3 de maig de 2012

Quan s’ha de fer el que cal fer

Sir Neville Chamberlain era fill d’un alt funcionari del govern britànic. Era un polític de tendència liberal que es va unir més tard al partit conservador. Es va dedicar a la política de gran, ja que havia estat un home de negocis. Va ésser ministre de Sanitat i d’Hisenda en els pitjors anys de la crisi, fruit de la depressió del 1929, malgrat tot va practicar unes polítiques socialment avançades i va impulsar els acords d’Ottawa, del 1932. Acords que varen regular els intercanvis econòmics dins a la Commonwealth. Al 1937, amb 68 anys, va esdevenir líder del partit conservador i Primer ministre britànic.

Ha passat a la historia per l’ignominiós acord de Munich del 1938, quan fruit d’una política d’apaivagament – appeasement – amb el règim de Hitler, França i la Gran Bretanya varen permetre el desmembrament de Checoslovaquia.

Chamberlein creia que amb el sacrifici de la sobirania de Checoslovaquia garantia la pau per una generació. Ni la Gran Bretanya ni França, malgrat haver estat vencedores a la Gran Guerra, tenien la força per afrontar un nou conflicte. En tot cas, el preu de la pau el pagava un tercer país. Malgrat tot, Chamberlain, es va adonar compte ben aviat del seu error, que amb allò no n’hi hauria prou, que Alemanya voldria més. Va propiciar que Gran Bretanya es preparés per un nou conflicte i va donar garanties a Polònia . Els fets de tots ja coneguts varen portar a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Chamberlain, ja malat, va cedir el poder a Winston Churchil al maig del 1940. En els mesos que li varen quedar de vida, sempre el va recolzar des de la presidència del Consell d’Estat.

Estic convençut que Chamberlain va afrontar, amb més coratge del que ens dona a entendre la història, les decisions que va haver de prendre. Crec que quan va arribar al poder ben poc es devia imaginar que li caldria “abaixar-se els pantalons” davant els alemanys i els italians i que ho va fer creient que amb això garantia la pau a Europa i el benestar del seu poble. Ben aviat, un cop vist l’error, en un acte coratge, va plantar cara i va declarar la guerra a Alemanya. No crec que en el seu programa, en el del seu partit, estès prevista cap d’aquestes accions. S’hi va trobar i va haver de decidir, per això tenia la responsabilitat de detenir el poder.

Aquestes darreres setmanes m’ha vingut al cap la figura, oblidada, a voltes menystinguda, de Neville Chamberlain aombrada per la gegantina de Winston Churchill. Quan va ser Chamberlain, com a Primer ministre, qui declarà la guerra, qui plantà finalment cara, a Alemanya.

Un polític electe ha d’exercir el poder que el poble, lliurement, li ha concedit a les urnes i ha d’afrontar els reptes. No val, davant un situació realment dificultosa, plegar veles o demanar la ratificació popular. No val concórrer de nou a eleccions que el legitimin. Quan arriba el moment de prendre decisions, s’han de prendre i prou! Tot això ve a compte dels advertiments del president de la Generalitat, fa uns dies, de convocar eleccions en cas que l’economia de la nostra autonomia sigui intervinguda.

Realment, quan ho sento, penso en el coratge d’una figura con la de Chamberlain, que es va arriscar, es va equivocar, va tornar a decidir i va cedir el poder sense rancúnia. Fidel al que creia encertat es va enfrontar al totalitarisme que amb bones maneres i amb una irresponsable dosi de bonhomia no havia estat capaç d’apaivagar.

L’actual president de la Generalitat va concórrer a les urnes amb un programa lo suficientment ambigu que li permetés aconseguir el màxim de recolzament i obtenir el poder. Malgrat tot, va prometre una transició nacional. Va prometre que els drets de Catalunya no serien trepitjats i que empraria les eines i prendria les decisions necessàries per garantir les llibertats i la dignitat del nostre poble. No va prometre un trencament amb l’Estat espanyol, ni es va declarar obertament independentista. Encara que va afirmar que donat el cas estaria a favor de la plena sobirania del nostre poble.

Ara que ens trobem en un veritable atzucac, ara arriba el moment de prendre decisions, es pot equivocar, pot rectificar. Té el poder que l’hi ha donat el poble de Catalunya a qui ha de servir. La transició nacional ja fa temps que camina, la voluntat d’una amplia majoria del poble de Catalunya és assolir les màximes quotes de llibertat. L’Estat espanyol està totalment desgastat, ja només ens és una sangonera que duem enganxada i que ens xucla la cada cop més escassa sang que ens queda. L’Estat espanyol ja no compleix ni les seves pròpies lleis, aquelles que obliguen a fer determinades inversions i determinats pagaments a Catalunya. Incompleix la Llei i ens condemna a la misèria, arrossegant-nos en la seva fallida econòmica i moral.

Mas, com Chamberlain, es pot arribar a equivocar, Mas, com Chamberlain, pot rectificar. El que Mas no pot fer més és no fer res! Mas està condemnat a assolir el lideratge de la nació catalana, que no ens creí el desencís, que no s’amagui darrera una convocatòria d’eleccions. Ha de prendre decisions i les ha de prendre ja! Compte amb un ampli suport, més del que ells es pot arribar a creure! Potser pot arribar a quedar-se pel camí! Potser haurà de cedir el testimoni a una altre! Però, malgrat tot, si té coratge, si és veu amb cor de fer el que cal fer, pot passar a la història com l’home que va plantar cara Espanya. L’home que va dir prou! Malgrat no ho tenia explícitament escrit al seu programa polític.

3 de maig de 2012


1 comentari: