25 de gener del 2016

Restauració, Transició, i ara què?



Aquesta és la història de l’Estat espanyol dels darrers 140 anys, des del 1875, Restauració-Transició. Entremig, trufades com en un embotit, un parell de dictadures, que entre totes dues quasi sumen mig segle, i una República que no va aguantar ni deu anys.

Així es resumeix de manera ràpida un segle i mig de decadència de l’Estat espanyol. La pèrdua de les darreres restes d’un imperi - a les Antilles i al Pacífic-, les ensulsiades d’una guerra a la porta de casa, al Marroc, el pou de la guerra civil i la dictadura franquista. La sortida “miraculosa” de la Transició, i la integració a Europa. Una integració i una modernitat sobtada que durant un temps ens va fer creure, com en un miratge, que havíem tocat el cel i ens havíem tornat tots rics i homologablement, culturalment i socialment, europeus, en formes i maneres.

Avui amb una crisi galopant i un règim, el de Transició, totalment esgotat, els de sempre, els que ja eren a la Restauració, però que ja venien d’abans – de fa segles-, volen fer allò, tan bonic i tan suat de dir, “un gir lampedusià”. O sia, tocar-ho tot i regirar-ho tot per tornar-lo a deixar com està.

Cal tenir morro, i en aparença que en té molt, per dir el que ha dit la Secretaria General del PP. Diu la senyora Cospedal que cal fer una segona Transició, però només amb els partits “moderats”. Una Transició que no transiti gaire! No fos que els atropellés!

Una segona Transició per mantenir en el poder als que hi ha estat sempre. Molt em temo que per canvis que es facin a Espanya sempre anirem a morir allà mateix. Perquè el que proclamen les forces emergents no és pas un canvi social, per molt que ho prediquin. Per altra banda, emergent no hem de creure pas que sigui sinònim de bo, cal recordar que els fluxos piroclàstics també ho són d’emergents i ho arrasen tot. Cada cop sembla queda més clar que el que volen fer les forces emergents, per molt que diguin i proclamin, és un assalt al poder, així “ras i curt”!

Ara el debat a Espanya està entre els que volen continuar i els que diuen: “decanteu-vos que ens hi posarem nosaltres”. Clar que tot queda embolcallat amb una cel·lofana de colors i un llacet molt bufó, com sinó? Però els que ja tenim una edat, conservem la memòria i no ens cal lligar-nos al pal major per no sucumbir als cants de sirena, ja n’hem vist de tots colors. Potser ningú recorda “El Cambio” del 1982? En què va quedar aquell canvi? Doncs senzillament en un bipartidisme, “perfecte”, que ens ha encotillat a tots durant més de trenta anys. Un bipartidisme perfecte, pels que detenen el poder, tal com va ser el bipartidisme de la Restauració – conservador i liberals- que va durar del 1875 fins al 1923. Un bipartidisme que ha enriquit a uns quants dels seus protagonistes. Entre ells alguns que encara tenen la barra de predicar i que, per desgràcia de tots, encara entabanen al personal.

Aquest decanteu-vos del que parlàvem, no només es produeix entre partits, sinó també en el si dels partits. Dins d’ells, emboscats, hi ha aquells que volen aconseguir el control o, com és el cas del PSOE, també aquells que no volen perdre les prebendes. Per això els barons, la vella guàrdia del PSOE tremolen davant un acord entre Pedro Sánchez i “Podemos”. Bàsicament per dues raons. Poden quedar condemnats a l’ostracisme, perdent la seva influència amb l'arribada al poder d'una nova fornada de càrrecs. Per altra banda, potser temen que el PSOE pot acabar fent la fi d’en “cagaelàstics”, com va succeir amb la UCD d’en Suárez, si ara arriben al poder en minoria i de la mà de “Podemos”, cosa que els fa creure que també els condemnaria a ser oblidats perdent influència i/o poder. Per això s'estimen més no tocar res deixant governar al PP en minoria i ja se sap que "qui dia passa any empeny".

Un “Podemos” que quan arribi a dalt, s hi arriba, oblidarà ràpidament el que ha promès, com va oblidar el PSOE als anys vuitanta “El Cambio”, per adaptar-se plenament a les estructures de poder i anar tirant de la "rifeta" uns quants anys. De moment ja s’estan dedicant, amb especial cura i esmerçant esforços, a esborrar totes les línies vermelles que havien dibuixat tan sols fa unes setmanes. Si no que li preguntin a aquest bé de Déu d’en Domenech, a qui potser ja han enlluernat amb la hipotètica promesa d’un Ministeri de la “Plurinacionalitat”. Hauria d’haver llegit “El principi de Peter”, s’adonaria que quan cal decantar a algú o obviar quelcom, dins una organització, se li assigna un títol grandiloqüent que sona molt bé, però que realment no vol dir gran cosa. Quelcom així com “Ministerio para la Plurinacionalidad”. Un ministeri on aparcar la reivindicació catalana d’una manera confortable i engrescadora per enredar als babaus. Un aparcament similar al del grup parlamentari propi que tant havien venut. Almenys, aparentment, la gent de Compromís del País Valencià estan mostrant, ara per ara, una actitud més digna.

Per tant, si com alguns diuen cal encetar un nou cicle posem-li el nom que vulguem al nou període, canviem el nom i no canviem res més, perquè en el fons no canviarà res més. No pot canviar res dins de l’actual estructura de l’Estat espanyol sense que abans es produeixi un gran daltabaix o com a mínim una bona sacsejada. Això no es produirà pas per un canvi de color polític. No pot canviar res mentre el partit més gran, el que encara té la majoria absoluta al Senat, sigui el PP on viuen i conviuen els interessos més classistes i foscos així com les ideologies més “ultramontanes”. Per això, per tot plegat, continuarem essent la riota d’Europa, amb uns nivells de pobresa, d’atur i de desigualtats “in crescendo”. Amb una classe mitjana llanguint. Sí! Una classe mitjana que és la base de la democràcia. Perquè sembla que oblidem que la democràcia només es manté quan hi ha molts que tenen quelcom a guanyar o quelcom a perdre, aquest és el motor del progrés! Quan hi ha molts, la majoria, que ho han ha perdut quasi tot i quatre que s'ho han quedat tot i no volen perdre res, llavors és quan es pot arribar a una cosa que segur que no es diu ni Restauració ni Transició. Segur que tots ho entenem i que sabem com es diu aquesta cosa, no?

25 de gener 2016

1 comentari: