12 de maig de 2012

Anys de vi i roses

... mentre vàrem viure amb la felicitat de pensar que, malgrat tot, finalment acabaríem vivint en un Estat pròsper i avançat.

Amb l’establiment de l’euro, sense el perill de les fluctuacions dels canvis de moneda, va començar a entrar diner al sistema financer espanyol, procedent bàsicament dels bancs europeus dels països més desenvolupats. “Diner en abundància” que no es generava amb el propi estalvi. Van ser els anys del boom immobiliari i de la taxa d’atur més baixa registrada en decennis. Entre el 2002 i el 2006 es va completar l’entrada de mà d’obra de països estrangers que havia començat a prendre força en la segona meitat dels 90. La Catalunya del “som sis milions” va superar, en poc temps, els set milions i mig d’habitants censats.

En pocs anys els preus de les vivendes es varen triplicar. Els terminis d’amortització varen passar dels 15/20anys als 30/35 o fins i tot 40. El preu de la vivenda no parava de créixer. Tothom s’hi veia en cor d’adquirir el seu habitatge, “les parelles de mileuristes” podien dedicar un dels dos sous per pagar una vivenda, si calia durant 35 anys! Perquè aquell estat de bonança duraria “ad eternum”.

Les empreses de taxació, en molt casos “relacionades de facto” amb les entitats bancàries, adequaven les valoracions a la quantitat a concedir. Hi havia entrada de diner, diner que s’havia de col•locar! Per això, els préstecs donaven per al pis, els mobles, el cotxe i unes vacances a Playa Bàvaro. Els objectius de creixement de les entitats financeres, que facilitaven les concessions de préstecs, han estat un dels virus a partir del qual s’ha desenvolupat després el mal.

Tothom tenia feina, més mal que ben pagada, però en canvi tothom tenia capacitat d’endeutament. Tothom podia ser ric una temporada a canvi d’endeutar-se per vida. Els que tenien la sort de treballar a la construcció cobraven molt, sense tenir cap tipus de formació específica. Sous que molts amb estudis superiors hagueren volgut. Només es tractava de tenir una mica de traça fent d’encofrador o posant rajoles als banys. És necessitava construir més i més ràpid! Omplir el mercat de pisos que cada dia es venien més bé. El negoci no es podia aturar!

Si algú al moment d’adquirir el habitatge tenia dubtes de futur, se li feia veure que no havia de patir, se li deia que el preu dels pisos pujaria sempre, que si algun dia no podia pagar, podria vendre de nou la vivenda i encara hi guanyaria quelcom! Com deia el professor Fabià Estapé cada cop que l’entrevistaven, ja fa molts anys, quan hi havia una alguna de les anteriors crisis; li preguntaven per un valor segur, ell sempre responia “el totxo!”. Doncs bé, amb aquesta crisi fins i tot hem rebentat el totxo i fet miques el formigó.

Tot això passava amb el consentiment tàcit dels organismes públics – Ajuntaments i governs – També del regulador – El Banc d’Espanya – al front del qual el seu inefable president el senyor Miguel Àngel Fernández Ordónez , a qui ara tothom sembla veure-li les “desgracies”, mentre durant anys tots plegats li han rigut les gràcies.

Les Caixes, que en teoria no eren entitats amb ànim de lucro, que no tenien accionistes, participaven com els bancs del negoci de col•locar el diner . No eren bancs, no tenien capital propi, però si reserves. En base a aquestes reserves cobrien el coeficient de garantia exigit per poder donar préstecs. Si no n’hi havia prou es creaven determinats productes, ben remunerats, amb la garantia de la pròpia entitat, per captar “capital propi” que afegir a aquestes reserves. Aquest productes es col•locaven a la clientela amb el convenciment que mai passaria res, que era diner convertible, perquè sempre hi havia algú esperant per comprar-los, atesos els avantatjosos interessos que generaven. Si mai una caixa hagués anat malament, una altra se’n hagués fet càrrec, no calia patir! Les Caixes mai deixarien de tenir beneficis amb que pagar les seves obligacions i preferents! Ja sabem ara el que ha passat amb aquest productes un cop les caixes han deixat de ser-ho i ha esclatat la crisi.

Algú encara creu, aquí a Catalunya, que les caixes catalanes se’ns les han carregat des d’Espanya. Si i NO. També corre la brama que les caixes estaven polititzades. Si i NO.
Que molt del que ha passat ha estat per culpa del regulador, el Banc d’Espanya, per la mala gestió d’aquest organisme, és cert! que aquest organisme es de l’estat espanyol, també cert! Però també es veritat que les caixes catalanes estaven sota la tutela de la Generalitat de Catalunya, que era qui tenia capacitat legislativa per regular-les, controlar-les, això implica inspeccionar-les. La Llei de caixes catalana no era excessivament “intrusiva”, potser per no qüestionar en excés a la principal. A Catalunya, 7 de les 10 caixes eren de titularitat privada, gens polititzades! Tal i com la gent ho entén!

Un cop va començar la crisi, al 2007/2008 la Generalitat es va quedar, en principi, a veure-les venir. Cal recordar, amb posterioritat, les declaracions del Conseller d’Economia, dient el que estaven fent, el que en realitat varen estar incapaços de fer, controlar les caixes. Recordem que deien que en aquella bugada de la crisi no volien perdre cap llençol i al final n’han perdut 9 de 10. Bàsicament els 9 que podien, els 9 que estava a les seves mans, “rentar i planxar”.

Però no tot ha estat ni culpa de Madrid, ni culpa de la Generalitat, moltes entitats varen “implosionar”, des de dins, per la mala gestió dels seus directius, a qui ningú semblava controlar i a qui finalment sembla que, malgrat el que de quan en quan es diu a la premsa, ningú acabarà demanant explicacions, ni molt menys responsabilitats. També la competitivitat extrema entre entitats, la “superpoblació de sucursals” per tot el territori i les polítiques,” immediatistes” d’objectius, han ajudat a fer la resta.

Ara ens trobem amb un sistema bancari en entredit, aquell que segons el llavors president del Govern espanyol havia de ser exemple, “llum i guia del món mundial”, del que tots n’havien d’aprendre. Un sistema al que no calia ajudar ni molt menys rescatar i al que ara cal aprovisionar a corre-cuita. Provisions que altres països es varen fer al 2008 i aquí en canvi es faran al 2012, quan la “pasterada” ja està feta. Perquè al 2008 que “nadie toque los bancos que van bien” com deia algun important banquer.

Mentre a Europa surten de la crisi, mentre tornen al creixement, l’Estat espanyol és l’únic que es preveu que al 2013 encara estigui en recessió.

Com a la pel•lícula de Blake Edwars, “dies de vi i roses”, ni l’amor , ni la bona voluntat, ni els canvis, han evitat l’aterratge forçós. No han evitat que tota la “peli" hagi estat un drama sense final feliç i que acabi pagant fins i tot qui d’entrada no jugava, és a dir, tots plegats!

Vàrem viure una ficció de benestar, d’un Estat, l’espanyol, que inclús avançava a Itàlia, sols durant uns anys. Vist ara foren pocs, 5 o 6. En canvi ja en portem 6 de purgatori i en cap cas veiem, ni de bon tros, que estiguem a punt tocar el cel amb els dits.

12 de maig de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada