Acumulem al llarg de les nostra existència un conjunt de vivències, malgrat moltes d’elles no són fets coetanis a la nostra pròpia vida.
Es parla molt sovint del “subconscient col•lectiu”, aplicant-lo a grups socials o nacions. Es tractaria d’aquelles experiències que formen part una memòria compartida, d’una espècie de memòria històrica no conscient, que marca a tot un grup d’una o altra manera; costums, religió, forma de relacionar-nos, convencions socials...Tot plegat coses que tenim assumides i interioritzades d’una forma natural encara que potser no massa conscient.
Hi ha en canvi esdeveniments que tenim molt més presents com si formessin part de la nostra pròpia experiència. Es tracta d’un altre tipus de memòria de la que no es parla tant, d’una mena de “conscient personal”, que en canvi ens marca a cada un de nosaltres d’una forma molt més clara. Són esdeveniments que quan es van produir encara no hi érem presents, almenys d’una forma conscientment plena, i que malgrat tot formen part de la nostra memòria personal.
Existeix entre les generacions correlatives un relat, que es pot trametre de forma oral, però també amb altres suports com podrien ser les imatges . Les vivències dels nostres pares, les imatges de la família, els fets que els van deixar empremta són viscuts pels familiars directes, fills o nets, com fets en els que d’una o altra manera n’han participat, com una part del seu propi relat.
Ens pot agradar, per exemple, un llibre de Stendhal o una simfonia de Beethoven, poden formar part dels nostres gustos, però en canvi possiblement no formaran part de la nostra memòria personal més enllà del gaudi que ens han provocat. En canvi és molt possible que una artista coetani del pare o de l'avi, al qual aquest va conèixer d’una manera més o menys directa, formi part a través del relat d’una memòria personal molt més propera, ja que a banda de la seva obra artística es rebran molts més “inputs” relacionats amb ell. Quan els Beatles triomfaven jo encara no n’era seguidor, ni coneixia la seva música com la vaig conèixer anys després, quan ja s’havien separat i vaig començar a tenir a l’abast els seus discs. Els discs dels Beatles formen part del meu relat, però també possiblement formin part del relat, de la memòria personal, dels meus fills a força de sentir-los a casa o perquè encara han tingut ocasió de veure en vida, per la televisió i a les revistes, a un ja madur McCartney divorciant-se de la seva dona.
Jo no vaig viure la guerra civil espanyola, ja feia dos decennis que havia acabat quan jo vaig néixer. La Guerra formava part de la memòria, els havia marcat la vida, dels meus pares i avis i del conjunt de les seves generacions. Per a mi la guerra civil és un fet proper. En canvi la guerra al nord de l’Africa, el desastre d’Annual que tot just va passar quinze anys abans, és un fet històric conegut per mitjà dels llibres. Les experiències viscudes pels meus pares i que aquests m’explicaven formen part del meu “conscient personal” malgrat no ser-hi, en canvi no formaran part del relat dels meus fills. Les pors i patiments causat per aquella guerra i la dictadura franquista, pors que es varen mantenir durant molts anys, han estat també en certa manera part de les meves pors o al menys de les meves prevencions durant molts anys. Pors i prevencions que en cap cas jo no sóc conscient i espero no haver tramés als meus fills que han tingut la sort de viure de sempre en una societat molt més lliure.
Vaig néixer al segle XX , el mateix que els meus fills. Espero viure encara molts anys en el segle XXI, però jo seré bàsicament un home del segle XX, perquè el meu pretèrit conscient, però no viscut, també forma part d’aquell segle i abasta com a mínim fins a uns quants decennis abans jo naixés. El cinema dels anys 40, per exemple, forma part del meu bagatge cultural, però també de les meves experiències personals. Per a mi les pel•lícules d’en Bogart, quan jo les veia per la televisió espanyola – “quasi en estrena”- , m’eren coetànies malgrat Bogart va morir abans jo naixés .
Els meus fills per aquest mateix raonament potser ancoraran el seu relat personal a partir dels anys 70 o 80 del segle XX, però tindran potencialment molt més recorregut i moltes més vivències en el segle XXI que serà quasi plenament el seu segle. Malgrat tot és difícil assegurar-ho plenament, ja que en això de la memòria del preterit no viscut molts cops dos i dos no acaben fent quatre.
26 de gener de 2015
26 de gener del 2015
23 de gener del 2015
Quan escrivíem amb tinta xina - Mataró anys seixanta -
Endreçant calaixos he trobat una ploma estilogràfica que ni recordava tenir, la vaig fer servir ocasionalment algun cop ja fa molts anys. M’ha retrotret a un passat que fins i tot respecte a mi ja és llunyà. Recordo la meva primera estilogràfica, tot un luxe! Però el record encara em porta un xic més enllà; el meu primer contacte amb la tinta.
Va ser al col•legi dels Maristes de Mataró i d’això ja fa pràcticament cinquanta anys. Allà als que de pàrvuls ja havíem aprés de lletra i algunes operacions aritmètiques, sí mínimament ja escrivíem, fins llavors només ho havíem fet a llapis, se’ns va a començar a ensenyar cal•ligrafia.
A l’escola dels Maristes que anava jo, a la meva ciutat n’hi havia dues, s’ensenyava Comerç. A l’altra que també era un internat on hi anava gent més benestant, molts eren de fora, s’ensenyava Batxillerat. L’educació orientada al Comerç comportava l’aprenentatge, entre altres matèries, de la cal•ligrafia. Es suposava que una bona cal•ligrafia havia de permetre fer unes anotacions intel•ligibles als llibres comptables, i això es feia amb plomí i tinta xina!
Em vaig trobar, doncs, amb uns vells pupitres de fusta amb el tinter blanc de porcellana. La tinta ens la repartien amb unes ampolles amb un tap de suro travessat per un tubet metàl•lic corbat que permetia que no caigués fora del tinter. A casa varen haver de comprar-me els plomins i el corresponent mànec, així com quartilles de paper assecant, “la tinta la posava l’escola”.
Ens feien omplir planes i planes de cal•ligrafia, fent servir el plomi. Ho fèiem sense prémer en la part en que el número o la lletra havia de ser fi i estilitzat i fent pressió perquè el plomí s’obrís quan calia guanyar gruix. Cada moviment per anar a sucar el plomi al tinter era un possibilitat de fer un esborrall. Submergir el plomí al tinter era una acció que es repetia molts cops al llarg d’una pagina, ja que la tinta de cada sucada durava ben poc. El paper assecant calia col•locar-lo just per sota on es desplaçava el plomi sobre el paper, per tal d’evitar l’inevitable . Tant li feia si havies anat tota l’estona amb molt de compte acabava passant al final de la pàgina; un esborrall que desmereixia tota la feina feta.
Això que ara segurament algú pedagògicament qualificaria de tortura, tenint en compte que es feia amb nois – llavors tots érem nois en aquella escola- que tot just en prou feines enteníem el que llegíem, no era res que a ningú sembles extraordinari. No és pas que a mitjans dels seixanta no existissin encara els bolígrafs que ja existien des de mitjans dels anys cinquanta. Senzillament se’ns preparava per fer uns “clars” apunts comptables amb la millor lletra rodona. Cal recordar que en aquells temps, per exemple, els bancs i les caixes d’estalvis feien les anotacions a mà en les llibretes dels estalviador; ingrés o reintegrament. Si algú n’ha guardat alguna té a les seves mans un record i possiblement una obra artística “feta per múltiples mans”.
Feia decennis i decennis que les coses es feien igual i per això se’ns ensenyava igual. El plomí tenia en aquells temps quelcom més d’un segle d’antiguitat i havia substituït a la ploma d’ànec. Els canvis llavors encara devien semblar lents, malgrat que els temps ja s’estaven accelerant. Després de passar dos anys tacant papers i despuntant plomins-cada cop que el mànec de fusta rodolava pel pupitre que era inclinat queia a terra- de sobte ens varen fer abandonar tots aquells estris. Va començar l’època del bolígraf i quasi tots anàvem amb el mateix; “Bic naranja escribe fino - Bic cristal escribe normal”. Algú aprofitava per portar “l’Inoxcrom” que li havien regalat per la primera comunió i era tot un descobriment descargolar-lo i treure-li la molla o escalfar la "mina" entre les mans quan no guixava.
La moralitat d’aquesta història és que segurament llavors es cometien errors “pedagògics” per falta de coneixement i de previsió. S’ensenyaven coses sense una clara utilitat futura. Més o menys el que deu estar passant ara en altres temes. Ensenyar cal•ligrafia amb tinta xina ben aviat es va mostrar que era una inutilitat o que com a mínim ben poc servei podia fer a la immensa majoria. En menys d’una generació ja teníem ordinadors a casa. Les llibretes d’estalvi, de les que abans parlàvem ja les omplien automatizadament els terminals de teleprocés des de mitjans dels anys setanta. No havien arribar a passar ni deu anys des de que omplíem d’esborralls les pàgines de cal•ligrafia. Tot plegat ara ens pot semblar una mica absurd.
Avui en dia en uns temps molt més accelerats es pot fer més palesa que llavors la inutilitat dels ensenyaments de tot just abans d’ahir que ja van quedar “demodés” ahir. El problema és que a tothom li es molt fàcil mirar enrere, repetir el que ja vam fer ahir, el que ja sabem fer i ens funcionava tant bé; en definitiva seguir la rutina per no acabar enfilant-nos per les parets i és que no tothom pot resistir tanta acceleració. Durant cent anys els apunts comptables es varen fer amb plomí, molt després es varen fer amb una màquina d’escriure,poc després amb un teclat connectat a un ordinador, ara a partir de la lectura d’un codi de barres o qualsevol altre input telemàtic, demà...
Ara Son temps de aprendre contínuament, per tornar a aprendre, per oblidar el que hem aprés i tornar a aprendre de nou; un estat de vetllà permanent que pot trastornar al més ferm. Tot massa accelerat i sense aparent fre. A mi de la cal•ligrafia ben poc m’ha quedat , o potser si? Algun cop algú m’ha dit, quan ha vist una nota que he fet a mà que tinc bona lletra. Possiblement només es una amable deferència, però si hi hagués quelcom de cert el que no sap qui m'ho diu és que per aconseguir-ho vaig suar tinta, tinta xina de la de debò!
23 de gener de 2015
Va ser al col•legi dels Maristes de Mataró i d’això ja fa pràcticament cinquanta anys. Allà als que de pàrvuls ja havíem aprés de lletra i algunes operacions aritmètiques, sí mínimament ja escrivíem, fins llavors només ho havíem fet a llapis, se’ns va a començar a ensenyar cal•ligrafia.
A l’escola dels Maristes que anava jo, a la meva ciutat n’hi havia dues, s’ensenyava Comerç. A l’altra que també era un internat on hi anava gent més benestant, molts eren de fora, s’ensenyava Batxillerat. L’educació orientada al Comerç comportava l’aprenentatge, entre altres matèries, de la cal•ligrafia. Es suposava que una bona cal•ligrafia havia de permetre fer unes anotacions intel•ligibles als llibres comptables, i això es feia amb plomí i tinta xina!
Em vaig trobar, doncs, amb uns vells pupitres de fusta amb el tinter blanc de porcellana. La tinta ens la repartien amb unes ampolles amb un tap de suro travessat per un tubet metàl•lic corbat que permetia que no caigués fora del tinter. A casa varen haver de comprar-me els plomins i el corresponent mànec, així com quartilles de paper assecant, “la tinta la posava l’escola”.
Ens feien omplir planes i planes de cal•ligrafia, fent servir el plomi. Ho fèiem sense prémer en la part en que el número o la lletra havia de ser fi i estilitzat i fent pressió perquè el plomí s’obrís quan calia guanyar gruix. Cada moviment per anar a sucar el plomi al tinter era un possibilitat de fer un esborrall. Submergir el plomí al tinter era una acció que es repetia molts cops al llarg d’una pagina, ja que la tinta de cada sucada durava ben poc. El paper assecant calia col•locar-lo just per sota on es desplaçava el plomi sobre el paper, per tal d’evitar l’inevitable . Tant li feia si havies anat tota l’estona amb molt de compte acabava passant al final de la pàgina; un esborrall que desmereixia tota la feina feta.
Això que ara segurament algú pedagògicament qualificaria de tortura, tenint en compte que es feia amb nois – llavors tots érem nois en aquella escola- que tot just en prou feines enteníem el que llegíem, no era res que a ningú sembles extraordinari. No és pas que a mitjans dels seixanta no existissin encara els bolígrafs que ja existien des de mitjans dels anys cinquanta. Senzillament se’ns preparava per fer uns “clars” apunts comptables amb la millor lletra rodona. Cal recordar que en aquells temps, per exemple, els bancs i les caixes d’estalvis feien les anotacions a mà en les llibretes dels estalviador; ingrés o reintegrament. Si algú n’ha guardat alguna té a les seves mans un record i possiblement una obra artística “feta per múltiples mans”.
Feia decennis i decennis que les coses es feien igual i per això se’ns ensenyava igual. El plomí tenia en aquells temps quelcom més d’un segle d’antiguitat i havia substituït a la ploma d’ànec. Els canvis llavors encara devien semblar lents, malgrat que els temps ja s’estaven accelerant. Després de passar dos anys tacant papers i despuntant plomins-cada cop que el mànec de fusta rodolava pel pupitre que era inclinat queia a terra- de sobte ens varen fer abandonar tots aquells estris. Va començar l’època del bolígraf i quasi tots anàvem amb el mateix; “Bic naranja escribe fino - Bic cristal escribe normal”. Algú aprofitava per portar “l’Inoxcrom” que li havien regalat per la primera comunió i era tot un descobriment descargolar-lo i treure-li la molla o escalfar la "mina" entre les mans quan no guixava.
La moralitat d’aquesta història és que segurament llavors es cometien errors “pedagògics” per falta de coneixement i de previsió. S’ensenyaven coses sense una clara utilitat futura. Més o menys el que deu estar passant ara en altres temes. Ensenyar cal•ligrafia amb tinta xina ben aviat es va mostrar que era una inutilitat o que com a mínim ben poc servei podia fer a la immensa majoria. En menys d’una generació ja teníem ordinadors a casa. Les llibretes d’estalvi, de les que abans parlàvem ja les omplien automatizadament els terminals de teleprocés des de mitjans dels anys setanta. No havien arribar a passar ni deu anys des de que omplíem d’esborralls les pàgines de cal•ligrafia. Tot plegat ara ens pot semblar una mica absurd.
Avui en dia en uns temps molt més accelerats es pot fer més palesa que llavors la inutilitat dels ensenyaments de tot just abans d’ahir que ja van quedar “demodés” ahir. El problema és que a tothom li es molt fàcil mirar enrere, repetir el que ja vam fer ahir, el que ja sabem fer i ens funcionava tant bé; en definitiva seguir la rutina per no acabar enfilant-nos per les parets i és que no tothom pot resistir tanta acceleració. Durant cent anys els apunts comptables es varen fer amb plomí, molt després es varen fer amb una màquina d’escriure,poc després amb un teclat connectat a un ordinador, ara a partir de la lectura d’un codi de barres o qualsevol altre input telemàtic, demà...
Ara Son temps de aprendre contínuament, per tornar a aprendre, per oblidar el que hem aprés i tornar a aprendre de nou; un estat de vetllà permanent que pot trastornar al més ferm. Tot massa accelerat i sense aparent fre. A mi de la cal•ligrafia ben poc m’ha quedat , o potser si? Algun cop algú m’ha dit, quan ha vist una nota que he fet a mà que tinc bona lletra. Possiblement només es una amable deferència, però si hi hagués quelcom de cert el que no sap qui m'ho diu és que per aconseguir-ho vaig suar tinta, tinta xina de la de debò!
23 de gener de 2015
6 de gener del 2015
Estatistes com els decimonònics.
“No Podemos ser modernos”. No poden perquè s’adrecen a un electorat que no ho és. A Espanya, en general, li falten unes quantes bullides, “unos hervores” que dirien per allà. A Catalunya tampoc ens escapem, no ens enganyem, a vegades també ens falta “algun tomba i tomba”.
Massa segles d’endarreriment i allunyament de les corrents transformadores europees, revolucions i mogudes múltiples. No és que a Catalunya anem gaire més endavant però almenys vam tenir revolució industrial i la burgesia, la pitjor i la única d’Espanya. Allà, per desgràcia d’ells i nostra, només tenien nobles vinguts a menys, sàtrapes i cacics. Cacics envoltats de militats, capellans, monges i “funcionarios” del Estado.
I així a trompades, pronunciaments, guerres i rodolons hem arribat al 2015. Ara hi ha qui ho vol transformar tot i canviar-ho tot, però no ho plantegen obertament, perquè el seu electorat potencial és aquell tan desinformat com el que cridava “viva las cadenas” glorificant el retorn del rei més pocavergonya de la història d’Espanya, Ferran VII. Almenys el més poca vergonya fins al segle XX.
I com que els dirigents massa voltes són un reflex del seu possible electoral, dels seus possibles seguidors, cal plantejar-nos quant moderns són els dirigents de “Podemos” i també alguns altres dirigents més nostrats.
Avui algun dels grups de seguidors de Podemos, a aquestes alçades cronològiques, es plantejava que és pot ser d’esquerres i defensar “Las Corridas”, les de braus! Naturalment! O sia una mostra més de l’esperit més ranci i antic que se’ns pot posar al davant, realment lamentable!
Per altra part, també recentment, alguns dels seus dirigents s’atrevien a pontificar sobre Grècia, Europa, La Syriza i la Merkel. O sia els compartiments estancs coneguts i reconeguts. Els estats intocables de sempre.
Perquè ells són uns revolucionaris de “tomo y lomo” que es plantegen canviar-ho tot, menys les estructures estatals actuals. Revolucionaris des del curs baix del Duero i Gibraltar fins als Pirineus, mai més enllà! Que a Grècia es pugui fer el mateix que a Espanya, “total llibertat” en tot i només dins del seu conjunt. Sempre, però, mantenint la relació d’estats existent. O sia, el concepte decimonònic d’estat. Si ha d’haver –hi un canvi ha de ser per a tota Espanya, en cap cas més enllà, ni molts menys més cap aquí; sobretot si parlem de Catalunya.
La Casta és espanyola i segons ells, també segons altres, la solució és espanyola. Els dirigents de Podemos a nivell de Catalunya fan increïbles equilibris dialèctics, que deixen al Sr. Herrera com un simple amateur que intenta seguir-los. Per això el seu màxim dirigent barceloní, que encara havia de néixer quan “ la abeja Maya” brunzia a la televisió espanyola, diu que la independència no és el seu tema. L’Espanya de l’abeja Maya que alguns dels seus correligonaris una mica més grans que ell semblen enyorar tant; no pas per l’abella ni per la única televisió que llavors hi havia, sinó per “La Única”, “una Grande y Libre” que pretenen descastada.
A hores d’ara que es pugui fiar el nostre futur a un canvi a Espanya sembla una presa de pel que desgràcia encara molts semblen disposats a acceptar. No podem fiar el nostre futur a una Espanya amb massa deures endarrerits i amb molta gent que ha estat exacerbada contra Catalunya i tot el que faci “olor” a català. Tot plegat per a major gloria i sempre en benefici dels amos de les cadenes, aquelles que encara tan semblen agradar a molts. Canviar Espanya ha estat un entestament de molts catalans, des que Catalunya va perdre les seves llibertats, quan alguns es varen pensar que podien modernitzar Espanya i buscar-hi un encaix nacional còmode per als catalans. Il•lusos! En tres-cents anys molts catalans encara no hem aprés a escarmentar en cap aliè, el dels nostres pretèrits, ni hem volgut aprofundir en el coneixement de la nostra història. Ara encara ho paguem!
I així entre legions de desinformats, que es pensen que ho saben tot, és tant fàcil enredar a la gent . Avui ens trobem amb la paradoxa que mai havíem estat tant a prop de la nostra llibertat nacional. Mai havíem estat tant a prop de reeixir i mai havíem estat tant a prop d’una ensulsiada.
I és que les victòries a començament del segle XXI al món occidental, malgrat trampes i enredades, no deixen de ser victòries democràtiques i no cruentes, amb molt pocs incidents. Però el mateix aparentment passa amb les derrotes. Encara que aquestes si que poden acabar, encara que sigui a ritme més o menys lent, essent cruentes i extintives per a un poble sense estat com és el nostre cas.
Mai havíem estat tant a prop de la victòria i de la derrota, mai havíem estat en una cruïlla com l’actual. Depenent del camí que la majoria del poble agafi podem guanyar o podem perdre. Si per deixadesa, per enterboliment mental, prenem un camí com és canviar Espanya, fent fora la Casta “perquè que no n’hi hagi mai més cap altra”, serà la major quimera de les que es fan i es desfan. De la mateixa manera si prenem l’altre camí desunits serà una altra tràgica utopia. En ambdós casos possiblement només en esperi la gran patacada.
Perquè el que no és cap quimera, sinó una enredada “engaña bobos”, és la eterna discussió prèvia d’esquerres i dretes, la discussió sobre diferents projectes nacionals per a una nació que encara per desgràcia no és i que algun il•lús ja dibuixa com una nació de Pau socialment avançada, Arcàdia!. Una dramàtica constatació de la curtesa de mires, de l’egoisme provincià, d’aquells que s’estimen més ser cua de lluç que sardina. Quan no la mera il•lusió d’aquells que gosen dibuixar un país “superextraxupimegaguay” perquè són incapaços de comprometre’s i construir-ne un de veritat, encara que sigui normalet, o perquè en el fons simplement no l’acaben de voler del tot.
6 de gener de 2015
Massa segles d’endarreriment i allunyament de les corrents transformadores europees, revolucions i mogudes múltiples. No és que a Catalunya anem gaire més endavant però almenys vam tenir revolució industrial i la burgesia, la pitjor i la única d’Espanya. Allà, per desgràcia d’ells i nostra, només tenien nobles vinguts a menys, sàtrapes i cacics. Cacics envoltats de militats, capellans, monges i “funcionarios” del Estado.
I així a trompades, pronunciaments, guerres i rodolons hem arribat al 2015. Ara hi ha qui ho vol transformar tot i canviar-ho tot, però no ho plantegen obertament, perquè el seu electorat potencial és aquell tan desinformat com el que cridava “viva las cadenas” glorificant el retorn del rei més pocavergonya de la història d’Espanya, Ferran VII. Almenys el més poca vergonya fins al segle XX.
I com que els dirigents massa voltes són un reflex del seu possible electoral, dels seus possibles seguidors, cal plantejar-nos quant moderns són els dirigents de “Podemos” i també alguns altres dirigents més nostrats.
Avui algun dels grups de seguidors de Podemos, a aquestes alçades cronològiques, es plantejava que és pot ser d’esquerres i defensar “Las Corridas”, les de braus! Naturalment! O sia una mostra més de l’esperit més ranci i antic que se’ns pot posar al davant, realment lamentable!
Per altra part, també recentment, alguns dels seus dirigents s’atrevien a pontificar sobre Grècia, Europa, La Syriza i la Merkel. O sia els compartiments estancs coneguts i reconeguts. Els estats intocables de sempre.
Perquè ells són uns revolucionaris de “tomo y lomo” que es plantegen canviar-ho tot, menys les estructures estatals actuals. Revolucionaris des del curs baix del Duero i Gibraltar fins als Pirineus, mai més enllà! Que a Grècia es pugui fer el mateix que a Espanya, “total llibertat” en tot i només dins del seu conjunt. Sempre, però, mantenint la relació d’estats existent. O sia, el concepte decimonònic d’estat. Si ha d’haver –hi un canvi ha de ser per a tota Espanya, en cap cas més enllà, ni molts menys més cap aquí; sobretot si parlem de Catalunya.
La Casta és espanyola i segons ells, també segons altres, la solució és espanyola. Els dirigents de Podemos a nivell de Catalunya fan increïbles equilibris dialèctics, que deixen al Sr. Herrera com un simple amateur que intenta seguir-los. Per això el seu màxim dirigent barceloní, que encara havia de néixer quan “ la abeja Maya” brunzia a la televisió espanyola, diu que la independència no és el seu tema. L’Espanya de l’abeja Maya que alguns dels seus correligonaris una mica més grans que ell semblen enyorar tant; no pas per l’abella ni per la única televisió que llavors hi havia, sinó per “La Única”, “una Grande y Libre” que pretenen descastada.
A hores d’ara que es pugui fiar el nostre futur a un canvi a Espanya sembla una presa de pel que desgràcia encara molts semblen disposats a acceptar. No podem fiar el nostre futur a una Espanya amb massa deures endarrerits i amb molta gent que ha estat exacerbada contra Catalunya i tot el que faci “olor” a català. Tot plegat per a major gloria i sempre en benefici dels amos de les cadenes, aquelles que encara tan semblen agradar a molts. Canviar Espanya ha estat un entestament de molts catalans, des que Catalunya va perdre les seves llibertats, quan alguns es varen pensar que podien modernitzar Espanya i buscar-hi un encaix nacional còmode per als catalans. Il•lusos! En tres-cents anys molts catalans encara no hem aprés a escarmentar en cap aliè, el dels nostres pretèrits, ni hem volgut aprofundir en el coneixement de la nostra història. Ara encara ho paguem!
I així entre legions de desinformats, que es pensen que ho saben tot, és tant fàcil enredar a la gent . Avui ens trobem amb la paradoxa que mai havíem estat tant a prop de la nostra llibertat nacional. Mai havíem estat tant a prop de reeixir i mai havíem estat tant a prop d’una ensulsiada.
I és que les victòries a començament del segle XXI al món occidental, malgrat trampes i enredades, no deixen de ser victòries democràtiques i no cruentes, amb molt pocs incidents. Però el mateix aparentment passa amb les derrotes. Encara que aquestes si que poden acabar, encara que sigui a ritme més o menys lent, essent cruentes i extintives per a un poble sense estat com és el nostre cas.
Mai havíem estat tant a prop de la victòria i de la derrota, mai havíem estat en una cruïlla com l’actual. Depenent del camí que la majoria del poble agafi podem guanyar o podem perdre. Si per deixadesa, per enterboliment mental, prenem un camí com és canviar Espanya, fent fora la Casta “perquè que no n’hi hagi mai més cap altra”, serà la major quimera de les que es fan i es desfan. De la mateixa manera si prenem l’altre camí desunits serà una altra tràgica utopia. En ambdós casos possiblement només en esperi la gran patacada.
Perquè el que no és cap quimera, sinó una enredada “engaña bobos”, és la eterna discussió prèvia d’esquerres i dretes, la discussió sobre diferents projectes nacionals per a una nació que encara per desgràcia no és i que algun il•lús ja dibuixa com una nació de Pau socialment avançada, Arcàdia!. Una dramàtica constatació de la curtesa de mires, de l’egoisme provincià, d’aquells que s’estimen més ser cua de lluç que sardina. Quan no la mera il•lusió d’aquells que gosen dibuixar un país “superextraxupimegaguay” perquè són incapaços de comprometre’s i construir-ne un de veritat, encara que sigui normalet, o perquè en el fons simplement no l’acaben de voler del tot.
6 de gener de 2015
28 de desembre del 2014
De la Plutocràcia a la Casta, 80 anys "d’evolució"
Ara no recordo exactament qui ho va dir, però era quelcom així: “el més perillós del món és un idiota, bàsicament perquè són molts i voten i poden donar el poder als que governen”. Aquesta “idiotització” és comuna en tota la Humanitat, però en la nostra entranyable Mediterrània té manifestacions particulars.
A casa nostra, i a l’Estat espanyol per extensió, acabem essent uns imitadors del que es fa als altres llocs. Deu ser una herència perversa d’allò que deien els de la generació del 98 : “Que inventen ellos”. Així ens va!
Quan a Itàlia es va crear “L’Olivera” aquí es sentien les veus dels que volien crear la nostra pròpia Olivera, "arbequina per ser més nostrada". Aquell pol d’esquerres era per alguns una bona idea que es podia importar com a solució màgica per a resoldre molts dels nostres problemes o potser només una senzilla nova fórmula per engalipar a la gent. Amb els anys alguns es van emmirallar amb la Syriza grega, com que allà els anaven força bé les coses, fins i tot alguns parlaven de fer una Syriza catalana. Més recentment en Beppe Grillo que havia de solucionar tots els problemes d’Itàlia, aquí va passar sense pena ni glòria. A Itàlia, malgrat uns bons resultats electorals, ha acabat essent un altre episodi tragicòmic de la seva política. Més o menys quelcom oblidable com quan Espanya va portar al Festival d Eurovisió a Rodolfo Chikilicuatre.Ara,a Espanya i també Catalunya per una certa imitació, són els temps de "Podemos".
Ens passa això en una societat complexa, com ho són totes les occidentals, i amb una herència de segles no gaire ufanosa com la que tenim a l’estat espanyol. Passa quan, com és el nostre cas, es té una democràcia immadura, que mai ha acabat de ser-ho del tot i un règim, el de la Transició, que ha estat una enganyifa. LLavors, potser, és quan es veu que vius en un estat que ha emprés el camí de retorn a formes autoritàries pròpies de l’anterior etapa obertament dictatorial, potser, doncs, és llavors que hi hagi qui encara cregui en les solucions infal•libles i ràpides. Un error que es comet cada una o dos generacions amb resultats més o menys frustrants quan no directament tràgics.
Estem en un estat quasi arruïnat, que manté l’estatus gràcies a l’espoli sistemàtic d’una classe social en general; treballadors i treballadores assalariats i petits empresaris. També d’unes zones territorials concretes com és el cas de Catalunya. Aquest Estat és improductiu. Molts viuen de l’etern subsidi i amb uns índexs de creació de riquesa cada cop menys comparables amb els d’altres països europeus o fins i tot en vies de desenvolupament . Doncs bé, en aquest Estat molts aparentment tornen a les manifestacions “religioses i obscures", pròpies de períodes pretèrits, i tornen a creure en els miracles.
No hi ha cap altre explicació per al fenomen de “Podemos”. Avui torno a esmorzar sota la mirada de l’ideòleg Errejón que m’observa des del diari a través de les seves ulleres de pasta. Ara resulta que, segons explica l’articulista al diari ARA, “Podemos” vol convertir les properes eleccions generals en un plebiscit per tombar la Casta i molt em temo que si avancem els comicis catalans els pretenguin convertir en un assaig general, posant tota la carn "populista" a la graella.
Tant parlar de la Casta al final em venen a la memòria les primeres pelis del James Bond, on el dolent "Spectra" no li'identificaves mai, ni el veies. Com a molt es veia una mà acariciant un gat blanc. Tot Em sona al mateix que quan fa 80 anys la Falange parlava de lluitar contra la "Plutocracia capitalista" i al final van acabar fent la feina bruta, guerra civil inclosa, als poders reaccionaris del país o sia "La Plutocràcia", ara en diuen la Casta, per després lamentar-se durant anys de la seva "Revolución Pendiente". Mentre, menys quatre somiatruites degudament marginats o encarcerats, acumulaven càrrecs i privilegis en el nou règim que havien ajudat a instituir.
“Podemos” ha aparegut com un bolet i ja se sap que s’ha de fer amb els bolets, sobretot si no els coneixes, mai els posis a la paella ni molt menys tels mengis. A més si pel seu aspecte et recorden algun de verinós cal ser previngut i no posar-lo al cistell.
L’Errejón ens parla “de la capacitat d’un grup de presentar un projecte particular com a encarnació de l’interés general”, realment sona bé, però no resisteix el més mínim anàlisi; que és l’interès general? Parla “ d’articular el descontentament fragmentat i convertir-lo en una nova entitat política contra els de dalt” i qui són els de dalt? Ah clar! “La casta”! la Plutocràcia capitalista de fa 80 anys! “L’eix dreta-esquerra”, afegeix, “ja no explica el gruix dels problemes actuals” i aquí deu tenir part de raó, bàsicament perquè ja no ens governa ni la dreta feixista ni molt menys l’esquerra comunista. Tant sols ens govern una classe política que navega com pot, bàsicament malament, mirant de modificar el mínim possible perquè res es desmanegui i poder continuar manant.
Errejón i els seus estan identificant un enemic i li estan posant nom. Algú a qui culpar de tots els mals, qual “Pérfida Albion” més enllà dels mars o “la pertinaz sequía” – com evoquen subtilment els temps del nacionalsindicalisme del sindicat vertical; patrons i treballadors, ara descontentats fragmentadament, junts -. Pel que fa a Catalunya ens diu que “per un reconeixement del dret d’autodeterminació cal un canvi jurídic-institucional”, un canvi que m’hi jugo un pèsol que ells nos propiciaran mai.
Monedero, Errejón, Iglesies i acòlits són el nou torpede, que ens estan enviant des de les espanyes, per a intentar parar un Procés que si que es realment revolucionari; la creació d’un nou Estat .Un nou estat que quedi lluny de les dinàmiques que propicien i han propiciat uns estils de governar en blanc i negre, del tot o res, “desfragmentats”, molt adients amb les característiques històriques de la “Espanya Imperial”, també de la decadent. En cap cas estils identificables amb les dinàmiques socials que ara són presents al nostre país.
28 de desembre de 2014
A casa nostra, i a l’Estat espanyol per extensió, acabem essent uns imitadors del que es fa als altres llocs. Deu ser una herència perversa d’allò que deien els de la generació del 98 : “Que inventen ellos”. Així ens va!
Quan a Itàlia es va crear “L’Olivera” aquí es sentien les veus dels que volien crear la nostra pròpia Olivera, "arbequina per ser més nostrada". Aquell pol d’esquerres era per alguns una bona idea que es podia importar com a solució màgica per a resoldre molts dels nostres problemes o potser només una senzilla nova fórmula per engalipar a la gent. Amb els anys alguns es van emmirallar amb la Syriza grega, com que allà els anaven força bé les coses, fins i tot alguns parlaven de fer una Syriza catalana. Més recentment en Beppe Grillo que havia de solucionar tots els problemes d’Itàlia, aquí va passar sense pena ni glòria. A Itàlia, malgrat uns bons resultats electorals, ha acabat essent un altre episodi tragicòmic de la seva política. Més o menys quelcom oblidable com quan Espanya va portar al Festival d Eurovisió a Rodolfo Chikilicuatre.Ara,a Espanya i també Catalunya per una certa imitació, són els temps de "Podemos".
Ens passa això en una societat complexa, com ho són totes les occidentals, i amb una herència de segles no gaire ufanosa com la que tenim a l’estat espanyol. Passa quan, com és el nostre cas, es té una democràcia immadura, que mai ha acabat de ser-ho del tot i un règim, el de la Transició, que ha estat una enganyifa. LLavors, potser, és quan es veu que vius en un estat que ha emprés el camí de retorn a formes autoritàries pròpies de l’anterior etapa obertament dictatorial, potser, doncs, és llavors que hi hagi qui encara cregui en les solucions infal•libles i ràpides. Un error que es comet cada una o dos generacions amb resultats més o menys frustrants quan no directament tràgics.
Estem en un estat quasi arruïnat, que manté l’estatus gràcies a l’espoli sistemàtic d’una classe social en general; treballadors i treballadores assalariats i petits empresaris. També d’unes zones territorials concretes com és el cas de Catalunya. Aquest Estat és improductiu. Molts viuen de l’etern subsidi i amb uns índexs de creació de riquesa cada cop menys comparables amb els d’altres països europeus o fins i tot en vies de desenvolupament . Doncs bé, en aquest Estat molts aparentment tornen a les manifestacions “religioses i obscures", pròpies de períodes pretèrits, i tornen a creure en els miracles.
No hi ha cap altre explicació per al fenomen de “Podemos”. Avui torno a esmorzar sota la mirada de l’ideòleg Errejón que m’observa des del diari a través de les seves ulleres de pasta. Ara resulta que, segons explica l’articulista al diari ARA, “Podemos” vol convertir les properes eleccions generals en un plebiscit per tombar la Casta i molt em temo que si avancem els comicis catalans els pretenguin convertir en un assaig general, posant tota la carn "populista" a la graella.
Tant parlar de la Casta al final em venen a la memòria les primeres pelis del James Bond, on el dolent "Spectra" no li'identificaves mai, ni el veies. Com a molt es veia una mà acariciant un gat blanc. Tot Em sona al mateix que quan fa 80 anys la Falange parlava de lluitar contra la "Plutocracia capitalista" i al final van acabar fent la feina bruta, guerra civil inclosa, als poders reaccionaris del país o sia "La Plutocràcia", ara en diuen la Casta, per després lamentar-se durant anys de la seva "Revolución Pendiente". Mentre, menys quatre somiatruites degudament marginats o encarcerats, acumulaven càrrecs i privilegis en el nou règim que havien ajudat a instituir.
“Podemos” ha aparegut com un bolet i ja se sap que s’ha de fer amb els bolets, sobretot si no els coneixes, mai els posis a la paella ni molt menys tels mengis. A més si pel seu aspecte et recorden algun de verinós cal ser previngut i no posar-lo al cistell.
L’Errejón ens parla “de la capacitat d’un grup de presentar un projecte particular com a encarnació de l’interés general”, realment sona bé, però no resisteix el més mínim anàlisi; que és l’interès general? Parla “ d’articular el descontentament fragmentat i convertir-lo en una nova entitat política contra els de dalt” i qui són els de dalt? Ah clar! “La casta”! la Plutocràcia capitalista de fa 80 anys! “L’eix dreta-esquerra”, afegeix, “ja no explica el gruix dels problemes actuals” i aquí deu tenir part de raó, bàsicament perquè ja no ens governa ni la dreta feixista ni molt menys l’esquerra comunista. Tant sols ens govern una classe política que navega com pot, bàsicament malament, mirant de modificar el mínim possible perquè res es desmanegui i poder continuar manant.
Errejón i els seus estan identificant un enemic i li estan posant nom. Algú a qui culpar de tots els mals, qual “Pérfida Albion” més enllà dels mars o “la pertinaz sequía” – com evoquen subtilment els temps del nacionalsindicalisme del sindicat vertical; patrons i treballadors, ara descontentats fragmentadament, junts -. Pel que fa a Catalunya ens diu que “per un reconeixement del dret d’autodeterminació cal un canvi jurídic-institucional”, un canvi que m’hi jugo un pèsol que ells nos propiciaran mai.
Monedero, Errejón, Iglesies i acòlits són el nou torpede, que ens estan enviant des de les espanyes, per a intentar parar un Procés que si que es realment revolucionari; la creació d’un nou Estat .Un nou estat que quedi lluny de les dinàmiques que propicien i han propiciat uns estils de governar en blanc i negre, del tot o res, “desfragmentats”, molt adients amb les característiques històriques de la “Espanya Imperial”, també de la decadent. En cap cas estils identificables amb les dinàmiques socials que ara són presents al nostre país.
28 de desembre de 2014
21 de desembre del 2014
De La jaqueta de pana al Consell de Gas Natural, de la cueta a…
La Historia mai no es repeteix però s’imita molt bé. Hi ha paral•lelismes com el cas de la Restauració i el de la Transició, dos règims parlamentaris de la història recent de l’Estat espanyol que acaben ofegats en un mar de corrupció.
A començament dels anys 80, després d’una llarga dictadura, ens varen fer creure que l’esperança estava en un canvi de govern, que permetés de nou, com en temps de la República, que els socialistes governessin. Això , el “Canvi”, va ser a l’octubre del 1982. Un dels dirigents socialistes, Alfonso Guerra, va dir llavors “que després d’uns anys de govern socialista a Espanya no la reconeixeria ni Déu”.
Y malgrat tot després de 21 anys de governs socialistes i 11 del PP a Espanya la reconeixem prou bé, en alguns aspectes sembla que inclús la Transició encara hagi de començar. Governen els fills, els nets i els gendres dels capitostos franquistes. Alfonso Guerra ha estat 37 anys al seu escó de diputat, tants anys com Franco cap d’Estat. Aquells que al 82 varen arribar per canviar-ho tot, vestits amb jaqueta de pana, han aconseguit canviar del tot les seves pròpies vides adaptant-se a un estat que en lloc d’avançar ha involucionat. Ara, ja de grans, els veiem asseguts als Consells d’administració de les grans empreses i prenent-se vacances de luxe dignes de reportatges de "l'Hola" dels millors temps.
Avui ha aterrat a Barcelona la cueta de Pablo Iglesias, als informatius hem pogut veure algun dels tòpics que ha desgranat en el seu discurs i ens han ensenyat que hi ha hagut gent que ha hagut de seguir l’acte des del carrer perquè no s’hi cabia. A primera fila representants dels partits d’Esquerra i també hem pogut veure a Jimenez Villarejo flamant eurodiputat que va prometre deixar els seu escó i que sembla que no marxa ni amb salfumant. Per cert, “un altre gran amic de Catalunya i de les seves llibertats nacionals”.
Iglesias ha dit “que Espanya és una nació de nacions”, “que hi ha diverses cultures i idiomes”. Bé quelcom semblant al que ja diu la Constitució en aquells articles, que a diferència del títol vuitè, sempre obliden des de les Espanyes. “Que tenim dret a decidir” ha afegit! Moltes gràcies Pablo! Però a continuació ha remarcat “que cal decidir en moltes coses”, i tant! Quan siguem un país lliure ja no ens caldrà decidir sobre la nostra llibertat nacional llavors podrem decidir sobre moltes altres coses importantíssimes, en absoluta llibertat i democràcia, condicionants que cada cop menys es donen a l’Estat Espanyol i sobretot ho podrem fer essent amos dels nostres recursos i del nostre destí.
Vaja, pel resum del que ens ha arribat, ha desgranat un reguitzell de tòpics per a enredar a crèduls i indocumentats, fins i tot a aquells agnòstics i ateus que pel que sembla creuen en els miracles.
Ah i m’oblidava! També ha llençat un dard enverinat a la CUP o millor si voleu a en David Fernàndez. Ell ha dit que mai s’abraçarà a en Rajoy o en Mas. Nooo! Segur que no s’abraçarà! Potser no s’abraçarà, però si convé com varen fer els socialistes a Euskadi s’aliarà amb qui sigui perquè el primer de tot és que els catalans, als que diu que han ofès i ell continua ofenent tractant-nos de “pacaletos”, no vol que marxin d’Espanya. Perquè "ells no estan per aixecar fronteres sino per tendir ponts". Quasi el mateix que deia la senyora Sanchez Camacho en una de les més recents campanyes del PP a Catalunya amb motiu del passat 11 de setembre.
Potser ja és hora que la gent comenci a esprémer-se una mica més les meninges i posar en qüestió una sèrie de coses i comencin a pensar per si mateixos, cosa saludable per exercitar les neurones i muscular el cervell.
Els que han militat en partits extraparlamentaris saben lo dificilíssim que és que els mitjans els facin cas, que puguin sortir a la premsa o a les radios i televisions. En el cas improbable que aconsegueixin fer-se visibles també es constatable la dificultat que, des de la no representativitat pública prèvia, es presenta quan s’ha d’escometre una campanya electoral; finançament i presència als espais de propaganda són dos handicaps molts cops insuperables.
Doncs bé, del no res hi ha un senyor amb cueta i descamisat que comença a sortir en les televisions privades, entre elles les que vulgarment anomenem “fachas”, “Intereconomia” i 13TV, i articula un discurs antisistema. Crea un grup polític i assembleari, però amb un fort component de dirigisme vertical i es presenta a unes eleccions europees convertint-se en la quarta força per darrera del PP, PSOE i IU. Des de llavors centra l’atenció dels mitjans privats i públics i no deixen de créixer les seves expectatives electorals. El seu discurs, encara inarticulat del tot, en l’únic que queda clar és que és un discurs espanyol i per a Espanya, és inexacte i trufat de tòpics i demagògia. Ens Identifica a un enemic “La Casta”, un ens impersonal que segons ell “insulta als catalans”. Una Casta que vesa insults, “se suposa que davant l’estupefacció i astorament del poble espanyol i la seva intel•lectualitat que ens deuen defensar abrandadament”.
“Podemos” és una arma que segurament algú preveia que serviria per a desgastar al PSOE, intentant equilibrar el desgast del PP per la seva política i els escàndols que pateix. Ara resulta que el “petit Frankenstein” pren vida pròpia i amenaça a tot l’espectre polític, però que ningú pateixi, el mateix que amb el PSOE al 1982, una possible arribada de “Podemos” a les administracions domarà un moviment encara no ben articulat on s’hi ha apuntat tothom que ha volgut, fins i tot gent procedent del PP tal i com llegíem fa algunes setmanes en algun mitjà.
On realment pot ser útil “Podemos” , per als que tenen com a objectiu el manteniment de l’estatus nacional espanyol, és a Catalunya. Perquè, malgrat la força generada pel Procés, a casa nostra hi ha encara molta gent que no s’ha sostret a la mentalitat autonomista, servil i de supeditació a Espanya. Per això a alguns se’ns posen els pels de punta quan sentim dir que a Espanya cal votar Podemos i a Catalunya un partit independentista. Un efecte més dels estralls que la ignorància, el desconeixement de la història més o menys recent i la indocumentació causa a moltes persones de bona fe.
21 de desembre de 2014
A començament dels anys 80, després d’una llarga dictadura, ens varen fer creure que l’esperança estava en un canvi de govern, que permetés de nou, com en temps de la República, que els socialistes governessin. Això , el “Canvi”, va ser a l’octubre del 1982. Un dels dirigents socialistes, Alfonso Guerra, va dir llavors “que després d’uns anys de govern socialista a Espanya no la reconeixeria ni Déu”.
Y malgrat tot després de 21 anys de governs socialistes i 11 del PP a Espanya la reconeixem prou bé, en alguns aspectes sembla que inclús la Transició encara hagi de començar. Governen els fills, els nets i els gendres dels capitostos franquistes. Alfonso Guerra ha estat 37 anys al seu escó de diputat, tants anys com Franco cap d’Estat. Aquells que al 82 varen arribar per canviar-ho tot, vestits amb jaqueta de pana, han aconseguit canviar del tot les seves pròpies vides adaptant-se a un estat que en lloc d’avançar ha involucionat. Ara, ja de grans, els veiem asseguts als Consells d’administració de les grans empreses i prenent-se vacances de luxe dignes de reportatges de "l'Hola" dels millors temps.
Avui ha aterrat a Barcelona la cueta de Pablo Iglesias, als informatius hem pogut veure algun dels tòpics que ha desgranat en el seu discurs i ens han ensenyat que hi ha hagut gent que ha hagut de seguir l’acte des del carrer perquè no s’hi cabia. A primera fila representants dels partits d’Esquerra i també hem pogut veure a Jimenez Villarejo flamant eurodiputat que va prometre deixar els seu escó i que sembla que no marxa ni amb salfumant. Per cert, “un altre gran amic de Catalunya i de les seves llibertats nacionals”.
Iglesias ha dit “que Espanya és una nació de nacions”, “que hi ha diverses cultures i idiomes”. Bé quelcom semblant al que ja diu la Constitució en aquells articles, que a diferència del títol vuitè, sempre obliden des de les Espanyes. “Que tenim dret a decidir” ha afegit! Moltes gràcies Pablo! Però a continuació ha remarcat “que cal decidir en moltes coses”, i tant! Quan siguem un país lliure ja no ens caldrà decidir sobre la nostra llibertat nacional llavors podrem decidir sobre moltes altres coses importantíssimes, en absoluta llibertat i democràcia, condicionants que cada cop menys es donen a l’Estat Espanyol i sobretot ho podrem fer essent amos dels nostres recursos i del nostre destí.
Vaja, pel resum del que ens ha arribat, ha desgranat un reguitzell de tòpics per a enredar a crèduls i indocumentats, fins i tot a aquells agnòstics i ateus que pel que sembla creuen en els miracles.
Ah i m’oblidava! També ha llençat un dard enverinat a la CUP o millor si voleu a en David Fernàndez. Ell ha dit que mai s’abraçarà a en Rajoy o en Mas. Nooo! Segur que no s’abraçarà! Potser no s’abraçarà, però si convé com varen fer els socialistes a Euskadi s’aliarà amb qui sigui perquè el primer de tot és que els catalans, als que diu que han ofès i ell continua ofenent tractant-nos de “pacaletos”, no vol que marxin d’Espanya. Perquè "ells no estan per aixecar fronteres sino per tendir ponts". Quasi el mateix que deia la senyora Sanchez Camacho en una de les més recents campanyes del PP a Catalunya amb motiu del passat 11 de setembre.
Potser ja és hora que la gent comenci a esprémer-se una mica més les meninges i posar en qüestió una sèrie de coses i comencin a pensar per si mateixos, cosa saludable per exercitar les neurones i muscular el cervell.
Els que han militat en partits extraparlamentaris saben lo dificilíssim que és que els mitjans els facin cas, que puguin sortir a la premsa o a les radios i televisions. En el cas improbable que aconsegueixin fer-se visibles també es constatable la dificultat que, des de la no representativitat pública prèvia, es presenta quan s’ha d’escometre una campanya electoral; finançament i presència als espais de propaganda són dos handicaps molts cops insuperables.
Doncs bé, del no res hi ha un senyor amb cueta i descamisat que comença a sortir en les televisions privades, entre elles les que vulgarment anomenem “fachas”, “Intereconomia” i 13TV, i articula un discurs antisistema. Crea un grup polític i assembleari, però amb un fort component de dirigisme vertical i es presenta a unes eleccions europees convertint-se en la quarta força per darrera del PP, PSOE i IU. Des de llavors centra l’atenció dels mitjans privats i públics i no deixen de créixer les seves expectatives electorals. El seu discurs, encara inarticulat del tot, en l’únic que queda clar és que és un discurs espanyol i per a Espanya, és inexacte i trufat de tòpics i demagògia. Ens Identifica a un enemic “La Casta”, un ens impersonal que segons ell “insulta als catalans”. Una Casta que vesa insults, “se suposa que davant l’estupefacció i astorament del poble espanyol i la seva intel•lectualitat que ens deuen defensar abrandadament”.
“Podemos” és una arma que segurament algú preveia que serviria per a desgastar al PSOE, intentant equilibrar el desgast del PP per la seva política i els escàndols que pateix. Ara resulta que el “petit Frankenstein” pren vida pròpia i amenaça a tot l’espectre polític, però que ningú pateixi, el mateix que amb el PSOE al 1982, una possible arribada de “Podemos” a les administracions domarà un moviment encara no ben articulat on s’hi ha apuntat tothom que ha volgut, fins i tot gent procedent del PP tal i com llegíem fa algunes setmanes en algun mitjà.
On realment pot ser útil “Podemos” , per als que tenen com a objectiu el manteniment de l’estatus nacional espanyol, és a Catalunya. Perquè, malgrat la força generada pel Procés, a casa nostra hi ha encara molta gent que no s’ha sostret a la mentalitat autonomista, servil i de supeditació a Espanya. Per això a alguns se’ns posen els pels de punta quan sentim dir que a Espanya cal votar Podemos i a Catalunya un partit independentista. Un efecte més dels estralls que la ignorància, el desconeixement de la història més o menys recent i la indocumentació causa a moltes persones de bona fe.
21 de desembre de 2014
17 de desembre del 2014
Desil·lusionats i Decebuts
M’ho deia ahir un amic botiguer que regenta un negoci de fa molt temps al centre de la meva ciutat. Un negoci on una part important de la clientela són gent diem d’edat avançada. La seva observació segurament no és científica, encara que pot tenir quelcom d’empírica o simplement sigui subjectiva.
Em deia, els botiguers sempre veuen els calaixos mig buits, que la gent sembla retreta a l’hora de comprar i que a la gent gran la veu un xic esporuguida. Que aquests dies previs a Nadal la cosa no està animada, que flota un cert aire d’incertesa entre aquest col•lectiu. S’atrevia a afirmar que el tema ha anat en paral•lel amb el Procés, que els dies en que des del Govern Central es va impugnar la Consulta del 9N, els seus clients “es van desanimar”. Passats uns dies i amb la consulta amb un nou format i ja realitzada els ànims van millorar, el mateix, em deia, que va passar quan el President Mas va presentar el seu pla. Després de l’acte del líder de l’oposició sembla que els dents de serra que il•lustren l’estat d’ànim tornen a apuntar cap avall.
No podem obviar en cap cas la greu crisi de la que no ens hem recuperat i que ja veurem si ens recuperarem, del tot quasi segur que no! La Crisi ens ha situat a tots plegats a un nivell econòmic pretèrit. Un cop ja situats en aquest nivell econòmic molt més baix potser que les observacions del meu amic botiguer respecte de la seva clientela siguin més encertades del que algú podria suposar. Les podríem traslladar al conjunt de la societat.
La unitat, no ens enganyem i que no ens enganyin, il•lusiona i genera optimisme a la majoria de la gent. Altrament no s’explicaria l’èxit del moviment encapçalat per l’ANC i Omnium, ni els resultats de la consulta “assetjada in entrebancada” del 9N. Per a la majoria de la gent, que són els que no viuen directament el món de la política,ni en viuen, la Unitat és un valor. La Unitat engresca! Perquè la unitat representa que som un sol poble. La gent està i ha estat il•lusionada amb el Procés perquè aquest era la sortida no només per al sentiment de pertinença a un poble i una cultura sinó també perquè materialitzava la perspectiva per a molts d’un futur millor per a ells i els seus fills.
Ara, després del discurs del President Mas i sobretot de la classe de retòrica magistral del líder de l’oposició, hem entrat en un impàs que s’està allargant més del compte. Estem en un moment de depressió després de la punta d’eufòria del 9N. Aquestes pujades i baixades, aquestes accelerades i frenades brusques, ens acabaran destrossant els nervis. Ja ens ho ensenya la natura que els canvis bruscs de temperatura poden convertir en sorra la roca més ferma.
Alguns temen que el procés, si és que els polítics no estan fent la gran jugada, pot estar tocat. És normal en aquestes circumstàncies que ens envaeixi la decepció. Si! A les portes de les festes de Nadal estem decebuts per l’estat del Procés! I la gent buscarà, si pot, altres motius d’alegria malgrat la incertesa que s’està generant. És aquesta incertesa la que crea l’estat d’angoixa i també de por en el futur que fa que els calaixos del meu amic estiguin més eixuts del compte.
Si no hi ha un cop de timó d’última hora, un gran acord amb grandesa de la de veritat que preservi la Unitat, el procés llanguirà. Llanguirà perquè no hi haurà marge material per fer unes eleccions/consulta clares abans de les municipals. Si arribem a les municipals entrarem de nou en la dinàmica de la petitesa, la dinàmica de la política subsidiària i autonomista, la que permet col•locar càrrecs en llocs públics i poqueta cosa més, la política dels polítics; la d’anar fregint i menjant.
Si el procés s’atura, per alentiment, la decepció serà generalitzada i costarà molt temps remuntar. Es pot acabar provocant una ensulsiada de les expectatives generades aquestes darrers anys per la Unitat, no ens enganyem, si us plau! Per la Unitat i no per cap altre cosa!
Seria molt trist, permeteu el símil tauri, que després de tres-cents anys de picar-nos i clavar-nos “banderilles”, sense haver aconseguit anorrear-nos del tot, l’estocada definitiva ens la donessin els de casa.
17 de desembre de 2014
Em deia, els botiguers sempre veuen els calaixos mig buits, que la gent sembla retreta a l’hora de comprar i que a la gent gran la veu un xic esporuguida. Que aquests dies previs a Nadal la cosa no està animada, que flota un cert aire d’incertesa entre aquest col•lectiu. S’atrevia a afirmar que el tema ha anat en paral•lel amb el Procés, que els dies en que des del Govern Central es va impugnar la Consulta del 9N, els seus clients “es van desanimar”. Passats uns dies i amb la consulta amb un nou format i ja realitzada els ànims van millorar, el mateix, em deia, que va passar quan el President Mas va presentar el seu pla. Després de l’acte del líder de l’oposició sembla que els dents de serra que il•lustren l’estat d’ànim tornen a apuntar cap avall.
No podem obviar en cap cas la greu crisi de la que no ens hem recuperat i que ja veurem si ens recuperarem, del tot quasi segur que no! La Crisi ens ha situat a tots plegats a un nivell econòmic pretèrit. Un cop ja situats en aquest nivell econòmic molt més baix potser que les observacions del meu amic botiguer respecte de la seva clientela siguin més encertades del que algú podria suposar. Les podríem traslladar al conjunt de la societat.
La unitat, no ens enganyem i que no ens enganyin, il•lusiona i genera optimisme a la majoria de la gent. Altrament no s’explicaria l’èxit del moviment encapçalat per l’ANC i Omnium, ni els resultats de la consulta “assetjada in entrebancada” del 9N. Per a la majoria de la gent, que són els que no viuen directament el món de la política,ni en viuen, la Unitat és un valor. La Unitat engresca! Perquè la unitat representa que som un sol poble. La gent està i ha estat il•lusionada amb el Procés perquè aquest era la sortida no només per al sentiment de pertinença a un poble i una cultura sinó també perquè materialitzava la perspectiva per a molts d’un futur millor per a ells i els seus fills.
Ara, després del discurs del President Mas i sobretot de la classe de retòrica magistral del líder de l’oposició, hem entrat en un impàs que s’està allargant més del compte. Estem en un moment de depressió després de la punta d’eufòria del 9N. Aquestes pujades i baixades, aquestes accelerades i frenades brusques, ens acabaran destrossant els nervis. Ja ens ho ensenya la natura que els canvis bruscs de temperatura poden convertir en sorra la roca més ferma.
Alguns temen que el procés, si és que els polítics no estan fent la gran jugada, pot estar tocat. És normal en aquestes circumstàncies que ens envaeixi la decepció. Si! A les portes de les festes de Nadal estem decebuts per l’estat del Procés! I la gent buscarà, si pot, altres motius d’alegria malgrat la incertesa que s’està generant. És aquesta incertesa la que crea l’estat d’angoixa i també de por en el futur que fa que els calaixos del meu amic estiguin més eixuts del compte.
Si no hi ha un cop de timó d’última hora, un gran acord amb grandesa de la de veritat que preservi la Unitat, el procés llanguirà. Llanguirà perquè no hi haurà marge material per fer unes eleccions/consulta clares abans de les municipals. Si arribem a les municipals entrarem de nou en la dinàmica de la petitesa, la dinàmica de la política subsidiària i autonomista, la que permet col•locar càrrecs en llocs públics i poqueta cosa més, la política dels polítics; la d’anar fregint i menjant.
Si el procés s’atura, per alentiment, la decepció serà generalitzada i costarà molt temps remuntar. Es pot acabar provocant una ensulsiada de les expectatives generades aquestes darrers anys per la Unitat, no ens enganyem, si us plau! Per la Unitat i no per cap altre cosa!
Seria molt trist, permeteu el símil tauri, que després de tres-cents anys de picar-nos i clavar-nos “banderilles”, sense haver aconseguit anorrear-nos del tot, l’estocada definitiva ens la donessin els de casa.
17 de desembre de 2014
21 d’octubre del 2014
Un Nou 9N engrescador i unes plebiscitàries
Realment n’hi ha per estar emprenyat, el que esta passant des de fa una setmana és per fer sortir els colors, però aquests només ens surten a la ciutadania per allò de la vergonya aliena. “L’espantada” del dilluns 13 d’Octubre no s’explica sense el “ tacticisme” de les organitzacions polítiques, sense l’especulació sobre uns futurs resultats electorals i sense els egos d’aquells que aspiren a tenir més del que tindran i a menjar més que el que són capaços de pair.
Si no hi ha consulta del 9 de novembre només cal atribuir-ho a l’oposició de l’Estat espanyol. Així ras i curt! Perquè no hem d’oblidar que formem part d’aquest Estat, la Generalitat també, i malgrat el rumb polític emprés tot el cos de funcionaris depèn de l’Estat i estan directament advertits per no dir amenaçats, no ho oblidem! Per altra banda, entre la nostra classe política tampoc deu haver-hi , pel moment, massa aspirants a màrtir.
Si no hi ha consulta el 9 de novembre és perquè l’Estat espanyol es fonamenta en allò de “sostenella y no enmendalla” i així fa segles que va decaient, però amb “hidalguia”! La “cerrazón mental “ i la lògica de domini els pot més que la raó i així els va i de moment ens va també a nosaltres.
Atribuir el fracàs del 9N al Govern de Catalunya i , per tant, al seu President és com a mínim inexacte o simplement mesquí. Quan fa mesos aquest en unes declaracions va dir que si la consulta fracassava podríem estar abocats a unes plebiscitàries, va haver-hi algun fariseu i algun saduceu que es varen estripar els vestits entonant el “mantra “ de consulta i consulta i més consulta. Els mateixos, més o menys, que ara exigeixen eleccions “per ahir”, curiosament “eleccions a seques”.
Que el líder de l’oposició, coadjutor fins ara del Govern, exigís ahir que per refer la unitat política calia que el Govern acceptes els onze punts de la CUP ens obliga a preguntar-nos si el primer partit de l’oposició no té idees pròpies. Si la feina de 3 diputats pot dissenyar un condicionat assumible, fil per randa, per una força que té 21 Diputats. Potser el que cal és felicitar a la CUP, malgrat que aquests creuen, en declaracions d’avui, que ERC i ICV estan usant la seva proposta com a arma llancívola contra el Govern.
I és que ara ERC s’agafa del bracet d’ICV per condicionar al govern de Convergència i Unió. Unió i ICV que són dos mons paral•lels dins del procés ja que no oblidem que s’han posicionat, ambdós, a favor del si a la primera pregunta i han deixat “llibertat de vot” respecte a si es vol una Catalunya independent. Clar que fins a la consulta ICV i Unió sumaven, però la pregunta del milió que cal plantejar-nos és si aquestes dues formacions continuaran sumant en cas d’unes plebiscitàries quan ja sense més embuts s’hagi de decidir directament sobre la independència de Catalunya.
Una gran part de la ciutadania catalana i dels mitjans comunicació son ben curiosos. Capaços de fer cinquanta mil escarafalls a qualsevol moviment de l’infamat Duran i en canvi passar de puntetes sense fer remor quan l’Herrera fa quelcom semblant. A Catalunya, dins del que s’anomena nacionalisme o sobiranisme, hi ha dues forces centrals CDC i ERC, a les dues bandes ens trobem Unió i ICV molt més tèbies nacionalment parlant. En circumstàncies normals una força parlamentaria de 50 diputats no estaria pas tan mediatitzada per una de 21 si no fos perquè en la de 50 hi són els d’Unió que ja fa temps que resten, com a mínim el seu líder.
Sense Unió, principalment sense en Duran, els resultats de les eleccions al Parlament el 2012 podien haver estat uns altres, perquè molta gent, diuen, va voler assegurar el “resultat sobiranista” fent costat a la formació que havia fet possible el segon tripartit oblidant “aquest petit detall”. Des de llavors tant l’electorat, recordem les passades europees, com des de la tasca política de l’oposició no s’ha parat de voler erosionar la figura del President Mas .
A unes plebiscitàries en que es decideixi el si o no a una DUI no hi tenen lloc, en les actuals circumstàncies, Unió i ICV a menys que algú tombi cap al cantó independentista o unionista. Ja no estem parlant d’una pregunta “arbre” que permet la participació i anar fent “la puta i la ramoneta” . En unes plebiscitàries podran concórrer junts Convergència i Unió? En unes plebiscitàries poden concórrer del bracet o més dissimuladament, amb futuribles i ocults compromisos, ERC i ICV? És per això que ERC i ICV parlen d’eleccions “a seques”? Demanen ambdues formacions eleccions, ja!, per fer el mateix?
El Nou 9N que ha proposat el Govern, si no l’impedeixen, serà una nova mobilització que s’ha de procurar que regeixi; en la participació i en el resultat. Altrament les eleccions que es puguin fer a continuació seran menys plebiscitàries o es podrien postdatar i és continuaria donant oxigen a les formacions que, de l’ambigüitat, en fan el seu modus operatiu.
Perquè en unes plebiscitàries només hi ha dues opcions, en unes plebiscitàries els políticament “dubtosos”, a diferència de a la consulta on fins i tot poden incentivar la participació, no sumen sinó que resten a la causa independentista. En unes plebiscitàries l’ideal seria fer una candidatura al més amplia possible, una candidatura amb una única finalitat la proclamació de la independència i la negociació amb l’Estat espanyol dels termes en que es porti a terme aquesta separació. En unes plebiscitàries hauria de sortir reforçada la figura del President de la Generalitat ja que tampoc s’entendria des de l’estranger un canvi de lideratge perquè aquest fos descavalcat a meitat del procés.
No podem menystenir que els catalans, la seva majoria, hem tingut al representant de la nostra màxima institució al mateix costat, si el procés ha de rutllar fora bo que el President Mas ens portés, amb el màxim suport possible, fins a la independència. Després com ell mateix va prometre, és l’únic dels actuals líders que ho ha fet, ja no concorrerà a unes noves eleccions. Llavors ja tindrem un nou país i la contesa partidista si que tindrà tot el seu sentit.
21 d’octubre de 2014
Si no hi ha consulta del 9 de novembre només cal atribuir-ho a l’oposició de l’Estat espanyol. Així ras i curt! Perquè no hem d’oblidar que formem part d’aquest Estat, la Generalitat també, i malgrat el rumb polític emprés tot el cos de funcionaris depèn de l’Estat i estan directament advertits per no dir amenaçats, no ho oblidem! Per altra banda, entre la nostra classe política tampoc deu haver-hi , pel moment, massa aspirants a màrtir.
Si no hi ha consulta el 9 de novembre és perquè l’Estat espanyol es fonamenta en allò de “sostenella y no enmendalla” i així fa segles que va decaient, però amb “hidalguia”! La “cerrazón mental “ i la lògica de domini els pot més que la raó i així els va i de moment ens va també a nosaltres.
Atribuir el fracàs del 9N al Govern de Catalunya i , per tant, al seu President és com a mínim inexacte o simplement mesquí. Quan fa mesos aquest en unes declaracions va dir que si la consulta fracassava podríem estar abocats a unes plebiscitàries, va haver-hi algun fariseu i algun saduceu que es varen estripar els vestits entonant el “mantra “ de consulta i consulta i més consulta. Els mateixos, més o menys, que ara exigeixen eleccions “per ahir”, curiosament “eleccions a seques”.
Que el líder de l’oposició, coadjutor fins ara del Govern, exigís ahir que per refer la unitat política calia que el Govern acceptes els onze punts de la CUP ens obliga a preguntar-nos si el primer partit de l’oposició no té idees pròpies. Si la feina de 3 diputats pot dissenyar un condicionat assumible, fil per randa, per una força que té 21 Diputats. Potser el que cal és felicitar a la CUP, malgrat que aquests creuen, en declaracions d’avui, que ERC i ICV estan usant la seva proposta com a arma llancívola contra el Govern.
I és que ara ERC s’agafa del bracet d’ICV per condicionar al govern de Convergència i Unió. Unió i ICV que són dos mons paral•lels dins del procés ja que no oblidem que s’han posicionat, ambdós, a favor del si a la primera pregunta i han deixat “llibertat de vot” respecte a si es vol una Catalunya independent. Clar que fins a la consulta ICV i Unió sumaven, però la pregunta del milió que cal plantejar-nos és si aquestes dues formacions continuaran sumant en cas d’unes plebiscitàries quan ja sense més embuts s’hagi de decidir directament sobre la independència de Catalunya.
Una gran part de la ciutadania catalana i dels mitjans comunicació son ben curiosos. Capaços de fer cinquanta mil escarafalls a qualsevol moviment de l’infamat Duran i en canvi passar de puntetes sense fer remor quan l’Herrera fa quelcom semblant. A Catalunya, dins del que s’anomena nacionalisme o sobiranisme, hi ha dues forces centrals CDC i ERC, a les dues bandes ens trobem Unió i ICV molt més tèbies nacionalment parlant. En circumstàncies normals una força parlamentaria de 50 diputats no estaria pas tan mediatitzada per una de 21 si no fos perquè en la de 50 hi són els d’Unió que ja fa temps que resten, com a mínim el seu líder.
Sense Unió, principalment sense en Duran, els resultats de les eleccions al Parlament el 2012 podien haver estat uns altres, perquè molta gent, diuen, va voler assegurar el “resultat sobiranista” fent costat a la formació que havia fet possible el segon tripartit oblidant “aquest petit detall”. Des de llavors tant l’electorat, recordem les passades europees, com des de la tasca política de l’oposició no s’ha parat de voler erosionar la figura del President Mas .
A unes plebiscitàries en que es decideixi el si o no a una DUI no hi tenen lloc, en les actuals circumstàncies, Unió i ICV a menys que algú tombi cap al cantó independentista o unionista. Ja no estem parlant d’una pregunta “arbre” que permet la participació i anar fent “la puta i la ramoneta” . En unes plebiscitàries podran concórrer junts Convergència i Unió? En unes plebiscitàries poden concórrer del bracet o més dissimuladament, amb futuribles i ocults compromisos, ERC i ICV? És per això que ERC i ICV parlen d’eleccions “a seques”? Demanen ambdues formacions eleccions, ja!, per fer el mateix?
El Nou 9N que ha proposat el Govern, si no l’impedeixen, serà una nova mobilització que s’ha de procurar que regeixi; en la participació i en el resultat. Altrament les eleccions que es puguin fer a continuació seran menys plebiscitàries o es podrien postdatar i és continuaria donant oxigen a les formacions que, de l’ambigüitat, en fan el seu modus operatiu.
Perquè en unes plebiscitàries només hi ha dues opcions, en unes plebiscitàries els políticament “dubtosos”, a diferència de a la consulta on fins i tot poden incentivar la participació, no sumen sinó que resten a la causa independentista. En unes plebiscitàries l’ideal seria fer una candidatura al més amplia possible, una candidatura amb una única finalitat la proclamació de la independència i la negociació amb l’Estat espanyol dels termes en que es porti a terme aquesta separació. En unes plebiscitàries hauria de sortir reforçada la figura del President de la Generalitat ja que tampoc s’entendria des de l’estranger un canvi de lideratge perquè aquest fos descavalcat a meitat del procés.
No podem menystenir que els catalans, la seva majoria, hem tingut al representant de la nostra màxima institució al mateix costat, si el procés ha de rutllar fora bo que el President Mas ens portés, amb el màxim suport possible, fins a la independència. Després com ell mateix va prometre, és l’únic dels actuals líders que ho ha fet, ja no concorrerà a unes noves eleccions. Llavors ja tindrem un nou país i la contesa partidista si que tindrà tot el seu sentit.
21 d’octubre de 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)