29 de febrer de 2016

La Porteta (i VII) - Mataró als anys seixanta

Al llarg de sis entrades al meu blog, he provat de fer memòria, de transcriure els records de la meva infantesa a l’entorn on vivia. Recordar la casa i el carrer on vaig créixer. He parlat de fets que pel cap baix ja són de quasi fa cinquanta anys. La memòria pot haver traït algun record, també puc haver oblidat algun nom. No cito pas a tots els veïns, ni tots els fets que hi succeïen; els jocs al càrrec, les revetlles, les anades a la platja. Algunes coses ja fugirien de l’entorn que modestament he intentat descriure i em faria excessivament pesat per aquells que han tingut la paciència de llegir el que he escrit.

No hi ha hagut, al llarg d’aquests escrits, cap altra intencionalitat que deixar petja d uns records. Records modestament escrits sense cap tipus de pretensió o, com a mínim, cap altre que algun lloc, alguna persona, algun fet no només quedi a dins al meu cap, sinó que mínimament transcendeixi a un àmbit que segurament serà petit. La Història, els records col·lectius, els fem a partir de les persones que s’han fet celebres, de les quals queda sempre un record que com a mínim és accessible per a les properes generacions. De la gent normal, aquella que no ha fet res considerat com a extraordinari, ben poca cosa queda. Potser només el record dels seus que amb el temps també es dilueix.

Si avui hi ha un entorn, si hem arribat fins on som ara és, malgrat tot, per la suma de tots. El que ha aportat tothom ha ajudat a tirar endavant al conjunt de la societat. És la suma dels “necessaris”, aquells que sembla que no compten i que hem oblidat del tot. D’aquells que ningú recorda però que hi eren i eren imprescindibles, i que amb el que feien ens han ajudat a tots plegats a arribar a aquí.

No sé què se’n deu a haver fet de molts dels que he citat. D’alguns encara en tinc constància. A en Jaume de ca la Maria, que manté el mateix aspecte amb uns quants anys de més, el veig encara sovint junt amb altres jubilats que es troben a uns bancs al capdavall de la Riera, per sota de la ferreteria de can Colomer. Encara veig, també algun dia, als fills dels Noguera que regentaven la bodega de l’Havana els he anat veient pel carrer al llarg dels anys, ells ni em deuen pas recordar, el mateix deu passar amb en Jaume. Potser jo els recordo per allò que sempre ens fixàvem més en els que eren una mica més grans que no pas en els que eren més petits que nosaltres.

No sé què se’n devia fer de l’Antonieta la “practicant” que “havia puntxat a tot el barri”. La Juanita i “la Fanny” ja fa molts anys que ens van deixar. Casa Fefa, la continuadora de can Salva, hem diuen que ja no es casa Fefa. Al bloc de tres pisos dels Paretern, a l’Havana, finalment sembla que li han pintat la façana. Dels Mestres a part del record com a transportistes, queda l’amistat amb el fill, en Ramón, a qui no vaig conèixer en aquells moments sinó amb posterioritat, malgrat ser veïns del barri. Hem estat companys de treball molts anys. Ha estat ell qui ha fet algun apunt i algun comentari als escrits i també alguna sacsejada a la meva memòria, cosa que  agraeixo.

He provat de deixar constància del meu record de com era una botiga de barri, dels ritmes dels seixanta, de com funcionava el dia a dia familiar. De quins productes es compraven, etc., he intentat fer esment de tot això amb el que recordava de Ca la Maria. Tot plegat comú al que mínimament passava a les botigues escampades arreu de la ciutat. Botigues de barri de les que ben poques perviuen. Abans el botiguer no deixava de ser un servei, però també era una unitat econòmica al voltant de la qual, amb esforços i suors, alguns aconseguien un benestar per als seus. Això que ara en diuen l'ascensor social. Fer el salt, encara que només fos fins a la classe mitjana baixa/baixa. Ara, amb uns negocis de “quita i pon” cada cop és més difícil poder tenir aquella estabilitat econòmica, pels que ara s’anomenen treballadors “autònoms” i que llavors en dèiem que "treballaven pel seu compte".Aquells atrevits que feien un munt d'hores, sense el ritme de les sirenes de les fàbriques, com la de can Marfa, que els marcaven les aturades. Ara vivim en uns altres temps, molt accelerats, llavors tot era molt més lent, les certeses tardaven més a esvair-se.

He volgut fer una visió al voltant del que era casa meva, el meu carrer, el carrer del costat i l’Havana. Espero no haver-me deixat res, que segur que sí! Més enllà d’aquest entorn, del camí cap a l’escola quan passava per davant de la Caserna de la Guàrdia Civil i del taller de motos de can Saborit just al començament del carrer Sant Pelegrí, hi ha moltes altres vivències. Però els records més entranyables, de quan ets nen, estan al voltant de casa, del veïnat i també de l’escola. Un món que després amb els anys es va eixamplant, mentre el reducte original va canviant per no tornar a ser mai més el que era.

Ara sé que hi ha un "Grup d’amics i veins del carrer Josep Castellà", que fan activitats i que intenten recuperar la memòria del carrer, dels seus orígens i del perquè del seu nom. No sé si aquestes “petites xafarderies casolanes” els poden haver fet un mínim de llum de com era aquell entorn als anys seixanta. M’agradaria haver estat mínimament útil en aquest aspecte.

29 de febrer 2016

Enllaços amb les sis entrades referides:
 




2 comentaris:

  1. Gràcies pels records Pere, la Fefa va tancar i em sembla que no han tornat a obrir. La bodega dels Noguera (fins finals dels 50 dels Sellabona i dels Rica) fa anys va tancar. També hi havia hagut Can Patuel i, al pis de sobre, en Sans, que es va dedicar a fer vaixells en miniatura. Els meus pares van acabar a l'Avinguda Recoder i el teu carrer, el Josep Castellà, també li deien "Capità Panna", si no recordo malament.
    M'han agradat els escrits i haver-te fet memòria en algun moment.

    ResponElimina
  2. Volia dir "Roca", els que després tingueren el bar Joan, els avis d'en Jordi Roca de la Laietana.

    ResponElimina