9 d’abril de 2012

A propòsit de Grècia (2)

Fa uns dies, en un post del mateix títol, parlava de la descoberta que havia suposat la lectura d’un llibre sobre Grècia. Em permetia comparar la història de la democràcia a l’antiga Atenes amb l’actualitat. Veia com fa 2.500 anys es varen trobar solucions a problemes que ara es plantegen de nou i que ningú s’atreveix a abordar per solucionar-los d’una forma eficient.

Explicava com el poble es reunia en Assemblea i triaven els seus representants, els magistrats. De com es jutjava als magistrats sortints, per un tribunal també escollit pel poble . En definitiva es rendia comptes del que s’havia fet! Per tant, qui ocupava càrrecs públics sabia que no podia abusar, altrament hauria de rendir comptes davant del poble i sabia que podia ser castigat severament. Que diferent d’ara on tothom sembla sortir-se’n sense massa complicacions, deixant al seu darrera afers a vegades massa foscos.

Ara rellegint un altre text sobre l’Atenas de Pericles, de C.M. Bowra que havia estat professor a Oxford, aquest, referint-se a Pericles, ens fa notar que era d’una família benestant i es mirava la política com una activitat que qualsevol home podia practicar, no veia malament aspirar al poder, ja que aquest és el que li havia de permetre fer el que li semblava necessari, demostrant així la seva vàlua.

Un cop assolit el poder Pericles va voler ser conseqüent amb les seves primeres actuacions polítiques, de manera que de la mateixa forma que s’havia assignat un sou als jurats, com a requisit indispensable per a la democràcia, va estendre la remuneració a altres càrrecs públics. D’aquesta manera aconseguia que a la gent de rang més humil els fos factible participar en els afers públics.

La part més conservadora de la societat atenenca va “posar el crit al cel” ja que entenien que aquest pagament corrompia al poble i envalentia al populatxo en afers que havien d’estar reservats als “millors”. Malgrat tot, els canvis de Pericles varen tirar endavant permetent que Atenes reclutes als seus servidors dins una base molt més gran i els compenses pels seus serveis.

A l’Atenes de Pericles ja es discutia, doncs, sobre el “sou dels polítics” i de si aquest era necessari o no. Una discussió que encara no ha perdut vigència. Realment els càrrecs públics han de ser compensats, altrament només els exercirien, com en temps dels grecs, “els millors” que no eren ni són altres que aquells que tenien/tenen la vida resolta gràcies al seu poder econòmic.

Avui es discuteix sobre el que guanyen els polítics, em sembla un debat equivocat, els polítics han d’estar ben pagats i ben controlats. Allò que es feia amb els magistrats d’Atenes que devien rendir comptes! Però, al mateix temps cal la justa compensació econòmica per exercir la magistratura, el càrrec públic.

No cal fer demagògia amb els sous, hem de tenir uns polítics ben pagats i ben controlats. Ningú ha de deixar d’exercir la representació a causa de la seva situació social. El que si que calen són mecanismes de control, de transparència, per evitar que algú tregui profit del càrrec. I aquí és on els mecanismes dels grecs, malgrat l’antiguitat, eren aparentment més perfectes, el ciutadà participava activament de la política, dels afers públics, participava a l’Assamblea, cosa que ara no fa la majoria. A qui no participava dels afers públics, cal recordar que se’l coneixia per el nom d’idiota, aquest és el significat original de la paraula.

Són aquests problemes de fa més 2.500 anys que encara no s’han resolt i que en alguns casos, malgrat el temps transcorregut, semblem haver anat més endarrere que no pas endavant en la forma de trobar-hi solucions.

Ja sabem que la democràcia d’Atenes no es un exemple perfecte. Ja que la democràcia d’Atenes es basava en l’esclavitud, en la força de treball que permetia al ciutadà lliure l’oci necessari per a exercitar la ment. És a dir, sense l’oci llavors i ara, sense la panxa plena, llavors i ara, és difícil filosofar. Però, en tot cas, aquest es tema d’un altre dia.

9 d’abril de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada