Sota la mirada d’Eva Duarte

No entraré aquí a parlar pròpiament de l’expropiació de YPF per part del Govern argenti ni de les raons que el poden haver portat a fer-ho. No tinc prou elements encara per donar el meu parer . Ni molt menys en tinc per pensar “qui és el bo i qui és el dolent” de la pel•lícula, en la que crec que més d’un i d’una han “sobreactuat”.

De la portada del diari on es donava la notícia de l’expropiació d’YPF em va cridar l’atenció la foto de Cristina Fernández, actual presidenta de l’Argentina i vídua de l’anterior president – situació no inèdita en aquell país - i la imatge que semblava presidir l’escena.

La presidenta d’Argentina amb una espècie de tub d’assaig a les mans, que contenia petroli, en presència d’un retrat d’Eva Duarte, va anunciar la notícia al món.

Em vaig retrotreure a l’època en que tot just encara “nano” mirava les notícies, en blanc i negre, en un dels dos únics canals de televisió que llavors teníem. Devia de ser cap allà al 1972/1973. De quan en quan, a les notícies internacionals, que em sembla recordar no eren moltes, es parlava de l’Argentina. Presidida llavors per un general, un personatge que jo veia estirat i imponent, el general Lanusse, el qual havia ocupat el poder un parell d’anys abans. Lanusse va propiciar una gran acord nacional de manera que es podessin convocar eleccions democràtiques per donar sortida al règim militar presidit per ell.

Les eleccions es varen fer al 1973 i foren guanyades per la persona designada per l’expresident argenti Juan Domingo Peron, llavors exiliat a Madrid, Hector Cámpora. Aquest, un cop al poder, va propiciar la tornada de Juan Domingo Perón a l’Argentina i unes noves eleccions, aquell mateix any, que guanyaren Perón com a president i la seva esposa com a vicepresidenta.

És l’arribada des de l’exili a l’Argentina de Perón i la seva esposa Maria Estela Martínez, coneguda com Isabelita, la que em va cridar la atenció. Anaven amb el retrat d’una dona, cridant davant la multitud que els rebia: “ Presente, presente, Evita está presente”. Recordo que a casa em varen explicar que era el retrat d’Eva de Perón, la primera esposa, que havia estat molt coneguda internacionalment. Que en temps d’en Franco havia visitat Espanya i havia propiciat l’arribada de “menjar” en els pitjors temps de la postguerra civil espanyola.

Eva Duarte de Peron va ser la primera esposa del general Juan Domingo Perón, lider d’un moviment polític conegut arreu com a justicialisme o “peronisme” . Va ser un moviment social i polític populista, encara viu. Un conglomerat de “famílies polítiques”, amb una total indefinició dins de l’espectre polític. L’actual presidenta de l’argentina és membre del moviment justicialista / peronista. També ho era el seu marit, a qui succeí, en aquest cas de forma electa.

Eva Duarte va morir jove, amb 33 anys al 1952, fa seixanta anys! Eva era una jove actriu quan la va conèixer el llavors coronel Perón. Eva el va acompanyar en la seva arribada al poder. Personatge extraordinàriament popular va ser el mascaró de proa del moviment peronista. Va dur a terme, com a primera dama del país, una política populista. Va aprofitar uns anys d’expansió de l’economia Argentina a causa de les seves exportacions, bàsicament alimentàries i de matèries primeres, a una Europa devastada per la segona guerra mundial. Varen ser un anys de creixement econòmic, en què les arques argentines es van buidar tan de presa com s’havien omplert. La crisi conseqüent, que va venir anys després, faria caure el peronisme un cop ella ja havia mort. Malgrat tot, els argentins han idealitzat aquells pocs anys de benestar i la figura d’aquell temps, Eva Duarte de Peron, EVITA, que ha acabat convertida en un personatge de culte, amb infinitat de referències, no tan sols a l’Argentina.

Anys després Perón, llavors a l’exili, després de perdre el poder, va conèixer una cantant i bailarina de nom artístic “Isabel Gómez”, seria electa al 1973 com a vicepresidenta de l’Argentina. Un cop de nou al poder i elegit president, el general Peron morí abans d’una any i fou succeït per la seva esposa. Aquests són els fets que ja recordo “en directe”, en blanc i negre.

La presidència de Maria Estela Martínez, Isabel o Isabelita com era més coneguda, va ser convulsa, el poder estava de facto en mans del que havia estat anomenat ministre de benestar social per Hector Campora i que havia estat amb anterioritat secretari personal de Peron, José López Rega. Conegut com “El Brujo” va exercir una total influencia sobre “Isabelita”. Se l’acusa d’haver estat l’instigador i creador de grups d’extrema dreta, com la “Triple A”, que varen començar la guerra bruta contra les esquerres. Tot plegat, preludi del cop d’Estat, al 1976, de la Junta militar del general Videla i de la repressió més ferotge que mai va patir aquell país.

No sé si aquest nou acte polític, l’expropiació de YPF, ha estat un nou acte de populisme. L’escenificació almenys a mi m’ho recorda o m’ho fa semblar, el retrat d’Eva Duarte em sembla determinant. No sé que pot haver-hi al darrera, si amb això es tracta de tapar altres coses, aglutinar a l’opinió pública argentina o “entretenir al personal”. Fa uns dies la presidenta argentina s’entestava a recordar el 30 aniversari de la guerra de les Malvines. Una operació de la dictadura militar argentina per intentar, via patriotisme, posar-se el poble al costat i que va acabar en tragèdia, però que al mateix temps va propiciar la caiguda de la dictadura militar.

En cap cas pretenc posar en qüestió el sistema polític argentí, la seva democràcia, que, per altra banda, ha estat capaç de jutjar als seus militars colpistes i els crims comesos durant la dictadura militar. Cosa que no tothom pot dir!

18 d’abril de 2012