12 de setembre de 2016

Estratègia Nacional i tàctiques de partit



Molts cops no entendre el significat de les paraules no ajuda a entendre el perquè de moltes coses. No és el mateix parlar d'estratègia que de tàctica. El més normal, d'aquests dos termes "d'origen militar", és que la tàctica estigui en certa manera, en major o menor mesura, subordinada a l'estratègia.

A Catalunya hi ha en aquests moments dues grans estratègies o moviments estratègics, l'unionisme i l'independentisme. En podríem considerar un tercer, que alguns col·loquialment anomenen "putaramonisme", que no és cap altre que aquell que està esperant el desenvolupament de la batussa i que pot tombar cap a un cantó o l'altre. El "Putaramonisme" pot tombar malgrat prendre posicions inicials més a prop d'un bàndol que d'un altre. En la història sempre ha quedat molt ben exemplificat, aquest "tercer bàndol", per aquelles nacions que inicialment són neutrals o que comencen lluitant a un costat i acaben a l'altre quan la sort els comença a ser adversa. La Itàlia de la primera i de la segona guerra mundial seria un bon exemple(*). No sempre són d'ajuda a cap dels dos bàndols enfrontats, però sempre acaben traient el màxim profit, molt més que el que hagueren tret pel seu compte.

L'estratègia unionista és simple i clara, obstaculitzar, dinamitar el Procés, combatre'l per terra mar i aire. Els mitjans de què disposen són poderosos. Un Estat que tanca files. Uns partits majoritaris a Espanya que "juguen les mateixes cartes", per això les tàctiques dels partits unionistes a Catalunya són idèntiques o paral·leles, diferenciant-se només per la intensitat, però totes elles sempre en la mateixa direcció i sentit. Les del PP i C's són "de acoso y derribo", prepotents i descarades. La del PSOE, que per exemple no ataca la nostra llengua però que tampoc es deixarà ferir per defensar-la, és aparentment de maneres més "suaus". Punt i a part mereix la de "Podemos" i adlàters que saben que si no es volen despenjar en la cursa pel poder a Espanya, han d'estar enganxats a roda dels partits espanyols i no flaquejar davant l'opinió pública espanyola en el manteniment de la unitat d'Espanya. Federalisme, Confederalisme, Reforma Constitucional, són, per poc que es grati, termes buits de contingut, sense substància. Termes que més enllà de Catalunya ningú creu, ni molt menys ningú mourà un dit per portar-los a la pràctica.

L'estratègia independentista només té una tàctica en comú, una tàctica transversal quan l'actor és la societat civil, la que majoritàriament es mobilitza, una societat civil que es mobilitza al crit d'independència. Però quan parlem dels partits sobiranistes/independentistes la cosa ja es complica, perquè tots, ERC, PDC i en molta menor mesura la CUP, tenen tots ells més d'una estratègia; la comuna per la independència i la pròpia de cada partit pel que fa a quotes de poder o de l'aconseguiment dels seus ideals. Per això molts cops les tàctiques de tots ells acaben sent diferents. Perquè no cal enganyar-se, la detenció del poder, encara que siguin les engrunes del poder autonòmic i local, els demanen tants o més esforços, que l'estratègia nacional. Tot plegat és una herència dels quaranta anys de Transició quan els catalans, "foragitats" del poder a l'Estat espanyol, es varen "conformar" amb el poder local i autonòmic – encara que algú ens el vengués amb la parafernàlia de "quasi un estat"- Els partits polítics procuren, i pot semblar lògic i fins i tot humà, pel benestar de la seva gent. Pel benestar d'aquells compromesos amb l'organització. Tots aquells que quan deixen el seu lloc, a causa dels resultats electorals o "dels anys", troben aixopluc en un càrrec o l'altre. Això darrer, no cal ser cec, per adonar-se que és transversal a totes les organitzacions polítiques.

Aquests dies hem tingut alguns clars exemples del tacticisme partidista. El més clar va ser l'acte de Sant Boi de divendres. Un acte organitzat per "Podemos". Un acte per commemorar els 40 anys del primer onze de setembre del postfranquisme. Un acte, el de fa quaranta anys, en el que va participar tot l'espectre polític català i democràtic des de l'extrema esquerra fins al centredreta. Però, Ai las! L'organitzador aquesta vegada només va tenir en compte, a l'hora de convidar, als partits "d'esquerra". PDC que no passa per un moment de tranquil·litat – no el volen inscriure al registre de partits, bàsicament per independentista - va ser "ningunejat" i no se la va convidar. Un PDC que ha volgut deixar enrera CDC i que ha renovat tota la seva direcció. Una CDC que va quedar molt tocada pels atacs de l'Estat des del moment que va emprendre el camí cap a l'Estat propi i independent. Una CDC ferida que va ser "descabellada" pel seu principal fundador. No sabem si va fer el que va fer per protegir a la seva família o senzillament va ser el darrer servei a l'Estat "del español del año 1984", segons el diari ABC. Amb el temps potser ho sabrem perquè segurament és un tema amb molts més matisos i arestes dels que aparenta.

L'acte de Sant Boi, al que hi van anar quatre gats, del qual cap diari ni cap mitjà n'ha donat massa xifres, ni molt menys explicat igual, va tenir bisos de comèdia, de mala comèdia. Que en Junqueres digués que érem un sol poble, cosa que em sembla perfecta, però que ho digués saben que estava en un acte excloent, al qual no havien convidat als seus socis de Govern, va ser ridícul. Els discursos foren contradictoris i la gestualitat de "pa i pipa" de pati de col·legi. Que si trec l'estelada, la meva (**), que si jo et poso l'Estaca i no els Segadors, que si jo aixeco el puny perquè també sóc molt d'esquerres... Finalment, la conclusió a la qual es pot arribar és que tots van anar allà no pas per a commemorar un acte de fa 40 anys per la llibertat del nostre poble, sinó a intentar esgarrapar vots dels companys d'acte. Pura tàctica al servei de l'estratègia de partit i no pas de país.

Aquestes són, doncs, les tàctiques subordinades a les estratègies dels partits. Partits que, després de les eleccions del 27 de setembre de 2015, haurien de tenir tàctiques comunes supeditades al principal objectiu estratègic del poble de Catalunya; la Independència. Sort que ahir la gent, el poble, que acostuma a ser molt més eixerida del que molts es pensen, va sortir de nou al carrer a clamar per la independència i no pas per les esquerres o per les dretes. Un poble que demana als seus polítics coratge i unitat. Un poble que sap que amb un Estat propi pot viure amb més llibertat i millor. Millor com també viuran els polítics, regint un Estat i no una autonomia anorreada. I si no visquessin millor segurament sí que viuran amb més dignitat en un país més lliure, cosa la qual per a qualsevol català de carrer ja és molt.

12 setembre de 2015

(*) Itàlia a principis del segle XX formava part de la Triple Aliança juntament amb Alemanya i Àustria fins a la primera guerra mundial. A l'iniciar-se el conflicte es va proclamar neutral, però el 1915 declarà la guerra a les potències Centrals - Alemanya i Àustria. Durant la segona guerra mundial va romandre neutral al començament, però el 1940 quan va veure que Alemanya anava guanyant va declarar la guerra als francesos i als britànics. El 1943 quan les potències feixistes anaven ja perdent Itàlia, que havia deposat Mussolini, va canviar de bàndol i va declarar la guerra a Alemanya. Amb això es va estalviar quedar ocupada i dividida, com va passar amb Alemanya, un cop acabada la guerra.

(**) L'estelada representa el desig d'independència dels catalans. Hi ha l'estelada històrica, la de triangle blau creada a principi del segle XX. L'estelada amb l'estrella vermella, és posterior, creada pel PSAN al 1968, va ser adoptada pels partits independentistes d'ideologia socialista i/o marxista/leninista.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada