El govern espanyol i tots els seus acòlits s’emplenen la boca de legalitat; “que cal l’acompliment de la llei”, ens diuen. Alguns dels seus “voceros” afirmen que tot el que s’està fent des de Catalunya és il•legal, alguns fins i tot parlen que el que es prepara a Catalunya és un cop d’Estat – no hi ha com l’opinió dels especialistes per parlar d’aquests temes. Realment el que estem fent des de Catalunya, des de molts àmbits, és una autèntica revolució enfront un Estat al que la fina de capa de vernís democràtic ja fa temps que se li està espellofant mostrant el que en realitat hi ha sota.
Qui pot arribar a perpetrar un autèntic cop d’Estat és el govern espanyol. Qui pot arribar a fer un autèntic atemptat contra la democràcia, la de veritat, és el govern espanyol. On s’ha vist que abans que es publiqui una llei, abans que sigui conegut el seu contingut, s’amenaci de recórrer-la no tant pel seu text sinó amb la simple finalitat de suspendre’n l’aplicació?
Fa uns dies l’alcalde de Barcelona advertia que si el govern espanyol impugna la llei de consultes possiblement estaria prevaricant, i té tota la raó! El motiu de la impugnació no és la pròpia llei, el motiu de la impugnació és fer-la inoperant. Per sobre del respecte a les persones, per sobre de la democràcia, per sobre de l’exercici de la mateixa que és el que dona la veritable legitimitat s’alça un Estat al qual qualsevol sistema li és bo per aturar el que perceben com amenaça al seu “status quo”. Un “status quo” que no és altra que el de la casta dominant que de fa segles ostenta el poder.
Ja fa uns dies que estem assistint a un seguit de provocacions, la majoria verbals o escrites, però ara ja algunes de físiques. Provocacions que el que pretenen és que la revolució que està tenint lloc a Catalunya perdi el seu caràcter cívic i pacífic. Ja fa temps que han començat els seus moviments; des de l’Estat espanyol està posant en joc totes les seves bases, tots els seus avantatges.
Utilitzen totes les eines i també el fons reservats que usen discrecionalment per comprar voluntats o simplement per fer “xantatge” als que ara consideren ovelles esgarriades. L’Estat espanyol té moltes eines. Algunes les usa de forma maldestre; el cas del ministre Margallo que tant ha fet per el món conegués el conflicte d’Espanya amb Catalunya n’és un exemple. Però malgrat tot són molts els mitjans que poden emprar i moltes les voluntats que poden convèncer o simplement vèncer per la força.
Si el proper 11 de setembre els catalans aconseguim fixar l’atenció internacional, tal i com ja ho vàrem fer al 2012 i amb la Via Catalana el 2013 haurem fet un pas endavant molt important, potser no del tot suficient, però cabdal. En pocs dies es succeiran la manifestació, el referèndum d’Escòcia, la publicació de la llei de consultes i la convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Si l’estat espanyol impugna la llei de consultes i en demana la suspensió estaran donant un cop de mà a la democràcia davant els ulls de tot el món. Altra cosa serà que d’un món que molts cops assisteix insensible a crims i calamitats en puguem esperar gaires coses.
La lògica dels estats, el seu “corporativisme” no ens fa ser optimistes. Només aquelles democràcies més avançades es poden “escandalitzar” i adonar-se’n de quina manera s’afronten aquestes temes en països de llarga tradició democràtica com al Regne Unit i de quina altra manera s’afronten en un Estat on ara governen els hereus ideològics de la dictadura franquista. La diferència es tan escandalosa com perquè alguna cosa no grinyoli en les consciències del molt civilitzat i democràtic món occidental.
Si no es pot celebrar la consulta ens haurem carregat de raons més que suficients per fer entendre al món i al conjunt de la societat catalana, a nosaltres mateixos, que el camí de no retorn ja fa temps que l’hem emprés. Que ningú cregui que podem tornar enrere, no seriem pas el fill pròdig rebut amb els braços oberts ni matarien el vedell gras per celebrar-ho. Que ningú s’equivoqui!
Si no és podés fer la consulta la única sortida és una declaració unilateral d’independència, abans o després d’unes eleccions plebiscitàries i entrar en un procés constituent del nou Estat català que seria referendat, amb totes les garanties democràtiques, amb posterioritat. Si els polítics catalans s’arronsessin, si els partits sobiranistes no s’entenguessin, estarien traint al poble de Catalunya i serien col•laboradors necessaris en l’impediment de l’exercici democràtic de decidir el nostre futur en llibertat. El desencís seria tan gran i la “repressió” proporcionalment tant ferotge com ho va ser al 1714 i al 1939. Per tant, no ho podem permetre!
Estem entrant en un recta final, no sabem la durada ni les etapes fins arribar a la meta, però en aquesta recta hi ha molts obstacles i fites que hem de saber superar, el primer el del proper dia 11 de setembre.
1 de setembre de 2014
1 de setembre del 2014
28 d’agost del 2014
Per robar tres gallines
Espanya és un lloc on hi ha gent que ha estat a la presó per robar tres gallines o coses de similar valor econòmic. Ara ens podríem retrotreure a l’enemic públic “número u” “el Lute” que va començar la seva carrera delictiva robant tres gallines i que amb el temps va tenir "aterrida" a la gent durant els darrers anys de la dictadura franquista. Realment la gent el que estava o devia estar aterrida era per la falta de llibertats, els crims comesos pels vencedors de la guerra civil i la corrupció imperant en aquells temps, corrupció que ha perdurat fins als nostres dies, perquè “todo estaba atado y bien atado”. D’aquí a cent anys, o menys, quan s’estudiï la història de l’Estat espanyol segurament es parlarà del període que comença al 1939 com a franquisme, seguit a continuació del post-franquisme, mal anomenat transició, en el qual encara vivim.
En aquesta història de l’Estat Espanyol sense solució de continuïtat, des de la guerra civil fins als nostres dies, hi ha una constant que es manté inalterable, el “síndrome de les tres gallines” o el que és el mateix la percepció que es té que el rigor amb que castiga el sistema és inversament proporcional al mal fet, sobretot si estem parlant de temes econòmics.
Fa uns dies vaig veure un twit del cap d’estudis del CCN on aquest establia un barem partint de quantificar el cas Barcenas (47 milions) posant-lo com a unitat, és a dir un “barceno” i a partir d’aquí feia una comparativa amb els casos més coneguts de corrupció detectats a l’estat espanyol, que per separat sumen desenes de “barcenos” – començant per la inversemblant suposada fortuna de l’anterior cap d’Estat- i ho comparava també amb els casos més nostrats i coneguts ; cas Palau, cas Pujol... En definitiva el cas Palau era 0,75 “barcenos” i el cas Pujol 0,08 “barcenos”. Compte, però, que robar tres gallines és robar i no cal menystenir cap delicte! Però estem parlant d’atenció mediàtica i proporcionalitat.
Amb el cas Pujol, els catalans, als que la correcció i les maneres –“l’estètica” – ens perden i que a vegades semblem més papistes que el Papa, no parem d’autoflagelar-nos des de fa més d'un mes. L’Estat espanyol, empestat de corrupció, amb presidents i consellers autonòmics imputats arreu, alguns ja a la presó, i també càrrecs polítics de totes les administracions sota sospita, sembla haver endevinat com posar-nos el dit a la nafra de la nostra exquisida sensibilitat i és que el cas Pujol, no ens enganyem, és colpidor, però cal focalitzar-ho tant? Cal que cada dia surti al telenotícies? Cal fer més estelles? Avui una associació de veïns o grups d’associacions de Catalunya semblava que es volia querellar contra l’expresident. Ha passat això enlloc més? S’han querellat algú contra en Jaume Matas? Ho ha fet “Manos límpias”? L’alcalde de Barcelona ha demanat la medalla d’or de la ciutat a Jordi Pujol, que l’ha tornat. Li demanarà a la germana de l’actual rei?
I és que en el fons després de tanta garrotada els catalans tenim assumida la nostra funció de serfs al lloc més recòndit del nostre ADN. Porucs i amb mentalitat d’esclaus, per això, contràriament al que diuen des de l’Estat som els més escrupolosos a l’hora d’aplicar i fer complir les lleis. Recordo de nou un altre estudi del CCN referit als radars de control de velocitat; aquí pel mateix nombre de quilòmetre en teníem 4 vegades més que a la resta d’Espanya. No només és ànim recaptatori o desig de seguretat, és aquest sentiment servil de demostrar que som obedients a vegades barrejat amb algun tic d’imbecilitat com quan alguna llumenera pretenia fer-nos anar per les autopistes a pas de cargol i per carrils més estrets.
Robar tres gallines es robar i el marge de tolerància s’hauria de reduir. Cal recordar que si Nova York va tornar a ser una ciutat mínimament segura va ser per la política de tolerància zero empresa per l’alcalde Giuliani. Aquí caldria fer el mateix, a Barcelona en concret, i potser tindríem menys problemes amb un turisme que es pensa que aquí poden venir a fer les gamberrades que de cap de les maneres els tolerarien al seu país, però aquest es tema per un altre dia.
Cal reduir, doncs, el marge de tolerància i ajustar la proporcionalitat, però per damunt de tot s’ha de jutjar a tothom amb els mateixos barems i les mateixes exigències i garanties. El cas Pujol és dolós i dolorós, per que afecta a una persona que va estar al capdavant de la nostra màxima institució, però a cas ens hem d’estripar els vestits i cobrir-nos de cendra? Hem de renunciar a mirar endavant? De cap de les maneres! Potser algú creu que amb el cas Pujol ens “destremparan” i que aturaran el Procés? Cal tenir present que si els convé trauran algun altre conill del barret de copa, possiblement ho facin, perquè sabem que el nostre grau de sensibilitat enfront aquests afers és aparentment més alt que a la resta de l’Estat. Però el cas Pujol no és ni de bon tros el que més mal, almenys econòmicament, ha fet a la societat catalana. Encara hi ha molt individu que campa lliure, com els indis campaven per les praderies, em ve a la memòria l’afer de les caixes i no només de Bankia – que per cert ja ha tornat quasi la meitat dels ajuts -, sinó de les nostres caixes catalanes i principalment Catalunya Caixa. Però aquest tema, com el del turisme i el seu comportament, que potser deu haver mutat en els darrers mesos ja que abans semblava no passar res, és mereixen algun altre apunt a aquest blog.
28 d’agost de 2014
En aquesta història de l’Estat Espanyol sense solució de continuïtat, des de la guerra civil fins als nostres dies, hi ha una constant que es manté inalterable, el “síndrome de les tres gallines” o el que és el mateix la percepció que es té que el rigor amb que castiga el sistema és inversament proporcional al mal fet, sobretot si estem parlant de temes econòmics.
Fa uns dies vaig veure un twit del cap d’estudis del CCN on aquest establia un barem partint de quantificar el cas Barcenas (47 milions) posant-lo com a unitat, és a dir un “barceno” i a partir d’aquí feia una comparativa amb els casos més coneguts de corrupció detectats a l’estat espanyol, que per separat sumen desenes de “barcenos” – començant per la inversemblant suposada fortuna de l’anterior cap d’Estat- i ho comparava també amb els casos més nostrats i coneguts ; cas Palau, cas Pujol... En definitiva el cas Palau era 0,75 “barcenos” i el cas Pujol 0,08 “barcenos”. Compte, però, que robar tres gallines és robar i no cal menystenir cap delicte! Però estem parlant d’atenció mediàtica i proporcionalitat.
Amb el cas Pujol, els catalans, als que la correcció i les maneres –“l’estètica” – ens perden i que a vegades semblem més papistes que el Papa, no parem d’autoflagelar-nos des de fa més d'un mes. L’Estat espanyol, empestat de corrupció, amb presidents i consellers autonòmics imputats arreu, alguns ja a la presó, i també càrrecs polítics de totes les administracions sota sospita, sembla haver endevinat com posar-nos el dit a la nafra de la nostra exquisida sensibilitat i és que el cas Pujol, no ens enganyem, és colpidor, però cal focalitzar-ho tant? Cal que cada dia surti al telenotícies? Cal fer més estelles? Avui una associació de veïns o grups d’associacions de Catalunya semblava que es volia querellar contra l’expresident. Ha passat això enlloc més? S’han querellat algú contra en Jaume Matas? Ho ha fet “Manos límpias”? L’alcalde de Barcelona ha demanat la medalla d’or de la ciutat a Jordi Pujol, que l’ha tornat. Li demanarà a la germana de l’actual rei?
I és que en el fons després de tanta garrotada els catalans tenim assumida la nostra funció de serfs al lloc més recòndit del nostre ADN. Porucs i amb mentalitat d’esclaus, per això, contràriament al que diuen des de l’Estat som els més escrupolosos a l’hora d’aplicar i fer complir les lleis. Recordo de nou un altre estudi del CCN referit als radars de control de velocitat; aquí pel mateix nombre de quilòmetre en teníem 4 vegades més que a la resta d’Espanya. No només és ànim recaptatori o desig de seguretat, és aquest sentiment servil de demostrar que som obedients a vegades barrejat amb algun tic d’imbecilitat com quan alguna llumenera pretenia fer-nos anar per les autopistes a pas de cargol i per carrils més estrets.
Robar tres gallines es robar i el marge de tolerància s’hauria de reduir. Cal recordar que si Nova York va tornar a ser una ciutat mínimament segura va ser per la política de tolerància zero empresa per l’alcalde Giuliani. Aquí caldria fer el mateix, a Barcelona en concret, i potser tindríem menys problemes amb un turisme que es pensa que aquí poden venir a fer les gamberrades que de cap de les maneres els tolerarien al seu país, però aquest es tema per un altre dia.
Cal reduir, doncs, el marge de tolerància i ajustar la proporcionalitat, però per damunt de tot s’ha de jutjar a tothom amb els mateixos barems i les mateixes exigències i garanties. El cas Pujol és dolós i dolorós, per que afecta a una persona que va estar al capdavant de la nostra màxima institució, però a cas ens hem d’estripar els vestits i cobrir-nos de cendra? Hem de renunciar a mirar endavant? De cap de les maneres! Potser algú creu que amb el cas Pujol ens “destremparan” i que aturaran el Procés? Cal tenir present que si els convé trauran algun altre conill del barret de copa, possiblement ho facin, perquè sabem que el nostre grau de sensibilitat enfront aquests afers és aparentment més alt que a la resta de l’Estat. Però el cas Pujol no és ni de bon tros el que més mal, almenys econòmicament, ha fet a la societat catalana. Encara hi ha molt individu que campa lliure, com els indis campaven per les praderies, em ve a la memòria l’afer de les caixes i no només de Bankia – que per cert ja ha tornat quasi la meitat dels ajuts -, sinó de les nostres caixes catalanes i principalment Catalunya Caixa. Però aquest tema, com el del turisme i el seu comportament, que potser deu haver mutat en els darrers mesos ja que abans semblava no passar res, és mereixen algun altre apunt a aquest blog.
28 d’agost de 2014
8 d’agost del 2014
Gaza i Pujol, Pujol i Gaza
Dues notícies, dos fets de total actualitat, que des d’aquí no podem ni jutjar, ni aclarir, ni justificar. Dos casos que estan centrant l’actualitat informativa i que com un alt mur no ens deixen veure més enllà.
Tot va ser iniciar-se el conflicte de Gaza, que obria tots els telenotícies, i oblidar-nos de sobte, tots plegats, de la guerra de Síria i de l’estat islàmic de l’ISIL i el seu autoproclamat califat. Tot ha estat esclatar la crisi de Gaza i hem oblidat la crisi d’Ucraïna. Centenars de milers de morts a Síria que ja no compten. Barbaritats pròpies de l’Edat mitjana o de tant sols fa 70 anys i fetes en nom de Déu de les que ja no sabem res. Desenes de milers de no sunnites; poden ser xiïtes, cristians assiris, yazidites..., qualsevol que sigui diferent, massacrats, executats sumàriament, o acorralats a les muntanyes on estan morint de sed i no ens adonem. Dones cristianes esclavitzades i individus amb barbes profètiques fotografiats al costat dels caps tallats dels seus rivals. Fets tots ells que no surten als telenotícies i en prou feines als diaris. En mig de tanta “distracció” qui recorda ja les nenes segrestades a Nigerià per Boko Haram? Per exemple!
Gaza ho tapa tot! Gaza ha estat dies focalitzant-ho tot! I sembla com si ningú sigui capaç de mirar més enllà. Engeguem la tele i sembla com quan anem a l’oftalmòleg: “Posi el cap aquí, miri fixament el punt lluminós i no mogui el cap”. I és que encara estem sotmesos a una tirania ideològica, a un ordre preestablert d’enemics execrables als que cal vilipendiar i si convé oblidar tot els altres “dolents de la pel•licula”. Aquests dies corria un “hashtag” sota el títol de “nojewsnonews”, així de curt, ras i gràfic. Si avui s’ha parlat de nou de l’estat islàmic i de l’Iraq ha estat perquè el president Obama ha decidit fer una intervenció per intentar que alguna de les minories massacrades no desaparegui del tot. Sinó, la notícia haguera estat Gaza, ho ha estat: “ Hamas ha trencat la treva aquest matí i Israel ha respost”.
En un ordre similar de coses ens trobem igual a Catalunya, sembla una segona sessió d’oftalmòleg. Fixem la vista i sobretot, “no mogui el cap i fixis en el en pujol lluminós”.
I així fixant-nos en els negocis del clan Pujol Ferrusola, foscos, segurament irregulars i condemnables, perdem l’autoconfiança i ens esgarrapem els vestís i dubtem de les nostres possibilitats com a poble perquè ens fan creure que ens trobem enmig d’un gran fangar”. No aixequem la vista del “pujol lluminós” i enterrem el procés, perquè Catalunya està condemnada! I a molts de sobte els envaeix el pessimisme.
Coi! Ens oblidem dels eres i la formació a Andalusia, milers de milions estafats. Oblidem en Barcenas, en Fabra, el cas Gürtel.... Oblidem que fa quatre dies va abdicar un Rei amb el gendre i la filla imputats en causes judicials. Oblidem que va plegar un rei que diuen que va arribar al tron amb una ma davant i una altra darrera i que ara té una gran fortuna. Oblidem l’espoli, oblidem que els nostres funcionaris són els únics que no cobren la paga extra perquè ens retenen els cèntims dels nostres impostos. Oblidem les retallades imposades per un estat que ens escanya. Oblidem els clans corruptes de poder i els serveis d’Informació de l’Estat capaços, segons les darreres notícies, de comprar secrets bancaris de forma selectiva per castigar a les “ovelles esgarriades”.
Esclata el cas Pujol i sembla, sents, que molts perden la confiança. Coi si aquest ha estat el primer cop de garrot, en vindran altres!
Pujol s’ha autoimmolat! Per què? Potser es veia acorralat? No ho sabem! El que si sabem és que és just que respongui davant la justícia, com haurien de respondre tots els que han fet com ell. Que aquest fet ha de servir o ajudar a netejar, doncs potser també! Convergència que ja està fent un canvi ha d’aprofitar per acabar de fer net. La reacció del partit ha estat correcta en quant que ha fet plegar i deixar les seves prebendes a Jordi Pujol.
Pujol s’ha fet a ell mateix una “voladura controlada”. Amb quina finalitat? Tampoc ho sabem del cert. Algú diu que amb això ha torpedinat el procés; que aquest és el seu darrer servei a Espanya. Però i si ho mirem en positiu! I si aquest ha estat el darrer servei a Catalunya? Que l’acció de Jordi Pujol sigui el darrer servei a Espanya o a Catalunya no depèn d’ell. Depèn de l’actitud positiva amb que el poble de Catalunya fixi l’objectiu en la seva llibertat nacional. Una llibertat nacional que no serà plena si de pas no ens permet una regeneració social i política de manera que clans com els Pujol_Ferrusola només puguin actuar de forma legal i transparent.
8 d’agost de 2014
Tot va ser iniciar-se el conflicte de Gaza, que obria tots els telenotícies, i oblidar-nos de sobte, tots plegats, de la guerra de Síria i de l’estat islàmic de l’ISIL i el seu autoproclamat califat. Tot ha estat esclatar la crisi de Gaza i hem oblidat la crisi d’Ucraïna. Centenars de milers de morts a Síria que ja no compten. Barbaritats pròpies de l’Edat mitjana o de tant sols fa 70 anys i fetes en nom de Déu de les que ja no sabem res. Desenes de milers de no sunnites; poden ser xiïtes, cristians assiris, yazidites..., qualsevol que sigui diferent, massacrats, executats sumàriament, o acorralats a les muntanyes on estan morint de sed i no ens adonem. Dones cristianes esclavitzades i individus amb barbes profètiques fotografiats al costat dels caps tallats dels seus rivals. Fets tots ells que no surten als telenotícies i en prou feines als diaris. En mig de tanta “distracció” qui recorda ja les nenes segrestades a Nigerià per Boko Haram? Per exemple!
Gaza ho tapa tot! Gaza ha estat dies focalitzant-ho tot! I sembla com si ningú sigui capaç de mirar més enllà. Engeguem la tele i sembla com quan anem a l’oftalmòleg: “Posi el cap aquí, miri fixament el punt lluminós i no mogui el cap”. I és que encara estem sotmesos a una tirania ideològica, a un ordre preestablert d’enemics execrables als que cal vilipendiar i si convé oblidar tot els altres “dolents de la pel•licula”. Aquests dies corria un “hashtag” sota el títol de “nojewsnonews”, així de curt, ras i gràfic. Si avui s’ha parlat de nou de l’estat islàmic i de l’Iraq ha estat perquè el president Obama ha decidit fer una intervenció per intentar que alguna de les minories massacrades no desaparegui del tot. Sinó, la notícia haguera estat Gaza, ho ha estat: “ Hamas ha trencat la treva aquest matí i Israel ha respost”.
En un ordre similar de coses ens trobem igual a Catalunya, sembla una segona sessió d’oftalmòleg. Fixem la vista i sobretot, “no mogui el cap i fixis en el en pujol lluminós”.
I així fixant-nos en els negocis del clan Pujol Ferrusola, foscos, segurament irregulars i condemnables, perdem l’autoconfiança i ens esgarrapem els vestís i dubtem de les nostres possibilitats com a poble perquè ens fan creure que ens trobem enmig d’un gran fangar”. No aixequem la vista del “pujol lluminós” i enterrem el procés, perquè Catalunya està condemnada! I a molts de sobte els envaeix el pessimisme.
Coi! Ens oblidem dels eres i la formació a Andalusia, milers de milions estafats. Oblidem en Barcenas, en Fabra, el cas Gürtel.... Oblidem que fa quatre dies va abdicar un Rei amb el gendre i la filla imputats en causes judicials. Oblidem que va plegar un rei que diuen que va arribar al tron amb una ma davant i una altra darrera i que ara té una gran fortuna. Oblidem l’espoli, oblidem que els nostres funcionaris són els únics que no cobren la paga extra perquè ens retenen els cèntims dels nostres impostos. Oblidem les retallades imposades per un estat que ens escanya. Oblidem els clans corruptes de poder i els serveis d’Informació de l’Estat capaços, segons les darreres notícies, de comprar secrets bancaris de forma selectiva per castigar a les “ovelles esgarriades”.
Esclata el cas Pujol i sembla, sents, que molts perden la confiança. Coi si aquest ha estat el primer cop de garrot, en vindran altres!
Pujol s’ha autoimmolat! Per què? Potser es veia acorralat? No ho sabem! El que si sabem és que és just que respongui davant la justícia, com haurien de respondre tots els que han fet com ell. Que aquest fet ha de servir o ajudar a netejar, doncs potser també! Convergència que ja està fent un canvi ha d’aprofitar per acabar de fer net. La reacció del partit ha estat correcta en quant que ha fet plegar i deixar les seves prebendes a Jordi Pujol.
Pujol s’ha fet a ell mateix una “voladura controlada”. Amb quina finalitat? Tampoc ho sabem del cert. Algú diu que amb això ha torpedinat el procés; que aquest és el seu darrer servei a Espanya. Però i si ho mirem en positiu! I si aquest ha estat el darrer servei a Catalunya? Que l’acció de Jordi Pujol sigui el darrer servei a Espanya o a Catalunya no depèn d’ell. Depèn de l’actitud positiva amb que el poble de Catalunya fixi l’objectiu en la seva llibertat nacional. Una llibertat nacional que no serà plena si de pas no ens permet una regeneració social i política de manera que clans com els Pujol_Ferrusola només puguin actuar de forma legal i transparent.
8 d’agost de 2014
29 de juny del 2014
1914 - A la Guerra amb il•lusió
El més esfereïdor de la guerra que va començar ara farà 100 anys, el detonant de la qual commemoràvem ahir, és l’alegria amb que la gent va anar-hi.
En cap moment hi va haver consciència del que suposaria aquella guerra. Molts es pensaven que es tractaria d’una guerra curta. D’altres encara veient el costat romàntic i aventurer de les guerres, els uniformes eren un signe de distinció social i els herois eren els protagonistes de la història. Les oficines de reclutament no varen donar a l’abast i l’entusiasme popular als diversos països notable. Amb els anys va aparèixer una foto en la que suposadament sortia Adolf Hitler manifestant-se a Munich amb motiu de la declaració d’hostilitats. No va ser pas l’única ciutat on les multituds celebràvem l’inici de les mobilitzacions i la declaració de guerra: en definitiva el camí que els estats europeus, com a somnàmbuls, varen iniciar cap a la seva destrucció.
Europa, el continent almenys en la seva part occidental, vivia sense enfrontaments significatius des de feia més de 40 anys. Dues generacions de francesos, alemanys, italians, britànics... havien viscut en pau a casa seva. Altra cosa eren les guerres colonials, vistes amb aquella aura d’admiració i de superioritat per part d’uns europeus acostumats a dominar el món.
Cert que fa cent anys, tota aquesta “il•lusió” també venia donada per una falta d’informació, almenys d’una consciència clara del que podia suposar un conflicte obert entre les potències industrials i “civilitzades” d’Europa. Altra cosa eren les guerres colonials, allà es guanyava reputació i les ensulsiades, que n’hi havia, eren oblidades amb el temps o tapades per noves conquestes i aventures.
Ningú tenia ja memòria dels darrers enfrontaments a Europa i els que els havien viscut ja eren d’edat avançada; les guerres de Prússia amb Dinamarca i Àustria, les guerres del segon imperi francès enmig de la guerra d’unificació italiana – Magenta i Solferino -, la guerra franco-prussiana... Tampoc el que havia passat més lluny d’Europa es tenia present. S'oblidava la guerra civil americana en la que l’evolució de les armes havia desfermat matances descomunals i havia afectat ja de forma clara a la població civil. Les conteses colonials perdudes com la derrota del General Gordon a Khartum o les derrotes a l’Afganistan, la frontera nord-oest de la Índia en deien, tampoc formaven part de la memòria col•lectiva.
S’hauria d’haver vist a venir que les noves tecnologies que despuntaven a començament del segle XX farien obsoletes determinades tàctiques que sobrevivien encara des de les guerres napoleòniques. Els francesos ja havien oblidat Sedan on, malgrat tenir teòricament una millor infanteria, el seu exèrcit havia estat derrotat per l’artilleria alemanya que havia fet un gran avenç preludi de les massacres a la guerra de trinxeres del 1914. La població civil cada cop estava més afectada pel que succeïa i els danys colaterals no només es produïen al front. El segle XIX s’havia acomiadat amb els “camps de concentració” a Cuba, copiats pels anglesos a Sudàfrica en la guerra amb els bòers, tot plegat havia comportat calamitats i desplaçaments sobtats per a la població civil per tal d’aïllar els “rebels”.
Amb la guerra del 1914 vindria l’aviació, el submarí, la guerra química i la metralladora s’ensenyoriria del camp de batalla. Els desplaçaments de població i els genocidis ja serien perfectament planificats i executats com va ser el cas del dels del armenis. Europa no en tindria prou amb una guerra devastadora mal acabada i amb una pau mal girbada, encara quedava el pitjor per venir i el segle XX que alguns historiadors ens diuen que va començar al 1914 i acabar al 1989, encara hauria de viure una segona guerra mundial i una guerra freda.
Aquella il•lusió popular per una guerra que alguns deien que havia d’acabar amb totes les guerres va anar més enllà del estats participants. A Catalunya va haver un moviment d’adhesió a la causa aliada. Ara recentment se’ns parla de milers de voluntaris catalans, també il•lusionats, que varen engreixar les files de l’exèrcit francès. Varen contribuir a la quota de carn de canó necessària per mantenir l’esforç bèl•lic, la guerra de desgast que finalment acabaria derrotant a les potències centrals.
Que hi feien els voluntaris catalans lluitant al costat dels francesos? En quin estat d’engrescament es varen involucrar en la matança de la primera guerra mundial? Alguns ens diuen que hi havia l’esperança que un cop acabada la guerra França, en agraïment, ajudaria a la causa catalana. Els 14 punts del President americà Wilson també hi devien tenir quelcom a veure en aquest estat de “falsa esperança”. A la pràctica les potències aliades, França principalment, es varen passar pel forro els principis d’autodeterminació de Wilson i només varen “tolerar” la seva aplicació quan aquesta suposava el trossejament de l’imperi austríac o la debilitació d’Alemanya, creant estats satèl•lits i contrapesos a un possible ressorgir germànic. Catalunya no entrava en aquesta equació; Espanya no havia entrat en guerra i no havia estat derrotada.
Molts catalans il•lusionats varen fiar les seves esperances en el futur de la seva pàtria en un Estat centralista i jacobí. Un estat que als seus ulls representava les llibertats enfront una pèrfida Alemanya. Un Estat que no deixava de ser un estat colonial, que controlava una bona part del món en la que els seus habitants no tenien cap dret i només els servien per omplir les trinxeres del nord de França de magrebins i subsaharians, el mateix que feien els britànics amb els hindús.
De la terrible guerra d’ara fa cents anys tots plegats, amb la informació que ara disposem, en podem extreure molts ensenyaments,. Els catalans en particular hem d’aprendre que mai hem de fiar el nostre futur al que els altres puguin fer per nosaltres, encara que els afavorim tal i com va passar al 1914, difícilment ens tornaran el favor! Ara cent anys després molts catalans ens sentim molt europeistes. La història ens ensenya que malgrat aquest sentiment no podem fiar altre cop el nostre futur. No el podem fiar al que Europa pugui fer per nosaltres per compensar el nostre convenciment europeista, només el podem fiar al que nosaltres siguem capaços de fer per nosaltres mateixos.
29 de juny de 2014
En cap moment hi va haver consciència del que suposaria aquella guerra. Molts es pensaven que es tractaria d’una guerra curta. D’altres encara veient el costat romàntic i aventurer de les guerres, els uniformes eren un signe de distinció social i els herois eren els protagonistes de la història. Les oficines de reclutament no varen donar a l’abast i l’entusiasme popular als diversos països notable. Amb els anys va aparèixer una foto en la que suposadament sortia Adolf Hitler manifestant-se a Munich amb motiu de la declaració d’hostilitats. No va ser pas l’única ciutat on les multituds celebràvem l’inici de les mobilitzacions i la declaració de guerra: en definitiva el camí que els estats europeus, com a somnàmbuls, varen iniciar cap a la seva destrucció.
Europa, el continent almenys en la seva part occidental, vivia sense enfrontaments significatius des de feia més de 40 anys. Dues generacions de francesos, alemanys, italians, britànics... havien viscut en pau a casa seva. Altra cosa eren les guerres colonials, vistes amb aquella aura d’admiració i de superioritat per part d’uns europeus acostumats a dominar el món.
Cert que fa cent anys, tota aquesta “il•lusió” també venia donada per una falta d’informació, almenys d’una consciència clara del que podia suposar un conflicte obert entre les potències industrials i “civilitzades” d’Europa. Altra cosa eren les guerres colonials, allà es guanyava reputació i les ensulsiades, que n’hi havia, eren oblidades amb el temps o tapades per noves conquestes i aventures.
Ningú tenia ja memòria dels darrers enfrontaments a Europa i els que els havien viscut ja eren d’edat avançada; les guerres de Prússia amb Dinamarca i Àustria, les guerres del segon imperi francès enmig de la guerra d’unificació italiana – Magenta i Solferino -, la guerra franco-prussiana... Tampoc el que havia passat més lluny d’Europa es tenia present. S'oblidava la guerra civil americana en la que l’evolució de les armes havia desfermat matances descomunals i havia afectat ja de forma clara a la població civil. Les conteses colonials perdudes com la derrota del General Gordon a Khartum o les derrotes a l’Afganistan, la frontera nord-oest de la Índia en deien, tampoc formaven part de la memòria col•lectiva.
S’hauria d’haver vist a venir que les noves tecnologies que despuntaven a començament del segle XX farien obsoletes determinades tàctiques que sobrevivien encara des de les guerres napoleòniques. Els francesos ja havien oblidat Sedan on, malgrat tenir teòricament una millor infanteria, el seu exèrcit havia estat derrotat per l’artilleria alemanya que havia fet un gran avenç preludi de les massacres a la guerra de trinxeres del 1914. La població civil cada cop estava més afectada pel que succeïa i els danys colaterals no només es produïen al front. El segle XIX s’havia acomiadat amb els “camps de concentració” a Cuba, copiats pels anglesos a Sudàfrica en la guerra amb els bòers, tot plegat havia comportat calamitats i desplaçaments sobtats per a la població civil per tal d’aïllar els “rebels”.
Amb la guerra del 1914 vindria l’aviació, el submarí, la guerra química i la metralladora s’ensenyoriria del camp de batalla. Els desplaçaments de població i els genocidis ja serien perfectament planificats i executats com va ser el cas del dels del armenis. Europa no en tindria prou amb una guerra devastadora mal acabada i amb una pau mal girbada, encara quedava el pitjor per venir i el segle XX que alguns historiadors ens diuen que va començar al 1914 i acabar al 1989, encara hauria de viure una segona guerra mundial i una guerra freda.
Aquella il•lusió popular per una guerra que alguns deien que havia d’acabar amb totes les guerres va anar més enllà del estats participants. A Catalunya va haver un moviment d’adhesió a la causa aliada. Ara recentment se’ns parla de milers de voluntaris catalans, també il•lusionats, que varen engreixar les files de l’exèrcit francès. Varen contribuir a la quota de carn de canó necessària per mantenir l’esforç bèl•lic, la guerra de desgast que finalment acabaria derrotant a les potències centrals.
Que hi feien els voluntaris catalans lluitant al costat dels francesos? En quin estat d’engrescament es varen involucrar en la matança de la primera guerra mundial? Alguns ens diuen que hi havia l’esperança que un cop acabada la guerra França, en agraïment, ajudaria a la causa catalana. Els 14 punts del President americà Wilson també hi devien tenir quelcom a veure en aquest estat de “falsa esperança”. A la pràctica les potències aliades, França principalment, es varen passar pel forro els principis d’autodeterminació de Wilson i només varen “tolerar” la seva aplicació quan aquesta suposava el trossejament de l’imperi austríac o la debilitació d’Alemanya, creant estats satèl•lits i contrapesos a un possible ressorgir germànic. Catalunya no entrava en aquesta equació; Espanya no havia entrat en guerra i no havia estat derrotada.
Molts catalans il•lusionats varen fiar les seves esperances en el futur de la seva pàtria en un Estat centralista i jacobí. Un estat que als seus ulls representava les llibertats enfront una pèrfida Alemanya. Un Estat que no deixava de ser un estat colonial, que controlava una bona part del món en la que els seus habitants no tenien cap dret i només els servien per omplir les trinxeres del nord de França de magrebins i subsaharians, el mateix que feien els britànics amb els hindús.
De la terrible guerra d’ara fa cents anys tots plegats, amb la informació que ara disposem, en podem extreure molts ensenyaments,. Els catalans en particular hem d’aprendre que mai hem de fiar el nostre futur al que els altres puguin fer per nosaltres, encara que els afavorim tal i com va passar al 1914, difícilment ens tornaran el favor! Ara cent anys després molts catalans ens sentim molt europeistes. La història ens ensenya que malgrat aquest sentiment no podem fiar altre cop el nostre futur. No el podem fiar al que Europa pugui fer per nosaltres per compensar el nostre convenciment europeista, només el podem fiar al que nosaltres siguem capaços de fer per nosaltres mateixos.
29 de juny de 2014
19 de juny del 2014
El discurs del Rei! Torna la tercera via?
Ben segur que avui, sentit el discurs del nou Rei, més d’un i més de dos ja corren com desesperats cap a les taquilles per comprar bitllets de la tercera via. A hores d’ara saberuts tertulians, el dia donarà molt de si, ja parlen de deixar al nou Rei uns mesos o uns anys per tal de veure si es materialitza o es pot dur a terme el que ha tramés en el seu discurs de coronació. Demà en algun diari comtal de casa nostra continuaran amb el mateix tipus de valoracions i malauradament no serà pas l’únic.
Els de la tercera via, però, s’enduran una sorpresa quan vagin a comprar el passatge, no els preguntaran en quina via volen agafar el tren, sinó a quina estació van, o sia, on es dirigeixen!
Perquè de vies en poden haver moltes, però de direccions normalment només n’hi ha dues, si ja sabem que hi ha connexions però bàsicament només hi ha dues de direccions. Una la que ens apropa al nostre destí i l’altra la que ens allunya.
Si els catalans decidim voler ser nosaltres mateixos només hi ha una via, si el que volem es tornar enrere potser que n’hi hagi més d’una, però sempre serà en la mateixa direcció.
A l’estació del meu poble hi ha dues vies, per on circulen la majoria de trens, sempre en direccions oposades. Certament no només hi ha dues vies al meu poble, n’hi ha fins i tot quatre i hi ha trens a totes les vies, fins i tot a la quarta!
Els trens de la tercera via són aquells que s’han aturat, ja no tenen esmà per continuar en la direcció empresa o més probablement perquè ja els han barrat el pas. De moment estan allà parats sense poder continuar endavant, mentre altres trens que venien amb la seva mateixa direcció encara continuen.
La majoria de la gent, al meu poble, quan pugen al tren pugen en una de les dues vies, la primera o la segona. A vegades s’anuncia el tren de la tercera via, però aquest tots sabem que farà uns centenars de metres pel seu camí però que ben aviat confluirà amb la via que porta de retorn a “la capital”. Mai, al meu poble, el tren de la tercera via ha anat en direcció contraria. A vegades fins i tot a la quarta via hi ha trens, aquests estan allà o bé perquè estan espatllats, els tenen de reserva o senzillament esperen que els endrecin, el seu destí final també acaba sent la tercera via.
Amb el procés català passa com a l’estació del meu poble, si ens volen allunyar de “la capital” només hi ha una via, si volem la llibertat només hi ha una via. Si el que volem es tornar enrere, si volem tornar a “la capital”, podem agafar un dels trens que molt sovint ens hi porten i de quan en quan algun que està aturat a la tercera via i que quan surt té l’avantatge que va força buit.
La proclamació del nou Rei donarà peu a veus oportunistes que ens voldran encolomar de nou un bitllet per a la tercera via . Un bitllet per a un viatge que ens portarà més tard o més aviat pel mateix camí, cap al destí de sempre. També hi haurà algun espavilat que ens dirà que primer cal endreçar el tren de la quarta via, netejar-lo i habilitar-lo, fer-lo totalment diferent dels trens de la via principal, però de ben segur que si hi pugem anirem de nou de retorn cap a “la capital”, primer incorporant-nos a la tercera via i seguint per la principal fins al lloc de sempre.
Avui els tertulians i “opinadors” varis, demà els sagaços articulistes d’alguns diaris, ens demanaran que donem una oportunitat al diàleg. Ho vestiran tot plegat amb l’excusa del discurs del Rei i ens demanarem que és molt millor millor acceptar alguna concessió o alguna garantia que ens puguin oferir. Ens diran que ara les coses de ben segur, sota l’ègida del nou monarca, seran diferents . la veritat no és que no em cregui d’entrada el discurs del nou Rei, que tampoc me’l crec, el que no em crec de cap de les maneres és que el puguin dur a la pràctica des de “la capital” els que des d’allà l’aplaudien entusiasmadament en directe.
Tampoc me’n puc refiar d’aquells que ho aposten tot a un canvi total a Espanya, els de la quarta via, que primer és el poble espanyol que s’ha de pronunciar si vol la república, ens diuen! Al final tant li fa si es monarquia o república si tornem a anar a parar a allà mateix!
És preocupant la falta de memòria històrica, ja va haver de renunciar el President Macià a la república catalana en menys de 24 hores empès pels de fora, però també pels de dins. El resultat va ser que vàrem tenir república espanyola i una autonomia que finalment es va perdre. Vam lligar el nostre destí al d’Espanya i vam patir una guerra civil espanyola i la pèrdua de les nostres llibertats. Talment si llavors no haguéssim agafat la quarta/tercera via possiblement ens podríem haver estalviat algun disgust.
Continuar lligant el destí de Catalunya al d’Espanya per molt bé que ens ho pintin, els uns i els altres, que de moment no és així ni de bon tros, és assumir els seus mateixos riscos; els riscos de sempre. La Via que una majoria dels catalans volem agafar ens allunya de “la capital”, és una via de no retorn i no pot ser de cap més manera. És una via plena incerteses, però amb moltes esperances . És la única via que ens porta a un destí diferent, l’única via on amb les nostres forces agafarem la velocitat adequada sense cap ròssec que ens alenteixi.
19 de juny de 2014
Els de la tercera via, però, s’enduran una sorpresa quan vagin a comprar el passatge, no els preguntaran en quina via volen agafar el tren, sinó a quina estació van, o sia, on es dirigeixen!
Perquè de vies en poden haver moltes, però de direccions normalment només n’hi ha dues, si ja sabem que hi ha connexions però bàsicament només hi ha dues de direccions. Una la que ens apropa al nostre destí i l’altra la que ens allunya.
Si els catalans decidim voler ser nosaltres mateixos només hi ha una via, si el que volem es tornar enrere potser que n’hi hagi més d’una, però sempre serà en la mateixa direcció.
A l’estació del meu poble hi ha dues vies, per on circulen la majoria de trens, sempre en direccions oposades. Certament no només hi ha dues vies al meu poble, n’hi ha fins i tot quatre i hi ha trens a totes les vies, fins i tot a la quarta!
Els trens de la tercera via són aquells que s’han aturat, ja no tenen esmà per continuar en la direcció empresa o més probablement perquè ja els han barrat el pas. De moment estan allà parats sense poder continuar endavant, mentre altres trens que venien amb la seva mateixa direcció encara continuen.
La majoria de la gent, al meu poble, quan pugen al tren pugen en una de les dues vies, la primera o la segona. A vegades s’anuncia el tren de la tercera via, però aquest tots sabem que farà uns centenars de metres pel seu camí però que ben aviat confluirà amb la via que porta de retorn a “la capital”. Mai, al meu poble, el tren de la tercera via ha anat en direcció contraria. A vegades fins i tot a la quarta via hi ha trens, aquests estan allà o bé perquè estan espatllats, els tenen de reserva o senzillament esperen que els endrecin, el seu destí final també acaba sent la tercera via.
Amb el procés català passa com a l’estació del meu poble, si ens volen allunyar de “la capital” només hi ha una via, si volem la llibertat només hi ha una via. Si el que volem es tornar enrere, si volem tornar a “la capital”, podem agafar un dels trens que molt sovint ens hi porten i de quan en quan algun que està aturat a la tercera via i que quan surt té l’avantatge que va força buit.
La proclamació del nou Rei donarà peu a veus oportunistes que ens voldran encolomar de nou un bitllet per a la tercera via . Un bitllet per a un viatge que ens portarà més tard o més aviat pel mateix camí, cap al destí de sempre. També hi haurà algun espavilat que ens dirà que primer cal endreçar el tren de la quarta via, netejar-lo i habilitar-lo, fer-lo totalment diferent dels trens de la via principal, però de ben segur que si hi pugem anirem de nou de retorn cap a “la capital”, primer incorporant-nos a la tercera via i seguint per la principal fins al lloc de sempre.
Avui els tertulians i “opinadors” varis, demà els sagaços articulistes d’alguns diaris, ens demanaran que donem una oportunitat al diàleg. Ho vestiran tot plegat amb l’excusa del discurs del Rei i ens demanarem que és molt millor millor acceptar alguna concessió o alguna garantia que ens puguin oferir. Ens diran que ara les coses de ben segur, sota l’ègida del nou monarca, seran diferents . la veritat no és que no em cregui d’entrada el discurs del nou Rei, que tampoc me’l crec, el que no em crec de cap de les maneres és que el puguin dur a la pràctica des de “la capital” els que des d’allà l’aplaudien entusiasmadament en directe.
Tampoc me’n puc refiar d’aquells que ho aposten tot a un canvi total a Espanya, els de la quarta via, que primer és el poble espanyol que s’ha de pronunciar si vol la república, ens diuen! Al final tant li fa si es monarquia o república si tornem a anar a parar a allà mateix!
És preocupant la falta de memòria històrica, ja va haver de renunciar el President Macià a la república catalana en menys de 24 hores empès pels de fora, però també pels de dins. El resultat va ser que vàrem tenir república espanyola i una autonomia que finalment es va perdre. Vam lligar el nostre destí al d’Espanya i vam patir una guerra civil espanyola i la pèrdua de les nostres llibertats. Talment si llavors no haguéssim agafat la quarta/tercera via possiblement ens podríem haver estalviat algun disgust.
Continuar lligant el destí de Catalunya al d’Espanya per molt bé que ens ho pintin, els uns i els altres, que de moment no és així ni de bon tros, és assumir els seus mateixos riscos; els riscos de sempre. La Via que una majoria dels catalans volem agafar ens allunya de “la capital”, és una via de no retorn i no pot ser de cap més manera. És una via plena incerteses, però amb moltes esperances . És la única via que ens porta a un destí diferent, l’única via on amb les nostres forces agafarem la velocitat adequada sense cap ròssec que ens alenteixi.
19 de juny de 2014
8 de juny del 2014
25 de Maig a 8 de juny – Dues setmanes trepidants
Els catalans ja fa temps que tenim a la mà un còctel d’esperança, neguits, inquietuds, il•lusions... a voltes en bevem de gust uns bons glops i altres cops ens ennueguem al primer xarrup. Aquestes dues setmanes tant sobtades més d’un i més de dos s’han engargussat i la falta de fe d’alguns catalans, una gran part del poble català s’ha acostumat sempre a rebre garrotades i a veure com les esperances s’esvaeixen, ha contribuït a sembrar de nou el neguit i a que apareguin dubtes molt o poc raonables depenent de l’enfoc que es dona a determinats fets.
Vàrem començar, el dia 25 de maig, amb unes eleccions en les que els partits hegemònics espanyols anomenats dinàstics varen perdre un munt de vots i en que per primer cop des de feia quasi 80 anys unes eleccions eren guanyades a Catalunya per ERC. Però aquesta ha estat una victòria que no ha canviat quasi res. El Procés Sobiranista continua endavant. Ha estat una victòria que ha servit a ERC bàsicament per col•locar dos eurodiputats a Brussel•les; més que una victòria ha estat un primer lloc atès el 23% de vots aconseguit . La participació encara ha estat baixa malgrat haver-se incrementat a Catalunya i la suma de vots sobiranistes ha estat molt més petita que a les darreres autonòmiques; si ja sabem que ens diran que les europees no mobilitzen, però no era aquesta l’aposta que havien fet els partís catalans a favor del Procés. Malgrat tot, la contrapartida ha estat que els partís unionistes han sofert una ensulsiada a Catalunya, també en menor mesura a la resta de l’Estat, que ha fet molt bona la suma proporcional de vots dels partits a favor del dret a decidir.
Encara estàvem fent valoracions del que havia suposat el resultat de les eleccions quant de sobte va esclatar el conflicte de Can Vies. Un conflicte que es va encendre i s’ha apagat de forma igualment sorprenent, bàsicament perquè els focus informatius s’han mogut en altres direccions. Potser que ens ho fem mirar, però que els carrers de Catalunya s’hagin encès de la manera que s’han encès, per un desallotjament i l’enderroc d’un immoble ocupat des de feia 17 anys – ocupació i que des de feia més de 7 havia estat denunciada pel govern municipal -, ens obliga a fer-nos moltes preguntes. Ha estat un desallotjament fruit d’una sentència d’un procés judicial que va arribar fins al Suprem. L’Ajuntament de Barcelona potser va actuar amb falta d’habilitat, potser podia haver posposat l’enderroc, potser si! Malgrat que aquest edifici està situat en un lloc afectat pel pla urbanístic que hi preveu un passeig. Va esclatar el conflicte i l’atenció mediàtica als aldarulls i les protestes varen ser portada dels telenotícies; que semblaven fins i tot anunciar el lloc i hora de les manifestacions. Els enfrontaments amb les forces de seguretat, amb la nostra policia, i l’anunci de l’arribada d’unitats de la policia nacional espanyola varen fer creure a molts en l’existència d’una ma negra que el que pretenia era fixar l’atenció en la violència a la capital de Catalunya. Cridar l’atenció sobre una violència que poc es diu amb l’actitud majoritària dels catalans en uns temps especialment reivindicatius. El magma subversiu que encenia els carrers de Barcelona, nit darrera nit, és molt difícil d’explicar, malgrat cada un tindrà un convenciment i una valoració de les forces “ocultes” que podien arribar a moure els aldarulls. El resultat final ha estat uns danys milionaris al mobiliari urbà, danys incalculables a establiments privats i més de trenta locals de CDC assaltats o apedregats; una concentració de la ira en un sol partit, que per molt que sigui el del govern municipal de Barcelona, ens hauria de fer pensar.
Vam viure doncs, amb especial neguit, quasi una setmana d’incendis, d’anades endavant i endarrere del govern municipal de Barcelona, que alguns senzillament qualificaven de baixada de pantalons, malgrat la urgència i la necessitat d’apaivagar els ànims i deixar “sense benzina”, sense coartada, als violents que s’ensenyorejaven dels carrers de Barcelona.Però de cop dilluns passat, “notícia tapa notícia”, el rei Joan Carles abdica. S’acaba can Vies, s’acaben els aldarulls i ja tots cap a una altra cosa.
De nou descobrim el republicanisme i el mateix dia des d’ERC, també en “certa manera” des d’ICV, es cridà a la gent a concentrar-se davant dels ajuntaments per demanar la república catalana i el que es va aconseguir va ser un modest “revival” del 31. Coincidència de les manifestacions a Catalunya amb les de la resta de l’Estat que demanaven també una república. O sia, que en menys de 24 hores passàvem, com al 1931, de reclamar una república catalana a que aquesta reclamació quedés dissolta en la demanada d’un canvi de règim al conjunt de l’Estat amb la corresponent aparició als nostres carreres de banderes espanyoles republicanes. A hores d’ara des de Catalunya, sota el paradigma de la solidaritat, hi ha qui insta de defensar el dret a decidir dels espanyols o reclamen un referèndum sobre la monarquia.
El tema successori, la llei que a corre cuita cal fer per permetre l’abdicació del monarca, és un tema espanyol, en el que els que creiem en el Procés, en el camí emprés pels catalans, no hem d’intervenir ni a favor ni en contra; malgrat podem expressar les simpaties que vulguem, simpaties que en cap cas tenim la impressió d’haver rebut respecte del nostre desig a decidir el nostre futur com a catalans. Per altra banda, curiosa constitució, una de les més denses del món, que no preveu cap mecanisme en cas d’abdicació del monarca cap d’Estat.
Per últim, avui salta la notícia de que en Duran plega. Encara que no cal fer-se gaires il•lusions, perquè sembla que no plega del tot i a més voldria poder marxar donant un sorollós cop de porta amb “advertència/amenaça” inclosa de concórrer per separat a les properes eleccions si aquestes són plebiscitàries. Potser que la gent d’Unió aquells, a part de la guàrdia de corps del líder , que siguin independentistes de cor, que segur que molts ho són, s’ho comencin a plantejar i forcin el canvi necessari en la cúpula del seu partit. Canvi necessari si volen ser coherents amb el seus desitjos i sobretot amb la seva història com a partit.
El Procés català es massa important, el 9 de novembre cada dia és més a prop, i qui hi dona recolzament no sembla pas que afluixi. Per tant, malgrat tot, no ens poden distreure ni resultats de les eleccions, ni manifestacions, ni provocacions, ni abdicacions, ni anuncis de mitges dimissions, ni fins i tot coronacions.
8 de juny de 2014
Vàrem començar, el dia 25 de maig, amb unes eleccions en les que els partits hegemònics espanyols anomenats dinàstics varen perdre un munt de vots i en que per primer cop des de feia quasi 80 anys unes eleccions eren guanyades a Catalunya per ERC. Però aquesta ha estat una victòria que no ha canviat quasi res. El Procés Sobiranista continua endavant. Ha estat una victòria que ha servit a ERC bàsicament per col•locar dos eurodiputats a Brussel•les; més que una victòria ha estat un primer lloc atès el 23% de vots aconseguit . La participació encara ha estat baixa malgrat haver-se incrementat a Catalunya i la suma de vots sobiranistes ha estat molt més petita que a les darreres autonòmiques; si ja sabem que ens diran que les europees no mobilitzen, però no era aquesta l’aposta que havien fet els partís catalans a favor del Procés. Malgrat tot, la contrapartida ha estat que els partís unionistes han sofert una ensulsiada a Catalunya, també en menor mesura a la resta de l’Estat, que ha fet molt bona la suma proporcional de vots dels partits a favor del dret a decidir.
Encara estàvem fent valoracions del que havia suposat el resultat de les eleccions quant de sobte va esclatar el conflicte de Can Vies. Un conflicte que es va encendre i s’ha apagat de forma igualment sorprenent, bàsicament perquè els focus informatius s’han mogut en altres direccions. Potser que ens ho fem mirar, però que els carrers de Catalunya s’hagin encès de la manera que s’han encès, per un desallotjament i l’enderroc d’un immoble ocupat des de feia 17 anys – ocupació i que des de feia més de 7 havia estat denunciada pel govern municipal -, ens obliga a fer-nos moltes preguntes. Ha estat un desallotjament fruit d’una sentència d’un procés judicial que va arribar fins al Suprem. L’Ajuntament de Barcelona potser va actuar amb falta d’habilitat, potser podia haver posposat l’enderroc, potser si! Malgrat que aquest edifici està situat en un lloc afectat pel pla urbanístic que hi preveu un passeig. Va esclatar el conflicte i l’atenció mediàtica als aldarulls i les protestes varen ser portada dels telenotícies; que semblaven fins i tot anunciar el lloc i hora de les manifestacions. Els enfrontaments amb les forces de seguretat, amb la nostra policia, i l’anunci de l’arribada d’unitats de la policia nacional espanyola varen fer creure a molts en l’existència d’una ma negra que el que pretenia era fixar l’atenció en la violència a la capital de Catalunya. Cridar l’atenció sobre una violència que poc es diu amb l’actitud majoritària dels catalans en uns temps especialment reivindicatius. El magma subversiu que encenia els carrers de Barcelona, nit darrera nit, és molt difícil d’explicar, malgrat cada un tindrà un convenciment i una valoració de les forces “ocultes” que podien arribar a moure els aldarulls. El resultat final ha estat uns danys milionaris al mobiliari urbà, danys incalculables a establiments privats i més de trenta locals de CDC assaltats o apedregats; una concentració de la ira en un sol partit, que per molt que sigui el del govern municipal de Barcelona, ens hauria de fer pensar.
Vam viure doncs, amb especial neguit, quasi una setmana d’incendis, d’anades endavant i endarrere del govern municipal de Barcelona, que alguns senzillament qualificaven de baixada de pantalons, malgrat la urgència i la necessitat d’apaivagar els ànims i deixar “sense benzina”, sense coartada, als violents que s’ensenyorejaven dels carrers de Barcelona.Però de cop dilluns passat, “notícia tapa notícia”, el rei Joan Carles abdica. S’acaba can Vies, s’acaben els aldarulls i ja tots cap a una altra cosa.
De nou descobrim el republicanisme i el mateix dia des d’ERC, també en “certa manera” des d’ICV, es cridà a la gent a concentrar-se davant dels ajuntaments per demanar la república catalana i el que es va aconseguir va ser un modest “revival” del 31. Coincidència de les manifestacions a Catalunya amb les de la resta de l’Estat que demanaven també una república. O sia, que en menys de 24 hores passàvem, com al 1931, de reclamar una república catalana a que aquesta reclamació quedés dissolta en la demanada d’un canvi de règim al conjunt de l’Estat amb la corresponent aparició als nostres carreres de banderes espanyoles republicanes. A hores d’ara des de Catalunya, sota el paradigma de la solidaritat, hi ha qui insta de defensar el dret a decidir dels espanyols o reclamen un referèndum sobre la monarquia.
El tema successori, la llei que a corre cuita cal fer per permetre l’abdicació del monarca, és un tema espanyol, en el que els que creiem en el Procés, en el camí emprés pels catalans, no hem d’intervenir ni a favor ni en contra; malgrat podem expressar les simpaties que vulguem, simpaties que en cap cas tenim la impressió d’haver rebut respecte del nostre desig a decidir el nostre futur com a catalans. Per altra banda, curiosa constitució, una de les més denses del món, que no preveu cap mecanisme en cas d’abdicació del monarca cap d’Estat.
Per últim, avui salta la notícia de que en Duran plega. Encara que no cal fer-se gaires il•lusions, perquè sembla que no plega del tot i a més voldria poder marxar donant un sorollós cop de porta amb “advertència/amenaça” inclosa de concórrer per separat a les properes eleccions si aquestes són plebiscitàries. Potser que la gent d’Unió aquells, a part de la guàrdia de corps del líder , que siguin independentistes de cor, que segur que molts ho són, s’ho comencin a plantejar i forcin el canvi necessari en la cúpula del seu partit. Canvi necessari si volen ser coherents amb el seus desitjos i sobretot amb la seva història com a partit.
El Procés català es massa important, el 9 de novembre cada dia és més a prop, i qui hi dona recolzament no sembla pas que afluixi. Per tant, malgrat tot, no ens poden distreure ni resultats de les eleccions, ni manifestacions, ni provocacions, ni abdicacions, ni anuncis de mitges dimissions, ni fins i tot coronacions.
8 de juny de 2014
26 de maig del 2014
Primeres impressions sobre les eleccions
Són unes impressions encara en calent, malgrat que la la fredor de les xifres les atemperin. D’una banda CiU ha incrementat en més de 106.000 vots els seus resultats respecte de les europees del 2009 , però no li ha estat suficient ni de bon tros per imposar-se en aquestes eleccions. Per altra banda eren unes eleccions importants i malgrat tot el moviment social a favor de la independència, no ens enganyem la consulta només és un camí, no aconsegueix forçar una bona participació. Amb un increment del 10% respecte de les anteriors europees, continua essent una participació baixa. Catalunya s’hi juga molt a cada elecció com perquè l’electorat es quedi a casa!
L’electorat més "purament" independentista si que ha participat i ha dirigit el seu vot cap a ERC. ERC ha incrementat el seu vot en més de 14 punts percentuals respecte a les eleccions europees del 2009, però l’ ha incrementat en un 19% respecte a les parlamentaries del 2012, havent passat de 498.124 vots a 593.886 encara que la participació en aquestes eleccions ha estat del 47,6% en front del 67,8% de les parlamentaries del 2012.
Si analitzem els resultats de CiU i malgrat l’increment absolut de més de 106.000 vots ha baixat percentualment, encara que poc, respecte de les europees anteriors; tant sols un 0,54% . Amb més participació que fa 5 anys ha quedat pràcticament allà mateix. Però si comparem, com hem fet abans amb ERC, els resultats de CiU respecte a les parlamentaries del 2012 ens trobem amb que ha perdut quelcom més de la meitat dels vots, havent passat de 1.116.259 a 548.467.
CiU no ha estat capaç de mobilitzar a molts del votants que li varen donar suport a les eleccions del 2012. En canvi ERC ha mobilitzat l’electorat independentista i part de l’electorat del PSC. També possiblement ha mobilitzat vots independentistes que no han trobat cap altra candidatura a la que votar.
Els puristes diran que no es poden barrejar diferents tipus d’eleccions però aquests darrers anys totes les eleccions tenen, per part dels partits sobiranistes, la intenció i l'objectiu de reforçar el procés nacional i és en aquesta clau que molts voten. Per què en unes europees malgrat la crida a reforçar el procés animant a la participació, encara que incrementada doncs partíem de molt avall, s’acaba encallant? Perquè CIU que a les generals del 2011 i les autonòmiques del 2012 va tenir resultats molt semblants no mobilitza el seu electorat en aquestes europees?
Ens ho juguem tot a la consulta, l’aposta més clara que fan els partits sobiranistes? Però tenim suficient empenta? Pot ser la victòria d’ERC a aquestes eleccions una victòria pírrica? Ahir en Junqueras a l’entrevista que li feien a TV3 posava un xic de seny i apostava per defensar l’aposta d’ERC per els pressupostos de la Generalitat, els més socials deia ell, i que totes les mancances eren degudes, com és ben cert, a no disposar dels nostres propis recursos. ERC continua apostant, doncs, per donar estabilitat parlamentaria al govern de CiU. Malgrat tot, des del seu propi partit , però principalment des d’ICV, es feia la lectura que a Catalunya havien guanyat les esquerres oblidant l’ensulsiada del PSC i oblidant que molt vot a ERC és simplement en clau independentista. Curiós que a les seus electorals de CiU i ERC es veiessin senyeres i a la d’ICV ni una. Té ERC marge de creixement, pot mobilitzar encara més votants, o ha tocat sostre? Recordem que a les eleccions al parlament espanyol del 2004 varen obtenir 652.196 vots quasi 60.000 més.
No podem ser triomfalistes, encara queda molta pedra que picar. Els resultat d’aquestes eleccions són bons per al sobiranisme, però potser encara no suficients. Per què no s’han mobilitzat tots els vots, principlament els de CiU? Quin paper hi juga en Duran en l’estancament del vot de la seva coalició? És tot culpa d’en Duran o el convenciment i la militància sobiranista de l’electorat de CiU encara no és prou forta? Té més capacitat de mobilització sobre el seu electorat potencial ERC que CiU, malgrat ERC inclou a la seva llista gent no declaradament independentista com en Maragall? Ha estat la inclusió de l’Ernest Maragall la que ha permès captar vot del PSC? Quant? Son preguntes que cal fer i trobar les respostes adequades.
El procés s’ha de reforçar, la gent s’ha de mobilitzar també per votar, aquestes no eren, almenys per a Catalunya, unes eleccions menors i en canvi molt de l'electorat no s’ha mobilitzat. Les forces espanyolistes o no declaradament sobiranistes han patit una davallada molt important. Ciutadans, ha passat a Catalunya de 275.007 vots a les eleccions del 2012 a 157.777 un 43% menys, a més en aquestes eleccions, en les que ha aconseguit dos representants, el 70% dels seus vots els han obtingut a la resta d’Espanya.
El Partit Popular ha passat, descendint, a ser la cinquena força política a Catalunya; el partit que queda primer al conjunt d’Espanya queda cinquè a Catalunya! Els populars passen del 18% de les anterior europees a el 9,8%, quasi la meitat. Tampoc mobilitzen el seu electorat passant de 471.681 a les autonòmiques del 2012 a 246.124, quasi un 48 % menys. La “castanya” del PSC ha estat monumental! Han passat d’un 36% a les darreres europees al 14,28% actual. No cal aquí fer la comparança amb les autonòmiques perquè allà ja s’havien endut una altra patacada considerable. Finalment una nova força política com “Podemos” obté a Catalunya un 4,66% dels vots i UPyD tant sols un 1,29% enfront el 6,28% que obtenen C’s el seu directe i actual competidor, no tan sols a Catalunya.
La primera conclusió és que malgrat la importància, com a aparador, que se li havia donat a aquestes eleccions no s’ha mobilitzat suficientment l’electorat. Convergència no ha mobilitzat del tot als seus votants, cal que hi prestin molta atenció! ERC pot haver tocat sostre. Queda , doncs, encara molta gent a la que convèncer perquè el procés, perquè la consulta, doni els fruits que esperem. Recordem que a les eleccions del 2012 el bloc sobiranista va obtenir 2.265.309 vots enfront dels 1.400.787 obtinguts ara el que representa 864.522 vots menys o el que és el mateix un 38% menys. A les eleccions del 2012 la participació va ser del 67,8% i ara ha estat del 47,6% o el que és el mateix un 30% menys de gent ha anat aquest cop a les urnes respecte de les passades autonòmiques. El que es deia, encara queda molta pedra que picar! Que ningú pequi de triomfalisme!
26 de maig de 2014
L’electorat més "purament" independentista si que ha participat i ha dirigit el seu vot cap a ERC. ERC ha incrementat el seu vot en més de 14 punts percentuals respecte a les eleccions europees del 2009, però l’ ha incrementat en un 19% respecte a les parlamentaries del 2012, havent passat de 498.124 vots a 593.886 encara que la participació en aquestes eleccions ha estat del 47,6% en front del 67,8% de les parlamentaries del 2012.
Si analitzem els resultats de CiU i malgrat l’increment absolut de més de 106.000 vots ha baixat percentualment, encara que poc, respecte de les europees anteriors; tant sols un 0,54% . Amb més participació que fa 5 anys ha quedat pràcticament allà mateix. Però si comparem, com hem fet abans amb ERC, els resultats de CiU respecte a les parlamentaries del 2012 ens trobem amb que ha perdut quelcom més de la meitat dels vots, havent passat de 1.116.259 a 548.467.
CiU no ha estat capaç de mobilitzar a molts del votants que li varen donar suport a les eleccions del 2012. En canvi ERC ha mobilitzat l’electorat independentista i part de l’electorat del PSC. També possiblement ha mobilitzat vots independentistes que no han trobat cap altra candidatura a la que votar.
Els puristes diran que no es poden barrejar diferents tipus d’eleccions però aquests darrers anys totes les eleccions tenen, per part dels partits sobiranistes, la intenció i l'objectiu de reforçar el procés nacional i és en aquesta clau que molts voten. Per què en unes europees malgrat la crida a reforçar el procés animant a la participació, encara que incrementada doncs partíem de molt avall, s’acaba encallant? Perquè CIU que a les generals del 2011 i les autonòmiques del 2012 va tenir resultats molt semblants no mobilitza el seu electorat en aquestes europees?
Ens ho juguem tot a la consulta, l’aposta més clara que fan els partits sobiranistes? Però tenim suficient empenta? Pot ser la victòria d’ERC a aquestes eleccions una victòria pírrica? Ahir en Junqueras a l’entrevista que li feien a TV3 posava un xic de seny i apostava per defensar l’aposta d’ERC per els pressupostos de la Generalitat, els més socials deia ell, i que totes les mancances eren degudes, com és ben cert, a no disposar dels nostres propis recursos. ERC continua apostant, doncs, per donar estabilitat parlamentaria al govern de CiU. Malgrat tot, des del seu propi partit , però principalment des d’ICV, es feia la lectura que a Catalunya havien guanyat les esquerres oblidant l’ensulsiada del PSC i oblidant que molt vot a ERC és simplement en clau independentista. Curiós que a les seus electorals de CiU i ERC es veiessin senyeres i a la d’ICV ni una. Té ERC marge de creixement, pot mobilitzar encara més votants, o ha tocat sostre? Recordem que a les eleccions al parlament espanyol del 2004 varen obtenir 652.196 vots quasi 60.000 més.
No podem ser triomfalistes, encara queda molta pedra que picar. Els resultat d’aquestes eleccions són bons per al sobiranisme, però potser encara no suficients. Per què no s’han mobilitzat tots els vots, principlament els de CiU? Quin paper hi juga en Duran en l’estancament del vot de la seva coalició? És tot culpa d’en Duran o el convenciment i la militància sobiranista de l’electorat de CiU encara no és prou forta? Té més capacitat de mobilització sobre el seu electorat potencial ERC que CiU, malgrat ERC inclou a la seva llista gent no declaradament independentista com en Maragall? Ha estat la inclusió de l’Ernest Maragall la que ha permès captar vot del PSC? Quant? Son preguntes que cal fer i trobar les respostes adequades.
El procés s’ha de reforçar, la gent s’ha de mobilitzar també per votar, aquestes no eren, almenys per a Catalunya, unes eleccions menors i en canvi molt de l'electorat no s’ha mobilitzat. Les forces espanyolistes o no declaradament sobiranistes han patit una davallada molt important. Ciutadans, ha passat a Catalunya de 275.007 vots a les eleccions del 2012 a 157.777 un 43% menys, a més en aquestes eleccions, en les que ha aconseguit dos representants, el 70% dels seus vots els han obtingut a la resta d’Espanya.
El Partit Popular ha passat, descendint, a ser la cinquena força política a Catalunya; el partit que queda primer al conjunt d’Espanya queda cinquè a Catalunya! Els populars passen del 18% de les anterior europees a el 9,8%, quasi la meitat. Tampoc mobilitzen el seu electorat passant de 471.681 a les autonòmiques del 2012 a 246.124, quasi un 48 % menys. La “castanya” del PSC ha estat monumental! Han passat d’un 36% a les darreres europees al 14,28% actual. No cal aquí fer la comparança amb les autonòmiques perquè allà ja s’havien endut una altra patacada considerable. Finalment una nova força política com “Podemos” obté a Catalunya un 4,66% dels vots i UPyD tant sols un 1,29% enfront el 6,28% que obtenen C’s el seu directe i actual competidor, no tan sols a Catalunya.
La primera conclusió és que malgrat la importància, com a aparador, que se li havia donat a aquestes eleccions no s’ha mobilitzat suficientment l’electorat. Convergència no ha mobilitzat del tot als seus votants, cal que hi prestin molta atenció! ERC pot haver tocat sostre. Queda , doncs, encara molta gent a la que convèncer perquè el procés, perquè la consulta, doni els fruits que esperem. Recordem que a les eleccions del 2012 el bloc sobiranista va obtenir 2.265.309 vots enfront dels 1.400.787 obtinguts ara el que representa 864.522 vots menys o el que és el mateix un 38% menys. A les eleccions del 2012 la participació va ser del 67,8% i ara ha estat del 47,6% o el que és el mateix un 30% menys de gent ha anat aquest cop a les urnes respecte de les passades autonòmiques. El que es deia, encara queda molta pedra que picar! Que ningú pequi de triomfalisme!
26 de maig de 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)