18 de març de 2015

"La Porteta" (IV) - Mataró anys seixanta-

“Ca la Maria”, a la cantonada del carrer Colom amb el carrer de les Rates, era la botiga on els de casa acostumàvem a anar a comprar. La botiga es trobava als baixos d’una casa de cos, baix i pis. Se l’hi havia obert una porta que donava directament al carrer Colom, a més de la que suposadament ja existia al carrer de les Rates.

Al costat de la porta del carrer Colom recordo que hi havia una anunci metàl•lic de “Canada Dry”. Mai, llavors, vaig saber que era, ni tan sols havia vist mai cap ampolla d’aquesta beguda. Segurament l’anunci ja hi devia ser abans que en Jaume i la seva dona la Maria es fessin càrrec del negoci. Negoci que els va traspassar un matrimoni originari de Granada, l’Ángela i en Manolo, que l’havien regentat fins aproximadament a mitjans del seixanta.


“Ca la Maria” era la típica botiga de barri, per no dir de carrer, com tantes altres hi havia a molts llocs de Mataró. La seva clientela era bàsicament gent del veïnat. Allà tothom es coneixia, se’n sabien els noms o al menys mot i l’adreça. En Jaume i la Maria, malgrat llavors jo els veia grans, eren un matrimoni relativament jove. En Jaume, amb el seu bigotet retallat, el recordo com a una persona cordial, més aviat extravertida i amb capacitat de relació. La seva dona la Maria era una persona correcta en el tracte, de faccions agradables, i un posat que jo recordo més discret en comparació amb altres venedores més loquaces en aquella època.

“Ca la Maria”, tenia doncs dues entrades i una finestra que s’utilitzava com aparador i que em sembla recordar que es tancava amb unes taules de fusta. A dins la botiga hi havia un taulell en forma de “u” del què s’utilitzava per pesar i cobrar la part del fons i la de més endins de la botiga, per tallar la carn, l’altre plena d’estris i productes quedava inutilitzable.


A “Ca la Maria” es podia comprar tot allò que llavors es venia en el que anomenàvem “colmado”, en un colmado de poble -poques especialitats gormandes- ; conserves, begudes, productes de neteja i quelcom de carn i embotit. No es venia pa. Les mesures, els pesos, també tenien llavors denominacions diferents; una unça i mitja o tres unces eren pesos habituals si es parlava d’embotit tallat. Mitja lliura o una lliura per parlar de llegum per exemple o els seus equivalents si parlàvem de saltxitxes o carn magra; la terça i la mitja terça. Si eren líquids es parlava de petricons i mig petricó.


Als seixanta encara es venia molt a granel, un costum que ara sembla que algú vulgui tornar a ressuscitar. La pasta es comprava a granel; els cabdells de fideus de cabell d’àngel ens els endúiem en una paperina de paper i després càlida engrunar-los per poder-los afegir a la sopa. Malgrat tot, ja començava a haver-hi expositors amb sobres de diferents tipus de pasta. Recordo les pastes Mas i la Saula fabricades a la comarca. L’oli es venia a habitualment a granel, hi havia unes bombes manuals que permetien extreure l’oli i omplir l’ampolla que portàvem de casa, envasats en llaunes hi havia el Manolete i en ampolla el Koipe. El mateix passava amb el vi, malgrat ja en aquells temps es comercialitzava vi de taula embotellat com el Baco Vin. El vi habitualment anava acompanyat amb gasosa. A Mataró teníem “La Perla” i la “Super D”.




A “Ca la Maria”, es podia comprar vedella, normalment només algun tipus de bistec, també salsitxes, llom de porc i carn magra, així com pollastre. L’embotit a talls, fuet, botifarra, blanca o negra i el pernil. Del pernil que ara se’n diu serrà li dèiem “pernil del país” i a l’Ibèric li dèiem “pernil serrano”. Tot pesat acuradament amb una bascula “analògica”, és a dir de peses, la més comú era la Mobba, que es fabricava a Badalona.


Els envasos, quan vaig ser una mica més grandet i de casa m’enviaven a fer la compra, era un altre cosa que esdevenia feixuga de carretejar. L’aigua mineral, llavors habitualment amb gas –sense gas ja hi havia la de l’aixeta -, de les marques Vichy o la Fonter que era de litre i mig en una ampolla de vidre de color verd. Les gasoses, el mateix, envàs de vidre retornable amb el seu tap típic de porcellana i la goma de color taronja que es tapava a pressió amb unes tanques metàl•liques. La llet majoritàriament es comprava a la lleteria. Malgrat tot, ja es comercialitzava en ampolles de vidre. Les marques habituals, Ram, Rania i Letona – que es faria famosa pel Cacaolat- . Fins i tot llavors el iogurts tenien envàs retornable, per no parlar de les cerveses, tant les mitjanes, els “quintos” , com les de litre. Igual que les Coca-coles, Fantes, Mirindes, Pepsis..., i “tuttti quanti” beguda carbonatada que en aquell temps hi havia al mercat.


A “Ca la Maria” també hi havia alguns “lujos”; ampolles de xampany que en dèiem llavors. Hi havia un expositor, amb diferents marques i preus, recordo els Montesquius, el Rondel, el Codorniu, de la Serra. Llavors el “xampany” encara era “net”; podies triar entre dolç, semi-sec o sec. Cognac, ningú deia brandy, Terry, Felip II, Fundador...
Malgrat les mestresses de casa majoritàriament feien el caldo o escudella, amb un tros d’os, sagí, un manat d’herbes, un tros de pollastre i si allargava el pressupost un tros de vedella ja ens començaven a envair les sopes preparades. Habitualment la gent ja comprava de feia temps “cubitos” Gallina Blanca, a unitats, i començava a haver sobres de sopa de la mateixa marca, també de Maggi i Starlux.


Encara es rentava bastant a mà i les rentadores no eren pas automàtiques. El sabó en pols es venia en paquets petits de cartró, el tambors, rodons, vindrien aviat. Podies comprar sabó l’Oca, Omo, Persil... per els que encara rentaven la roba al safareig, apallissant-la degudament, hi havia les pastilles de sabor de color groguenc/”àmbar” ; Lagarto, Samba. Així mateix també venien sabó de “tocador” per rentar-se les mans; Lux, Camay...


Les conserves populars ja de molts anys abans, no tenien l’assortiment de marques d’avui en dia, ja existia la marca Massó, sardines i tonyina, i també la Kayrel. Era habitual encara comprar tonyina en oli o escabetxada a granel.
A “Ca la Maria” també hi havia galetes, a granel ,“of course”, també algunes empaquetades; Fontaneda, Solsona, Artiach... Popular, pels anuncis, era la galeta “222”. Hi havia Cola Cao per la llet i els seu competidor Nesquik, ambdós amb pots amb tapa de llauna i cos de cartró, folrat metal•litzat per dins. El cafè, igualment a granel, el molien a la botiga i els més normal era comprar torrefacte que era més econòmic. Es venia la Llet Condensada “La Lechera”, així com la llet d’ametlles “Almendrina”. La Xocolata embolcallada en paper de plata, “pel Domund”, i amb cromos! Torras, Elgorriaga...


També a ca la Maria venien gel, llavors encara no tothom tenia nevera elèctrica. Recordo haver-lo anat a buscar amb una galleda. Si no en tenien en Jaume agafava el cotxe i anava a la fabrica del gel, sota la plaça de Cuba, a buscar-ne. Llavors si el gel era acabat de fer, amb les arestes plenament definides, sabies que duraria més dies . Si ja el tenien d’abans, el gel havia perdut les seves arestes i s’anava tornant en una massa amorfa, era, doncs, en aquest cas habitual regatejar el preu, l’excusa: “Si amb prou feines m’aguantarà fins demà”.

Un cop acabada la compra tocava pagar. Producte a producte s’havia anat anotant en una petita tira de paper que en acabar es sumava a mà, que ens endúiem a casa i la majoria repassàvem. Parlant de paper, ja feia temps que ens havíem acostumat “bé” i ja no s’utilitzava paper de diari tallat a trossos, a “Ca la Maria” també venien paper higiènic “El Elefante” de “una sola capa”.


...

18 de març de 2015

2 comentaris:

  1. Vaig conèixer al matrimoni que portava abans la botiga del carrer de les rates i a les seves filles. La gran es deia Carmen i era amiga de ma germana. La petita es deia Geli i era molt maca. El Canada Dry encara es ven al Canadà i als USA. Ah!, abans de la Gallina Blanca hi va haver la "Sopa Prisa"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep, que no ho he posat, en "capgrossos" sóc jo, Ramon Mestres. Hehehehe

      Elimina