8 de març de 2015

Anem cap a un "neopujolisme"?

Es possible que el Procés s’esgoti? Podrà remuntar el sotrac dels darrers mesos? Es posaran d’acord els partits sobiranistes amb el full de ruta? Es guanyaran les eleccions del setembre? Seran considerades plebiscitàries per la comunitat internacional? Les podem considerar plebiscitaris amb la concurrència de tants partits a favor com en contra i amb diferències substancials als seus programes?...

Fa dies, setmanes, que ens fem aquestes i moltes altres preguntes semblants. Algú ens vol fer creure que el Procés està encarrilat i que tot acabarà funcionant amb la precisió d’un rellotge suís i que es farà amb la mateixa facilitat amb que desconnectem la nevera vella i en connectem una de nova. Segons Carles Vives Pi-Sunyer : "Ho tindrem tot preparat per a la desconnexió, només caldrà prémer el botó".

Sobretot que ningú s’amoïni massa! Tot serà la mar de fàcil! Que la gent continuï gaudint de la gran festa del sobiranisme que ja fa uns quants anys que dura. Que ningú es preocupi encara que els partits no s’han posat d’acord, almenys els dos més grans, per anar junts a unes plebiscitàries. La Unitat no ha estat possible! Malgrat l’oferta d’una de les parts semblava aparentment molt més generosa que la visió de curta volada que ha demostrat l’altra.

Mentre la Societat Civil, la del moviment unitari per la independència, que hagués tingut un lloc en una “llista del President” resta a hores d’ara descol•locada i sense aparent marge de maniobra. Una Societat Civil empesa i mobilitzada per Omnium i en major grau per l’ANC. “L’Assamblea” que no oblidem que des del primer moment ha estat trufada de persones que a l’hora són associats o simpatitzants d’un o altre partit polític.

Ara davant les eleccions, en aquest cas municipals, els partits redibuixen les seves posicions i redefineixen les seves tàctiques en un joc pensat més per l’immediat que no pas pel futur. Convergència Democràtica es “refunda”. Ho fa després de la sotragada soferta pel cas Pujol, però també i principalment perquè el seu major actiu a hores d’ara, el President Mas, l’ha portat de ser un partit autonomista a un d’ independentista. Malgrat tot, encara fan algun joc de paraules, algun equilibri dialèctic, perquè no se’ls despengi cap vot al mateix temps que esperen el tomb previsible d’Unió o de la majoria de les seves bases. Per altra banda, ERC sembla més centrada a esgarrapar els vots socialistes, que opcions com MES podrien atreure. Potser ho fan sense adonar-se que el gruix del vot socialista es mantindrà dins d’un àmbit “federalista” o simplement espanyolista sense complexes, malgrat ja no votin més el PSC.

Ja fa temps en aquest mateix blog fèiem notar que la suma dels escons, del vot “nacionalista”, des dels temps del pujolisme s’ha mogut sempre en la mateixa franja. Una altra cosa és que els partits que representaven a aquests votants passin de definir-se autonomistes a definir-se independentistes.

Aquest passar d’autonomista a independentista no és el quid principal de la qüestió, el quid principal de la qüestió serà la capacitat de portar a terme aquesta independència o si simplement serà només un nou etiquetatge amb el que anar fregint i menjant durant una nova temporada.

El Camí cap a la independència serà un sotrac, per molt que siguin molts els convençuts i favorables i per molt que els contraris siguin minoria. Minoria que no ho oblidem té la seguretat de tenir un estat que la defensarà amb ungles i dents. Un estat que els dona a molts d’ells aquests plus de fatxenderia insultant i que al mateix temps els referma en la seva absoluta confiança de que no passarà res.

La independència serà un sotrac o un catacrac, això dependrà molt de l’habilitat dels partits polítics i dels que els liderin, o no serà. En cap cas serà prémer un botó. Premuda de botó que tots veuriem des de casa en una retransmissió en directe asseguts còmodament al sofà.

Altrament , si no ens en sortim amb el procés, caminem cap a un “neopujolisme”, un nou pactisme, en definitiva cap a un nou sotmetiment amb aires de nova derrota. Però que ningú s’equivoqui aquest nou sotmetiment en cap cas seria rebut amb generositat per l’Estat espanyol, ja fa temps que els hem ensenyat la poteta i saben de les nostres intencions .No ens perdonaran, ni molt menys mataran el vedell gras per rebre’ns com a fills pròdigs. Encara que suposadament hi hagués generositat, aquesta no passaria de bones paraules perquè no ens poden oferir res ja que els cal mantenir l’Espanya subsidiada a costa nostra. Encara que mostressin generositat més tard o més d’hora es tornarien a desacomplexar, com ja ho varen fer pocs anys després de la mort de Franco i de l’inici de la transició, mostrant-se , com ja passa avui mateix, inequívocament uniformitzadors i sobretot recentralitzadors.

El sistema de la Transició potser està tocant al seu fi. Els temps de la transició s’acaben. Vindran altres temps, però amb protagonistes molt semblats, quasi clonats. A la bíblia ja ho diu allò que “quan s’acosti la fi dels temps apareixeran els falsos profetes”, és el que sembla passar a Espanya ara que sembla que s’acaba el temps de la Transició. No ens podem deixar entabanar!

Si els catalans no ens en sortim anem a un “neopujolisme”, cap a u nou pactisme però totalment buit de continguts. Un nou sistema on els partits independentistes es manifestaran com a tals saben que mai serem independents. El mateix que durant anys i panys a casa nostra comunistes i socialistes s’han manifestat com a tals, sabent que mai hi hauria ni comunisme ni socialisme. Unes esquerres que en alguns casos per a l’únic que han servit és per a col•locar a alguns elements de la nostra pròpia i casolana casta en determinades quotes de poder. El mateix que feien a les Castelles: que un fill es quedava les propietats, l’altre es feia militar, l’altre religiós i un altre funcionari. Per a mostra del que dic només un exemple, recordem al senador i polític relacionat amb el PSUC i ICV, cineasta i Productor de pel•lícules Pere Portabella i els seus suquets a la seva finca de LLofriu on aglutinava a “la crema de la nostra crema”.

Que ningú s’enganyi! Ni els grimpadors més grimpadors! Una Catalunya “neopujolista” no tindrà res a pescar davant l’afany recentralitzador i uniformitzador espanyol que no canviarà ni amb el canvi de governants, ni amb el canvi de sistema. No canviarà perquè senzillament no pot canviar sense que tingui lloc no pas un sotrac sinó un autèntic daltabaix. Una Catalunya “neopujolista” no tindrà ni allò tant prosaic i tan poc idealista de llocs de poder en els que els partits puguin col•locar els seus cadells. Catalunya dins Espanya no tindrà o cada cop tindrà menys parcel•les de poder. Catalunya no tindrà res si no esdevé un estat independent . No oblidem que als catalans ajupits i sotmesos no ens volen pas a Madrid i menys a compartir poder . Si algú no s’ho creu que repassi la història d’Espanya i ho veura! O simplement pregunteu a en Rivera!

8 de març de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada