3 de juliol de 2013

La Cruïlla del pròxim Orient (I).

Darrerament sembla ser que ja només es parla de Palestina als concerts independentistes catalans i en els “al•legats” de la C.U.P. La situació d’inestabilitat a Orient Mitjà és tant gran que la causa Palestina, que semblava ésser l’únic problema del món àrab, ha quedat en segon o tercer terme.

En primer lloc tot el que està succeint a Orient Mitjà ens els darrers anys es de tant difícil comprensió que a la majoria se’ns escapen molts detalls i som incapaços de situar-nos en el context en que tot està succeint.

Ens cal recordar que la zona afectada és l’origen de la civilització. Sumeris i egipcis en primer lloc, als que amb posterioritat s'afegiren i succeiren les civilitzacions dels hitites, els assiris, els babilònics, jueus, perses i grecs, entre altres. Malgrat tot, ara s’estan excavant a Anatòlia assentaments humans, origen de les primeres ciutats, de fa quasi 10.000 anys – a Göbekli Tepe – que encara podrien endarrerir més l’origen del que es considera la civilització.

La zona està determinada per tres grans estats, amb una població tots ells al voltant de 80 milions de persones; Egipte, Turquia i Iran. Tots tres són països musulmans; sunites els dos primers i majoritàriament xiïta l’Iran.

En aquestes hores expira l’últimàtum que l’exercit egipci ha donat al govern de l’islamista Mursi perquè arribi a un acord amb l’oposició per evitar l’escalada de protestes i un conflicte que podria desembocar en guerra civil o un nou cop d’estat. Egipte és, dels tres grans països de la zona, el més endarrerit econòmicament. El seu principal recurs és el turisme atret pel seu gloriós passat històric. La majoria de la població viu a les ribes del Nil en una estreta franja de territori de poques decenes de quilòmetres i al Delta, la resta del territori més del 90% és desert. A Egipte, amb la majoria musulmana suní, “conviuen” els cristians coptes que representen al voltant del 10% de la població, percentatge que tendeix a disminuir. Egipte va liderar el moviment dels països àrabs durant els anys 50 als 70 dels segle passat i va estar en diversos moments unit políticament a Síria (República Àrab Unida) i fins i tot conjunturalment amb Líbia (República Àrab islàmica), malgrat que tot va acabar finalment amb un enfrontament bèl•lic entre ambdós. Egipte té greus problemes econòmics i estructurals. Molta de la població viu en condicions precàries des del punt sanitari, alimentari i de salubritat.

El que es va anomenar primavera àrab i que va començar a Tunísia es va estendre a altres països. El moviment a Egipte va tenir un lloc simbòlic, la plaça Tahrir de el Caire, i una exigència la dimissió del president Mubarak que feia més de 30 anys que exercia un poder autoritari. El procés va desembocar en unes eleccions que varen guanyar els “germans musulmans”, organització islamista que havia estat prohibida pel règim. Malgrat, aparentment, haver restat inicialment al marge de les protestes, que varen fer caure al Rais Mubarak, els germans musulmans varen obtenir la victòria a les eleccions. Encara que pràcticament havien estat en la clandestinitat eren l’única força opositora establerta i organitzada. Els enfrontaments del president islamista Mursi i dels germans musulmans amb la judicatura egípcia i amb l’exèrcit que va intentar continuar jugant un paper moderador en tot el conflicte, suposadament per mantenir la seva preeminència. Finalment l'enfrontament amb els estaments laics, atès l’intent d’aplicar mesures legals atenent el que diu la shària, ha acabat en les protestes actuals i en l’exigència de la seva dimissió per part de molts egipcis.

Un altre dels tres grans actors de la zona és Turquia. El més desenvolupat i occidentalitzat dels països de la zona. Turquia que va entrar al segle XX essent encara un imperi que controlava tota Anatòlia, una gran part dels Balcans - Albània, Kósovo, Macedònia, part de Grècia i de Bulgària. Així com Síria, Irak, Palestina, Transjordània, l’Hedjaz – costa oest d’Aràbia-, amb el llocs sants de la Meca i Medina i també la part septentrional de la costa oriental de la península aràbiga. Durant la primera guerra mundial va provocar l’ignominiós holocaust armeni que sempre han intentant negar. Un cop derrotats al 1918 varen perdre tots els seus territoris al marge de la península d’Anatòlia que també anava a ser dividida entre les potències vencedores. En aquell moment va sorgir la figura de Mustafà Kemal que va aconseguir mantenir Anatòlia i la zona europea al voltant d’Istambul. Kemal va declarar la guerra als grecs foragitant-los de la costa egea de Turquia, completant la neteja ètnica entre poblacions turques i gregues, que s’havien iniciat al 1912/1913 quan els turcs varen perdre la part nord de l’actual Grècia, la zona de Salònica. Atatürk – pare dels turcs -, sobrenom de Mustafa Kemal, va abordar de forma ràpida i directa la modernització i occidentalització de Turquia. Va suprimir el que quedava del soldanat, va declarar l’estat laic, el va occidentalitzar començant per l’alfabet; suprimint el de caràcters àrabs i canviant-lo per l’alfabet llatí. Va crear un “corpus jurídic” basat en el codi napoleònic, va donar vot i igualtat de drets a les dones i, per sobre de tot, va intentar crear un estat nacionalment homogeni, de base turca, malgrat un de cada 6 habitants era kurd.

Turquia es va mantenir al marge de la segona guerra mundial i es va alinear amb occident durant la guerra freda formant part de l’OTAN. Turquia es va desenvolupar molt més que la resta de països de la regió. Durant anys va viure sota la “tutela” militar, l’exèrcit era el garant de les reformes modernitzadores d’Ataturk. En les èpoques en que es varen produir eleccions democràtiques es varen alternar conservadors i socialdemòcrates, amb períodes intercalats de governs militars. Turquia fa anys “que truca a la porta de la Unió Europea”. Malgrat tot, les negociacions s’han eternitzat el que ha començat a provocar que cada cop més Turquia miri cap als països del seu antic imperi, intentant liderar els processos aparentment democratitzadors que s’han iniciat amb la primavera àrab. No és pas aliè a aquest actual estat de coses la política de l’actual primer ministre des del 2003, l’islamista Recep Tayyip Erdogan, que s’ha enfrontat a l’estament militar i ha intentant introduir noves lleis “més adients” amb el fet de tractar-se d’un país islàmic; aplicació limitada de la sharia, límits als llocs on es pot consumir alcohol, en l’àmbit familiar fa portar a la seva dona i filles el mocador, cosa que està prohibida constitucionalment en determinats àmbits públics, per tractar-se d’un estat laic i considerar-se el mocador un signe religiós,... A tot això s’afegeix la cada cop més gran grandiloqüent i megalomaniaca actitud d’Erdogan que ha aparegut en actes sota un gran mural amb la foto gegant d’Ataturk i la seva al costat de la mateixa mida. Tot plegat ha provocat que en els darrers mesos hagi estat contestat per una gran part de la població, principalment a les zones urbanes, havent de fer front a una onada de manifestacions sense precedents a Turquia.

Finalment el tercer gran estat de la zona, Iran ...

3 de juliol de 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada