15 d’abril de 2012

Fa 98 anys!

El dijous sant d’ara fa 98 anys s’acomplia un ritual . Dotze pobres recollits dels carrers de Viena eren portats a presència de l’emperador. El vell Francesc Josep s’agenollava davant ells i els rentava els peus un a un. Això es venia acomplint des de feia llargs anys, tants o més que l’emperador estava al poder. Pocs dels que contemplaven aquella escena s’haurien pensat llavors que 4 anys i escaig més tard l’Imperi Austrohongarès s’hauria desintegrat i que tot aquell cerimonial passaria a l’història.

El coneixement de la història ens aporta moltes lliçons i ens facilita perspectiva. Ara fa quasi cent anys allò que semblava inamovible va canviar de sobte i al llarg de tot el segle XX no va deixar de fer-ho. Països com els bàltics, als que llavors els semblava inimaginable la seva llibertat la varen assolir per tornar-la a perdre i tornar-la a recuperar setanta anys després. Polònia havia deixat d’existir feia quasi dos-cents anys i va recuperar la seva llibertat. Els Txecs que maldaven per ser la tercera nacionalitat reconeguda a l’imperi austríac es varen trobar de sobte essent la desena potència industrial del món. La catòlica Croàcia que lluitava per desfer-se d’Hongria es va trobar lliure d’aquesta, però compartint estat amb la ortodoxa Sèrbia, amb la que la separava molts aspectes culturals, setanta anys després esdevindria finalment lliure.

Tots els canvis de fronteres a Europa es va produir, principalment, en un període de 75 anys. Els que van del 1918 al 1994, de la ensulsiada dels vells imperis centreeuropeus i rus fins a la caiguda de l’imperi soviètic. En la majoria dels casos els nacionalistes no varen ésser els causants directes de la independència dels seus països. Molts d’ells varen ésser, en un primer moment, espectadors del que succeïa sense adonar-se del que en poc temps es concretaria. Alguns dels que després serien herois nacionals eren ciutadans russos, o alemanys o austríacs, que quasi de sobte es varen trobar servint al seus països. Molts d’ells no s’havien plantejat mai que podrien fer oposició als seus estats i lluitar per la independència dels seus pobles. Les possibilitats d’esdevenir independents dels finesos, el lituans fins i tot dels polonesos, com de molts altres, semblaven totalment inversemblants.

En aquest període de 75 anys es va tornar a dibuixar el mapa d’Europa fins al punt que si avui agafem un mapa del 1914 i el comparem amb un d’actual veurem a partir de l’Europa central, cap a l’est, un munt de diferències. Malgrat que a Occident, a part de Irlanda i els canvis d’Alsacia/Lorena d’Alemanya a França o L’Alt Adigio d’Austría a Itàlia, també algun petit retoc a Bèlgica i Dinamarca, la resta tot sembla igual.

A Europa occidental és on encara “queda feina a fer”. Els estats jacobins de l’Europa occidental, també la Gran Bretanya, han tingut sotmeses, encara que de manera diferent, a les seves minories. És per això, que des de fa anys els bascos, els catalans, els escocesos, també els flamencs, malden per esdevenir estats sobirans.

L’estabilitat dels estats a que estant sotmesos, la immobilitat de les seves fronteres durant decennis, mantinguda al llarg del segle XX, semblen fer impossible un canvi en els mapes, però hi ha qui lluita per aconseguir la mateixa llibertat que en el seu dia varen aconseguir lituans, polonesos, irlandesos, croats, albanesos, txecs...

A vegades no semblem ser conscients de viure un moment històric, com al 1914 ningú aquell vespre de dijous sant sabia veure que l’imperi austríac era més mort que viu, més deutor de la seva existència respecte d’altres estats europeus més poderosos que de les seves pròpies possibilitats.

El que havia de passar llavors va passar i el que pot passar també passarà, la independència dels catalans potser no la portaran a terme els nacionalistes, els independentistes. Aquests tan sols, potser, estan fent evident la necessitat. Estan conscienciant a la gent del que seria desitjable, del que seria millor per a tots! Molts, encara que ho volen, ho veuen llunya i molt difícil. Difícil com ho veien els nacionalistes xecs que aspiraven només a un reconeixements dins l’imperi austríac, igual com durant decennis molts catalans han aspirat a una autonomia o com a molt a una Espanya Federal.

Estem vivint un gran trasbals! Espanya està al llindar del precipici! Com a Estat dins a la unió monetària europea sembla inviable. Potser és el gran malalt d’Europa i molts ja se’n comencen a adonar. Catalunya ha estat sistemàticament espoliada al llarg dels darrers 35 anys, si en plena democràcia! Amb la coartada de la solidaritat! Sembla a hores d’ara com si Espanya s’adonés de la inevitabilitat de la nostra independència. És per això que ens continua esprement i ja no ens aporta res. Quan temps fa que no s’acompleixen les inversions de l’Estat a Catalunya? Per què fer-ho es deuen preguntar? Nosaltres som incapaços de forçar-los a fer-ho i ells practiquen amb nosaltres una política de terra cremada, “abans de deixar-nos anar!”

Una Catalunya independent potser a hores d’ara encara és viable dins la unió monetària de l’euro. És viable com a estat de la Unió Europea. La resta d’Espanya sense Catalunya sembla totalment inviable, sembla “carn de rescat”. Potser la situació accidental que ens pot portar a la independència és que posats a rescatar és més fàcil fer-ho d’una part que del tot.

Els que varen pensar que després de la disbauxa dels darrers anys seria la dreta espanyola l’única capaç de posar ordre, “per això algú els devia votar!” Es varen equivocar! La dreta espanyola sembla només preocupada de salvar els seus interessos o el que és el mateix els interessos dels seus. Per això, com en el Titànic, si el vaixell s’enfonsa els bots són en primer lloc per al passatge de primera. Que ningú s’equivoqui, principalment els assalariats i les classes més humils que ja comencen a notar la humitat als seus peus! Mentre el que queda de classe mitja ja esternuda.

Probablement la independència de Catalunya la provocarà un daltabaix o “una desbandada d’elefants”. Amb l’Estat en una situació econòmica límit, amb la monarquia espanyola ratllant el ridícul i superant les desventures de la britànica, potser haurà arribat el moment que algú, que ara ostenti la representació popular, prengui una determinació. Perquè el que estem vivint com a país ja no es pot aguantar més i ara tenim molta més informació que no pas fa 98 anys, aquella setmana santa de 1914, per adonar-nos que això és així i que estem en l’avantsala d’un canvi o al llindar de l’abisme, a qui li toqui triar tant de bo ho faci per l’opció adequada!

15 d’abril de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada