1 de maig de 2020

Des del confinament (IX) - Penjat d'un fil i sargit amb filferros



Quan era menut, cap allà a la segona meitat dels seixanta del segle passat, sentia dir una frase a la gent gran, que en principi no entenia, però que de mica en mica vaig copsar: "Viuen al dia". És a dir, molta gent havia viscut abans de la dictadura de Primo de Rivera, les penúries de la Guerra Civil, la dura postguerra, les "cartilles" de racionament, la inseguretat, la gana. Malgrat els "25 años de paz" dels que el 1964 parlava el Règim fransquista, els que tenien més experiència no es refiaven, perquè realment havien estat anys d'opressió, injustícia i gana. L'Estalvi, el no gastar-ho tot inútilment, eren virtuts. Encara recordo com el meu avi feia servir la sal, la justa i necessària, Sí! La sal!

"El Desarrollismo", dels anys seixanta, va fer que  els membres d'una nova generació crescuda a la postguerra veiessin un futur esperançador. La possibilitat de tenir cotxe, poder fer "pluriempleo" i més hores que un rellotge, la possibilitat de comprar un terreny, fer-se - els que més podien o més s'endeutaven- la torreta... Semblava que la feina no s'havia d'acabar mai. Per això molts "vivien al dia", la font semblava que no deixaria mai de rajar i que amb esforç i treball tot es podria aconseguir.

Aquests dies he tornat a pensar en lo de "viuen al dia". Aquesta pandèmia ens ha revelat moltes de les realitats, que viure al dia ens havien fet ocultes. Vivim en una societat complexa, molt complexa! Però també una societat en la qual tot sembla penjar d'un fil i que els problemes se solucionen no amb nous materials, noves propostes, sinó amb nyaps, potinejant i lligant el que ja no lliga ni s'aguanta amb filferros. Vivim en una societat on els pobres semblen estar ocults a la vista, però hi són i són molts. Veiem gent jove, sense un futur clar, amb sous de misèria i cap perspectiva a l'horitzó, fent el carallot i gastant-s'ho tot, en un mòbil o un patinet i en sortir de festa. La perspectiva de tenir un cotxe, un habitatge digne, formar una família és una quimera. Si alguns, accidentalment, formen una família estaran condemnats a demanar ajuts. Han ensenyat  la gent a consumir, i hi ha propostes de consum per tothom, pels que guanyen 4 rals i pels que tenen molts bitllets.

Ai d'aquells que infamaven, per hipòcrita, la caritat cristina, però se'ls omple la boca parlant d'ajuts que no és altra cosa que la caritat pública. Perquè el just, la justícia de debò, seria la igualtat d'oportunitats, els ajuts no per viure, sinó per superar i igualar. Tremolo quan sento parlar d'una renda de mínims per tothom. Els pobres amb una sabata i una espardenya regalada i l'establishment cada cop més ben situat. Càrrecs públics, alts funcionaris i "ricatxos" al cap de munt d'una piràmide, amb una base cada cop més ampla d'intocables als quals se'ls donaran engrunes perquè no es rebotin.

La pandèmia ens ha fet donar compte d'una realitat, que "vivim al dia", amb més o menys recursos, però al dia! El PIB diu que caurà un 8%, perquè entre "pitos i flautes" hem estat aturats en prou feines un més i mig. Però un estar aturats que ha suposat carregar-se la temporada turística, un sector que cal repensar, sempre que hi hagi un recanvi. Un sector, el turístic, que aporta entre el 10 i el 15% de PIB de Catalunya. Un sector amb salaris molt baixos i temporalitat extrema. Un sector on uns quants es fan rics, i la resta viu d'ajuts i de les temporades que poden cobrar de l'atur. O sia, que amb els impostos d'aquells que els podem pagar estem subvencionant un sector i els beneficis dels seus patrons.

Un país on la indústria productiva i també l'agricultura, la que dóna valor afegit, la que fa tirar endavant creant riquesa, és l'ase dels cops. Només cal mirar les empreses de l'Ibex 35 i veure quantes viuen de produir, del valor afegit, i quantes viuen de l'economia captiva; d'aquella que no ens queda més remei que consumir, aigua, llum, telèfon, gas, assegurances, bancs... Però són aquestes empreses de l'Ibex, la Cort de l'Estat, les que controlen de debò Espanya. Ara ja només faltava la fatxenderia del Florentino Pérez demanant que allarguin les concessions perquè li han passat pocs usuaris per les autopistes aquests darrers dos mesos.

Som una societat extremadament dèbil i mal gestionada, digueu-li governada si voleu. Un virus ens ha fet trontollar i ens ha demostrat l'inconsistent que som. Però de seguida ens hem adaptat i hem tornat a viure al dia. Tant li fa els milers de morts, el gran esforç de molts, no només dels sanitaris. Al vespre em cau la cara de vergonya quan veig que amb els aplaudiments hi ha un carallot al meu veinat que ens cola, fins i tot, cançons d'Abba com Dancing Queen, a tot volum que escoltes tant si vols com si no vols. Ara l'Ajuntament de Barcelona organitzarà un concert als terrats amb els de sempre, com si això fos una festa, clar que ho vestiran! Però és pa i circ, bé circ sol.

Aquests dies veia un reportatge sobre el Covid 19 a un país africà i escoltava les declaracions on deien que el virus els fa por, però més por els fa no saber que podran menjar demà. Doncs aquí de moment no arribem a aquests extrems, però tot es farà. De moment van creant una societat infantilitzada, a conseqüència d'això, insegura i espantadissa, que no entén molt bé de què va tot. També ens volen tenir amoïnats per les coses més vitals, perquè no ens quedí temps de res, no ens quedi temps per ser feliços, però sobretot que no ens quedi temps per pensar, només ens volen deixar temps per amoïnar-nos pel futur pròxim, per la supervivència! En definitiva volen que visquem al dia, perquè així ens tenen més collats.

1 de maig de 2020 (49è dia de confinament).


Cap comentari:

Publica un comentari