Tornada a l'escola, els super papes i les super mames

Aquest matí he anat a fer un tomb pel meu poble. Com que havia refredat una mica, després d'un inici de setembre "caldós" com ningú recordava, venia de gust caminar lleuger. He tingut, doncs, temps de coincidir en diversos llocs amb les entrades dels nens a les escoles. Nens sovint acompanyats dels pares i també, en algun cas, de la corresponent mascota, diem simplement gos.

La tornada a l'escola és una mobilització, també de voluntats. Sembla com si anar a escola, deixar enrere el període de vacances, algú en lloc de prendre-s'ho com una etapa més del cicle normal anual, s'ho prengués com una cosa traumàtica. Per tant, deu considerar que el nen també s'ho pren així, potser sí! Que cal estalviar-li el disgust de tenir una obligació, uns deures, uns horaris i unes normes- Normes! Tu! Quina paraula més lletja.

Potser alguns pares pensen que per estalviar traumes al marrec, cal fer quelcom així com una desintoxicació, que si el nen durant l'estiu ha saltat, ha corregut, ha anat en bici o patinet, tampoc cal que ho deixi de fer, pel fet de tornar a l'escola. Sort que no pensen el mateix respecte del vestit de bany, el flotador, l'snorkel i les ulleres de capbussar-se, o en altre sentit dels jocs de la plataforma.

Els fills s'han convertit en els petits tirans de la casa, quan dic tirans vull dir simplement reis. Per què contrariar-los? Que volen anar amb patinet a l'escola, que hi vagin! Que volen anar amb bici, doncs, per què no? Una altra cosa, és que les escoles tenen unes normes i en cap cas tenen un pàrquing de bicis ni de patinets. Això planteja als progenitors problemes logístics que ara veurem. No vull donar idees perquè cap Associació de pares i mares plantegi que a l'escola es guardin "vehicles", si és que no hi ha alguns pares que a hores d'ara ja ho hagin plantejat, que tot podria ser!

Alguns papes, "xupisupermegagüaisenrollats" comparteixen, "solidàriament" l'aventura/desventura de la tornada a l'escola, fent ells de canalla! Ho fan en lloc d'ensenyar a la canalla que l'escola, les obligacions, són un entrenament pel dia que siguin adults. Tot plegat ens permet contemplar escenes tendrament inversemblants, avui n'he vist 4 que ara us explico.

PRIMERA. 8,50 A.M – En un tram del Camí Ral, proper a l'ermita de St. Simó, un carrer transitat. Els que sou del meu poble ja sabeu d'on parlo. He vist a venir a una "mami" pel mig del carrer, amb patinet, amb els dos fills una a cada banda, també amb patinet. De sobte a la meva alçada li he sentit dir: "Vinga som-hi que ve un cotxe". Tal cosa m'ha fet prestar atenció, pensant que pararien, es decantarien i pujarien a la vorera. Doncs no, han continuat, mentre els cotxes, més d'un, estoicament han esperat que al cap d'un centenar de metres, la super mama i els seus dos nens giressin. Allà com que ja fa pujada, suposo que deuen haver deixat de patinar, ja que és un carrer costerut i si no recordo malament de direcció prohibida en el sentit que anaven, malgrat que vist el seu civisme això no hauria estat un impediment.

SEGONA 9,05 A.M. Davant meu va caminant una senyora, no excessivament atlètica, de manera un xic ranquejant i amb un lleuger balanceig sincopat, fent contrapès amb una part del seu cos. A la mà té un patinet que porta a pes, no pas arrossegant. Se suposa que ha acompanyat al seu fill a l'escola i que ara torna amb el "vehicle" cap a casa. He dit acompanyat, perquè vull creure que la mare ha anat a darrere del seu fill. Perquè anar amb patinet al pas de la mare no és pas gaire "díver"! El més normal és que el menut avanci, s'aturi, si la mare pateix el crida perquè s'aturi, si va massa lluny, i s'esperi. I així anar-hi anant tota l'estona. El vianant que va per allà, que no hi té res a veure, millor que vagi amb uns ulls com unes taronges. El vailet el pots veure venir de cara, després et pot rodejar, t'avença, s'acosta a sa mare que el crida i, compte! Que torna a venir cap a tu...

TERCERA. 9,07 A.M Un xic més avall, una bici per damunt de la vorera, la porta un xicot proper a la quarantena, amb barba. Fins aquí un acte més d'incivisme quotidià. Però, atenció als detalls; és una bicicleta d'aquestes que porten una cadireta rígida al darrere, que va buida, de la que penja un casc. L'home aquest condueix la bicicleta amb una mà, amb l'altre arrossega, agafada pel manillar, una bicicleta cadet buida. La postura de pedaleig sembla forçada. Va inclinat cap a un costat, el que el fa semblar tocat de l'ala. Un altre exemple de pare que ha portat els nens a l'escola de manera divertida, amb bici! I que ara torna cap a casa per damunt la vorera fent equilibris, tu, per si de cas, decantat!

QUARTA. 14,45 P.M. Un dels carrers d'accés a les rondes interiors del meu poble, força transitades a aquella hora. Davant meu un pare en bicicleta, amb un menut al darrere, amb casc, a la cadireta. Al seu costat un noi d'uns deu o onze anys amb una bici cadet i a l'altre costat la seva filla amb una altra bicicleta petita. El semàfor es posa verd, el noi pedala amb força i gira cap a l'esquerra, encaren una forta pujada, que passa per davant d'un antic cinema. La nena, té més dificultats, el pare amb una mà l'empeny per l'esquena pujada a munt, mentre amb l'altre condueix la seva pròpia bicicleta, en què darrere i porta un menut, "en equilibri precari". I els cotxes? Doncs els cotxes darrera esperant que facin el seu particular Tourmalet.

La sort de tot plegat, és que vindrà l'hivern, el tedi, la repetició i es perdrà la constància. D'aquí a pocs dies molts d'aquests super papes ja hauran perdut la paciència. Tot plegat, el mateix que es perden les ganes, quan algú comença l'any proposant-se fer exercici i posar-se en forma. O allò de què aquest curs si, aquest curs sí que aprendre'm anglès! Després qualsevol excusa és bona. Molts d'aquests papes i mames que acompanyen els seus fills a l'escola a començament de curs, permetent-los portar el patinet o la bici ho fan perquè, pobrissons, no trobin la dutxa de realitat, la dutxa d'obligació, massa freda. Que anar a l'escola no els suposi un canvi massa brusc, cap trauma. Que tornar a escola ha de ser una cosa divertida, clar que sí! Però no perquè s'hi vagi en patinet! La pregunta que em faig és fins quan, aquests pares i mares, estendran aquest mantell protector sobre els fills, quantes obligacions no es creen i es crearan? I fins quan els estalviaran o suavitzaran la realitat? Que els passarà quan ja no tinguin aquesta feinada?

Estan educant correctament? Aquesta mare que feia nosa aquest matí i alentia el trànsit quin valor està trametent als seus fills? Que poden anar per on vulguin, com vulguin, com si els altres no existissin? Coi! Després tot déu s'omple la boca que si empatia amunt que si empatia avall.

Mentrestant la resta del món, els conductors, paciència! I els vianants, que ja estem perdent la guerra de les voreres, els ulls ben oberts, sobretot els que ja tinguin una edat, una atropellada estúpida et pot llevar la vida i després "ja pots anar a buscar ous a vendre". Esperem no veure epitafis com aquest "morí a causa de les ferides causades per un patinet". Si "el mort s'aixequés" i el veies se sentiria tan ridícul com si haguessin escrit "va morir de la coça d'un conill".

15 setembre de 2015

Estratègia Nacional i tàctiques de partit

Molts cops no entendre el significat de les paraules no ajuda a entendre el perquè de moltes coses. No és el mateix parlar d'estratègia que de tàctica. El més normal, d'aquests dos termes "d'origen militar", és que la tàctica estigui en certa manera, en major o menor mesura, subordinada a l'estratègia.

A Catalunya hi ha en aquests moments dues grans estratègies o moviments estratègics, l'unionisme i l'independentisme. En podríem considerar un tercer, que alguns col·loquialment anomenen "putaramonisme", que no és cap altre que aquell que està esperant el desenvolupament de la batussa i que pot tombar cap a un cantó o l'altre. El "Putaramonisme" pot tombar malgrat prendre posicions inicials més a prop d'un bàndol que d'un altre. En la història sempre ha quedat molt ben exemplificat, aquest "tercer bàndol", per aquelles nacions que inicialment són neutrals o que comencen lluitant a un costat i acaben a l'altre quan la sort els comença a ser adversa. La Itàlia de la primera i de la segona guerra mundial seria un bon exemple(*). No sempre són d'ajuda a cap dels dos bàndols enfrontats, però sempre acaben traient el màxim profit, molt més que el que hagueren tret pel seu compte.

L'estratègia unionista és simple i clara, obstaculitzar, dinamitar el Procés, combatre'l per terra mar i aire. Els mitjans de què disposen són poderosos. Un Estat que tanca files. Uns partits majoritaris a Espanya que "juguen les mateixes cartes", per això les tàctiques dels partits unionistes a Catalunya són idèntiques o paral·leles, diferenciant-se només per la intensitat, però totes elles sempre en la mateixa direcció i sentit. Les del PP i C's són "de acoso y derribo", prepotents i descarades. La del PSOE, que per exemple no ataca la nostra llengua però que tampoc es deixarà ferir per defensar-la, és aparentment de maneres més "suaus". Punt i a part mereix la de "Podemos" i adlàters que saben que si no es volen despenjar en la cursa pel poder a Espanya, han d'estar enganxats a roda dels partits espanyols i no flaquejar davant l'opinió pública espanyola en el manteniment de la unitat d'Espanya. Federalisme, Confederalisme, Reforma Constitucional, són, per poc que es grati, termes buits de contingut, sense substància. Termes que més enllà de Catalunya ningú creu, ni molt menys ningú mourà un dit per portar-los a la pràctica.

L'estratègia independentista només té una tàctica en comú, una tàctica transversal quan l'actor és la societat civil, la que majoritàriament es mobilitza, una societat civil que es mobilitza al crit d'independència. Però quan parlem dels partits sobiranistes/independentistes la cosa ja es complica, perquè tots, ERC, PDC i en molta menor mesura la CUP, tenen tots ells més d'una estratègia; la comuna per la independència i la pròpia de cada partit pel que fa a quotes de poder o de l'aconseguiment dels seus ideals. Per això molts cops les tàctiques de tots ells acaben sent diferents. Perquè no cal enganyar-se, la detenció del poder, encara que siguin les engrunes del poder autonòmic i local, els demanen tants o més esforços, que l'estratègia nacional. Tot plegat és una herència dels quaranta anys de Transició quan els catalans, "foragitats" del poder a l'Estat espanyol, es varen "conformar" amb el poder local i autonòmic – encara que algú ens el vengués amb la parafernàlia de "quasi un estat"- Els partits polítics procuren, i pot semblar lògic i fins i tot humà, pel benestar de la seva gent. Pel benestar d'aquells compromesos amb l'organització. Tots aquells que quan deixen el seu lloc, a causa dels resultats electorals o "dels anys", troben aixopluc en un càrrec o l'altre. Això darrer, no cal ser cec, per adonar-se que és transversal a totes les organitzacions polítiques.

Aquests dies hem tingut alguns clars exemples del tacticisme partidista. El més clar va ser l'acte de Sant Boi de divendres. Un acte organitzat per "Podemos". Un acte per commemorar els 40 anys del primer onze de setembre del postfranquisme. Un acte, el de fa quaranta anys, en el que va participar tot l'espectre polític català i democràtic des de l'extrema esquerra fins al centredreta. Però, Ai las! L'organitzador aquesta vegada només va tenir en compte, a l'hora de convidar, als partits "d'esquerra". PDC que no passa per un moment de tranquil·litat – no el volen inscriure al registre de partits, bàsicament per independentista - va ser "ningunejat" i no se la va convidar. Un PDC que ha volgut deixar enrera CDC i que ha renovat tota la seva direcció. Una CDC que va quedar molt tocada pels atacs de l'Estat des del moment que va emprendre el camí cap a l'Estat propi i independent. Una CDC ferida que va ser "descabellada" pel seu principal fundador. No sabem si va fer el que va fer per protegir a la seva família o senzillament va ser el darrer servei a l'Estat "del español del año 1984", segons el diari ABC. Amb el temps potser ho sabrem perquè segurament és un tema amb molts més matisos i arestes dels que aparenta.

L'acte de Sant Boi, al que hi van anar quatre gats, del qual cap diari ni cap mitjà n'ha donat massa xifres, ni molt menys explicat igual, va tenir bisos de comèdia, de mala comèdia. Que en Junqueres digués que érem un sol poble, cosa que em sembla perfecta, però que ho digués saben que estava en un acte excloent, al qual no havien convidat als seus socis de Govern, va ser ridícul. Els discursos foren contradictoris i la gestualitat de "pa i pipa" de pati de col·legi. Que si trec l'estelada, la meva (**), que si jo et poso l'Estaca i no els Segadors, que si jo aixeco el puny perquè també sóc molt d'esquerres... Finalment, la conclusió a la qual es pot arribar és que tots van anar allà no pas per a commemorar un acte de fa 40 anys per la llibertat del nostre poble, sinó a intentar esgarrapar vots dels companys d'acte. Pura tàctica al servei de l'estratègia de partit i no pas de país.

Aquestes són, doncs, les tàctiques subordinades a les estratègies dels partits. Partits que, després de les eleccions del 27 de setembre de 2015, haurien de tenir tàctiques comunes supeditades al principal objectiu estratègic del poble de Catalunya; la Independència. Sort que ahir la gent, el poble, que acostuma a ser molt més eixerida del que molts es pensen, va sortir de nou al carrer a clamar per la independència i no pas per les esquerres o per les dretes. Un poble que demana als seus polítics coratge i unitat. Un poble que sap que amb un Estat propi pot viure amb més llibertat i millor. Millor com també viuran els polítics, regint un Estat i no una autonomia anorreada. I si no visquessin millor segurament sí que viuran amb més dignitat en un país més lliure, cosa la qual per a qualsevol català de carrer ja és molt.

12 setembre de 2015

(*) Itàlia a principis del segle XX formava part de la Triple Aliança juntament amb Alemanya i Àustria fins a la primera guerra mundial. A l'iniciar-se el conflicte es va proclamar neutral, però el 1915 declarà la guerra a les potències Centrals - Alemanya i Àustria. Durant la segona guerra mundial va romandre neutral al començament, però el 1940 quan va veure que Alemanya anava guanyant va declarar la guerra als francesos i als britànics. El 1943 quan les potències feixistes anaven ja perdent Itàlia, que havia deposat Mussolini, va canviar de bàndol i va declarar la guerra a Alemanya. Amb això es va estalviar quedar ocupada i dividida, com va passar amb Alemanya, un cop acabada la guerra.

(**) L'estelada representa el desig d'independència dels catalans. Hi ha l'estelada històrica, la de triangle blau creada a principi del segle XX. L'estelada amb l'estrella vermella, és posterior, creada pel PSAN al 1968, va ser adoptada pels partits independentistes d'ideologia socialista i/o marxista/leninista.

"Si a tu ventana llega una paloma..."

“…Fota-li pedrada que no és de goma”.

Fa un temps vaig sortir al balcó podent  comprovar amb esglai que la tauleta que hi tinc i un dels seients, amb coixí inclòs, havien quedat tacats d'una matèria viscosa de color amarronat. Vaig dubtar en un primer moment que no fos algun "simpàtic" que m'hagués vessat, des d'un pis més amunt, un cafè amb llet, però no semblava plausible, la barana estava impol·luta. Al cap de pocs dies es va repetir la història i llavors l'olor de guano, o sia merda, va delatar que havia estat un colom o una tórtora amb colitis aguda. Vaig observar que alguns veïns tenien penjats a finestres i balcons CD's, no sé si per espantar mosques o coloms. Per espantar coloms un de la Pantoja podria ser determinant i fulminant. Com que no en tenia cap a mà ni d'ella ni d'en Perales vaig fer servir un de dades fet malbé. Des d'aquell dia no s'ha repetit la incidència; o el reflex del CD els espanta o l'ocellot que venia al meu balcó va morir de cagarrines.

Els coloms, les tórtores també, principalment les turques, que han desplaçat a les autòctones, s'han convertit en els darrers anys en una nova plaga. Plaga a la qual altres països Europeus com Alemanya i Àustria ja fa temps que s'hi enfronten. Allà és habitual veure senyals i advertències, fins i tot campanyes publicitàries per lluitar contra aquest flagell. Aquí, com que som més anàrquics i hi ha tanta gent que s'estima tant els animals, és encara habitual veure com algú els deixa pa remullat al costat d'un arbre, o directament els afarta. Assegut en un banc amb una munió de coloms "caminant" al seu voltant. A Barcelona a la plaça Catalunya, almenys fins fa poc, darrerament no m'hi he fixat, es venien besses perquè la gent s'entretingués donant menjar als coloms.

Abans he escrit "caminant", perquè suposo que us heu fixat que cada cop volen menys. Ara l'Eugenio, que en pau descansi, no podria fer l'acudit aquell del colom que va arribar caminant xino-xano (*). Ara la gràcia seria fer un acudit d'un colom que vola. S'han adaptat perfectament a caminar entre les nostres cames i els has de voler espantar molt perquè es decantin i si ho fan, en tot cas, ho fan amb una corredissa o uns saltironets, rarament volant! Potser van farts i no poden aixecar el vol, o el tipus d'alimentació, amb tanta farina refinada i sucres, els està inutilitzant el pedrer i altres coses. Els veus travessar els carrers amb parsimònia i en algun cas veus cotxes que redueixen la velocitat per no atropellar-los. Jo diria que van una mica zombis, per no dir directament que molts deuen estar malalts. Els coloms, les tórtores, s'ha urbanitzat, com ho estan fent altres aus; gralles, garses, gavines que a poc a poc van colonitzant espais on fa anys ningú hagués pensat veure-les. A França i a Centreeuropa he vist corbs remenant les deixalles dels supermercats, ja arribaran també! Menció a part per les cotorres que a vegades disputen espai amb els coloms en algunes zones i els pardals que cíclicament colonitzen els plàtans del centre urbà de Mataró, deixant una catifa de piquets negres i blancs a terra i per sobre dels tendals de les terrasses dels bars.

Quan jo era petit, si volies veure coloms, havies d'anar a Barcelona. N'era un dels atractius, els coloms de la Plaça Catalunya o de la zona de la Catedral. Al meu poble no hi havia coloms, algun en tenia o en criava per afició. Un amic meu ho feia al terrat de casa seva i tenia una gran alegria quan aconseguia que criessin, cosa que no era fàcil. No fa molt em comentava, "mira, recordes que em costava que criessin, i fixa't ara n'hi ha arreu i sense que ningú els cuidi".

Al tardofranquisme, un dels "atractius" de la Festa Major del meu poble era "una suelta de palomas a cargo de la sociedad colombófila". Si així tal com ho escric, "en la lengua de encuentro y no de imposición". Permeteu-me la disquisició per si em llegeix algú prou jove a qui li han fet creure que en aquells temps el català no estava prohibit. Doncs bé, els membres de la societat que comentava deixaven anar els seus coloms, coloms que sabien perfectament on estava el seu niu i tornaven tots a casa del seu amo. Ara, si les deixessin anar, potser no tornarien a casa. Vés a saber si no s'aparellarien amb els "hippies" i se n'anirien a viure, en llibertat, en "plena natura urbana".

Una mica més amunt de casa, en un cinema en desús, han niat a les lletres lluminoses amb el nom del cine. Els llocs més inaccessibles dels nostres edificis són el seu reservori. Si a algú no li funciona bé la sortida de fums de la seva cuina, no seria gens estrany que hi hagués algun niu obstaculitzant i aprofitant l'escalfor. En definitiva la seva sobreabundància els ha fet passar d'atractiu a calamitat. Malgrat tot, hi ha inconscients, poc documentats, desinformats, gent als que no se'ls han cagat encara al damunt ni al seu balcó i friquis varis que els alimenten. Alguns ho fan de manera periòdica, metòdica i ordenada i pobre de tu si els dius quelcom. Pobrets coloms!

A l'ajuntament va haver de posar punxes metàl·liques als repeus de les finestres, perquè no quedin colgades de cagarades. Aquestes punxes ara ja es venen al públic en general; es poden trobar per internet. O sia, que la plaga dels coloms ha creat un "nínxol d'oportunitat" per fer negocis. De totes maneres el dia que un colom quedi enganxat en algun d'aquests obstacles ja sentirem grallar a algú queixant-se.

El Colom ha estat el símbol de la Pau durant molt temps, però el símbol no només era el colom sinó també la branca d'olivera. Ara vés a buscar que un colom vagi volant i et torni amb una branca d'olivera. Seria massa maco perdre'l de vista una estona i que ens deixés en pau. Haurem de conviure amb els coloms, perquè encara podria ser pitjor si aquests s'enfadessin i demanessin ajuda als tudons (**), que són com una espècie de "primos del zumosol", llavors sí que seria terrorífic.

8 de setembre 2016

(*) Acudit Colom

(**) Tudó

Lladrucs, “pitades” i altres molèsties estivals

Visc en un carrer, amb el pompós títol d'avinguda, d'una amplada similar als carrers de l'Eixample barceloní i amb la mateixa densitat d'habitatges que algun d'ells. Pel cap baix en quelcom més de 250 metres hi devem viure cap al voltant de 1300/1400 persones. Malgrat tot, el brogit, que tanta gent  juntament amb el trànsit pot produir durant el dia, al capdavall  resulta un soroll que queda força difuminat, ja ens hem acostumat! En aquests dies d'un inusual i molt calorós començament de setembre qui més qui menys, malgrat poder tenir aire condicionat, té una estona o altra les finestres obertes el que "et permet escoltar" més que no pas a l'hivern.

La disposició arquitectònica dels edificis produeix la suficient reverberació de manera que un soroll, per sobre la remor de fons habitual, pugui ser sentit en un bon tros del carrer. Per exemple, converses a les voreres que són, en molts casos, perfectament intel·ligibles des d'un tercer o quart pis, per a goig de tafaners i curiosos. El mateix passa amb qualsevol soroll fora dels ritmes habituals. Ara fa una estona que sento bordar un gos, no identifico l'habitatge, però provenen d'un balcó on l'animaló ha estat deixat tancat i suposo que a la seva manera es queixa. Un únic gos i el sentim tots! El mateix que va passar l'altre tarda, quan uns pares li van comprar al nen un xiulet i el vailet s'ho va passar d'allò més bé fent-lo sonar, mentre els seus pares prenien la fresca asseguts en un banc. Ningú li va dir res, els seus pares naturalment tampoc! Però les "pitades" del nen se'ns van posar a tots dins del cap. Va durar quasi com un partit de futbol, amb la diferència que en aquest cas ningú es va poder o voler desfogar insultant a l'àrbitre/nen i els dos jutges de línia/pares.

Fa uns dies a uns veïns enfront de casa, uns senyors grans, als quals no havia vist ni molt menys sentit abans, els devien deixar el "nets" durant les vacances. A aquests dos suposats "nets artificiosos" cada dia els treien a passejar i quan arribaven a casa els feien sortir al balcó, moment en què començava el recital de lladrucs. Per sort van ser uns dies, suposo que els "pares" tan bon punt van tornar de vacances van passar a recollir-los.

No és estrany que de sobte, principalment a començament o final de jornada -l'hora de treure el gos a passeig-, un parell de gossos s'enganxin pel carrer mentre els amos els subjecten per evitar-ho. Alguns gossos van lligats amb  corretges extensibles, que donen més llibertat a l'animal, i que no recollides a temps molts cops t'obliguen a baixar de la vorera, si és que no pretens fer ridículs saltirons amb el risc de trencar-te la crisma. Sembla mentida el fort que pot arribar a cridar a vegades un gos petit i com es desafien els uns als altres. Curiós que un animal suposadament tan intel·ligent, però tan territorial, encara no hagi copsat quin és el seu territori real, que no és el carrer, per molt que allà hi faci de tot. El seu territori, en molts casos, és un miserable apartament on jeuen soporíficament la major part del dia. El dia que hagin evolucionat el suficient per entendre-ho potser estalviarem aquests guirigalls. Jo crec que no ho veure! Però clar, potser en alguns casos, els primers que haurien d'entendre que el carrer no és casa seva sinó la casa de tots són els amos dels gossos.

La majora ja surten a passejar el gos amb la bosseta de plàstic lligada a la corretja, preparats per al moment que cal tocar calent, perquè suposo que deu ser calent. Una altra cosa són les pixarades, perquè el gos, territorial ell, va ensumant i marcant. L'altre dia un va marcar, però ben marcat, el cartell, la pissarra, del menú que un bar de més amunt de casa té al damunt de la terrassa. El del bar va cridar l'atenció de l'amo, però ben aviat va haver de plegar veles davant aquest,  que es va sentir d'allò més ofès.Que el gos pixa on li dóna la gana li va venir a dir. De moment, no hem passat de la bosseta, però també seria bo que els amos de gossos s'acostumessin a anar amb algun tipus de "gadget" que contingués, líquid desinfectant i una escombreta, semblant a les del water, de manera que recollissin la merda i netegessin les pixarades.

Però és que el tema dels gossos està prenent una dimensió que ens hauria de fer rumiar. Perquè tenir un gos en un pis, crea unes obligacions. Però és que ara sembla que amb un gos no n'hi ha prou, han de ser dos o tres, o més. Pobrets perquè es facin companyia! He vist a gent que difícilment es relaciona amb altri parlar amb el seu gos com si fossin nens petits. L'altre dia una dona que en té dos de ben grossos, de races diferents, li deia tota seriosa a un dels dos, "tu m'has de fer cas com el teu germà". Veus parelles joves, sense criatures, però amb un gos cada un. Ahir un tuitaire, que es queixava dels gossos, parlava de les disfuncions afectives dels seus amos i crec que en alguns casos té tota la raó.

Estimar-se més a un gos que a les persones és bastant greu, però em sembla que en algun cas el principi d’aquest procés és ben bé a l'inrevés. Quan no t'estima ningú i el gos sempre et fa festes s'entra en un cercle viciós de comoditat. El gos et serà fidel i mai et contradirà. Rebràs una dosi d'afecte sense fer gaire cosa especial per guanyar-te-la. Recordo un conegut que finalment es va rendir als desitjos dels seus fills de tenir un gosset. Un dia em deia "veiessis quan arribo a casa amb quina alegria em rep, mai ningú a casa meva m'ha rebut de la mateixa manera". Doncs, fes-t'ho mirar, vaig pensar, però com podeu suposar no li vaig dir res.

El gos és un animal carronyaire, no ens enganyem! Un animal que a la que sent la flaire d'una pixarada, quelcom podrit o senzillament merda hi fot el morro. Esparverant veure a alguns, més algunes que alguns, fent petons als morros dels seus gossos. Si a més el gos és pelut i petitó, d'aquest que sembra que hagis tret a passejar el motxo, és la "contaminació perfecta". El típic gos que et poses sobre la falda o enfiles al sofà de casa. Pitjor encara, el gos que portes en braços i amb el que entres al metro, al tren, al restaurant. El gos que puges al seient on després algú s'hi asseurà. Després surten coses a la pell i les farmacèutiques i els dermatòlegs fan el seu agost. Clar que tot això, així tal com ho dic sense anestèsia, no ho pots dir a tothom perquè se t'ofenen. El meu gos va molt net, et diuen,  i et mires l'amo o a la mestressa i penses, colló! Quasi tant net i endreçat com vas tu!

Que consti, malgrat el que dic, que no tinc una especial malvolença pels pobres animalons, ans al contrari, penso que molts cops fan cara tristos. Tristos per les condicions que els ha tocat viure. Encara no han arribat al grau d'enteniment per també estar "tristois", en alguns casos, per l'amo que els ha tocat.

5 de setembre 2016