Molts i Junts

Temps era temps que els independentistes, els que així ens manifestàvem a Catalunya, érem quatre gats i la majoria "ni rondàvem per les teulades". Ho érem en la intimitat; en els comentaris amb els amics quan els dèiem que l'única solució ple país era la independència i ells amb el somriure sorneguer ens perdonaven i deien: “però que no veus que això no és possible”.

Sí que ja fa uns anys va haver-hi un independentisme quasi marginal i minoritari representat per organitzacions d’esquerres, que amb una determinada estètica tenien acotat un espai propi. Se’ls veia en unes manifestacions del dia 11 de setembre, llavors un èxit si aplegaven 5.000 persones, on hi havia tants grups com comarques té el país. També alguns destacaven cada 12 d’Octubre organitzant unes “botifarrades a la Hispanitat”, vistes amb condescendència per la majoria dels que llavors es consideraven nacionalistes catalans.

Ja fa un quart de segle que ERC s’havia declarat independentista i en feia “eslògan” de què ho era. Això la va ajudar a créixer un xic electoralment i estabilitzar-se al voltant de la dotzena de diputats al Parlament català. Es va constatar doncs que hi havia una minoria a Catalunya que en prou feines arribava al 10% que veia amb simpatia l’independentisme, segurament pensant que era més un anhel que una realitat factible. Quasi el mateix que passava amb aquelles organitzacions que postulaven pel socialisme real, sabent que no s’hi arribaria mai i mentre alguns dels seus estaven “creuant els dits” perquè una possible arribada no els esgarrés el seu benestar “petitburgès”.

Així vam acabar el segle XX amb un nacionalisme acomodatici, el del peix al cove, que ens va fer creure en la ficció que quasi vivíem en un Estat. Amb una gran part de la gent que ja se sentia còmoda amb els “guanys” que la Generalitat obtenia a Madrid a canvi de suport polític a dreta o esquerra. Mentre a molts llocs aquesta mateixa gent votava socialista a les alcaldies i a les generals espanyoles. Un punt d’equilibri -mental- que va durar molts anys i on molts es van sentir còmodes o quelcom més que còmodes.

La caiguda de Convergència i Unió el 2003, caiguda que no pèrdua electoral, cal recordar de CiU ha guanyat totes les eleccions a Catalunya des del 1980 fins al 2012, va propiciar la pujada del Tripartit a la Generalitat, un govern que s’autoanomenava “catalanista i d’esquerres”. Esquerra havia pujat electoralment fins als 23 diputats quasi doblant els seus millors resultats, però encara lluny de CiU que la doblava en nombre d’escons. Esquerra es va estabilitzar al govern i “qui dia passa any empeny”. Formalment es declarava independentista, a la pràctica ja acomodada propugnava el pragmatisme, un “pluja fina” que anés formant un “patriotisme social” que anés convencent, de mica en mica i sense presses, a les classes populars; o sia anar convencent i anar copsant electorat tradicionalment socialista.

A ERC la va perdre aquest acomodament, al mateix temps que el nacionalisme espanyol via PP i amb la complicitat del PSOE es rearmava descaradament, quan va donar suport a un segon tripartit . Ja llavors des de dins de la seva organització es van sentir veus que volien deixar el “xubasqueru” ; que veien que “la pluja fina” no portava enlloc. Feia ja molts mesos, alguns anys, que teníem l’Estatut al TC pendent de sentència o el que és el mateix en capella esperant la seva execució.

Coincidint amb el desgast del segon Tripartit van aparéixer moviments independentistes sorgits ja en àmbits menys marginals i més centrals, com Reagrupament – en principi un corrent dins d’ERC- que va arribar a aplegar gent de diverses tendències polítiques que veien que l'única solució pel país era una majoria parlamentaria que proclamés la independència.

Amb la sentència de l’Estatut i amb una CiU que ja havia après les lliçons de dues legislatures a l’oposició ERC es va fotre una castanya electoral el 2010. Potser va oblidar per un moment que molts, com un servidor, durant molts anys els havíem votat perquè es proclamaven independentistes i no pas perquè fossin d’esquerres. El mateix que passaria avui si la CUP fos l'única opció per defensar la independència de Catalunya. Llavors, el 2010; alternatives com Reagrupament no van reeixir, la majoria de l’electorat va decidir simplement fer fora el Tripartit. Però l’espurna que havia encès la sentència de l’Estatut i que havia trobat combustible en la crisi econòmica i per damunt de tot en l’ofec econòmic, cada cop més palès, a què ens sotmetia Espanya, ja s’havia convertit en un gran foc.

No cal aprofundir en el que ha passat aquests darrers 5 anys, la memòria recent ja ens ajuda una mica més. Hem de tenir clar que fins que una gran majoria de l’electorat “nacionalista” català no ha fet el salt cap a l’independentisme no ens hem sentit prou forts. A arribar aquí han ajudat molts, sense menystenir l’actitud resolutiva del President Mas que ha anat "in crescendo" al llarg d’aquests anys. Si encara hi havia algun llast, penso en sectors d’Unió – els que s’han quedat unes sigles històriques - CDC se n'ha sabut desempallegar i finalment, amb la participació de la societat civil, s’ha aconseguit refer allò que al desembre del 2014 va semblar que no seria possible ;anar junts a les eleccions.

Clar que tot es perfectible, clar que encara hi ha dubtes. Clar que encara hi haurà molt “puntxatripes“ que trobarà pegues a tot. Pegues els que es diu pegues clar que n’hi ha! Ningú pot negar a hores d’ara que enfrontar-se a un Estat com ho està fent el poble de Catalunya no és una veritable revolució popular. És una revolució malgrat trenqui els esquemes d’una determinada esquerra estatista i acomodatícia. Una revolució no és pas un cami de roses, cap procés revolucionari, per pacífic que sigui, ho és.

Ara que ja som molts, ara que l’independentisme no és cosa de botifarrades a la Hispanitat, ni de determinades estètiques. Ara que l’independentisme és ferm i clar, que ja no són brindis al sol, que ja no són desitjos que en el fons del cor veiem inabastables. Ara, si ara, és el moment de no fer cas dels malcontents, d’aquesta gent d’una sola peça –defectuosa naturalment i poc empàtica- que tot ho farien d’una altra manera. Que amb una espècie de neurosi obsessiva ho troben tot criticable i no troben res ben fet. No fem cas d’aquests malcontents que semblarien feliços amb un independentisme marginal i que se senten tan incòmodes ara que tenim la Independència a l’abast gràcies a molts i no només a ells. No fem cas d’aquesta gent a la qual sembla molestar que hi hagi el que ells deuen considerar “conversos” i sempre treuen a col•lació antigues trajectòries. No escoltem doncs les veus d’aquests malfiats que l’únic que poden fer és mal. El Procés, la independència de Catalunya és cosa de molts i com a cosa de molts és complexa però realitzable. El procés d’Independència de Catalunya pot tenir contradiccions i plantejar dubtes, però per primer cop en anys i panys, per fi, gràcies a una gran part dels ciutadans de Catalunya, és viable!

23 d’agost de 2015