En els llimbs econòmics

Era una notícia petita al diari Ara del dia 8 de maig a l’apartat de Liquidacions. “Catalunya és la Comunitat on tanquen mes empreses”. Explicava que: “a Catalunya en el primer quadrimestre d’aquest any han tancat 11.057 empreses [...] durant els primers quatre mesos s’han presentat un total de 498 concursos de creditors, un 24% més que al mateix període de l’any anterior”

És una sagnia que ja fa uns quants anys que dura. Segons altres fonts, entre gener i octubre de 2011 és varen tancar 19.481 empreses.

El dissabte vaig passar per Tordera on s’està construint el “macrocomplex logístic” d’Inditex. L’estan edificant en els terrenys que durant molts anys va ocupar Fibracolor, una empresa tèxtil de valor afegit,on es feien acabats i tintats. Empresa que al moment de tancar al 2008 estava participada en un 40% per Inditex.

Segur que per als habitants de Tordera haurà estat “aigua de maig” la construcció del complex i la conseqüent creació d’uns 500 de llocs de treball. Possiblement molts d’ells de baixa qualificació. En la celebració de l’acord que va permetre tirar endavant el projecte, el més de febrer de 2011, el President de la Generalitat, que era propietària - a través de l’empresa Eplicsa - del 26% de Fibraclor, va dir que aquesta nova instal•lació “és un acte de confiança en el futur econòmic de Catalunya”.

Malgrat, segons Inditex, la nova planta de Tordera és una de les instal•lacions tèxtils més avançades d’Europa no hem d’oblidar que “simplement” es tracta d’un lloc d’emmagatzematge, no pas de producció! Hem canviat una fabrica per un magatzem!

Una gran part del que passarà per aquest complex està fet a orient o extrem orient. Països amb una mà d’obra molt més barata que la del nostre país i on els drets socials i laborals “brillen per absència”. A Europa occidental, a Catalunya en concret, vivim encara de l’empenta, de la inèrcia, generada al llarg de varies generacions. Això encara ens permet adquirir, molts cops en quantitats superiors a les necessàries, bens de consum a molt bon preu.

Però fins quan tindrem aquesta capacitat d’adquisició? Fins quan viurem de l’empenta? Quan se’ns acabarà la inèrcia que encara ens fa anar endavant? La disminució del teixit industrial, la desaparició de llocs de treball, ens col•loca en una situació econòmica cada cop més compromesa.

L’espoli a que ens sotmet l’Estat i la falta d’inversions en infraestructures, amb unes connexions amb Europa ineficients, escasses i antiquades hipotequen el nostre futur. Un port de Barcelona que pot quedar aïllat sense un enllaç ferroviari de mercaderies. Mentre també esperem, esperarem anys, el corredor Mediterrani; si és que abans, per esgotament de la paciència d’Europa, Espanya no aconsegueix foradar el Pirineu per l’Aragó. Per no parlar de l’aeroport del Prat o la connexió d’alta velocitat amb França.

La destrucció de teixit industrial va ser ajudada per “la bogeria del totxo”, que va desviar els recursos, en busca de diner ràpid i fàcil, de l’economia productiva a l’especulació pura i dura. El conseqüent anorreament de la majoria d’entitats financeres del nostre país per haver posat tots els ous al mateix cistell. Tot plegat fa que ara ens trobem amb els diners “enterrats en formigó”, sense capacitat financera i amb les empreses, que encara sobreviuen, a ralentí.

Cada cop tenim menys empreses, menys empreses de valor afegit, de transformació, en definitiva de creació de riquesa. Sobreviu com pot el sector terciari, el dels serveis, amb una mà d’obra poc qualificada i conseqüentment mal pagada. La mancança de formació professional i “d’ofici”, també en podríem parlar. En definitiva uns serveis que cada cop podrem fer servir menys sinó tenim diners i que a més són de baixa qualitat. Un país de llicenciats que hauran “d’acabar fent de cambrers” o marxar, per dignitat, a buscar-se la vida a un altre país.

Catalunya, el seu autogovern, no tenen cap capacitat de maniobra, més enllà de retallar despeses. No té cap poder real per a capgirar totes aquestes tendències negatives. El futur no és gens afalagador.

Ara, encara, a moltes llars catalanes podem tenir els armaris plens de peces de roba, també altres productes manufacturats, que molts cops ni fem servir, tots ells adquirits a preus molt econòmics. Fins quan?

No hem de viure en l’autarquia, però potser que ens comencem a fer una sèrie de plantejaments. Potser que pensem que cada cop que adquirim un producte manufacturat a l’altra punta del món ens estem foten pedres al teulat. En el millor dels casos aquesta crisi ens ensenyarà que podrem passar amb menys abundància i que quan comprem a la botiga del barri, si encara existeix, o comprem productes fets aquí, estem contribuint a la capacitat adquisitiva de tots plegats.

Altrament ens veurem avocats a veure entrar i sortir les mercaderies del centre logístic d’Inditex, si encara hi és! Veurem arribar els contenidors de productes manufacturats i com aquests es distribueixen a països que encara els poden comprar perquè han estat capaços de fomentar i mantenir la seva capacitat industrial, la seva capacitat de generació de riquesa.

Podem quedar en els llimbs econòmics, aquesta és la direcció que apuntem, que són l’avantsala de l‘infern de la misèria. Ja és hora que comencem a espavilar. Catalunya desperta!

9 de maig de 2012