27 de juny de 2016

“Units no podem”. Comentari del 26-J



Espanya és irreformable, el que passa és que a hores d'ara sembla que encara hi ha molta gent de per aquí que creu en entelèquies. No cal fer gaires números per adonar-se que la dreta, si és que volem parlar clarament d'aquest eix, ha tret 169 diputats. A tan sols 7 escons de la majoria absoluta. Tot l'altre és fer volar coloms. Especialment a Catalunya.

Lamentable, penosa, demencial i bàsicament demagògica la intervenció de Xavier Domenech ahir al vespre, en perfecta sintonia i complementarietat cacofònica amb la intervenció d'Ada Colau, que no sé encara ben bé que va dir. En Domenech és un aprenent avançat de demagog que pot acabar essent molt perillós si se li dóna la corda suficient i se'l deixa temps per practicar. Res de valorar els resultats! Que si les retallades, que si les escoles concertades, que sí que dolents que són els convergents.., Cap referència a què Espanya és més Espanya que ahir i potser menys que demà, tal com van les coses. Cap referència a l'ofec econòmic del nostre país. Que ells, ens deia, són el futur de Catalunya i que ja estan preparats com a alternativa a CDC. O sia, que quan ells governin a Catalunya s'han acabat tots aquests problemes de retallades i de penúria social, vagi que faran el miracle amb l'ajut d'Espanya, dels "seus germans d'Espanya", si és que aquests algun dia guanyen allà i coincideix, tot plegat, amb una alineació planetària d'aquelles que passen cada dos-cents o tres-cents anys.

"Podemos" s'està demostrant que és el millor dissolvent del nacionalisme català. "Podemos" només guanya a Euskadi i a Catalunya, on encara hi ha qui es deixa ensarronar amb què un hipotètic canvi a Espanya ho pot arreglar tot. Podemos va ser potenciat, mediàticament parlant, com a erosionador del PSOE, per a escurar el vot socialista per a la seva ala més esquerranosa i això només ha donat els seus fruïts més rellevants a la perifèria de l'Estat espanyol. Quelcom semblant es va fer amb Ciutadans, aquell "Podemos de dretes" que reclamava el President del Banc de Sabadell. Tots dos moviments han estat útils. Tots dos partits polítics, però, finalment han estat bàsicament eficaços per anar contra l'independentisme.

El 27-S de 2015 els antiindependentistes van veure a Ciutadans com l'eina més útil per frenar a Junts pel SI, uns mesos després molts dels mateixos votaven Podemos. En alguns llocs, com Badalona, ha guanyat el PP de l'Albiol - fronterer amb Plataforma per Catalunya – al maig del 2015, Ciutadans el 27-S, o ara, i al desembre passat, Podemos. Tot plegat en prou feines en quelcom més de 13 mesos. En poc més d'un any alguns barris han passat del roig al blau, del blau al taronja i del taronja al morat. Em fa riure, per no dir que no em fa plorar de pena, l'ingenu titular d'un dels nostres diaris avui. Un titular en el qual el mitjà en qüestió, L'Ara, té els sants dallonses de dir "Catalunya repeteix dret a decidir". Si us plau! A qui volen enredar amb aquest acte d'autocomplaença? Algú de debò creu que el cinturó "arcoiris" de Barcelona –vermell, blau, taronja, morat - està, a hores d'ara, majoritàriament pel dret a decidir? Ja no dic per la independència de Catalunya.

Podemos i Ciutadans, Ciutadans i Podemos, són dos productes conjunturals, un creat a Barcelona i l'altre a Madrid. Potenciats per determinats poders econòmics i amplificats per determinats mitjans. Són dos grups polítics que han jugat el seu paper i a partir d'ara seran més marginalment decisoris, perquè, malgrat tot, el bipartidisme ha resistit. El PP ha resistit i potser podrà governar amb una certa comoditat.

Les revelacions de l'afer Fernandez/de Alfonso han servit de munició, però no contra el PP, sinó a favor del PP. Aquest fet no ha mobilitzat pas més vot independentista i en canvi ha tret al Partit Popular del seu darrer lloc al nostre país. Diu molt del dèficit democràtic d'una part important de l'electorat, tant català com espanyol en general. Cascar als catalans fa anys que dóna rèdits. El mateix que en l'esport, cada cop més impera un hooliganisme irracional i poc raonat en la política. Un és d'un equip o d'un partit faci el que aquest faci.

El 9N de 2014 1.900.000 persones van votar Si-Si. Ahir la suma dels vots d'ERC i CDC feien un total de 1.100.000. Els 800.000 de diferència on els podem trobar? En els pocs que van votar essent menors i que a hores d'ara encara ho siguin? Cosa totalment residual, potser en els residents estrangers que no poden votar a les generals? O en aquells "carpetovetònics a la catalana" que diuen que a Espanya ja no s'hi ha d'anar a fer res? Encara, però, no em quadren els números. Que ningú em digui que molts votants de "Unidos Podemos" van votar Si-Si el 9N! Sobretot  veient els canvis de coloració que abans comentaven a les zones on aquesta força treu ara els seus vots. Malgrat tot, si aquest humil blogaire estigués equivocat, cosa que potser tampoc és del tot improbable. Doncs bé, en cas de ser així, hi hauria, per tant, molta feina a fer i molt de proselitisme pendent.

Els resultats d'ahir són decebedors, més si cap que els del 20D. Els independentistes catalans sumen els mateixos escons, 17. Sumen els mateixos escons, però són molt menys determinants. Si per determinants entenem la capacitat que els escons catalans tenien per contribuir a l'atzucac polític espanyol, que a hores d'ara és  menys atzucac que fa uns mesos. Atzucac que per altra banda, no cal ara estendre'ns, no hem sabut aprofitar per avançar de manera clara i diàfana amb el Procés –alguna altra eina a part del TC i el FLA ha sabut utilitzar i administrar  molt bé el Govern en funcions del PP.

Ara vindrà el juliol i veurem "volar coloms i parlar de flors i violes", a l'agost tots de vacances, i pel setembre ja tornarem a trobar-nos. El PP continuarà, mentrestant, governant i movent tots els fils. Aquí alguns, una mica com "l'home estàtic", cada cop més tristos i corpresos amb les orenetes niant als seus cabells o senzillament el cap ple de pardals. Tot plegat, però,  cada cop més amb la certesa de molts  de que "units no podem", que Espanya no vol canviar i que cal que Catalunya segueixi el seu camí.

27 de juny 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada