11 de març de 2015

“La Porteta” (III) – Mataró anys seixanta-

Un cop passada “La porteta”, a l’esquerra, quedava la porta de l’antiga fàbrica del gas, on molts cops hi havia jugat de petit i a prop d’on per Sant Joan cremava la foguera. Era una porta metàl•lica de dos fulls, de color grisós, opacs fins a la part superior on estaven rematats per barrots que els completaven fins arribar al contorn de l’arc. A ambdues bandes, al peu de cada muntant, dos repeus inclinats cap al llindar. El llindar de pedra un xic sobrealçat tenia dos trams rebaixats, una a cada banda, per tal de permetre l’accés als vehicles. La porta donava pas a un petit “túnel” o sota teulat, que recordo de manera més difusa , de pocs metres de profunditat, amb el terra empedrat, on hi havia un accés a la casa dels conserges.

Recordo al matrimoni que vivia a la casa dels conserges. Ens saludàvem i a vegades, quan anava amb la mare la feien petar. La habitatge tenia a part de l’entrada a la part interior , una altra directe al carrer. La casa tenia un petit jardí a peu del camí interior de les instal•lacions. Hi havia una gran figuera, recordo que algun cop cap a finals d’estiu ens havien convidat a entrar a agafar figues. Les despenjàvem amb un estris “ad hoc” fet amb una llarga canya amb una petita corona de tires metàl•liques, obertes cap en fora, al capdamunt. Amb aquest estris es podia encalçar la figa i amb un petit gir desprendre-la de l’arbre.

Des de la casa dels conserges fins al carrer de les Rates quedaven unes desenes de metres, el terreny irregular, del que encara no era un carrer obert, descendia lleugerament. El carrer de les Rates, de nom oficial “Jorge Juan”, anava des del camí Ral fins a baix a Mar. El nom del carrer de les Rates prové, pel que he pogut saber, de què es tractava d’una zona inundable i per tant suposo que propensa a tenir plagues de rosegadors.

S’arribava al carrer de les Rates a l’alçada del carrer Colom, continuació en direcció al carrer Sant Antoni del caminet. La majoria de les cases del carrer de les Rates des del carrer de Colom fins a mar, a banda i banda, eren cases de cos amb baix i pis. Aquest tipus de construccions també quasi uniforme seguien a la banda de Ponent fins al Cami Ral. A l’acera del davant només uns quants habitatges a tocar el caminet, la resta les finestres de les instal•lacions de la fàbrica de can Marfà fins a arribar a la seva porta d’entrada, ja quasi al capdamunt del carrer abans d’arribar al camí Ral.

A la porta de la majoria d’habitatges del carrer hi havia unes guies de ferro, que en algun lloc encara avui es conserven. Aquestes guies permetien l’encaix d’una fusta plana, amb draps que es col•locaven a la base, per tal d’impedir que l’aigua que sovint inundava el carrer penetrés als baixos. Cosa que, per altra banda, no sempre es podia impedir ja que algun cop els desaigües sobreeixien en els patis. Tenir la casa plena d’aigua no era una cosa que les fustes d’un parell de pams col•locades a l’entrada podessin sempre impedir.

A que el carrer de les Rates hagués esdevingut una zona inundable hi havia contribuït tant la via del tren, com la carretera feta pocs anys abans. Ambdós actuaven de barrera natural i ajudaven força a convertir-lo en un bassal, sobretot a la seva part més baixa. Però que la zona estigués a la part esquerra del desguàs del Rierot, en un nivell possiblement més baix i amb un clavegueram que segurament deixava quelcom a desitjar, no ajudava a estalviar els ensurts.

Recordo del carrer de les Rates un taller de motos just abans del començament de les naus de can Marfà, pujant a mà dreta. A la cantonada amb el carrer Colom a l’acera de ponent, tot just per sota de dit carrer hi havia “Ca la Maria”, la botiga del barri, però no era pas la única. Una mica més enllà i seguint el carrer Colom, a la cantonada amb el passatge Garcia Oliver , s’hi trobava “Ca la Pepita”. Una mica més enllà, a la mateixa acera, hi havia una merceria “Ca la Roser” i al costat una lleteria. “Ca la Pepita” quedava just davant del carrer del Sac. Al capdamunt del carrer de les Rates, ja a peu del camí Ral i fent cantonada amb el carrer Madoz, hi havia “Ca la Sebastiana” una altra botiga de barri on es venia llegum cuita. La llegum cuita era un recurs econòmic, junt amb quelcom de tall, per a preparar un dinar a “corre cuita” . Una sortida pràctica per les dones treballadores de Can Marfà. La sortida de dita fàbrica quedava a la vista de “Ca la Sebastiana”. Llavors no hi havia encara neveres arreu, ni molt menys supermercats on fer la compra setmanal. Per tant, cada dia es feia el dinar i si la dona treballava, cosa ja en aquells temps normal, les corredisses de les treballadores eren més que habituals. A can Marfà eren observables entre la sirena que marcava la sortida al migdia i la d’entrada per la tarda.

El carrer del Sac, com el seu nom indica, no té pas sortida, s’hi accedeix des del carrer Colom, per un passatge, “un túnel”, sota un habitatge. El carrer del sac corre paral•lel al carrer de les Rates i els horts de les cases d’ambdós carrers estan disposats simètricament. No tinc record d’haver-hi entrat mai, la disposició de les cases del carrer, relativament estret i en aquella època sense empedrar, sempre m’ha donat la impressió, inclús a hores d’ara, d’una particularitat, en el sentit de propietat, que em semblaria que entro a casa d’altri.

Al capdavall del carrer de les Rates baixant a m’esquerra i ja a les cases del passeig de Mar, actual avinguda del Maresme, a l’alçada dels números 395/397, hi havia una peixateria, on la gent del veïnat al capvespre, esperava l’arribada del peix de la subhasta al Port d’Arenys. Era una casa particular, el taulell inclinat on es col•locava la mercaderia es trobava en una estança, al costat de l’entrada de la casa, a la que també s'havia obert un accés al carrer. l'Estança en prou feines deixava espai per als compradors que feien cua i guaitaven el “gènero” des del carrer. Aquesta peixateria casolana era el pas provisional, ja que com moltes altres peixeters, al matí següent, continuaven la venda del dia a la parada que tenien a plaça. A la plaça del Peix, al carrer Barcelona, o a la plaça de Cuba.

A aquesta mateixa casa o potser la del costat, en aquells anys, es va patir un accdident, que en el seu dia va ser gràficament documentat. Un camió que passava per la nacional va perdre el control i la cabina del mateix es va empotrar, quasi perfectamen, al portal de la casa. Tal cosa va ser un aconteixement al veinat, per sort em sembla recordar que no va haver-hi cap desgracia!

...

11 març de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada