5 de setembre de 2016

Lladrucs, “pitades” i altres molèsties estivals



Visc en un carrer, amb el pompós títol d'avinguda, d'una amplada similar als carrers de l'Eixample barceloní i amb la mateixa densitat d'habitatges que algun d'ells. Pel cap baix en quelcom més de 250 metres hi devem viure cap al voltant de 1300/1400 persones. Malgrat tot, el brogit, que tanta gent  juntament amb el trànsit pot produir durant el dia, al capdavall  resulta un soroll que queda força difuminat, ja ens hem acostumat! En aquests dies d'un inusual i molt calorós començament de setembre qui més qui menys, malgrat poder tenir aire condicionat, té una estona o altra les finestres obertes el que "et permet escoltar" més que no pas a l'hivern.

La disposició arquitectònica dels edificis produeix la suficient reverberació de manera que un soroll, per sobre la remor de fons habitual, pugui ser sentit en un bon tros del carrer. Per exemple, converses a les voreres que són, en molts casos, perfectament intel·ligibles des d'un tercer o quart pis, per a goig de tafaners i curiosos. El mateix passa amb qualsevol soroll fora dels ritmes habituals. Ara fa una estona que sento bordar un gos, no identifico l'habitatge, però provenen d'un balcó on l'animaló ha estat deixat tancat i suposo que a la seva manera es queixa. Un únic gos i el sentim tots! El mateix que va passar l'altre tarda, quan uns pares li van comprar al nen un xiulet i el vailet s'ho va passar d'allò més bé fent-lo sonar, mentre els seus pares prenien la fresca asseguts en un banc. Ningú li va dir res, els seus pares naturalment tampoc! Però les "pitades" del nen se'ns van posar a tots dins del cap. Va durar quasi com un partit de futbol, amb la diferència que en aquest cas ningú es va poder o voler desfogar insultant a l'àrbitre/nen i els dos jutges de línia/pares.

Fa uns dies a uns veïns enfront de casa, uns senyors grans, als quals no havia vist ni molt menys sentit abans, els devien deixar el "nets" durant les vacances. A aquests dos suposats "nets artificiosos" cada dia els treien a passejar i quan arribaven a casa els feien sortir al balcó, moment en què començava el recital de lladrucs. Per sort van ser uns dies, suposo que els "pares" tan bon punt van tornar de vacances van passar a recollir-los.

No és estrany que de sobte, principalment a començament o final de jornada -l'hora de treure el gos a passeig-, un parell de gossos s'enganxin pel carrer mentre els amos els subjecten per evitar-ho. Alguns gossos van lligats amb  corretges extensibles, que donen més llibertat a l'animal, i que no recollides a temps molts cops t'obliguen a baixar de la vorera, si és que no pretens fer ridículs saltirons amb el risc de trencar-te la crisma. Sembla mentida el fort que pot arribar a cridar a vegades un gos petit i com es desafien els uns als altres. Curiós que un animal suposadament tan intel·ligent, però tan territorial, encara no hagi copsat quin és el seu territori real, que no és el carrer, per molt que allà hi faci de tot. El seu territori, en molts casos, és un miserable apartament on jeuen soporíficament la major part del dia. El dia que hagin evolucionat el suficient per entendre-ho potser estalviarem aquests guirigalls. Jo crec que no ho veure! Però clar, potser en alguns casos, els primers que haurien d'entendre que el carrer no és casa seva sinó la casa de tots són els amos dels gossos.

La majora ja surten a passejar el gos amb la bosseta de plàstic lligada a la corretja, preparats per al moment que cal tocar calent, perquè suposo que deu ser calent. Una altra cosa són les pixarades, perquè el gos, territorial ell, va ensumant i marcant. L'altre dia un va marcar, però ben marcat, el cartell, la pissarra, del menú que un bar de més amunt de casa té al damunt de la terrassa. El del bar va cridar l'atenció de l'amo, però ben aviat va haver de plegar veles davant aquest,  que es va sentir d'allò més ofès.Que el gos pixa on li dóna la gana li va venir a dir. De moment, no hem passat de la bosseta, però també seria bo que els amos de gossos s'acostumessin a anar amb algun tipus de "gadget" que contingués, líquid desinfectant i una escombreta, semblant a les del water, de manera que recollissin la merda i netegessin les pixarades.

Però és que el tema dels gossos està prenent una dimensió que ens hauria de fer rumiar. Perquè tenir un gos en un pis, crea unes obligacions. Però és que ara sembla que amb un gos no n'hi ha prou, han de ser dos o tres, o més. Pobrets perquè es facin companyia! He vist a gent que difícilment es relaciona amb altri parlar amb el seu gos com si fossin nens petits. L'altre dia una dona que en té dos de ben grossos, de races diferents, li deia tota seriosa a un dels dos, "tu m'has de fer cas com el teu germà". Veus parelles joves, sense criatures, però amb un gos cada un. Ahir un tuitaire, que es queixava dels gossos, parlava de les disfuncions afectives dels seus amos i crec que en alguns casos té tota la raó.

Estimar-se més a un gos que a les persones és bastant greu, però em sembla que en algun cas el principi d’aquest procés és ben bé a l'inrevés. Quan no t'estima ningú i el gos sempre et fa festes s'entra en un cercle viciós de comoditat. El gos et serà fidel i mai et contradirà. Rebràs una dosi d'afecte sense fer gaire cosa especial per guanyar-te-la. Recordo un conegut que finalment es va rendir als desitjos dels seus fills de tenir un gosset. Un dia em deia "veiessis quan arribo a casa amb quina alegria em rep, mai ningú a casa meva m'ha rebut de la mateixa manera". Doncs, fes-t'ho mirar, vaig pensar, però com podeu suposar no li vaig dir res.

El gos és un animal carronyaire, no ens enganyem! Un animal que a la que sent la flaire d'una pixarada, quelcom podrit o senzillament merda hi fot el morro. Esparverant veure a alguns, més algunes que alguns, fent petons als morros dels seus gossos. Si a més el gos és pelut i petitó, d'aquest que sembra que hagis tret a passejar el motxo, és la "contaminació perfecta". El típic gos que et poses sobre la falda o enfiles al sofà de casa. Pitjor encara, el gos que portes en braços i amb el que entres al metro, al tren, al restaurant. El gos que puges al seient on després algú s'hi asseurà. Després surten coses a la pell i les farmacèutiques i els dermatòlegs fan el seu agost. Clar que tot això, així tal com ho dic sense anestèsia, no ho pots dir a tothom perquè se t'ofenen. El meu gos va molt net, et diuen,  i et mires l'amo o a la mestressa i penses, colló! Quasi tant net i endreçat com vas tu!

Que consti, malgrat el que dic, que no tinc una especial malvolença pels pobres animalons, ans al contrari, penso que molts cops fan cara tristos. Tristos per les condicions que els ha tocat viure. Encara no han arribat al grau d'enteniment per també estar "tristois", en alguns casos, per l'amo que els ha tocat.

5 de setembre 2016

2 comentaris:

  1. Com habitualment passa, també en aquest tema estem totalment d'acord. Imaginat a la família que te "la gran sort" de viure en una casa a peu de carrer; mirar la tele o llegir o fer una becaina a dos metres de la finestra entornada es avui dia comparable a un esport de risc. Fàcilment pots morir d'un infart provocat pel lladruc a cau d'orella o per la intoxicació provocada pels orins fermentats per la calor estival o per la pestilència d’una defecació del millor amic de l’energumen de torn, que es tant curt de gambals, que no arriba a pensar que si el mateix que fa el seu gosset a metro i mig dels meus sentits sensorials li fessin amb ell, de ben segur que posaria el crit al cel... i pobre de tu si surts i li fas veure el que creus raonable.
    Tenim un greu problema que empitjora dia a dia. La quantitat de mobiliari públic (Fenals, semàfors, bancs, papereres, etc...) que cauran podrits per terra d’aquí poc temps al pagarem tots, els que tenen i els que no tenen amics contaminants.
    Novament gràcies per les teves encertades i sempre esperades reflexions.
    Una molt forta abraçada.

    ResponElimina