A propòsit de Grècia

Malauradament Grècia està en aquest moments de moda en el sentit més estricte del terme. Torna a ser protagonista de la història a Europa, no com a origen de la nostra cultura sinó potser a com a inici del final d’un cicle històric de la civilització occidental, almenys al vell continent.

Davant la dissortada situació dels grecs, que en aquests moments mou a la commiseració de molts, també a la por de molts altres de que no siguin els únics que acabin trobant-se en aquesta situació, fa poc una amiga exclamava: “però és que ells són els pares, l’origen de la nostra cultura”, quan comentàvem la seva situació actual i com aparentment Europa els posa ara el dogal al coll.

De forma quasi accidental fa uns dies se’m va fer a mans un llibre sobre la història de Grècia, Akròpolis de Valerio Massimo Manfredi, el vaig obrir més amb ànim tafaner que no pas amb la intenció de llegir-lo, potser tant sols fullejar-lo, però quasi de sobte em vaig veure atrapat en la seva lectura.

L’autor divideix el llibre en 11 capítols i l’introdueix amb la història de la seva pròpia descoberta de Grècia i de l’amistat que establí amb un grec de nom Kostas. Cada un dels capítols, un cop escrit, es comentat per l’autor i pel seu amic Kostas i és en algun d’aquests diàlegs, tant o més interessants que la pròpia història que s’explica, on vaig començar a descobrir que tenia una petita joia entre mans. Moltes de les coses que s’expliquen tenen paral•lelisme amb l’actualitat i en d’altres es poden extreure ensenyaments més que útils per entendre el present. Almenys així jo ho he vist.

En una de les converses l’amic de l’autor li diu : “se el que penses els grecs d’avui, els atenencs, ja no tenim res a veure amb els de llavors. Som un país petit i poc desenvolupat, però t’equivoques. Vàrem començar abans que tots el demés i vàrem arribar abans que ningú. Per això estem asseguts esperant, des de fa segles, en els límits de la foscor, tant sols estem esperant.” Potser varen ser els primers en entrar de decadència, el principi de la decadència d’un Occident que va dominar el món i que ara començant per Europa està en franca regressió. Una Europa en la qual els pitjors auguris apunten que de mica en mica d’Estat en Estat pot anar caient.

El llibre fa un repàs de la història clàssica de Grècia, dels mites, dels herois, de la seva cultura: escultura, pintura, arquitectura, teatre, poesia, èpica... Com no! També de la seva llengua de la qual cada dia prenem manllevades un munt de paraules. Moltes d’elles definitòries del que ells varen crear per primer cop, com és la democràcia.

Els noms dels déus, dels herois, dels seus personatges històrics, dels seus poetes, autors de teatre, escultors, arquitectes...ens són de una familiaritat com si formessin part de la nostra història, realment és que formen part de la nostra història!

Milciades, Temístocles, Pausanias, Tucídides, Alcíbiades, els estrategs, una altra paraula grega, que els varen salvar o que en alguns casos els varen ensorrar en el més fosc dels pous.

Veiem com la ciutat d’Atenes es va dotar d’un sistema polític, del qual som deutors, de com això els va permetre alliberar-se del poder de l’aristocràcia que s’agrupava per clans (“ghenos”) i es consolidava amb aliances matrimonials. De com el sistema va evolucionar i la gent va deixar de ésser esclavitzada a causa dels deutes que no podien atendre i com ara en ple segle XXI, quan ens creiem tant lliures, som esclaus de tantes coses, com els deutes!

De com el poble es reunia en Assamblea, “Ecclesia”, us sona, oi? I triaven els seus representants, magistrats. De com es jutjava als magistrats sortints, per un tribunal també escollit, en definitiva es rendia comptes del que s’havia fet! Per tant, qui ocupava càrrecs públics sabia que no podia abusar, altrament hauria de rendir comptes davant del poble. Que diferent d’ara que els màxim responsables del tot el que ens ha passat se’n surten sense que ningú els digui pràcticament res. Que imperfecta l’actual democràcia!

Dels drets que atorgava la democràcia grega però també de les obligacions que exigia, a més obligacions més drets! Que diferent d’ara, d’aquesta societat “al llindar de la foscor”, tant mal acostumada, on tot són exigències, tots són reclamacions de drets i tothom fuig de la més mínima obligació. Que idiotes, una altra paraula d’origen grec que el seu significat original era definir a aquells ciutadans egoistes que defugien de les seves obligacions públiques. Que idiotes que em estat durant tants anys deixant fer, deixant que ens fessin!

L’ostracisme, una eina de mal emprar, però que va resultar útil, encara que a vegades es va fer servir de forma injusta. Quan un ciutadà es tornava massa poderós i el seu lideratge podia esdevenir un perill per a la democràcia l’assemblea de ciutadans podia acceptar una moció tendent a desterrar-lo. Que lluny d’ara que som incapaços ni tant sols de limitar el mandat dels nostres polítics que s’eternitzen en els càrrecs, amb tot el que això comporta. Em pregunto d’haver existit l’ostracisme a la república romana, potser s’hagués desterrat a Juli Cèsar, en lloc d’assassinar-lo, quan va ser percebut com una amenaça, perquè pensaven que volia detentar el poder més absolut, per part del Senat.

L’activitat política consistia en convèncer als ciutadans perquè votessin una o altra cosa. Tot això es produïa, fa 2.500 anys, en un debat on els líders s’havien de guanyar la confiança de l’assemblea cada vegada. Qualsevol ciutadà podia demanar la paraula i fer una proposta, però havia de mesurar molt bé el que deia i en cap cas fer perdre el temps o podia ser multat. Quants debats estèrils i sense profit hi ha avui en dia, quanta buidor d’idees, en definitiva si fossin aquells temps s’inflarien a posar multes!

Els sofistes varen marcar, també, la vida cultural i política de l’antiga Grècia, eren persones que es dedicaven a impartir lliçons de retòrica, gramàtica, mnemotècnica a aquells joves que volien emprendre carrera política. Garantien, a aquest joves, tècniques per a aconseguir l’èxit, independentment de les conviccions ètiques o la fidelitat a les institucions. Això ja ens sona més actual! Com si fos avui! Als ulls del joves se’ls veia com a triomfadors, desvinculaven la competència de la moral. El seu racionalisme expressat amb una dialèctica irreverent i burleta feia les delícies de molts. Amb el temps la paraula sofisma es va convertir en sinònim de raonament capciós, impecable, fins i tot genial en el pla lògic, però substancialment absurd. Això ens continua sonant com a molt actual en el discurs polític d’avui. Els sofistes buscaven l’èxit, el diner i el plaer, eclipsant ideals i moral; actual, actual!

Atenes, malgrat tenir un sistema democràtic va teixir un xarxa d’aliances amb altres ciutats gregues amb sistemes polítics totalment contraris, fins i tot tirànics. Amb això garantien el benestar de la societat atenenca. Això també ens continua semblant molt actual! En aquella època la consciència de ser els més forts portava a conservar aquella força, però també a fer-ne ús cada cop que es presentava la possibilitat d’expansió.

Bé acabaré, per avui, aquest llarg post al meu blog, em queden moltes preguntes que em faig. No hagués pensant que un llibre com aquest em portés a fer-me tantes preguntes i al mateix temps veure que en 2.500 anys hem avançat menys del que pensem, si és que en alguns aspecte no hem anat a pitjor.

Kostas l’amic de l’autor li fa una reflexió que també us vull trametre: “Perquè la història de la humanitat no la podem dividir en bons i dolents, perquè ningú es bo o dolent en termes absoluts, perquè saber quan de bo i de dolent hi a l’esperit humà és quelcom totalment impossible de saber. Ni tan sols podem establir quant bé produirà cert tipus de mal i quant mal produirà cert tipus de bé. La història continua essent un misteri. Els antics grecs ignoraven el nostre concepte de bé i de mal. El mateix Sòcrates que tenia un altíssim sentit moral va combatre valerosament, convençut que feia quelcom just. Per a ells tenia un gran valor la idea que la natura o els déus concedien la força a qui era capaç de fer-la servir. Una idea que avui nosaltres en diríem darwiniana. Era aquell un món en el que no existia la pietat per a qui sucumbia y, per tant, l’imperatiu era vèncer, sempre y de la manera que fos. Era un comportament més enllà del bé i del mal. Això no vol dir que no estimessin la pau. Heròdot deia, que en temps de pau els fills enterren els pares i que en temps de guerra els pares enterren els fills. Quanta consciència, dolençosa de l’horror de la guerra! Però aquella gent sabia que la pau era una situació del més precari. La visió de la natura pot inspirar la pau, però és una sensació equivocada, a tot arreu hi ha guerra; una guerra a mort per la supervivència. El peix gros és menja el petit, el falcó destrossa el colom, el lleó esquarteritza el xai. La pau era concebuda com un estat de gràcia de la remota i perduda Edat d’Or. Hesiode deia que tornaria l’Edat d’Or quan naixés una raça amb polsos blancs des del bressol.”

13 de març de 2012

El parany del referèndum

En el full de ruta de l’ANC està el promoure un referèndum per al 2014. Molt bé! Això com es fa? Perquè la llei de Consultes de la Generalitat no ho preveu, si és que no vaig errat i per altra banda no veig al cap de l’Estat Espanyol sancionant una llei que permeti un consulta vinculant, referèndum, que al seu torn permeti a Catalunya deixar Espanya.

Perquè, anem a pams, reflexionem una mica, a l’Assemblea que ha tingut lloc avui, malgrat tot, malgrat els seus membres participen a títol individual, hi havia militants de diversos partits, és a dir, encara que es declara lliure de partits polítics, la realitat és que en el seu si es produeix una intersecció de la militància de determinades formacions, no de tota la militància però si d’una part important i no oblidem que en els partits no es produeix una coincidència respecte al tema de la independència.

Per altra banda, l’ANC ha pres un nom que ens porta unes reminiscències històriques, amb l’Assemblea de Catalunya que va començar actuar en plena dictadura franquista. Fins aquí la semblança, totes dues és diuen Assemblea, gaire cosa mes. Mentre a l’Assemblea dels 70 hi estaven implicats la majoria dels partits polítics i hi participaven els seus primeres espases, llegiu líders, a l’Assemblea actual “no hi participen tots els partits”, vull dir gent de tots els partits, i els que hi participen a “títol individual” no deixen de ser, en tot cas, peons, cap alfil, cap torre o cavall, ni molt menys un rei o una reina.

Els objectius als setanta, del segle passat, eren molt clars, llibertat, amnistia, estatut d’autonomia, només quedava al marge la dreta espanyolista, que va resultat minoritària a Catalunya a les primeres eleccions lliures al 1977. Ara en canvi no hi ha coincidència d’objectius entre els partits democràtics presents a Catalunya, des dels desacomplexadament unionistes, passant per els autònoms/federalistes, els de “transició nacional”, que no se ben bé que pot voler dir; “molt o poc” segons el cas. Per últim els que es proclamen independentistes, també posats buscar hi trobaríem matisos.

Tornem a parlar d’un referèndum irrealitzable pel moment i que difícilment es podrà realitzar mai. Llavors per què tothom parla de referèndum? per què tothom parla de consulta vinculant? Veiem que a les enquestes on diuen que en una hipotètica consulta la majoria dels catalans votarien per la independència, en el que menys ens fixem és en la paraula hipotètica, aquí està la clau! Aquí està l’engany!

L’altre dia el mateix Pujol deia que en una consulta/referèndum votaria si, clar hipotèticament votaria si! En Mas ens parla de transició nacional, cap a on? I a quina velocitat? Perquè, clar, podem emprendre una transició que ja porta molts anys caminant i que pot continuar caminant molts anys, lo dels jueus pel Sinaí al seu costat seria una passejada. Una transició que és pot convertir en un estat; un estat de transició permanent. Qui dies passa anys empeny! I anar tirant! Segurament sense saber a on es va!

Perquè ara trobés molta gent que et diu: jo voto convergència però sóc independentista, quan hi hagi un referèndum votaré si a la independència, afegeixin. Això, quan hi hagi un referèndum, ja ho faran! Perquè un dia o altra hi haurà un referèndum, no? Doncs, no! Aquí està la trampa! Com que quan hi hagi un referèndum ja votarem independència mentre, a les eleccions, puc continuar votant un partit que, fins ara, no es declarà independentista i que no té la independència com a objectiu.

La única solució ja la va apuntar, ara ja fa 3 anys en Joan Carretero, Reagrupament, la proclamació unilateral de la independència per una majoria de diputats del Parlament de Catalunya. Mentre, altres parlaven d’anar de legalitat a legalitat o dels ja dits hipotètics referèndums i anaven commovent i captant voluntats i il·lusions. El que alguns varen interpretar, llavors, com un problema d’ERC, es va convertir en un “bolet” que es va anar fent gros, que va anar creixent amb gent de diverses procedències i ideologies, fins a ser una amenaça per a l’establishment. Per això malgrat tres multitudinàries assemblees en poc més de mig any, semblaven no existir als mitjans i en canvi ara l’Assemblea té una amplia cobertura informativa. Per què? Doncs perquè senzillament la proclamació unilateral de la independència pot arribar a reeixir. Mentre què un hipotètic referèndum ja veurem com i quan es fa. Per això, durant molt de temps, s’anirà parlant de l’Assemblea i del referèndum.

10 de març de 2012

Del "Viva la Pepa" al "Viva las cadenas"

Ens trobem a una parell de setmanes del segon centenari de la Constitució de Cadis, estic convençut que els mitjans se’n faran ressò en els propers dies - Concretament el proper 19 de març, dia de St. Josep, d'aquí el nom de "Pepa" -. Els constitucionalistes, ara tothom es constitucionalista a Espanya, en faran el seu panegíric i ens recordaran la importància de les constitucions, sobretot de la “sacrosantainalterable” que tenim ara i que la majoria dels espanyols actuals no varen votar, i que als catalans ja no ens serveix, “Pujol dixit”.

La del 1812 va ser una constitució redactada durant la Guerra del Francès, a Cadis, mentre aquesta es trobava assetjada per les tropes napoleòniques, era un constitució de tall liberal, que recollia molt de les idees que la invasió francesa havia aportat procedents de la seva revolució, entre altres coses la supressió de la Inquisició . He dit Guerra del Francès que és com majoritàriament l’anomenem a Catalunya en contraposició a Espanya on s’anomena Guerra de la Independència.

És curiós que actualment a Espanya blasmen el nacionalisme, el dels altres! L’independentisme d’aquells als que es va sotmetre, torturar, matar i privar de les seves lleis i en canvi parlen obertament de la guerra de la Independència, entre el 1808 i el 1813 que es va lliurar contra les tropes napoleòniques.

Nosaltres portem 300 anys privats de les nostres lleis, i a ells els priven de les seves en prou feines durant 4 anys i organitzen la guerra de la Independència! Bé, una guerra de la independència en la que de més o menys bon grat hi varen participar els catalans, on varen sortir nissagues de militars famoses com els Milans el Bosch. A Espanya la perd la grandiloqüència, us imagineu que en el mateix cas, al 1940, a França s’hagués parlat de la Guerra de la Independència, respecte d’Alemanya, oi que no?

Per altra banda molts espanyols varen veure la derogació de les lleis existents i la adaptació del codi napoleònic, hereu de la revolució, com una modernització. Hi va haver-hi intel·lectuals favorables, com el cas de Goya que va morir a l’exili. La historia demostra que Josep Bonaparte no era tant mal rei, al costat dels Carles IV i el seu fill Ferran que es varen vendre per un plat de llenties.

Cal recordar que durant l’ocupació francesa a Barcelona va tornar, durant el temps de mandat del mariscal Augereau, a onejar la senyera catalana, si ja sabem que era una forma d’atreure’s la gent. Per altra banda es varen encunyar les primeres pessetes, també amb simbologia catalana. Finalment al 1812 França es va annexionar Catalunya i va crear quatre departaments, El Ter, el Segre, el Montserrate i les boques de l’Ebre, que coincidien aproximadament amb les actuals quatre províncies. O sigui, Catalunya era part de França i no del regne d’Espanya. Es per això que l’ocupació napoleònica es va perllongat a Catalunya més que a la resta de l’Estat, fins a la deposició de Napoleó i el seu desterrament a l’illa d’Elba. Si finalment Napoleó hagués “aguantat” i hagués forçat un tractat de pau, des del poder, possiblement ara formarien part de l’Estat francès.

Però la historia va ser una altra i el pusil·lànime Ferran VII va tornar a regnar, Catalunya va tornar a Espanya i va tornar la Inquisició, la constitució de Cadis proclamada al 1812 al crit de “Viva la Pepa” va ser derogada i al crit de “Viva las cadenas” es va tornar a entronitzar al “trist” tirà que va ser Ferran VII. Mentre, les colònies americanes, amb les que en prou feines comerciaven els catalans des de feia tant sols un parell de generacions, varen prendre exemple de la metròpoli i de la seva “ànsia d’independència”.

Els francesos que havien patit i fet patir una guerra d’una crueltat inimaginable, durant quasi 5 anys, varen tornar a envair Espanya al 1823, però aquest cop cridats pel monarca per fer fora als que li havien imposat durant 3 anys un trienni liberal. Hi va haver guerra, francesos contra espanyols, i morts de nou, per assegurar al tirà. La campanya dels 100.000 fills de Sant Lluís, nom que es va donar a les tropes franceses, va culminar a la batalla de la illa de Trocadero davant Cadis, no estic parlant d’un tipus d’enciam, ni de la famosa plaça de Paris, que porta aquest nom perquè allí, abans de ser urbanitzada es varen dur a terme representacions, dramatitzacions, d’aquella batalla per a distreure als habitants de la capital. Deu n’hi do també lo paons que són els francesos!

La Constitució del 1812 va ser un miratge, mentre Espanya s’enfonsava en un fangar, perdia les seves colònies i entrava en un període de decadència, la constitució de Cadis victorejada pel poble va donar pas a la crua realitat d’una Espanya endarrerida, amb un govern incapaç i tirànic només al servei de quatre privilegiats. Cap dels ensenyaments de la revolució francesa va ser aprofitat, es va perdre definitivament el tren de la historia és va entrar en un segle XIX de decadència, guerres civils i pronunciaments militars que es varen perllongar també durant el segle XX, fins al 23-F. Espanya no va deixar mai l’absolutisme/feudalisme i ha arribat al segle XXI faltant-li “les bullides de la història”que la resta de països europeus més avançats si han tingut.

De la historia, de la pròpia i la dels nostres veïns més propers, n’hauríem d’aprendre. De com del “Viva la Pepa” es va passar al “Viva las cadenas” i d’allà al desastre total. Ara també els catalans ens trobem en una cruïlla, hem d’anar amb compte que no passem d’un Viva la Pepa a tornar-nos a veure encadenats i assimilats totalment. Els catalans hauríem d’anar molt amb compte , prendre’ns en serio les oportunitats que se’ns presenten, que si ens veiem en cor de fer un pas endavant, un “Viva la Pepa”, no quedi en un brindis al sol i al cap davall no tornem al “Vivan les cadenes” amb el nostre vot a les properes eleccions.

3 de març de 2012

Simplement es tracta de votar, de debò! Democràticament

La incidència de la bandera de St. Pol ens hauria de fer rumiar a tots plegats una miqueta. Una gran quantitat de gent es va aplegar per despenjar una bandera que no estava penjada, però que s’havia de tornar a penjar perquè algú havia denunciat que no hi era.

El denunciant era una persona ex-militant d’Esquerra, si no em varen informar malament, i ex-regidor. Una persona originaria d’Astúries que quan va començar a militat a ERC, feia poc que havia arribat a Catalunya i estava aprenent català, tot això m’ho explica un santpolenc i no hauria de anar més enllà de lo anecdòtic, sinó fos pel rebombori que es va organitzar al voltant de treure una senyera que no hi era, però, que ara ja hi és!

També aquests incident serveix perquè la nova delegada del govern, “una señora de esas bien” que corrien i encara corren per la nostra capital, Doña Maria de los Llanos de Luna, una doble “d”, compte! Tregui pit i ens recordi la llei, que no és altra que la llei espanyola.

Qui va ser que va dir que als catalans ens perdia l’estètica, ara no ho recordo, potser va ser l’Unamuno,? Li haurien de fer un monument a la clarividència! Ens perden les formes! O simplement estem carregats de punyetes, massa rauxa i poc seny!

Ara ens lamentem que la comissió tècnica del mercat de telecomunicacions torna a Madrid, i algú s’atreveix a dir que desapareix la icona de l’Espanya Federal. Icona de l’Espanya federal? Au vinga! Quatre anys de baralles i litigis per traslladar a Catalunya un ens que hi haurà estat dos anys en prou feines. Per a l’únic que ha servit es per crear més anticossos, si és que encara no hi ha prou, contra Catalunya. Us imagineu a tota la gent que hi treballava, que els diuen que si volen continuar la feina s’han d’anar a Barcelona? Es devien recordar de tots els catalans i les seves famílies, total per què?

I és que els catalans volem “trajos” a mida, sembla que volem i dolem. Durant massa temps hem viscut en la ficció que érem quasi un estat i ens ho vàrem creure. Mentida! Som un comunitat de règim comú “que para la mà cada mes”. Un assalariat, que com als assalariats, ens aplicaran una reforma laboral en forma de retallada autonòmica. Serem l’ase dels cops! Volem seleccions, volem que la bandera de l’estat no onegi als nostres edificis públics, volem tenir institucions estatals i no tenim el coratge de ser un estat, amb un estat ho tenim tot, i en canvi no donem el pas, ni tant sols aixequem el peu!

Mentre, l’estat de frustració, m’atreveixo a dir de “bogeria”, d’alguns independentistes ens està portant a que es “friquitzi l’independentisme”. Després ens estranyem que la gent voti altres opcions. Clar una cosa és anar a votar a referèndums no oficials i l’altra es jugar-se el futur, deu pensar més d’un! Muntem comissions, plataformes, moviments i els desmuntem, sempre estem trobant l’efímera solució que ens portarà a la llibertat, i a cada bugada es perd algun llençol i s’acumula més frustració.

El govern central es deu fotre un fart de riure veient lo carallots que som. D’altres, alguns espavilats, han trobat, però, una veta que saben aprofitar, no per anar on hem d’anar sinó per anar fent la viu-viu, que qui dia passa anys empeny! Mentre la gent tingui ganes de “gresca i xerinola” el terreny està abonat, però poc sembrarem i menys collirem.

Mira que és fàcil, no cal fer grans manifestacions, no cal fer coses especials, simplement es tracta de votar, de debò! Democràticament a aquells que tinguin un programa creïble i factible per portar-nos a la llibertat. Compte que els que ens han de portar a la llibertat també han de ser creïbles! I aquí és on em sembla que molta gent està a l’espera. Que el que no convenç no és la idea, el que no convencen són els “idealistes”!

Crec que ens queda molt per fer, aquells de “l’ara o mai” els va quedar molt poètic l’eslògan, però el camí a la llibertat em temo que serà un camí llarg, calcem-nos! En ell ens trobarem molts “profetes” i “falsos Messies”, també sentirem, sentim massa sovint, el cant de les sirenes! I les hipòcrites crides a la unitat d’aquells a qui aquesta falta d’unitat els serveix d’excusa per no actuar.

26 de febrer de 2012

Com Robin Hood, o no?

Veient el que ha dit en Zapatero al congrés del PSOE i havent sentit un tros del discurs de Rubalcaba aquest mati,m’adono que se’ls està caient la casa a sobre, han fracassat de la manera més rotunda, i el seu fracàs en està passant factura a tots.

Veiem si no! L’esquerra socialdemòcrata va voler fer com Robin Hood però mai va passar més enllà de la intenció, per què? En primer lloc es va adonar que no calia viure les incomoditats del bosc de Sherwood que instal•lats en el poder es vivia francament bé, que no calia viure com a proscrits, quan es podia viure com reietons, que no calia combatre els homes del Sheriff de Nottinghan, quan es podia fer de Sheriff i de recaptador alhora. Només arribar a tocar el poder ja varen patir el síndrome de “l’estatitis aguda”, quantes barbaritats en nom de la raó d’Estat s’han fet al llarg de la història!

Des del poder es varen adonar ràpidament d’una altra cosa, la solució no estava en “robar als rics per donar-ho als pobres”, massa complicat i massa complicitats establertes des de el poder al que tant aviat es varen plegar i acostumar, llavors què fer? Doncs bé! Si als rics de debò no se’ls podia prendre el que tenien, calia ensenyar als pobres qui eren els rics! I qui eren? Doncs aquells que no eren tan pobres, que se’n havien sortir una mica, fins i tot una mica més, i als que se’ls podia mostrar com a privilegiats.

Que paguin els que més tenen, deien, i qui eren els que més tenien? aquells que se’n havien sortit, molts cops amb el seu esforç, el seu treball, gràcies a les seves qualitats i coneixements. Llavors què? Doncs, au vinga! A gravar les rendes del treball! Fins al punt que un petit augment de sou podia suposar pujar a un tram superior del l’irpf i acabar cobrant menys a fi de mes, brillant!

I els rics de debò? Els intocables! Doncs resulta que no eren tant rics! que eren difícils de caçar, fins i tot, aparentment alguns d’ells eren més pobres que una rata, vivien pagant humils lloguers de 300 o 400 euros per una casa de 250 metres quadrats amb piscina. Casa propietat d’una societat, societat que pagava pel que tenia molt menys que per les rendes del treball. A que endevineu qui controla aquestes societats, oi que no cal dir-ho?

I mentre, el nostre modern Robin Hood i els seus ex-proscrits del bosc de Sherwood es gastaven els diners recaptats als suposats rics, que cada cop eren més a prop de ser pobres, en una espècie de barra lliure social a la que cada cop més hi tenien accés. A més, si convenia, s’endeutaven per fer obres més o menys sumptuàries i totalment innecessàries, sempre procurant que a cap del seus “proscrits” els faltés de res. Fins que ha arribat el moment en que els pobres continuen essent pobres i els rics, que no ho eren, acaben essent també pobres i incapaços de poder pagar els seus impostos.

Ara aquesta esquerra encara fa discursos en els que diu que la barra lliure es intocable, barra lliure a la que cada cop s’hi atansarà més i més gent, ara que cada cop hi haurà menys gent per pagar “la festa”. El “Rei”, que fa poc ha recuperat el poder, tampoc ho arreglarà, els seus nobles mantindran els privilegis i tornaran a enviar els seus homes pels pobles a recaptar encara més impostos, sobretot a aquells, que cada cop menys, encara els poden pagar.

Sentint aquests dies a en Zapatero que diu que no va saber veure venir la crisi , deu n’hi do! que no llegia la premsa o que no escoltava al seu ministre d’economia? Ah! És veritat! El va “fer fora”! Sentint al Rubalcaba, que la barra lliure es intocable, sense dir qui pagarà la festa, m’adono que aquest modern Robin Hood era un “cantamañanas” que li ha fet la feina bruta al “Rei” i als seus nobles, als Intocables!

4 de febrer de 2012

Concert de Cap d'Any, el Palau del Belvedere i el Prinz Eugen

El passat dia 1 al Concert d’Any Nou que retransmeten, com ja és costum, per televisió, a part de les peces tocades i vistes en directe des de la sala Musikverein de Viena es varen intercalar peces de ballet gravades als diversos indrets vienesos. Aquest any una peça em va cridar l’atenció. Tant per la referència explicita al pintor Gustav Klimt i en especial al seu quadre “El petó” com per el Palau que hostatja la col•lecció i al mateix temps servia d’escenari per a la peça.


Vaig recordar la visita que vaig fer fa uns anys a Viena i el mati que vaig passar visitant el Palau del Belvedere, les seves exposicions, naturalment la de Gustav Klimt, els jardins... Em va venir a la memòria la persona que va encarregar la construcció d’aquest Palau d’estiu que, sense arribar a la magnificència del Palau d’estiu dels Habsburgs, Schönbrunn, queda molt per sobre de molts altres palaus dels segles XVII al XIX que hi ha arreu d’Europa.

L’encàrrec, doncs, a que em referia, fou fet per el Prinz Eugen, el princep Eugeni-Francesc de Savoia-Carignano. És aquest un personatge cabdal de la història d’Àustria i un dels personatges protagonistes de la guerra de Successió en que Catalunya va perdre les seves llibertats. Forma part d’aquella colla de nobles, bastards i fadristerns que varen protagonitzar els enfrontaments en aquella primera gran guerra europea a començaments del segle XVIII, dels que aquí en citaré dos més el duc de Marlborough i el duc de Berwick, veurem la relació entre tots tres, a part de ser coetanis.

El Prinz Eugen va néixer a Paris, era nebot segon del cardenal Mazarino, i fill de Olympia Mancini que alguns situen entre les cortesanes de Lluís XIV i encara van més lluny posant dubtes sobre qui fou el veritable pare del Prinz Eugen. Eugeni estava destinat a la carrera eclesiàstica, malgrat ell s’estimava més la carrera militar per a la que va ser rebutjat perquè era baixet i poc agraciat. Eugeni, va fugir de França i va oferir els seus serveis als austríacs. Va participar en l’aixecament del segon setge de Viena al 1683 enfront dels turcs, sobre els quals al llarg de la seva carrera militar s’imposaria en totes les ocasions, consolidant la frontera meridional de l’imperi, però també va adquirir protagonisme en la guerra de successió espanyola en la que es va imposar a la coalició borbónica , juntament amb els britànics comandats per John Churchill, avantpassat de Winston Churchill, i conegut com a duc de Marlborough també popularment com a “Mambru” el de la coneguda tonada.


Les victòries conjuntes del duc de Marlborough i el Prinz Eugen els van convertir a nivell popular en dos respectius “alter ego”, fins al punt que algunes medalles commeratives de les seves gestes els presenten com feien els clàssics amb Castor i Polux.

Bé el duc de Marlborough tenia un germana més gran, Arabelle, que va ser amant del rei d’Anglaterra Jaume o Jacob II, com més us estimeu. D’aquesta relació va néixer un bastard de nom James i malauradament molt conegut dels catalans pel nom de duc de Berwick, el primer duc de Berwick “James Fitz-James” és un avant passat de Cayetana, la inefable duquesa d’Alba, perdoneu-me la digressió! Doncs bé, el duc de Berwick, nebot del duc de Marlborough l’aliat del Prinz Eugen va passar, com a conseqüència de les lluites dinàstiques a Anglaterra, al servei dels borbons francesos. És de tots tres personatges el més conegut pels catalans, com artífex de la victòria d’Almansa front al l’exèrcit austriacista comandat pel comte de Galway, curiosament un noble francés al servei del rei d’Anglaterra, i “famós” pel terrible setge que va patir la ciutat de Barcelona.

