7 de maig de 2020

Des del confinament (XII) - Hem tingut mala sort, però hem ajudat a tenir-la.





Vaig treballar molts anys, des de jovenet, en una Empresa d'aquelles que no tanca mai per vacances. Recordo que el primer any vaig fer vacances pel novembre, el segon any amb una mica més de sort vaig tenir part de les meves vacances al juny i al setembre. Triar vacances formava part de l'estatus, es triava vacances per categories i dins les categories per antiguitat. Hi Havia qui patrimonialitzava fer vacances a l'agost, per Nadal i per Setmana Santa, era un símbol "d'autoritat". El grum, era el darrer a triar i buscava forat entre les dates que els altres no volien. Em vaig perdre sortides d'estiu amb els amics i malgrat tot, era un privilegiat que tenia feina en un bon lloc, el que em feia que em conformés, encara que fos una mica a la força. Deixem de banda, però, aquest anecdotari particular i anem al que vull explicar.

Quan amb els anys vaig participar en el desenvolupament i adaptació de sistemes i la posada en marxa de novetats, moltes d'elles de manera coordinada amb empreses del mateix sector ens fixàvem molt en el calendari. Mai es podia implementar res nou, més enllà del 10 de juliol, si ens veiem obligats a postdatar, ja ens n'anàvem a mig setembre. El mateix passava a final d'any, res important s'engegava a partir del 20 de novembre i fins al 10 de gener.

Formava i forma part de la idiosincràsia del nostre país, per parlar amb propietat i que ens entenguem, d'Espanya en el seu conjunt. Ara estem patint una pandèmia i molta activitat, començant per la industrial, ha patit aturades. En molts casos només han estat deu dies, ja que el confinament total va ser just abans de Setmana Santa. Altres sectors han estat aturats 6 o 7 setmanes i molts no han reprès encara l'activitat. Ha estat una frenada molt forta. El sector turístic ja veurem si fa calaix, amb molta sort un 40% del que està acostumat a fer cada any. En concret a Catalunya aquest sector representa entre un 10% i un 15% del PIB. No cal afegir a tot això moltes altres activitats de lleure i el que s'anomena sector cultural, ja que la xifra es dispararia i ens en faríem creus de quanta gent ho passarà malament.

Entre finals de juliol i setembre cada any s'alenteix l'activitat; "Això demana-ho ara perquè a l'estiu no serveixen", "ara no trobo els que porten aquest tema perquè són de vacances"... Però no és l'únic període, passa el mateix per setmana santa, clar que només són deu dies. Però després arriba desembre i gener; entre el dia 5 de desembre i el 8 de gener, en molts casos et pots trobar més penjat que un fuet; el pont de la Constitució-Immaculada, les festes de Nadal, Cap d'Any i Reis, que revitalitzen el sector comercial, però aturen o com a mínim fan ranquejar el productiu.

Diuen que la productivitat a l'Estat en què ens ha tocat viure és més baixa que en altres països de la UE, a aquests calendaris, cal afegir una manera d'entendre la feina que no es produeix a altres llocs. Es valora la presència i la disponibilitat, per damunt de rendiments i resultats. Recordo un cap de la meva Empresa que anava pels diferents departaments, explicant a tothom, que ell arribava el primer i sortia l'últim. No era d'estranyar, sempre estava disponible, però no sempre per treballar i si en molts casos per atabalar i distreure els altres.

Ara després de 7/8 setmanes de confinament i el que quedi, caldrà afegir les 4 o 5 setmanes d'estiu i les 4 de desembre gener. I anar-hi anant! Avui intentaven crucificar a un tuitaire que gosava dir que potser si volíem que el daltabaix fos més lleu potser no s'haurien de fer vacances. Li han dit de tot menys guapo. Jo sóc el primer a dir que les vacances són irrenunciables, però també ho són les meves llibertats personals a les quals he renunciat, a la força, pel bé comú. No he anat a fer el cràpula pel carrer, ni vaig sortir en tromba el dia 2 quan van relaxar el confinament i he adoptat totes les mesures de seguretat que se m'han indicat. Mentrestant, avui escoltava a les notícies que l'Ajuntament de Lloret ja es prepara per ordenar l'estada a les platges i que més de 30 persones vigilaran pel compliment de les normes que s'instaurin. O sia, igual tot se'n va a "Can Pistraus", però sobretot ens banyarem a mar! Només faltaria! Al telenotícies de TV3 es parlava de la venda de piscines plegables, aquelles que pots posar al jardí de casa o al mig del menjador d'un pis de 70 metres quadrats, quins ....

És aquesta displicència, aquest "tansemefotisme" el que ens fa ser un país endarrerit. És una actitud transversal a totes les classes socials, des dels governants i els rics fins al darrer ciutadà. És un viure de les aparences, mentre estem arruïnats, aquesta seria la definició d'Hidalgo i la seva pitjor manifestació la "chuleria". Alemanya aixeca el confinament i abaixa els tipus d'Iva a restaurants i hostaleria, per facilitar que aquests establiments puguin recuperar-se. Aquesta mesura aquí sembla impossible, Alemanya té múscul financer i Espanya deutes i molta gent que encara escaqueja pagar el que li toca. França, Polònia, Dinamarc i algun altre estat de la UE es nega a facilitar ajudes a empreses amb seu social en paradisos fiscals. Espanya no s'hi ha pas afegit, que se sàpiga fins al moment.

Després de la mortaldat que ha causat i encara causarà la pandèmia, encara veus massa exemples, malgrat les advertències, de cretinisme social. Com el repartidor d'un supermercat que cada tarda passa per davant de casa, se'l sent venir una hora lluny, per la remor que fa el suport de rodes sobre el que trasllada les capses plenes de productes que serveix a domicili. Ni porta mascara, ni porta guants, si aquest xicot és asimptomàtic, et porta la compra a casa i de regal el virus. Això si, quan vas a aquest mateix supermercat tots són mesures de seguretat, que és el més natural, gel hidroalcohòlic, abans d'entrar, i guants obligatoris.

Tot plegat són exemples de què cal encreuar els dits i encomanar-nos a no sé qui, perquè ens en sortirem molt difícilment. Lleparà molta gent econòmicament i sanitàriament. Després tots són queixes i demandes. Avui el TN migdia semblava un "que hay de lo mio". Totes les queixes, la majoria amb raó, anaven acompanyades de demandes d'ajuts. Com deia abans, això no es Alemanya, ens ho hem treballat solidàriament tots plegats a pols, ningú s'escapa de la seva part de responsabilitat, per mínima que sigui, d'haver arribat fins aquí. Estem amb els calaixos públics eixuts i endeutats fins a les celles. Fa molt temps que estem mal governats, però també hem deixat governar malament. D'aquí poc vindran les lamentacions!

7 de maig 2020 (55è dia de confinament)

Cap comentari:

Publica un comentari