El passat dia 11 de novembre va tenir lloc, fins al moment, la darrera compareixença davant la “Comissió d’investigació sobre les possible responsabilitats derivades de l’actuació i la gestió de les Entitats financeres i la possible vulneració dels drets dels consumidors”. Un nom excessivament llarg per una comissió amb dos grans grups de “possibilitats” ; la que afecta a la societat en el seu conjunt i la que directament afecta a determinats clients.
Va ser la compareixença de Rodrigo Rato ex – vicepresident del Govern Central, ex president del FMI i ex president de Cajamadrid i de Bankia la que va aixecar més expectació. No era el primer, ni molt menys serà el darrer, personatge mediàtic a comparèixer davant la Comissió.
Fins ara han desfilat més de 40 persones relacionades amb el món de les Caixes, la majoria directius i membres dels Consells d’Administració, també representants sindicals i membres del FROB – Fondo de reestructuración ordenada bancaria – encarregats de l’ordenació dels processos de fusió i integració entre entitats així com de la gestió dels ajuts públics que a tal fi es destinen.
Potser qui això subscriu té una visió esbiaixada, però més directa, del que va passar a les Caixes, pel fet d’haver tingut una relació professional de molts anys, mentre que els parlamentaris tenen una visió molt més general i ho veuen tot des d’una certa distància. “Déu me’n guardi”, però, de pensar que la seva visió és més subjectiva que no pas la meva. Realment se’ls ha girat feina si aquesta Comissió vol treure conclusions i determinar, exactament, les responsabilitats que ja d’entrada malauradament sembla que plantegen com a “possibles”.
El panorama es desolador; en primer lloc es troben els afectats per les preferents i les persones desnonades per no poder fer front al pagament de les hipoteques. Dels primers, molts són gent gran que varen dipositar els seus estalvis en un producte que formava part del “capital” de les caixes. Unes caixes que com el Titànic semblaven inesfonsables, unes caixes que necessitaven fer aquestes emissions, ja que no es podien recapitalitzar, i que a més feien les emissions sota la supervisió del Banc d’Espanya i del Mercat Nacional de Valors. Mentre tot va anar “vent en popa” va ser fàcil recuperar els diners invertits/estalviats en preferents, ja que en alguns casos el rendiment força atractiu de les mateixes les feia de fàcil recol•locació a un altre “inversor”. Els empleats que obeint instruccions de les seves direccions venien aquests productes ho feien amb el ple convenciment que no hi havia cap tipus de risc i per altra banda s’ha demostrat que tampoc coneixien en molts casos l’exacta natura dels mateixos. Que havien de sospitar si els primers en adquirir-les eren els mateixos directius? Tal i com va quedar de manifest davant la Comissió Parlamentaria quan l’anterior director general de Caixa Laietana va reconèixer que la seva família en tenia i el darrer director que n’havia comprat i que encara les tenia . És per això que molts empleats també han quedat atrapats amb les preferents el mateix que molts dels seus familiars.
En els casos més sagnants del problema de les preferents, com ha passat a la comarca del Maresme i a Mataró en particular, ha estat la pressió dels col•lectius afectats així com les denúncies als jutjats els desencadenants que les entitats afectades, en aquest cas concret Bankia, hagin començat a retornar els diners a les persones afectades. Però el problema ni de bon tros està encara solucionat.
Les preferents, però, han estat els arbres que no ens han deixat veure el bosc, que no és altra que l’ensulsiada de les caixes. Serà molt difícil aclarir i delimitar les responsabilitats, entre altres raons perquè no hi ha un únic motiu que hagi precipitat la seva fi, malgrat que la seva “mala gobernanza”, com ha dit en seu parlamentaria l’actual president de Bankia José Ignació Goirigolzarri, segurament ha estat el principal.
No sabem que acabarà determinant o més ben dit com ho acabarà determinant la Comissió Parlamentaria. Comissió per la que encara han de desfilar membres de l’actual govern de la Generalitat, de l’equip econòmic del segon govern tripartit, dirigents del Banc d’Espanya - amb els tres darrers governadors al front - , persones del món universitari, representants de les plataformes d’afectats, magistrats, advocats, i responsables d’associacions cíviques.
Pel que s’ha pogut veure cada un dels dirigents que ha comparegut ha intentat delimitar, quan no obviar, les seves responsabilitats; allò de “entre todos las mataron y ellas solitas se murieron”. Alguns han manifestat desvergonyidament no sentir-se responsables de res; “que el sector estava tant regulat que l’únic que varen fer era el que els deixaven fer”. Potser tinguin part de raó o com a mínim excusa, perquè els reguladors, Banc d’Espanya, i la CNMV, semblen haver fallat estrepitosament durant aquest anys.
Davant tanta inconcreció, davant tants dubtes la gent, els afectats, troben alleujament en la gestualitat, en el brandar d’una sandàlia i el cridar gàngster a la cara de qui molts consideren responsable. Però això és un mal consol! Si la comissió no fa les preguntes adients, si no arriba les conclusions encertades, tot això serà anecdòtic. Si no hi ha causa, si no es pot portar davant la justícia als responsables perquè no es poden determinar fets delictius i punibles tot plegat haurà estat un gran fracàs i els responsables ho presentaran, ja ho presenten, com una alineació planetària de fatalitats, com un tsunami inevitable del que ells també han estat víctimes.
Tot plegat ha estat terrible, més enllà de les persones que han perdut els seus estalvis en el tema de les preferents; en el millor dels casos els hauran tingut immobilitzats durant alguns anys. Les Caixes han quedat devastades. L’abast d’aquesta devastació, per recent, ara sembla difícil de copsar malgrat que afecta al conjunt del teixit social.
A les caixes s’han perdut o és perdran pel cap baix 40.000 llocs de treball. La majoria de les caixes han desaparegut i s’ha convertit en bancs, cosa gens insignificant. A la pèrdua de llocs de treball de les caixes cal afegir els llocs de treball indirectes que han desaparegut, començant per serveis de neteges i manteniments i seguint per una part del comerç més proper i de la industria de consum. Hi ha poblacions que han vist tancar quasi la meitat de les oficines bancàries, no només les de les entitats intervingudes. A d’altres llocs es quedaran sense sucursal de cap Entitat. La conseqüència més immediata serà, a causa dels canvis en el model de gestió del negoci – de caixes a bancs -, que molta gent humil i gent gran quedarà fora del sistema bancari; els serà com a mínim molt onerós mantenir un compte obert. Tot això no tardarem gaire a notar-ho ja que juntament amb el servei de proximitat que prestaven les caixes també desapareixerà la seva obra social.
A tot plegat caldrà afegir els mils de milions de diner públic que s’ha invertit en les entitats intervingudes i que difícilment en una part molt important es recuperaran. Tant de bo la comissió arribi a conclusions que permetin determinar les responsabilitats i tant de bo tot plegat no es desfaci com un terròs de sucre en un marasme de declaracions. La determinació de les responsabilitats és un bàlsam que la gran majoria de la societat precisa, no curarà el cos però potser si l’ànima.
16 de novembre de 2013
16 de novembre del 2013
9 de novembre del 2013
Estat i estats de tensió
Darrerament estem sotmesos a una estratègia de tensió per part de l’Estat espanyol i els seus inefables col•laboradors, al mateix temps que sembla que hagim perdut la tensió pròpia.
El passat dijous la immensa majoria de les farmàcies, excepte les de guàrdia, varen tancar perquè ja se’ls fa quasi impossible continuar fiant a l’administració el lliurament de fàrmacs a la ciutadania. Per primer cop hem vist que la protesta no es feia davant la Generalitat sinó davant de la Delegació del Govern; “a Can de los Llanos de Luna”. La fallida, per etapes, de l’Estat estan sembrant el neguit entre la ciutadania. No és que s’estigui ensorrant l’estat del benestar, aquest nom donat a aquesta figura simbòlica i sinònim de tranquil•litat , sinó que és l’Estat amb majúscula el que està desapareixent via desestiment de les seves funcions bàsiques; entre elles la justa i equitativa redistribució del muntant dels impostos en benefici del conjunt.
Això és el que veiem que està succeint aquests dies en una Catalunya escanyada i castigada, amb els pressupostos més que retallats. Però que, malgrat tot, està acomplint amb nota el límit de dèficit de pressupost imposat; al contrari que el Govern Central i altres comunitats autònomes que abaixen els impostos o prometen pagaments extraordinaris alhora que mantenen una funció pública sobredimensionada.
Bo i comptar només amb el 16% de la població i detenir més del 20% del PIB, liderant al mateix temps les exportacions de l’Estat amb quasi un 30%, malgrat les “grans empreses” radiquen fora de Catalunya, pot ser que Catalunya hagi de suportar aquesta situació ignominiosa? Veiem al ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro, que aquests dies té l’atreviment de dir que no hem patit una bombolla immobiliària, sinó una crisi de finançament, no són unes declaracions insultants? Com se’ns riu a la cara! I tant que hem patit una crisi financera! Per haver destinat quasi tots els diners a inflar la bombolla immobiliaria i perquè, com que una gran part d’aquests diners ens venien de fora i no seran capaços de tornar-los, ja no els en deixen més. Diu el senyor Montoro “que els farmacèutics prenguin nota que qui els paga no és la Generalitat sinó l’Estat”. S’han de tenir quadrats i amb aresta fina, per dir això i quedar-se tan ample. És humiliant! No és la Generalitat una estructura de l’Estat el mateix que el Govern Central? L’Estat, senyor Montoro, som tots i a les farmàcies, més ben dit, als malalts els paguem els medicaments amb els impostos de tots. En el cas de Catalunya segur que paguem per cobrir els medicaments dels nostres malalts i d’uns quants més.
El cas de les farmàcies, el més actual, forma part del “càstig” a que l’Estat sotmet a Catalunya, via pressupostos. Estan creant un estat de tensió cada cop més insofrible de manera que semblen pretendre que una part de la població culpabilitzi a la Generalitat i més concretament al Procés Sobiranista de la creixent de degradació social. Al mateix temps que els coristes de l’Unionisme que controlen la majoria de mitjans de comunicació de més difusió, excepte TV3, algun diari i les principals ràdios catalanes, fan el que poden per sembrar el dubte. És des de d’aquest mitjans servils on la majoria de veus sonen harmòniques en el mateix sentit, mentre fan crides a la moderació i al diàleg, quan no altres obertament ja fa temps que estant instal•lats en una campanya permanent a favor del NO d’una consulta que contradictòriament defensen que no es permeti fer.
Vivim tensionats, en un Estat de tensió, l’Estat espanyol que és incapaç de mirar-se al mirall , un Estat que no s’avergonyeix del seu passat, el de fa 75 anys, ni el de fa menys. La prova més esperpèntica la tenim els darrers dies amb la presentació de la segona part de les memòries del President Aznar, capaces de fer envermellir a qualsevol persona amb una mica de senderi. Vivim en un Estat de tensió, sotmesos a un estat de tensió com a causa de l’ensulsiada general de l’economia i les institucions espanyoles; cada cop més posades en “tela de judici” i desprestigiades arreu. Ens trobem en plena deflacció i amb uns índexs espatarrants d’atur i “sense llum al final del túnel”, ni tan sols final del tunel. En aquestes circumstàncies hauríem de pensar, les enquestes així semblen confirmar-ho, que la majoria dels catalans, de forma pacífica i democràtica aconseguiran la independència de Catalunya, però, malgrat tot, molts continuen tensos i potser motius no els falten.
Aquestes darreres setmanes continuem assistint a les travetes al Procés. Avui en Duran davant els seus ha dit "mai bescanviarà el patiment de les persones pel progrés nacional"; com si no fos l’espoli, la qüestió nacional, la causa del patiment de molts. Però en Duran no és l’únic, n’hi ha altres; les manifestacions dels socialistes, els que queden, amb en Pere Navarro al front, la “puta i la ramoneta” que s’han instal•lat a casa dels d’Iniciativa, alguna proposta al Parlament, com la presentada per les CUP, que semblaria haver “sembrat la discòrdia” entre ERC i Convergència. Tot plegat trufat amb les declaracions de la senyora Ortega dient que la consulta no es podrà fer fins a l’Octubre . Llavors, quan passa tot això, sembla que de nou el neguit s’instal•la al cor de molts independentistes i en part el culpable no deixa de ser un nou estat de tensió o, més ben dit, de la seva absència.
Després del “subidón” de la Via Catalana que va tenir mobilitzada i animada a la gent ara molts semblen trobar-se en una espècie de depressió post part, sense adonar-se que la criatura que es va infantar no té parell. Sinó que els preguntin als del dotze d’Octubre que ni recorrent a “la inseminació in vitro”! Malgrat tot, hi ha qui és desanima, qui creu que les coses no van bé i que no van prou de pressa; en aquest darrer aspecte son molts els que ho veuen així. Els dubtes sobre el redactat de la pregunta són també una altre motiu desconfiança i la por a que no s’acompleixin els terminis en que es va dir que es presentaria, també.
Aquests dies la presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Carme Forcadell, ha anunciat noves mobilitzacions abans de final d’any per si de cas no està a punt la pregunta de la consulta i la data. Així els que pateixen la tensió del neguit, sobre si el Procés va a la velocitat adequada, podrien tenir en que pensar, tensionant-se en positiu per si convé mobilitzar-se de nou. Perquè en el fons, en aquest Procés, quan més a gust es sent molta gent és estant amatents i actius, encara que es tardi una miqueta mes, ja que l’activitat ajuda a treure les cabòries del cap. Cal insistir que cal ser molt conscients que tot plegat no serà tan fàcil com “bufar i fer ampolles”, però serà més fàcil tenint a la gent preparada, informada i ben liderada per quan arribem al màxim estat de tensió amb l’Estat espanyol.
9 de novembre de 2013
El passat dijous la immensa majoria de les farmàcies, excepte les de guàrdia, varen tancar perquè ja se’ls fa quasi impossible continuar fiant a l’administració el lliurament de fàrmacs a la ciutadania. Per primer cop hem vist que la protesta no es feia davant la Generalitat sinó davant de la Delegació del Govern; “a Can de los Llanos de Luna”. La fallida, per etapes, de l’Estat estan sembrant el neguit entre la ciutadania. No és que s’estigui ensorrant l’estat del benestar, aquest nom donat a aquesta figura simbòlica i sinònim de tranquil•litat , sinó que és l’Estat amb majúscula el que està desapareixent via desestiment de les seves funcions bàsiques; entre elles la justa i equitativa redistribució del muntant dels impostos en benefici del conjunt.
Això és el que veiem que està succeint aquests dies en una Catalunya escanyada i castigada, amb els pressupostos més que retallats. Però que, malgrat tot, està acomplint amb nota el límit de dèficit de pressupost imposat; al contrari que el Govern Central i altres comunitats autònomes que abaixen els impostos o prometen pagaments extraordinaris alhora que mantenen una funció pública sobredimensionada.
Bo i comptar només amb el 16% de la població i detenir més del 20% del PIB, liderant al mateix temps les exportacions de l’Estat amb quasi un 30%, malgrat les “grans empreses” radiquen fora de Catalunya, pot ser que Catalunya hagi de suportar aquesta situació ignominiosa? Veiem al ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro, que aquests dies té l’atreviment de dir que no hem patit una bombolla immobiliària, sinó una crisi de finançament, no són unes declaracions insultants? Com se’ns riu a la cara! I tant que hem patit una crisi financera! Per haver destinat quasi tots els diners a inflar la bombolla immobiliaria i perquè, com que una gran part d’aquests diners ens venien de fora i no seran capaços de tornar-los, ja no els en deixen més. Diu el senyor Montoro “que els farmacèutics prenguin nota que qui els paga no és la Generalitat sinó l’Estat”. S’han de tenir quadrats i amb aresta fina, per dir això i quedar-se tan ample. És humiliant! No és la Generalitat una estructura de l’Estat el mateix que el Govern Central? L’Estat, senyor Montoro, som tots i a les farmàcies, més ben dit, als malalts els paguem els medicaments amb els impostos de tots. En el cas de Catalunya segur que paguem per cobrir els medicaments dels nostres malalts i d’uns quants més.
El cas de les farmàcies, el més actual, forma part del “càstig” a que l’Estat sotmet a Catalunya, via pressupostos. Estan creant un estat de tensió cada cop més insofrible de manera que semblen pretendre que una part de la població culpabilitzi a la Generalitat i més concretament al Procés Sobiranista de la creixent de degradació social. Al mateix temps que els coristes de l’Unionisme que controlen la majoria de mitjans de comunicació de més difusió, excepte TV3, algun diari i les principals ràdios catalanes, fan el que poden per sembrar el dubte. És des de d’aquest mitjans servils on la majoria de veus sonen harmòniques en el mateix sentit, mentre fan crides a la moderació i al diàleg, quan no altres obertament ja fa temps que estant instal•lats en una campanya permanent a favor del NO d’una consulta que contradictòriament defensen que no es permeti fer.
Vivim tensionats, en un Estat de tensió, l’Estat espanyol que és incapaç de mirar-se al mirall , un Estat que no s’avergonyeix del seu passat, el de fa 75 anys, ni el de fa menys. La prova més esperpèntica la tenim els darrers dies amb la presentació de la segona part de les memòries del President Aznar, capaces de fer envermellir a qualsevol persona amb una mica de senderi. Vivim en un Estat de tensió, sotmesos a un estat de tensió com a causa de l’ensulsiada general de l’economia i les institucions espanyoles; cada cop més posades en “tela de judici” i desprestigiades arreu. Ens trobem en plena deflacció i amb uns índexs espatarrants d’atur i “sense llum al final del túnel”, ni tan sols final del tunel. En aquestes circumstàncies hauríem de pensar, les enquestes així semblen confirmar-ho, que la majoria dels catalans, de forma pacífica i democràtica aconseguiran la independència de Catalunya, però, malgrat tot, molts continuen tensos i potser motius no els falten.
Aquestes darreres setmanes continuem assistint a les travetes al Procés. Avui en Duran davant els seus ha dit "mai bescanviarà el patiment de les persones pel progrés nacional"; com si no fos l’espoli, la qüestió nacional, la causa del patiment de molts. Però en Duran no és l’únic, n’hi ha altres; les manifestacions dels socialistes, els que queden, amb en Pere Navarro al front, la “puta i la ramoneta” que s’han instal•lat a casa dels d’Iniciativa, alguna proposta al Parlament, com la presentada per les CUP, que semblaria haver “sembrat la discòrdia” entre ERC i Convergència. Tot plegat trufat amb les declaracions de la senyora Ortega dient que la consulta no es podrà fer fins a l’Octubre . Llavors, quan passa tot això, sembla que de nou el neguit s’instal•la al cor de molts independentistes i en part el culpable no deixa de ser un nou estat de tensió o, més ben dit, de la seva absència.
Després del “subidón” de la Via Catalana que va tenir mobilitzada i animada a la gent ara molts semblen trobar-se en una espècie de depressió post part, sense adonar-se que la criatura que es va infantar no té parell. Sinó que els preguntin als del dotze d’Octubre que ni recorrent a “la inseminació in vitro”! Malgrat tot, hi ha qui és desanima, qui creu que les coses no van bé i que no van prou de pressa; en aquest darrer aspecte son molts els que ho veuen així. Els dubtes sobre el redactat de la pregunta són també una altre motiu desconfiança i la por a que no s’acompleixin els terminis en que es va dir que es presentaria, també.
Aquests dies la presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Carme Forcadell, ha anunciat noves mobilitzacions abans de final d’any per si de cas no està a punt la pregunta de la consulta i la data. Així els que pateixen la tensió del neguit, sobre si el Procés va a la velocitat adequada, podrien tenir en que pensar, tensionant-se en positiu per si convé mobilitzar-se de nou. Perquè en el fons, en aquest Procés, quan més a gust es sent molta gent és estant amatents i actius, encara que es tardi una miqueta mes, ja que l’activitat ajuda a treure les cabòries del cap. Cal insistir que cal ser molt conscients que tot plegat no serà tan fàcil com “bufar i fer ampolles”, però serà més fàcil tenint a la gent preparada, informada i ben liderada per quan arribem al màxim estat de tensió amb l’Estat espanyol.
9 de novembre de 2013
1 de novembre del 2013
El setge del 2014
El setge de Barcelona del 1713/1714 ha estat durant molts anys un fet històric quasi desconegut per a una majoria de la població de Catalunya. Potser dins del nostre imaginari col•lectiu hem tingut molt més present la Guerra del Segadors que no pas la de Successió, malgrat que, any darrera any, durant “la gran dormida nacional col•lectiva” les institucions catalanes rendien homenatge a la figura de Rafael de Casanova. Poc se’ns havia parlat del setge fins quasi a dia d’avui. Durant molt temps, molts havien tingut una imatge dels fets molt més innòcua de la que realment va ser; se’ns posava com exemple que el 12 de setembre de 1714, el dia següent de la rendició, les botigues i els negocis varen tornar a la seva activitat “normal”. Ara amb la proximitat del 300 aniversari i el ressorgir de les ànsies per recuperar d’un cop por tots la nostra llibertat nacional tenim molt més present i hem pogut conèixer molt més d’aquell fet històric que va comportar la pèrdua de les nostres llibertats nacionals.
A tot això hi han contribuït diversos factors: La feina dels historiadors, les excavacions de l’antic Mercat del Born, que algú fa uns anys hagués volgut sostreure i ocultar, així com la literatura generada amb el transfons dels fets històrics de la Guerra de Successió.
Milers de persones han llegit darrerament el Victus de l’Albert Sanchez-Piñol i han pogut copsar la duresa dels fets, magníficament narrats, i el que varen suposar per al nostre país. En la mateixa línia s’estan publicant assajos, estudis i també altres novel•les històriques. Com d’altres que s’havien publicat ja fa temps tant meritòries, potser amb molt menys ressò en el seu dia del què tindrien d’haver-se publicat actualment, com és el cas de la trilogia d’Alfred Bosch sobre el 1714.
Les aventures d’en Martí Zuviria de Sanchez-Piñol o d’en John Sinclair de l’Alfred Bosch donen una dimensió humana al relat històric d’una nació que lluitava per les seves lleis i per les seves llibertats. Analitzats els fets, vistos amb perspectiva històrica, ens adonem que malgrat tot, fins al darrer dia de lluita, en el seu dia a dia els habitants de Barcelona amb els seus neguits i les seves penúries, amb els seus sentiments i el seus negocis, amb les seves pors i les seves esperances varen mantenir la il•lusió que la situació acabés donant un tomb favorable gràcies a un canvi de la situació internacional.
Ara amb els ulls del segle XXI ens sorprenem i ens preguntem com varen poder al 1714 suportar tan patiment, com van poder resistir tant? Si d’aquí a un centenar d’anys o més alguns historiadors analitzen la situació d’Europa dels nostres dies, si aprofundeixen en els detalls, – informació no els faltarà – també es sorprendran i també es preguntaran com dins el context d’una Europa que es trobava al mig d’una greu crisi econòmica els catalans varen tenir tanta paciència.
Un país industriós com Catalunya, capital econòmica de l’Estat espanyol ha anat patint una constant laminació. Any darrera any, des del començament de la transició a finals del setanta, s’ha increment la “no inversió per part de l’Estat espanyol” i l’espoli sistemàtic de la nostra riquesa via recaptació dels nostres impostos; tot plegat ens ha anat empobrint i ens ha anat fent perdre posicions en els rànquings econòmics. El que ens ha passat tots aquests anys tindria una paral•lelisme amb el que va succeir entre el 1707 i 1713 quan les tropes borbòniques anaven controlant i arrasant el rerepaís mentre a Barcelona, la capital, es vivia encara en una situació de normalitat més fictícia que real.
Ara ja a les acaballes del 2013 i de cara al proper any un nou setge s’està estrenyent. L’increment de la reducció de les inversions de l’Estat espanyol a Catalunya, el seus darrers pressupostos ho confirmen, és un escàndol. Les nostres infraestructures, per inexistents o obsoletes, és com si haguessin estat arrasades en una guerra; quan aconseguim la llibertat caldrà “fer-les de bell nou”. Ara el setge es va tancant i el patiment de la ciutadania catalana comença a ser desproporcionat. Els índexs d’atur en un país que durant molts anys ha estat altament industrialitzat, sobretot entre la població més jove, són quasi de país nord-africà més que no pas europeu. L’ofec econòmic a que ens sotmet l’actual setge de l’estat espanyol està fent disminuir el salaris d’aquells que encara tenen treball. Els nostres funcionaris veuen retallades pagues que a la resta d’Espanya encara es cobren. Els nostres avís veuen disminuïts els ajuts i com la part més dèbil de la població, juntament amb molts infants, són els més afectats per la falta de recursos. No hi ha cèntims per pagar les medecines i es pot produir desproveïment de les mateixes amb greus conseqüències per a la salut de molts ciutadans. Les cues als hospitals s’incrementen, fins al punt que en alguns hospitals els cirurgians han de treballar més hores de les que els pertoquen i de franc amb molts menys recursos materials i menys quiròfans i instal•lacions en funcionament. El setge del 2014 no és gratuït, és premeditat i pretén fer descarrilar el país tal i com cada dia més sovint passa amb els trens a causa d’un ineficient manteniment i una falta crònica d’inversions. Fins quan podrem resistir? Fins quan la nostra economia resistirà? Fins quan els catalans podrem suportar tot això? Quants finalment en seran víctimes directes?
Ara no ens estan bombardejant, com altres cops ha succeït en la nostra història més recent, però, encara que d’una forma molt menys dramàtica, patim les atzagaiades d’una situació que estan provocant que esdevingui crítica. Salvant les distàncies hi ha molts inquietants paral•lelismes entre el setge del 1713/1714 i l’actual.
Continuem patint la traïció, el botiflerisme és avui present com ho era llavors. Els privilegiats, els que ja els anava bé el règim borbònic, fugien a la zona controlada per aquests a Mataró. Avui en dia troben aixopluc al “Pont aeri” o en el B.O.E. Només miren de salvar la seva situació de privilegi i per això no dubten a mentir i sembrar el desànim entre els seus conciutadans tal i com ja varen fer fa 300 anys. Confonen al personal volent-lo fer creure que tota la culpa és del Govern català, com si les retallades fossin un complot maquiavèl•lic ordit des de la Generalitat en lloc de la conseqüència de l’ofec econòmic imposat; aquesta és una forma molt més subtil de botiflerisme que els permet continuar mantenint anestesiada i enganyada a una encara important part de la població de Catalunya.
A diferència del setge de fa 300 anys no cal esperar, com si va passar llavors, que els que els que ara el propicien i mantenen rebin ajut per acabar d’aconseguir el seus objectius. Ara no s’espera l’arribada d’un duc de Berwick i el seu exercit per a derrotar d’un cop per tots als catalans; tal i com el varen necessitar al 1714 davant la incompetència manifesta que mostraven les tropes de Felip V per sotmetre’ns definitivament.
Per tot això, malgrat tot, ara al 2014 depenem de les nostres forces, de la nostra voluntat i aquest cop podrem superar-ho, aquest cop no ens rendirem! No ens serà gens fàcil però podem guanyar , encara que fins al darrer moment ens intentaran estrènyer més el dogal, però els acabarà mancant la força, faltant la raó i sobretot la necessària convicció per acabar d’aconseguir el seus objectius. El 2014 pot ser l’any definitiu i malgrat que el patiment de moltes famílies es perllongarà fins que aconseguim redreçar el nostre país. Ara estem en condicions de trencar el setge i vèncer!
1 de novembre de 2014
A tot això hi han contribuït diversos factors: La feina dels historiadors, les excavacions de l’antic Mercat del Born, que algú fa uns anys hagués volgut sostreure i ocultar, així com la literatura generada amb el transfons dels fets històrics de la Guerra de Successió.
Milers de persones han llegit darrerament el Victus de l’Albert Sanchez-Piñol i han pogut copsar la duresa dels fets, magníficament narrats, i el que varen suposar per al nostre país. En la mateixa línia s’estan publicant assajos, estudis i també altres novel•les històriques. Com d’altres que s’havien publicat ja fa temps tant meritòries, potser amb molt menys ressò en el seu dia del què tindrien d’haver-se publicat actualment, com és el cas de la trilogia d’Alfred Bosch sobre el 1714.
Les aventures d’en Martí Zuviria de Sanchez-Piñol o d’en John Sinclair de l’Alfred Bosch donen una dimensió humana al relat històric d’una nació que lluitava per les seves lleis i per les seves llibertats. Analitzats els fets, vistos amb perspectiva històrica, ens adonem que malgrat tot, fins al darrer dia de lluita, en el seu dia a dia els habitants de Barcelona amb els seus neguits i les seves penúries, amb els seus sentiments i el seus negocis, amb les seves pors i les seves esperances varen mantenir la il•lusió que la situació acabés donant un tomb favorable gràcies a un canvi de la situació internacional.
Ara amb els ulls del segle XXI ens sorprenem i ens preguntem com varen poder al 1714 suportar tan patiment, com van poder resistir tant? Si d’aquí a un centenar d’anys o més alguns historiadors analitzen la situació d’Europa dels nostres dies, si aprofundeixen en els detalls, – informació no els faltarà – també es sorprendran i també es preguntaran com dins el context d’una Europa que es trobava al mig d’una greu crisi econòmica els catalans varen tenir tanta paciència.
Un país industriós com Catalunya, capital econòmica de l’Estat espanyol ha anat patint una constant laminació. Any darrera any, des del començament de la transició a finals del setanta, s’ha increment la “no inversió per part de l’Estat espanyol” i l’espoli sistemàtic de la nostra riquesa via recaptació dels nostres impostos; tot plegat ens ha anat empobrint i ens ha anat fent perdre posicions en els rànquings econòmics. El que ens ha passat tots aquests anys tindria una paral•lelisme amb el que va succeir entre el 1707 i 1713 quan les tropes borbòniques anaven controlant i arrasant el rerepaís mentre a Barcelona, la capital, es vivia encara en una situació de normalitat més fictícia que real.
Ara ja a les acaballes del 2013 i de cara al proper any un nou setge s’està estrenyent. L’increment de la reducció de les inversions de l’Estat espanyol a Catalunya, el seus darrers pressupostos ho confirmen, és un escàndol. Les nostres infraestructures, per inexistents o obsoletes, és com si haguessin estat arrasades en una guerra; quan aconseguim la llibertat caldrà “fer-les de bell nou”. Ara el setge es va tancant i el patiment de la ciutadania catalana comença a ser desproporcionat. Els índexs d’atur en un país que durant molts anys ha estat altament industrialitzat, sobretot entre la població més jove, són quasi de país nord-africà més que no pas europeu. L’ofec econòmic a que ens sotmet l’actual setge de l’estat espanyol està fent disminuir el salaris d’aquells que encara tenen treball. Els nostres funcionaris veuen retallades pagues que a la resta d’Espanya encara es cobren. Els nostres avís veuen disminuïts els ajuts i com la part més dèbil de la població, juntament amb molts infants, són els més afectats per la falta de recursos. No hi ha cèntims per pagar les medecines i es pot produir desproveïment de les mateixes amb greus conseqüències per a la salut de molts ciutadans. Les cues als hospitals s’incrementen, fins al punt que en alguns hospitals els cirurgians han de treballar més hores de les que els pertoquen i de franc amb molts menys recursos materials i menys quiròfans i instal•lacions en funcionament. El setge del 2014 no és gratuït, és premeditat i pretén fer descarrilar el país tal i com cada dia més sovint passa amb els trens a causa d’un ineficient manteniment i una falta crònica d’inversions. Fins quan podrem resistir? Fins quan la nostra economia resistirà? Fins quan els catalans podrem suportar tot això? Quants finalment en seran víctimes directes?
Ara no ens estan bombardejant, com altres cops ha succeït en la nostra història més recent, però, encara que d’una forma molt menys dramàtica, patim les atzagaiades d’una situació que estan provocant que esdevingui crítica. Salvant les distàncies hi ha molts inquietants paral•lelismes entre el setge del 1713/1714 i l’actual.
Continuem patint la traïció, el botiflerisme és avui present com ho era llavors. Els privilegiats, els que ja els anava bé el règim borbònic, fugien a la zona controlada per aquests a Mataró. Avui en dia troben aixopluc al “Pont aeri” o en el B.O.E. Només miren de salvar la seva situació de privilegi i per això no dubten a mentir i sembrar el desànim entre els seus conciutadans tal i com ja varen fer fa 300 anys. Confonen al personal volent-lo fer creure que tota la culpa és del Govern català, com si les retallades fossin un complot maquiavèl•lic ordit des de la Generalitat en lloc de la conseqüència de l’ofec econòmic imposat; aquesta és una forma molt més subtil de botiflerisme que els permet continuar mantenint anestesiada i enganyada a una encara important part de la població de Catalunya.
A diferència del setge de fa 300 anys no cal esperar, com si va passar llavors, que els que els que ara el propicien i mantenen rebin ajut per acabar d’aconseguir el seus objectius. Ara no s’espera l’arribada d’un duc de Berwick i el seu exercit per a derrotar d’un cop per tots als catalans; tal i com el varen necessitar al 1714 davant la incompetència manifesta que mostraven les tropes de Felip V per sotmetre’ns definitivament.
Per tot això, malgrat tot, ara al 2014 depenem de les nostres forces, de la nostra voluntat i aquest cop podrem superar-ho, aquest cop no ens rendirem! No ens serà gens fàcil però podem guanyar , encara que fins al darrer moment ens intentaran estrènyer més el dogal, però els acabarà mancant la força, faltant la raó i sobretot la necessària convicció per acabar d’aconseguir el seus objectius. El 2014 pot ser l’any definitiu i malgrat que el patiment de moltes famílies es perllongarà fins que aconseguim redreçar el nostre país. Ara estem en condicions de trencar el setge i vèncer!
1 de novembre de 2014
21 d’octubre del 2013
El que de veritat interessa als ciutadans espanyols.
Com un “mantra”, com un recurs repetitiu, quan no hi ha res més interessant a dir hem sentit dir un munt de vegades: “el que de veritat interessa als ciutadans”. Aquesta és la lletania que escoltem sovint de personatges com Pere Navarro. Un recurs per menystenir el procés sobiranista o actes de dignitat; com el darrer del President Mas davant el parany protocol•lari ordit a l’acte de Foment de fa uns dies.
Es deuen de creure que la gent es imbècil d’una forma “supina”; més que res per posar-hi un adjectiu. Ara ens surt la Sanchez-Camacho que en Mas no va anar a Foment perquè Soraya Saenz de Santamaria és una dona! Quins recursos argumentals que ens gasta la futura ex-lider del PP de Catalunya!
Realment la qualitat democràtica de molta gent de casa nostra i de les espanyes deixa molt que desitjar, per no dir que si ja no hi estiguéssim fets ens quedaríem més d’un cop bocabadats davant tanta tonteria o glaçats davant tanta mala fe. També trobem entre aquesta “fauna” “els afusselladors vocacionals”. És el cas d'aquest xicot de “Nuevas Generaciones del PP”, al que algú ha mostrat fotografiat al costat del senyor Ansar, que avui es permetia amenaçar un diputat per haver comentat favorablement la sentència del Tribunal d’Estrasburg contra la doctrina Parot.
No “gens menys” ens pot caure l’ànima als peus veient el nivell dels “opinadors professionals” i “tertulianos”. Deixant de banda les seves maneres a vegades “adustes i ferestegues”, que denoten que el seu nivell formatiu que no passa de “l’enterao” que parla de tot i no en sap de res, podem constatar que el seu nivell cultural i formatiu deixa moltíssim que desitjar. En vàrem tenir un exemple en el programa de TVE 24 hores del passat divendres; quan aquella caterva d’impresentables es tirava al coll de César Herrero perquè aquest, llei en mà, els volia fer entendre que el President Mas tenia tota la raó del món respecte del que havia passat a l’acte de Foment.
Per no parlar de l’inefable Marhuenda que en una xerrada a RAC1 responia a Oriol Junqueres, respecte a que el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya, que “En Breu foradarien els Pirineus” on frissosos, a l’altre costat, ja els estan esperant els francesos amb el pic i la pala per fer la seva part del forat. Aquest home dirigeix un libel, dir diari seria ser massa generós, que dia darrera dia entabana la ment de molts ciutadans.
Aquestes dies estem assistint a la nova amenaça del PP de voler fer saber als ciutadans espanyols la seva veritat sobre Catalunya, com a continuació d’una campanya iniciada fa un temps pel PP de Catalunya. Cal recordar que fa uns anys va ser el PP, amb Rajoy al capdavant, qui va organitzar “la milionaria” recollida de firmes contra l’Estatut. Que no s’enganyin! Aquesta campanya va ser “l’ou de la serp” que ells varen pondre i que va esclatar el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta gent sempre ha considerat que els catalans són mesells i que com als ninots del “pim pam pum” tirar contra nostre els sortia de franc i els permetia, llavors, desgastar al govern socialista i assegurar el seu poder i mantenir-lo.
Tenim enfront un govern espanyol ple de gent "pressumptament" corrupta, el cas Bárcenes possiblement sigui la punta de l’iceberg de tot el conjunt de xarxes de corrupció que han teixit durant anys i panys. De debò és això el que interessa als ciutadans espanyols? De debò interessa als ciutadans espanyols que els aglutinin front el pèrfid català? O contra la pèrfida Albió via conflicte amb Gibraltar? Els ciutadans espanyols es deixen enredar? Segurament tots no! Anar contra Catalunya els permet omplir l’olla? Els omple la panxa “el orgullo patrio”?
Si Catalunya assoleix la sobirania, si esdevenim un estat, com desfaran la teranyina que han teixit? Qui explicarà als seus ciutadans que els catalans no vivien dels espanyols? En Monago? Algunes comunitats tenen uns nivells estratosfèrics d’atur, esmorteïts per una funció pública sobredimensionada i amb una quasi nul•la capacitat productiva. Viuen dels recursos que es generen a altres llocs i això ningú dels “seus” els ho diu.
Que interessa de debò als ciutadans espanyols? El conflicte amb Catalunya? O saber com s’ho faran l’endemà de la nostra independència? Que interessa al pagès de Múrcia que Catalunya estigui fora de la UE i que hagin d’exportar els pebrots en barca? O potser els interessa molt més arribar a una solució raonable i pactada que ens permeti viure com a bons veïns i que puguem col•laborar?
S’acosta Nadal i tornarem a sentir els cants de sirena dels boicots, però realment ens fan por? Ens fa por als catalans quedar fora de la UE? O realment és a la Unió Europea la que li faria por perdre un contribuent net, en positiu, als seus pressupostos?
Res del que mou el PP, del que increpen contra Catalunya els tertulians i els “panflets demagògics", com la Razón i el Mundo, solucionarà els problemes d’ambdues parts. Els ciutadans espanyols haurien d’estar interessats en treure’s del damunt, d’una vegada per totes, la Casta secular que els oprimeix i que els ha impedit prosperar. Aquella casta col•laboradora necessària de tantes guerres, atrocitats i oprobis i que sempre ha buscat tenir a la seva gent, al seu poble, ignorant i sotmés, escurant recursos on hi havia per a repartir subsidis amb tal de tenir el personal amansit.
El que interessa de debò als ciutadans espanyols és la veritat i aquesta no és altra que els cal fer un gran canvi. Ells també hauran de fer el seu procés. Un procés que els permeti treure el seu país de l’endarreriment i això no ho aconseguiran si no es treuen del damunt la classe dirigent que els oprimeix i que els distreu exacerbant el seu nacionalisme, el nacionalisme espanyol!
21 d’Octubre de 2013
Es deuen de creure que la gent es imbècil d’una forma “supina”; més que res per posar-hi un adjectiu. Ara ens surt la Sanchez-Camacho que en Mas no va anar a Foment perquè Soraya Saenz de Santamaria és una dona! Quins recursos argumentals que ens gasta la futura ex-lider del PP de Catalunya!
Realment la qualitat democràtica de molta gent de casa nostra i de les espanyes deixa molt que desitjar, per no dir que si ja no hi estiguéssim fets ens quedaríem més d’un cop bocabadats davant tanta tonteria o glaçats davant tanta mala fe. També trobem entre aquesta “fauna” “els afusselladors vocacionals”. És el cas d'aquest xicot de “Nuevas Generaciones del PP”, al que algú ha mostrat fotografiat al costat del senyor Ansar, que avui es permetia amenaçar un diputat per haver comentat favorablement la sentència del Tribunal d’Estrasburg contra la doctrina Parot.
No “gens menys” ens pot caure l’ànima als peus veient el nivell dels “opinadors professionals” i “tertulianos”. Deixant de banda les seves maneres a vegades “adustes i ferestegues”, que denoten que el seu nivell formatiu que no passa de “l’enterao” que parla de tot i no en sap de res, podem constatar que el seu nivell cultural i formatiu deixa moltíssim que desitjar. En vàrem tenir un exemple en el programa de TVE 24 hores del passat divendres; quan aquella caterva d’impresentables es tirava al coll de César Herrero perquè aquest, llei en mà, els volia fer entendre que el President Mas tenia tota la raó del món respecte del que havia passat a l’acte de Foment.
Per no parlar de l’inefable Marhuenda que en una xerrada a RAC1 responia a Oriol Junqueres, respecte a que el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya, que “En Breu foradarien els Pirineus” on frissosos, a l’altre costat, ja els estan esperant els francesos amb el pic i la pala per fer la seva part del forat. Aquest home dirigeix un libel, dir diari seria ser massa generós, que dia darrera dia entabana la ment de molts ciutadans.
Aquestes dies estem assistint a la nova amenaça del PP de voler fer saber als ciutadans espanyols la seva veritat sobre Catalunya, com a continuació d’una campanya iniciada fa un temps pel PP de Catalunya. Cal recordar que fa uns anys va ser el PP, amb Rajoy al capdavant, qui va organitzar “la milionaria” recollida de firmes contra l’Estatut. Que no s’enganyin! Aquesta campanya va ser “l’ou de la serp” que ells varen pondre i que va esclatar el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta gent sempre ha considerat que els catalans són mesells i que com als ninots del “pim pam pum” tirar contra nostre els sortia de franc i els permetia, llavors, desgastar al govern socialista i assegurar el seu poder i mantenir-lo.
Tenim enfront un govern espanyol ple de gent "pressumptament" corrupta, el cas Bárcenes possiblement sigui la punta de l’iceberg de tot el conjunt de xarxes de corrupció que han teixit durant anys i panys. De debò és això el que interessa als ciutadans espanyols? De debò interessa als ciutadans espanyols que els aglutinin front el pèrfid català? O contra la pèrfida Albió via conflicte amb Gibraltar? Els ciutadans espanyols es deixen enredar? Segurament tots no! Anar contra Catalunya els permet omplir l’olla? Els omple la panxa “el orgullo patrio”?
Si Catalunya assoleix la sobirania, si esdevenim un estat, com desfaran la teranyina que han teixit? Qui explicarà als seus ciutadans que els catalans no vivien dels espanyols? En Monago? Algunes comunitats tenen uns nivells estratosfèrics d’atur, esmorteïts per una funció pública sobredimensionada i amb una quasi nul•la capacitat productiva. Viuen dels recursos que es generen a altres llocs i això ningú dels “seus” els ho diu.
Que interessa de debò als ciutadans espanyols? El conflicte amb Catalunya? O saber com s’ho faran l’endemà de la nostra independència? Que interessa al pagès de Múrcia que Catalunya estigui fora de la UE i que hagin d’exportar els pebrots en barca? O potser els interessa molt més arribar a una solució raonable i pactada que ens permeti viure com a bons veïns i que puguem col•laborar?
S’acosta Nadal i tornarem a sentir els cants de sirena dels boicots, però realment ens fan por? Ens fa por als catalans quedar fora de la UE? O realment és a la Unió Europea la que li faria por perdre un contribuent net, en positiu, als seus pressupostos?
Res del que mou el PP, del que increpen contra Catalunya els tertulians i els “panflets demagògics", com la Razón i el Mundo, solucionarà els problemes d’ambdues parts. Els ciutadans espanyols haurien d’estar interessats en treure’s del damunt, d’una vegada per totes, la Casta secular que els oprimeix i que els ha impedit prosperar. Aquella casta col•laboradora necessària de tantes guerres, atrocitats i oprobis i que sempre ha buscat tenir a la seva gent, al seu poble, ignorant i sotmés, escurant recursos on hi havia per a repartir subsidis amb tal de tenir el personal amansit.
El que interessa de debò als ciutadans espanyols és la veritat i aquesta no és altra que els cal fer un gran canvi. Ells també hauran de fer el seu procés. Un procés que els permeti treure el seu país de l’endarreriment i això no ho aconseguiran si no es treuen del damunt la classe dirigent que els oprimeix i que els distreu exacerbant el seu nacionalisme, el nacionalisme espanyol!
21 d’Octubre de 2013
13 d’octubre del 2013
Memòria i Democràcia - apunts després del 12 i el 13 d’Octubre -
Fa unes quantes setmanes en un reportatge al telenotícies de TV3 es parlava dels desapareguts durant la dictadura xilena, que es calculen al voltant dels 1.500. A Espanya, segons diverses fonts, la xifra de desapareguts durant la guerra civil i posterior repressió a mans del règim franquista estaria propera als 150.000. Milers i milers de persones estan colgats als marges dels camins i de les carreteres o en foses comuns sense que els seus familiars, ara ja descendents, els hagin pogut localitzar , identificar i honorar. Mentre, durant anys, aquí els mitjans i els politics han estat de forma “quixotesca” veient la palla a l’ull aliè i no veient la biga al propi, al mateix temps que volien donar lliçons de democràcia al món.
Els màrtirs de la causa nacional varen ser santificats pel règim i els seus familiars varen rebre pensions i prebendes. A tots els pobles, a molts encara es conserven, se’ls varen aixecar monuments sota l’epítet de “Caidos por Dios y por España”. A dia d’avui encara trobem carrers i places a molts llocs d’Espanya amb noms dels “herois i capitostos” del bàndol sollevat. Encara, a hores d’ara, en alguna institució es reverència a Franco com a Generalíssim, títol que ell mateix es va atorgar. Al mateix temps es permet, quan no subvenciona directament, una fundació en honor del dictador.
Avui ha tingut lloc la beatificació de centenars de persones, la majoria religiosos, assassinats al sector republicà durant la guerra civil. El President Mas ha dit que anava a l’acte perquè es tractava de víctimes innocents i té raó. Però el que ja no es tant innocent es portar a terme aquesta beatificació mentre el govern actual, després de més de 30 anys de democràcia, es nega a donar satisfacció als familiars dels desapareguts del bàndol república amb l’excusa de no obrir ferides de nou.
No hem fet net. Quasi 75 anys després del fets encara hi ha víctimes de primera i de segona categoria. Els “descendents” dels primers encara s’ensenyoregen de manera més o menys oberta; amb sordina si són del Partit Popular i a “crit pelat” els grups d’extrema dreta. A alguns d’aquests membres de l’extrema dreta els hem pogut tornar a veure actuar, amenaçant impunement pels carrers de Barcelona, aquest passat dotze d’Octubre.
A Espanya celebren la seva festa nacional, el dotze d’octubre. Una data que cada cop sembla més hereva d’aquella altra en que celebraven l’aixecament militar contra el Govern republicà i també de la de l’antiga desfilada de la victòria dels temps de la dictadura. Ha estat precisament aquesta la data triada per celebrar manifestacions a Barcelona en defensa de la unitat d’Espanya. Desenes d’autobusos, noliejats pel Partit Popular i per organitzacions d’extrema dreta a diversos indrets d’Espanya, varen arribar a Barcelona per a participar en la manifestació d’aquells que criden “mejor unidos”, quan en realitat ens volen dir millor sotmesos.
S’ha pogut veure a la plaça Catalunya gent que es manifestaven com a “catalans” i espanyols, però que només escoltaven, alguns braç enlaire, l’himne espanyol. No han estat ni de bon tros tots els que pretenien ser, però si els suficients per a fer soroll i per pretendre ser escoltats; volent-nos fer creure que són els representants de la majoria dels catalans.
Entre tota aquesta gent hi havia molts joves que no varen viure ni molt menys tenen memòria del que va significar la guerra civil i l’opressió patida pel poble català. Alguns d’ells són fills de la gent represaliada; d’aquells que varen haver de deixar la seva terra perquè no hi podien viure per culpa de la misèria material i humana a que els varen sotmetre els vencedors de la guerra civil. Molta d’aquella gent va silenciar el que havia passat, no ho varen explicar, varen oblidar i es varen posar a treballar en una nova terra que els acollia i on es varen llaurar un futur millor per a ells i per als seus descendents.
Molts d’aquests descendents ignoren aquest patiment que els ha portat a ser ciutadans de Catalunya. Per sort no tots han perdut memòria històrica. És això el que ara ens permet que a Catalunya hi hagi una majoria que veu en una Catalunya independent la reparació a tantes injustícies patides. Ho veuen malgrat els cants de sirena dels manifestants d’ahir dia 12 i de les delirants portades de la premsa espanyola.
Avui, a hores d’ara, és a Catalunya on lliurement es poden manifestar tant els favorables com els contraris al procés sobiranista. És a Catalunya, al contrari d’Espanya, on es dona veu a tothom als mitjans. Molts cops es fa de manera “excessiva” si ho comparem amb el silenci, la incomprensió, quan no els insults més descarnats que es vessen a alguns mitjans espanyols contra Catalunya i la majoria dels seus ciutadans.
Avui la senyora Camacho i el senyor Rivera es poden omplir la boca i parlar als mitjans catalans reptant a la majoria del poble de Catalunya i al seu President a que els escolti. A Catalunya els permetem que s’arroguin una representativitat que les urnes i el nombre de manifestants els neguen. A Catalunya els donem veu als mitjans i els volem donar veu a les urnes. És aquesta Catalunya lliure, sobirana i per damunt de tot democràtica la que ells volen impedir. És aquesta Catalunya, on el sentiment democràtic està més arrelat, la que els permet sobreviure i la que els dona la veu que fins i tot a Espanya els neguen, quan agosaradament plantegen el que és evident; que Catalunya és menystinguda i espoliada.
Després d’aquests dos dies ens adonem que encara hi ha molt per fer i que no serà fàcil. Ens adonem que encara hi ha molts actes de justícia pendents i molts màrtirs, innocents assassinats, per redimir i que tot això només serà possible en una Catalunya independent i en una Espanya que sigui capaç de mirar-se al mirall sense avergonyir-se del seu passat.
13 d’Octubre de 2013
Els màrtirs de la causa nacional varen ser santificats pel règim i els seus familiars varen rebre pensions i prebendes. A tots els pobles, a molts encara es conserven, se’ls varen aixecar monuments sota l’epítet de “Caidos por Dios y por España”. A dia d’avui encara trobem carrers i places a molts llocs d’Espanya amb noms dels “herois i capitostos” del bàndol sollevat. Encara, a hores d’ara, en alguna institució es reverència a Franco com a Generalíssim, títol que ell mateix es va atorgar. Al mateix temps es permet, quan no subvenciona directament, una fundació en honor del dictador.
Avui ha tingut lloc la beatificació de centenars de persones, la majoria religiosos, assassinats al sector republicà durant la guerra civil. El President Mas ha dit que anava a l’acte perquè es tractava de víctimes innocents i té raó. Però el que ja no es tant innocent es portar a terme aquesta beatificació mentre el govern actual, després de més de 30 anys de democràcia, es nega a donar satisfacció als familiars dels desapareguts del bàndol república amb l’excusa de no obrir ferides de nou.
No hem fet net. Quasi 75 anys després del fets encara hi ha víctimes de primera i de segona categoria. Els “descendents” dels primers encara s’ensenyoregen de manera més o menys oberta; amb sordina si són del Partit Popular i a “crit pelat” els grups d’extrema dreta. A alguns d’aquests membres de l’extrema dreta els hem pogut tornar a veure actuar, amenaçant impunement pels carrers de Barcelona, aquest passat dotze d’Octubre.
A Espanya celebren la seva festa nacional, el dotze d’octubre. Una data que cada cop sembla més hereva d’aquella altra en que celebraven l’aixecament militar contra el Govern republicà i també de la de l’antiga desfilada de la victòria dels temps de la dictadura. Ha estat precisament aquesta la data triada per celebrar manifestacions a Barcelona en defensa de la unitat d’Espanya. Desenes d’autobusos, noliejats pel Partit Popular i per organitzacions d’extrema dreta a diversos indrets d’Espanya, varen arribar a Barcelona per a participar en la manifestació d’aquells que criden “mejor unidos”, quan en realitat ens volen dir millor sotmesos.
S’ha pogut veure a la plaça Catalunya gent que es manifestaven com a “catalans” i espanyols, però que només escoltaven, alguns braç enlaire, l’himne espanyol. No han estat ni de bon tros tots els que pretenien ser, però si els suficients per a fer soroll i per pretendre ser escoltats; volent-nos fer creure que són els representants de la majoria dels catalans.
Entre tota aquesta gent hi havia molts joves que no varen viure ni molt menys tenen memòria del que va significar la guerra civil i l’opressió patida pel poble català. Alguns d’ells són fills de la gent represaliada; d’aquells que varen haver de deixar la seva terra perquè no hi podien viure per culpa de la misèria material i humana a que els varen sotmetre els vencedors de la guerra civil. Molta d’aquella gent va silenciar el que havia passat, no ho varen explicar, varen oblidar i es varen posar a treballar en una nova terra que els acollia i on es varen llaurar un futur millor per a ells i per als seus descendents.
Molts d’aquests descendents ignoren aquest patiment que els ha portat a ser ciutadans de Catalunya. Per sort no tots han perdut memòria històrica. És això el que ara ens permet que a Catalunya hi hagi una majoria que veu en una Catalunya independent la reparació a tantes injustícies patides. Ho veuen malgrat els cants de sirena dels manifestants d’ahir dia 12 i de les delirants portades de la premsa espanyola.
Avui, a hores d’ara, és a Catalunya on lliurement es poden manifestar tant els favorables com els contraris al procés sobiranista. És a Catalunya, al contrari d’Espanya, on es dona veu a tothom als mitjans. Molts cops es fa de manera “excessiva” si ho comparem amb el silenci, la incomprensió, quan no els insults més descarnats que es vessen a alguns mitjans espanyols contra Catalunya i la majoria dels seus ciutadans.
Avui la senyora Camacho i el senyor Rivera es poden omplir la boca i parlar als mitjans catalans reptant a la majoria del poble de Catalunya i al seu President a que els escolti. A Catalunya els permetem que s’arroguin una representativitat que les urnes i el nombre de manifestants els neguen. A Catalunya els donem veu als mitjans i els volem donar veu a les urnes. És aquesta Catalunya lliure, sobirana i per damunt de tot democràtica la que ells volen impedir. És aquesta Catalunya, on el sentiment democràtic està més arrelat, la que els permet sobreviure i la que els dona la veu que fins i tot a Espanya els neguen, quan agosaradament plantegen el que és evident; que Catalunya és menystinguda i espoliada.
Després d’aquests dos dies ens adonem que encara hi ha molt per fer i que no serà fàcil. Ens adonem que encara hi ha molts actes de justícia pendents i molts màrtirs, innocents assassinats, per redimir i que tot això només serà possible en una Catalunya independent i en una Espanya que sigui capaç de mirar-se al mirall sense avergonyir-se del seu passat.
13 d’Octubre de 2013
30 de setembre del 2013
Ens podem refiar d'Europa?
A partir de la integració de l’Estat espanyol a la llavors Comunitat Europea, allà per la meitat dels anys vuitanta, des de Catalunya vàrem creure o millor dit ens varen fer creure que el procés d’integració europeu jugava en benefici nostre. Se’ns deia que calia enfortir-nos i esperar que “quantes més decisions es prenguessin des de Brussel•les menys se’n prendrien des de Madrid” i que això a la llarga ens beneficiaria. Han passat els anys i de la Comunitat hem passat a la Unió Europea, però una unió en construcció permanent, tots just embastada, en la que encara els estats són gelosos guardians de les seves prebendes i on els seus “primers espases” polítics s’estimen més fer carrera a casa seva.
Certament tenim una moneda única i les fronteres estan aparentment "esborrades", però no deixa de ser més fictici que real. El poder que encara detenen les administracions de cada un dels estats fa que es mantinguin la majoria dels desequilibris preexistents i impedeixen avançar les polítiques d’integració; fiscal, laboral,... És per tot això que l’esperança de la nostra pervivència es l’aconseguiment definitiu d’un estat que ens representi i ens permeti parlar amb veu pròpia.
Catalunya té vocació europea, perquè és Europa des de fa molts anys. Es part d’Europa per història i per proximitat, però també per vocació i per identificació. Ja érem Europa a finals del segle VIII pel nostre lligam amb l’imperi de Carlemany, al que es considera històricament com antecedent de la unió europea. Un imperi que va congregar sota el mateix estat els hereus de l’Imperi romà d’occident i els pobles germànics. Després vindria un procés de descomposició. La idea d’Imperi, romà - germànic, es va mantenir amb força fins al segle XVI mentre lentament s’anaven conformant els moderns estats nacionals. Ha estat un procés de segles durant el qual els pobles d’Europa no han deixat de fer-se la guerra, fins tot just aquest segle passat. No fa tant que hi ha hagut guerra a les portes de la Unió, perquè aquesta no tenia esma per afrontar els fets amb un política exterior comuna; és el que va passar als Balcans tant sols fa 20 anys.
Catalunya ha arribat al segle XXI essent un nació sense estat. La nació sense estat més important d’Europa que està sotmesa a un dels estats menys potents, atesa la seva història i demografia, dels actualment existents a la Unió Europea. Catalunya pertany a un estat que fa quasi dos-cents anys que no té un destacat protagonisme a la política internacional perquè va quedar al marge de totes les “bullides de la història” que hi ha hagut des de la Revolució Francesa. Espanya mentalment es va quedar en el temps de Felip II, el rei que es va aïllar i la va aïllar del món. Malgrat uns lleugers retocs de mans de l’absolutisme borbònic al segle XVIII va entrar al segle XIX com a Imperi i va sortir com un país endarrerit i encara més aïllat. Catalunya, a diferència de la resta d’Espanya, va fer la revolució industrial i la nostra proximitat a Europa ens va permetre tenir un cert sentiment de pertinença, mentre Espanya mirava amb enyor a Iberoamèrica i a Àfrica, al temps que continuava restant marginada, a causa del seu règim polític, durant bona part del segle XX.
Ara el President de la Generalitat ha viatjat a Brussel•les. Tornarà a dir, a tots el que el vulguin rebre i escoltar, que som europeus i que volem continuar essent-ho. Malgrat tot, la Unió Europea, amablement, declinarà fer gestos perquè no pot. No en farà perquè encara és dèbil, perquè encara manen els Estats. No sé si ens podem o no ens podem refiar d’Europa. Si algú, però, entén aquest refiar-nos com una ajuda ja s’ho pot anar traient del cap. La Unió Europea, esperarà esdeveniments i no podrà negar la democràcia si se’ns permet exercir-la. Pertanyem a la Unió i en som ciutadans. Cap dels Estats amb poder real a dins podrà permetre cap disbarat contra nosaltres, entre altres raons, per els interessos econòmics que moltes de les empreses d’aquests estats tenen a casa nostra, per això es fa difícil creure que romandrem aïllats.
D’aquesta Unió Europea podem esperar el que podem esperar, funciona més com un aparador, com un fòrum, o si us estimeu més com una espècia de fira de mostres a la que cal anar per portar “els nostres productes”. Sabem que els “clients potencials” són els estats i no pas la fira i que és a aquests “clients” als que hem de convèncer.
Els catalans hem d’esperar més d’Hongria i de Finlàndia que dels eurocomissaris Andor i Rehn, amb qui el President Mas s’està entrevistant. Ens hem de refiar més de Portugal que del senyor Durao Barroso que té “una agenda tan plena”. Per últim, no hem de confiar gens ni en el senyor Almunia ni en Espanya; aquests si que formen, òbviament, un pack compacte contra les nostres legítimes aspiracions.
De la Unió Europea d'entrada només hem d’esperar que respecti la democràcia. Ajudes ben poques, només aquelles que resultin fruit del nostre esforç i del que puguin fer els nostres representants al Parlament Europeu. La resta, com vulgarment es diu, “ens ho haurem de pelar nosaltres sols”. Per això, ens cal tenir present que malgrat la vocació europea d’anys i panys el món no s’acaba a Europa. Hi ha altres estats al món, tant o més respectuosos amb la democràcia, dels que potser cabria esperar quelcom i als que també caldrà adreçar-nos.
30 setembre de 2013
Certament tenim una moneda única i les fronteres estan aparentment "esborrades", però no deixa de ser més fictici que real. El poder que encara detenen les administracions de cada un dels estats fa que es mantinguin la majoria dels desequilibris preexistents i impedeixen avançar les polítiques d’integració; fiscal, laboral,... És per tot això que l’esperança de la nostra pervivència es l’aconseguiment definitiu d’un estat que ens representi i ens permeti parlar amb veu pròpia.
Catalunya té vocació europea, perquè és Europa des de fa molts anys. Es part d’Europa per història i per proximitat, però també per vocació i per identificació. Ja érem Europa a finals del segle VIII pel nostre lligam amb l’imperi de Carlemany, al que es considera històricament com antecedent de la unió europea. Un imperi que va congregar sota el mateix estat els hereus de l’Imperi romà d’occident i els pobles germànics. Després vindria un procés de descomposició. La idea d’Imperi, romà - germànic, es va mantenir amb força fins al segle XVI mentre lentament s’anaven conformant els moderns estats nacionals. Ha estat un procés de segles durant el qual els pobles d’Europa no han deixat de fer-se la guerra, fins tot just aquest segle passat. No fa tant que hi ha hagut guerra a les portes de la Unió, perquè aquesta no tenia esma per afrontar els fets amb un política exterior comuna; és el que va passar als Balcans tant sols fa 20 anys.
Catalunya ha arribat al segle XXI essent un nació sense estat. La nació sense estat més important d’Europa que està sotmesa a un dels estats menys potents, atesa la seva història i demografia, dels actualment existents a la Unió Europea. Catalunya pertany a un estat que fa quasi dos-cents anys que no té un destacat protagonisme a la política internacional perquè va quedar al marge de totes les “bullides de la història” que hi ha hagut des de la Revolució Francesa. Espanya mentalment es va quedar en el temps de Felip II, el rei que es va aïllar i la va aïllar del món. Malgrat uns lleugers retocs de mans de l’absolutisme borbònic al segle XVIII va entrar al segle XIX com a Imperi i va sortir com un país endarrerit i encara més aïllat. Catalunya, a diferència de la resta d’Espanya, va fer la revolució industrial i la nostra proximitat a Europa ens va permetre tenir un cert sentiment de pertinença, mentre Espanya mirava amb enyor a Iberoamèrica i a Àfrica, al temps que continuava restant marginada, a causa del seu règim polític, durant bona part del segle XX.
Ara el President de la Generalitat ha viatjat a Brussel•les. Tornarà a dir, a tots el que el vulguin rebre i escoltar, que som europeus i que volem continuar essent-ho. Malgrat tot, la Unió Europea, amablement, declinarà fer gestos perquè no pot. No en farà perquè encara és dèbil, perquè encara manen els Estats. No sé si ens podem o no ens podem refiar d’Europa. Si algú, però, entén aquest refiar-nos com una ajuda ja s’ho pot anar traient del cap. La Unió Europea, esperarà esdeveniments i no podrà negar la democràcia si se’ns permet exercir-la. Pertanyem a la Unió i en som ciutadans. Cap dels Estats amb poder real a dins podrà permetre cap disbarat contra nosaltres, entre altres raons, per els interessos econòmics que moltes de les empreses d’aquests estats tenen a casa nostra, per això es fa difícil creure que romandrem aïllats.
D’aquesta Unió Europea podem esperar el que podem esperar, funciona més com un aparador, com un fòrum, o si us estimeu més com una espècia de fira de mostres a la que cal anar per portar “els nostres productes”. Sabem que els “clients potencials” són els estats i no pas la fira i que és a aquests “clients” als que hem de convèncer.
Els catalans hem d’esperar més d’Hongria i de Finlàndia que dels eurocomissaris Andor i Rehn, amb qui el President Mas s’està entrevistant. Ens hem de refiar més de Portugal que del senyor Durao Barroso que té “una agenda tan plena”. Per últim, no hem de confiar gens ni en el senyor Almunia ni en Espanya; aquests si que formen, òbviament, un pack compacte contra les nostres legítimes aspiracions.
De la Unió Europea d'entrada només hem d’esperar que respecti la democràcia. Ajudes ben poques, només aquelles que resultin fruit del nostre esforç i del que puguin fer els nostres representants al Parlament Europeu. La resta, com vulgarment es diu, “ens ho haurem de pelar nosaltres sols”. Per això, ens cal tenir present que malgrat la vocació europea d’anys i panys el món no s’acaba a Europa. Hi ha altres estats al món, tant o més respectuosos amb la democràcia, dels que potser cabria esperar quelcom i als que també caldrà adreçar-nos.
30 setembre de 2013
25 de setembre del 2013
Cal continuar tenint la gent motivada i amatent
Esperem que la toixarrudesa i la “hidalguia” dels governants espanyols els impedeixi donar el seu braç a tòrcer i no ens permetin fer la consulta, ni tant sols tolerar-la.
Si ens deixessin fer el Referèndum seria el reconeixement que d’una o altra manera som “subjecte polític” i, per tant, que tenim capacitat sobirana, sobirania catalana a fi de comptes. La “Constitució/presó” en la que ens volen tenir ben afermats, declara que la sobirania resideix en tot el poble espanyol, no en una part. Per a ells “La carta magna” és sagrada, inalterable, inviolable, inamovible, ... immillorable!
Per tot això no tenen marge de maniobra per autoritzar un referèndum circumscrit a Catalunya, ni tant sols encara que només sigui “una simple consulta tolerada. Segurament caldrà anar a unes plebiscitàries i una DUI. Si atenem la composició política tradicional del Parlament de Catalunya, cal veure que faria UDC amb l’inefable Duran al front, només repetint resultats es podria guanyar.
Altrament si autoritzessin un referèndum, malgrat el que ara diguin les enquestes, els contraris a la independència s’abocarien amb tots els mitjans i la campanya seria brutal. Un no en un referèndum, amb el “fair play” que gasten, seria un nou 1939 per al seu entendre; una nova entrada de les “legions wertianes” per la Diagonal. Seria molt difícil que hi hagués una segona oportunitat com al Quèbec. Espanya no és Canada ni la Gran Bretanya. Prou que es cuidarien que Catalunya es convertís definitivament en un balneari; un país de cambrers i jubilats. Acceleranrien de forma encara més descarada l’espoli i el trasllat d’empreses al “Gran Madrid”, malgrat que econòmicament tot plegat no fos viable i els suposes un retrocés, això rai! Pagarien els de sempre, el poble!
No ens enganyem, no hi hauran més de dues opcions, encara que sigui en unes plebiscitàries; serà si o no. Només veig a favor del si a ERC, Convergència, potser no tota, i les CUP. A l’altre banda amb tota “l’artilleria” s’arrenglarien la resta de formacions, també podria haver-hi excepcions, a nivell personal a dins del PSC. No ens podem refiar gens ni mica del paper que pot fer ICV. S’afegirien al no els lobbys, del pont aeri, les “empreses del BOE”, “LaVanguardia”,... Les televisions , la majoria de diaris i altres publicacions. Pensem els diners que destinarien a entabanar i esporuguir a la gent! S’hi juguen els seus execrables privilegis!
Els que defensen la independència no arriben a tots els mitjans.TV3 té un sostre d’audiència i la majoria de cops s’hi arriba quan juga el Barça. També cal tenir en compte que TV3 no és monolítica i que dins dels seus equips hi ha gent de tot. Les ràdios podrien ser l’excepció, però tampoc ens podríem refiar; una de les principals és del grup de “La Vanguardia” que darrerament està jugant un paper inequívoc intentant rebaixar i diluir les aspiracions sobiranistes.
Caldrà continuar fent la labor de sapa que s’ha fet fins avui, des dels partits independentistes, des de les associacions i sobretot des de l’ANC. Des de l’Assemblea han fet una gran feina, molt vistosa i molt efectiva, amb un amplíssim ressò. Ara després de la Via Catalana, a molts els està venint “un bajón” , falta la dosi emotiva, falta un nou engrescament col•lectiu en el moment que els udols de la caverna i de tots els seus servils corifeus es senten arreu. Altrament no es fàcil tenir a la gent constantment mobilitzada per no dir que és impossible. Cal, però, estar amatents, en un estat de “vetlla nacional permanent”, procurant sempre que es pugui mantenir elevada la dosi d’emotivitat. No és pot anar en fred a votar i menys en un referèndum!
Ha arribat el moment de fer mullar al màxim a la gent amb càrrecs representatius, el treball ara, mentre no hi hagi un nou objectiu mobilitzador encomiable, cal fer-lo municipi a municipi i barri a barri, cal fer donar la cara als càrrecs representatius. Sabem que als pobles són més les persones que els partits; és diferent a les grans ciutats, però s’haurà de fer arreu. El que es diu per als càrrecs representatius també val per les associacions, grups professionals, organitzacions empresarials....
Malgrat molts municipis s’hagin declarat a favor de la independència i altres s’hagin mostrat favorables a la sobirania fiscal, en falten encara molts que no han dit res. Caldria organitzar actes a tots els llocs on es pugui, de manera que es podés asseure als polítics davant la gent de manera que responguin, en definitiva que es mullin. Aquests posicionaments, encara que fossin reiterats, ajudarien a acabar de convèncer als indecisos. Cal que l’olla segueixi bullint!
Cal continuar tenint mobilitzats i amatents, però sobretot motivats i animats a tots els independentistes. Els polítics favorables al procés són els que finalment hauran de liderar-lo. Però caldrà que sentin l’escalf de la gent i, perquè no, la seva exigència i la seva pressió. Tant per si ens hem d’enfrontar a unes plebiscitàries com a un hipotètic referèndum.
25 de setembre de 2013
Si ens deixessin fer el Referèndum seria el reconeixement que d’una o altra manera som “subjecte polític” i, per tant, que tenim capacitat sobirana, sobirania catalana a fi de comptes. La “Constitució/presó” en la que ens volen tenir ben afermats, declara que la sobirania resideix en tot el poble espanyol, no en una part. Per a ells “La carta magna” és sagrada, inalterable, inviolable, inamovible, ... immillorable!
Per tot això no tenen marge de maniobra per autoritzar un referèndum circumscrit a Catalunya, ni tant sols encara que només sigui “una simple consulta tolerada. Segurament caldrà anar a unes plebiscitàries i una DUI. Si atenem la composició política tradicional del Parlament de Catalunya, cal veure que faria UDC amb l’inefable Duran al front, només repetint resultats es podria guanyar.
Altrament si autoritzessin un referèndum, malgrat el que ara diguin les enquestes, els contraris a la independència s’abocarien amb tots els mitjans i la campanya seria brutal. Un no en un referèndum, amb el “fair play” que gasten, seria un nou 1939 per al seu entendre; una nova entrada de les “legions wertianes” per la Diagonal. Seria molt difícil que hi hagués una segona oportunitat com al Quèbec. Espanya no és Canada ni la Gran Bretanya. Prou que es cuidarien que Catalunya es convertís definitivament en un balneari; un país de cambrers i jubilats. Acceleranrien de forma encara més descarada l’espoli i el trasllat d’empreses al “Gran Madrid”, malgrat que econòmicament tot plegat no fos viable i els suposes un retrocés, això rai! Pagarien els de sempre, el poble!
No ens enganyem, no hi hauran més de dues opcions, encara que sigui en unes plebiscitàries; serà si o no. Només veig a favor del si a ERC, Convergència, potser no tota, i les CUP. A l’altre banda amb tota “l’artilleria” s’arrenglarien la resta de formacions, també podria haver-hi excepcions, a nivell personal a dins del PSC. No ens podem refiar gens ni mica del paper que pot fer ICV. S’afegirien al no els lobbys, del pont aeri, les “empreses del BOE”, “LaVanguardia”,... Les televisions , la majoria de diaris i altres publicacions. Pensem els diners que destinarien a entabanar i esporuguir a la gent! S’hi juguen els seus execrables privilegis!
Els que defensen la independència no arriben a tots els mitjans.TV3 té un sostre d’audiència i la majoria de cops s’hi arriba quan juga el Barça. També cal tenir en compte que TV3 no és monolítica i que dins dels seus equips hi ha gent de tot. Les ràdios podrien ser l’excepció, però tampoc ens podríem refiar; una de les principals és del grup de “La Vanguardia” que darrerament està jugant un paper inequívoc intentant rebaixar i diluir les aspiracions sobiranistes.
Caldrà continuar fent la labor de sapa que s’ha fet fins avui, des dels partits independentistes, des de les associacions i sobretot des de l’ANC. Des de l’Assemblea han fet una gran feina, molt vistosa i molt efectiva, amb un amplíssim ressò. Ara després de la Via Catalana, a molts els està venint “un bajón” , falta la dosi emotiva, falta un nou engrescament col•lectiu en el moment que els udols de la caverna i de tots els seus servils corifeus es senten arreu. Altrament no es fàcil tenir a la gent constantment mobilitzada per no dir que és impossible. Cal, però, estar amatents, en un estat de “vetlla nacional permanent”, procurant sempre que es pugui mantenir elevada la dosi d’emotivitat. No és pot anar en fred a votar i menys en un referèndum!
Ha arribat el moment de fer mullar al màxim a la gent amb càrrecs representatius, el treball ara, mentre no hi hagi un nou objectiu mobilitzador encomiable, cal fer-lo municipi a municipi i barri a barri, cal fer donar la cara als càrrecs representatius. Sabem que als pobles són més les persones que els partits; és diferent a les grans ciutats, però s’haurà de fer arreu. El que es diu per als càrrecs representatius també val per les associacions, grups professionals, organitzacions empresarials....
Malgrat molts municipis s’hagin declarat a favor de la independència i altres s’hagin mostrat favorables a la sobirania fiscal, en falten encara molts que no han dit res. Caldria organitzar actes a tots els llocs on es pugui, de manera que es podés asseure als polítics davant la gent de manera que responguin, en definitiva que es mullin. Aquests posicionaments, encara que fossin reiterats, ajudarien a acabar de convèncer als indecisos. Cal que l’olla segueixi bullint!
Cal continuar tenint mobilitzats i amatents, però sobretot motivats i animats a tots els independentistes. Els polítics favorables al procés són els que finalment hauran de liderar-lo. Però caldrà que sentin l’escalf de la gent i, perquè no, la seva exigència i la seva pressió. Tant per si ens hem d’enfrontar a unes plebiscitàries com a un hipotètic referèndum.
25 de setembre de 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)