Mentre els catalans ens debatíem per la nostra supervivència, aquesta colla de personatges de segons nivell, per sota de la endogàmica i emparentada reialesa, relacionats també entre tots ells i amb els “papers” i “fidelitats” canviats en molts casos escrivien l’historia d’Europa.

Però la historia del Prinz Eugen, la del Belvedere també ha estat la de l’art a Europa la del mecenatge i el bon gust en moltes ocasions. Eugeni no tant sols va ser un militar sinó un home il•lustrat, un dels més rics d’Europa. Posseïa una de les biblioteques més extenses del seu temps que amb el temps formaria el nucli de l’actual biblioteca Nacional Austríaca. El que ara volem recordar d’ell és el seu Palau d’estiu, el Belvedere, també el d’hivern que és al centre de Viena i actualment és el ministeri d’economia austríac. Ell com els altres són personatges que formen part de la nostra història, de la part més terrible de la nostra història on Catalunya va perdre les seves llibertats! D’ells, en el cas concret del Prinz Eugen, només en resta gaudir de la visita al seus palaus, de les col•leccions d’art com la d’en Klimt i de les futures retransmissions de la ORF cada primer d’any on habitualment surt el Belvedere. Així doncs, fins al proper ballet!

7 de gener de 2012

La generació 6-4, La tenim clara!

Recordo un cop que vaig convidar a sopar a un amic i el sentit de l’hospitalitat em va portar a preparar un bon sopar acompanyat d’un bon vi. Va ser qüestió de triar i de no gastar en excés, una estoneta a la bodega, remenant per aquí i per allà fins a trobar la millor opció qualitat/preu. Per fer-ho cal paciència i una mica de coneixement.

A l’hora de sopar recordo que parlant del vi em va dir que li havia agradat, però que ell, la veritat amb una “cerveseta” era la mar de feliç.

Malgrat tot, beure cervesa també vol, certament, el seu aprenentatge. A molts els cal superar, en primera instància, l’amargor del seu gust, després un cop acostumats, ben fresqueta es fàcil de beure.

Ara, fins i tot la cervesa a molts els costa i així ha arribat la 6-4, una barreja, pel meu gust, ignominiosa, com ho pot ser el “carajillo” que és la millor manera de fer malbé el cafè i el conyac al mateix temps.

En canvi fixem-nos l`èxit comercial de la 6-4 “cervesa amb llimonada”, ensucrada agradable al paladar de molts i una bona patacada a l’organisme de tothom. Barateta i fresqueta, no cal anar a buscar-la gaire lluny, qui no gosa prendre una? Potser jo i algú altre que no s’atreveix a dir: ”què dimonis us esteu fotent!”. Últimament encara s’ha donat una volta més de cargol cap al no res i ha sortit una nova 6-4 en que la cervesa ja no té ni alcohol.

Per valorar un bon vi, com un deia, cal un aprenentatge, ple d’esforç, encara que algú no ho cregui. Anar escollint, anar triant, anar experimentant i gastar uns quants calerons. Cal dedicar-hi temps; coneixes, aprens a decantar i obviar determinats vins i a voler tastar i conèixer d’altres.

Amb la política ens passa una mica com amb la cervesa hi ha molt 6-4 “ni chicha ni limoná”, la gent no s’esforça a entendre. Cada cop costa més apreciar un bon vi perquè no n’hi ha massa on triar i ja fa temps que ens han destrossat el paladar i tots els altres sentits, com amb els polítics!

Empassar-se la “cerveseta” sense alcohol i barrejada amb aigua ensucrada, amb colorant i bombolletes aparentment no fa mal a ningú ni exigeix triar, ni fer un gran esforç econòmic, ni anar a buscar-la gaire lluny, en beu tothom! I no fas “el notes”. En definitiva, quedes bé. També triomfa el cafè amb llet descafeïnat de màquina amb llet descremada un xic tèbia, el “xupito de xirimoia” i les infusions, quan més rares millor.

La majoria si un dia són convidats a prendre un borgonya o un bon priorat no li trobaran la gràcia, si algú els posa al davant un bon conyac, pensaran que no val la pena l’esforç.

És aquesta la política que ens toca ara viure, la de la “generació 6-4”, malgrat ja ens està sortint a preu de borgonya o priorat “deluxe”, massa cara pel que ens donen. Temo, però, que ja s’han acostumat i han perdut l’esma i el gust.

Si som incapaços de fer l’esforç d’aspirar a res més elaborat, de millor qualitat i a un millor preu. La tenim clara! I per temps!

Mataró, 13 de setembre de 2011