre, ja que l’empresa manifesta que manté les plantes en aquelles zones on per població i turisme pot haver-hi més consum potencial.
Quines pressions podran arribar a fer des de Madrid per que tot això no sigui així no ho sabem, el que si queda clar és que han primat els criteris econòmics. Que aquests criteris els hagi aplicat una empresa multinacional tan potenta no és un afer sense importància.
Realment ha estat l’artificiositat de la capital d’Espanya la que ens ha costat a tots plegats, començant per la gent “més propera” una quantitat de cèntims gens menystenible al llarg dels anys. En un món com l’actual, en plena crisi econòmica, ningú està ja per a dispendis absurds.
Ja no funcionen els “Aves” radials, alguns ha tingut un resultat tant patètic com el que anava de Toledo a Cuenca i Albacete. D’altres com el de Sevilla a Antequera ni s’han arribat a completar. L’aeroport de Barajas, en la terminal 4 del qual es va arribar a gastar fins a quasi quatre vegades més que a la T1 de Barcelona, s’ha vist superat en tràfic de passatgers pel Prat. Barajas ha perdut un 20% de passatgers, mentre a Barcelona aterra l’avió més gran del mon.
Malgrat els múltiples esforços fets des de la capital d’Espanya, Europa els ha girat l’esquena, els ha dit no al corredor ferroviari central i ha apostat pel Mediterrani. L’artificiositat del gran Madrid, que hem pagat entre tots, ja no té raó de ser i cada cop hi ha menys gent disposada a abocar cèntims en un “sense sentit” que ja dura més 400 anys.
La majoria de la població de la península viu a la seva perifèria. Madrid és com un “bolet” al mig del no res que hem alimentat a la força entre tots, els primers de tot els mateixos castellans convertint la major part del seu territori en un erm en molts llocs quasi deshabitat. La “pensada” de Felip II de crear la seva capital al centre de la península ens ha passat a tots plegats un dolorosa factura, no va ser l’única vesada de tant il•lustre personatge que va deixar exhaurides les arques de l’estat. Vesades i formes de fer que ens han imposat una hipoteca durant segles.
És lògic que la Coca-Cola, però no sols aquesta empresa, qualsevol altra també! Vegi molt més raonable la transformació, fabricació, elaboració, manipulació en la perifèria peninsular, prop dels ports o a cavall del futur eix mediterrani. La Coca-Cola no serà ni de bon tros la darrera empresa que es faci aquest plantejament. Podran imposar que les seus socials siguin a la capital de l’Estat, però poca cosa més. La lògica empresarial, el benefici, l’estalvi en costos apunten en una altra direcció.
La distribució Circular, el cercle virtuós de la Coca-Cola, és el model que sempre hauria d’haver reeixit. Ara des de Catalunya, des dels seus ports com també en el futur des de l’eix Mediterrani, es podran d’una forma molt més eficient moure productes que puguin abastir el mercat propi de Catalunya, el Peninsular i com no l’europeu i el de la resta del món. Esperem que aquest cop, en plena globalització econòmica, des de l’Estat espanyol, des de Madrid, no imposaran més artificiositats. Ni l’economia ni la voluntat de ser dels catalans ho poden permetre.
11 de febrer de 2014
25 de gener del 2014
No podem perdre!
Aquest cap de setmana té lloc l’anunciat desembarcament del PP a Catalunya. Els màxims càrrecs del partit faran costat a la seva “lideresa”, a la qual ja se li ha escalfat la boca més del compte, com en ella és habitual, quan ha intentant establir un paral•lelisme entre ETA i els procés sobiranista català.
Rajoy va anunciar fa poc que té una solució per al procés català. També fa uns dies Ruiz Gallardón ens va amenaçar amb que l’Estat té les eines per impedir-nos l’exercici de la democràcia i, per altra banda, el ministre d’Hisenda ens havia dit que publicaria les balances fiscals, finalment no ho farà. Diu en Montoro, fent trampa com quasi sempre, que un ciutadà de Catalunya i a un de la resta d’Espanya ja els correspon el mateix per educació, sanitat i que estem tots atesos d’igual manera. Menteix descaradament! El fet que no s’atreveixi a publicar les balances fiscals és que ni fent “ajustos”, literalment martingales, els quadren els números per a poder-se justificar.
Passarà el cap de setmana i a part d’alguna sortida de to d’aquelles de “vergonya aliena” poca cosa més podem esperar de la visita de la cúpula del PP. El Procés seguirà endavant i ells intentaran continuar negant l’evidència que els catalans cada cop estem més lluny. L’únic objectiu que s’assolirà aquest cap de setmana es que s’incrementarà el nombre de partidaris de la independència, l’efecte contrari del que ells pretenen amb el seu desembarcament.
Aquest combat, democràtic i incruent per part dels catalans, no el podem perdre! A hores d’ara des de Catalunya estem apostant per la consulta, estem apostant per la democràcia. L’Estat espanyol aposta per l’autoritarisme emparant-se en al Constitució. Els catalans ens estem carregant de raons davant el món mentre ells cada cop és van embolicant més en la seva teranyina. Finalment és possible que no es pugui celebrar la consulta perquè l’Estat espanyol, amb el seu govern i també la majoria de l’oposició al front, no ho oblidem, negarà la democràcia tants cops com faci falta. Malgrat tot , d’una manera o altra els catalans haurem de decidir lliurement el nostre futur i només hi ha un camí factible!
No podem perdre un altre cop! Si de resultes del procés sobiranista ja sigui mitjançant consulta ho eleccions plebiscitàries els catalans decidíssim continuar a Espanya seria l’ensulsiada final. No estem a la Gran Bretanya en “color i hi-fi stereo”, estem a l’Espanya en “blanc i negre amb so mono”. Algú de debò creu que si de resultes del procés els ciutadans de Catalunya decidissin continuar a Espanya aquesta, el seu Estat i una majoria dels seus ciutadans, ens rebrien amb els braços oberts i com en el cas del fill pròdig matarien el “vedell gras” per donar-nos acollida? Segur que no! l’Espanya en blanc i negre, els colors de l’hàbit de Torquemada, es revenjaria en tots nosaltres; independentistes, espanyolistes, catalanistes i “tutti quanti” bellugui en el “nordeste peninsular”.
Com al 1939, com al 1714, com cada cop que han bombardejat Barcelona durant els darrers tres-cents anys ens tractarien com a vençuts. Si algun “hispano/portuguès”, qualsevol espanyolista il•lús que viu a Catalunya, creu que a partir del tancament del procés sobiranista i del retorn al “redil” els espanyols es mostrarien generosos no en té ni punyetera idea de la situació actual ni de l’anterior, desconeix la història, vaja, un ignorant total per desgràcia.
Tancar democràticament el procés sobiranista a favor de continuar a l’Estat espanyol és un suïcidi nacional però també social per a la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya. Els únics beneficiats d’aquesta circumstància serien quatre dels que anomenem “poderosos” d’altres en diuen el “Club del Puente Aereo”, aquells que tenen prebendes de l’Estat, dir-ne negocis amb l’Estat és una negació de la paraula negoci.
Espanya no ens pot oferir res per dues raons principals. La primera és que els qui detenen el poder real al país, poden admetre “la democràcia”, poden tolerar un “farsa parlamentaria”, però no poden tolerar una evolució social que el foragitaria de les seves posicions de privilegi. Estant disposats a maquillar, a compartir una part del poder i a corrompre a tots aquells que en participen; aquests dies n’hem tingut un exemple grotesc quan s’ha sabut a través dels correus de Blesa que el Comissari Europeu de la Competència, el socialista Almunia, havia reclamat el privilegi de la beca de Cajamadrid perquè al seu fill li sortís de franc estudiar als Estats units. La segona raó és que per mantenir aquesta estructura de poder, sense una evolució social real, no n’hi ha prou amb “abduir”, via privilegis, a la “gauche divine” , cal mantenir a la gent , al poble, via subsidis per tal d’evitar un esclat social i per això cal que la “mamella catalana” continuï rajant.
Els ciutadans de Catalunya no tenim cap altra solució que marxar de l’Estat Espanyol i els ciutadans d’Espanya no els queda cap altra solució que quan marxem els catalans provocar el canvi de l’estructura secular que els impedeixen avançar. Mentre, aquí a Catalunya, “el col•laboracionisme” amb tot aquest estat de coses, per part determinats ciutadans , és una actitud irracional. Per això, aquells que canten allò de “mejor unidos” l’únic que estan aconseguint és engreixar la figura d’en Rivera, com fa cent anys les classes populars barcelonines varen engreixar la figura d’en Lerroux. Aquell va arribar a cap de govern durant el bienni negre de la segona república. Ja veurem on arriba en Rivera ara que està fent les espanyes mentre a Catalunya ens deixa el demagog passat de voltes d’en Cañas competint per la quota electoral “d’espanyolisme canyi” amb la senyora Sanchez-Camacho.
No! Els catalans, els ciutadans de Catalunya, no podem perdre! No podem perdre per tots aquells que creiem en el procés però també per tots aquells altres que viuen a Catalunya i el “combaten” que també en serien víctimes si Catalunya és de nou vençuda.
Ens explica la història que al 1209 mentre tenia lloc el setge de la ciutat de Besiers, durant la croada promoguda per l’església catòlica contra els càtars, el nunci papal i inquisidor Arnaud Amalric va ser preguntat com distingirien, quan assaltessin la ciutat, els catòlics dels càtars al que sembla ser els respongué: “mateu-los a tots que Déu ja distingirà els seus”.
25 de gener de 2014
Rajoy va anunciar fa poc que té una solució per al procés català. També fa uns dies Ruiz Gallardón ens va amenaçar amb que l’Estat té les eines per impedir-nos l’exercici de la democràcia i, per altra banda, el ministre d’Hisenda ens havia dit que publicaria les balances fiscals, finalment no ho farà. Diu en Montoro, fent trampa com quasi sempre, que un ciutadà de Catalunya i a un de la resta d’Espanya ja els correspon el mateix per educació, sanitat i que estem tots atesos d’igual manera. Menteix descaradament! El fet que no s’atreveixi a publicar les balances fiscals és que ni fent “ajustos”, literalment martingales, els quadren els números per a poder-se justificar.
Passarà el cap de setmana i a part d’alguna sortida de to d’aquelles de “vergonya aliena” poca cosa més podem esperar de la visita de la cúpula del PP. El Procés seguirà endavant i ells intentaran continuar negant l’evidència que els catalans cada cop estem més lluny. L’únic objectiu que s’assolirà aquest cap de setmana es que s’incrementarà el nombre de partidaris de la independència, l’efecte contrari del que ells pretenen amb el seu desembarcament.
Aquest combat, democràtic i incruent per part dels catalans, no el podem perdre! A hores d’ara des de Catalunya estem apostant per la consulta, estem apostant per la democràcia. L’Estat espanyol aposta per l’autoritarisme emparant-se en al Constitució. Els catalans ens estem carregant de raons davant el món mentre ells cada cop és van embolicant més en la seva teranyina. Finalment és possible que no es pugui celebrar la consulta perquè l’Estat espanyol, amb el seu govern i també la majoria de l’oposició al front, no ho oblidem, negarà la democràcia tants cops com faci falta. Malgrat tot , d’una manera o altra els catalans haurem de decidir lliurement el nostre futur i només hi ha un camí factible!
No podem perdre un altre cop! Si de resultes del procés sobiranista ja sigui mitjançant consulta ho eleccions plebiscitàries els catalans decidíssim continuar a Espanya seria l’ensulsiada final. No estem a la Gran Bretanya en “color i hi-fi stereo”, estem a l’Espanya en “blanc i negre amb so mono”. Algú de debò creu que si de resultes del procés els ciutadans de Catalunya decidissin continuar a Espanya aquesta, el seu Estat i una majoria dels seus ciutadans, ens rebrien amb els braços oberts i com en el cas del fill pròdig matarien el “vedell gras” per donar-nos acollida? Segur que no! l’Espanya en blanc i negre, els colors de l’hàbit de Torquemada, es revenjaria en tots nosaltres; independentistes, espanyolistes, catalanistes i “tutti quanti” bellugui en el “nordeste peninsular”.
Com al 1939, com al 1714, com cada cop que han bombardejat Barcelona durant els darrers tres-cents anys ens tractarien com a vençuts. Si algun “hispano/portuguès”, qualsevol espanyolista il•lús que viu a Catalunya, creu que a partir del tancament del procés sobiranista i del retorn al “redil” els espanyols es mostrarien generosos no en té ni punyetera idea de la situació actual ni de l’anterior, desconeix la història, vaja, un ignorant total per desgràcia.
Tancar democràticament el procés sobiranista a favor de continuar a l’Estat espanyol és un suïcidi nacional però també social per a la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya. Els únics beneficiats d’aquesta circumstància serien quatre dels que anomenem “poderosos” d’altres en diuen el “Club del Puente Aereo”, aquells que tenen prebendes de l’Estat, dir-ne negocis amb l’Estat és una negació de la paraula negoci.
Espanya no ens pot oferir res per dues raons principals. La primera és que els qui detenen el poder real al país, poden admetre “la democràcia”, poden tolerar un “farsa parlamentaria”, però no poden tolerar una evolució social que el foragitaria de les seves posicions de privilegi. Estant disposats a maquillar, a compartir una part del poder i a corrompre a tots aquells que en participen; aquests dies n’hem tingut un exemple grotesc quan s’ha sabut a través dels correus de Blesa que el Comissari Europeu de la Competència, el socialista Almunia, havia reclamat el privilegi de la beca de Cajamadrid perquè al seu fill li sortís de franc estudiar als Estats units. La segona raó és que per mantenir aquesta estructura de poder, sense una evolució social real, no n’hi ha prou amb “abduir”, via privilegis, a la “gauche divine” , cal mantenir a la gent , al poble, via subsidis per tal d’evitar un esclat social i per això cal que la “mamella catalana” continuï rajant.
Els ciutadans de Catalunya no tenim cap altra solució que marxar de l’Estat Espanyol i els ciutadans d’Espanya no els queda cap altra solució que quan marxem els catalans provocar el canvi de l’estructura secular que els impedeixen avançar. Mentre, aquí a Catalunya, “el col•laboracionisme” amb tot aquest estat de coses, per part determinats ciutadans , és una actitud irracional. Per això, aquells que canten allò de “mejor unidos” l’únic que estan aconseguint és engreixar la figura d’en Rivera, com fa cent anys les classes populars barcelonines varen engreixar la figura d’en Lerroux. Aquell va arribar a cap de govern durant el bienni negre de la segona república. Ja veurem on arriba en Rivera ara que està fent les espanyes mentre a Catalunya ens deixa el demagog passat de voltes d’en Cañas competint per la quota electoral “d’espanyolisme canyi” amb la senyora Sanchez-Camacho.
No! Els catalans, els ciutadans de Catalunya, no podem perdre! No podem perdre per tots aquells que creiem en el procés però també per tots aquells altres que viuen a Catalunya i el “combaten” que també en serien víctimes si Catalunya és de nou vençuda.
Ens explica la història que al 1209 mentre tenia lloc el setge de la ciutat de Besiers, durant la croada promoguda per l’església catòlica contra els càtars, el nunci papal i inquisidor Arnaud Amalric va ser preguntat com distingirien, quan assaltessin la ciutat, els catòlics dels càtars al que sembla ser els respongué: “mateu-los a tots que Déu ja distingirà els seus”.
25 de gener de 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)