13 de març de 2012

A propòsit de Grècia

Malauradament Grècia està en aquest moments de moda en el sentit més estricte del terme. Torna a ser protagonista de la història a Europa, no com a origen de la nostra cultura sinó potser a com a inici del final d’un cicle històric de la civilització occidental, almenys al vell continent.

Davant la dissortada situació dels grecs, que en aquests moments mou a la commiseració de molts, també a la por de molts altres de que no siguin els únics que acabin trobant-se en aquesta situació, fa poc una amiga exclamava: “però és que ells són els pares, l’origen de la nostra cultura”, quan comentàvem la seva situació actual i com aparentment Europa els posa ara el dogal al coll.

De forma quasi accidental fa uns dies se’m va fer a mans un llibre sobre la història de Grècia, Akròpolis de Valerio Massimo Manfredi, el vaig obrir més amb ànim tafaner que no pas amb la intenció de llegir-lo, potser tant sols fullejar-lo, però quasi de sobte em vaig veure atrapat en la seva lectura.

L’autor divideix el llibre en 11 capítols i l’introdueix amb la història de la seva pròpia descoberta de Grècia i de l’amistat que establí amb un grec de nom Kostas. Cada un dels capítols, un cop escrit, es comentat per l’autor i pel seu amic Kostas i és en algun d’aquests diàlegs, tant o més interessants que la pròpia història que s’explica, on vaig començar a descobrir que tenia una petita joia entre mans. Moltes de les coses que s’expliquen tenen paral•lelisme amb l’actualitat i en d’altres es poden extreure ensenyaments més que útils per entendre el present. Almenys així jo ho he vist.

En una de les converses l’amic de l’autor li diu : “se el que penses els grecs d’avui, els atenencs, ja no tenim res a veure amb els de llavors. Som un país petit i poc desenvolupat, però t’equivoques. Vàrem començar abans que tots el demés i vàrem arribar abans que ningú. Per això estem asseguts esperant, des de fa segles, en els límits de la foscor, tant sols estem esperant.” Potser varen ser els primers en entrar de decadència, el principi de la decadència d’un Occident que va dominar el món i que ara començant per Europa està en franca regressió. Una Europa en la qual els pitjors auguris apunten que de mica en mica d’Estat en Estat pot anar caient.

El llibre fa un repàs de la història clàssica de Grècia, dels mites, dels herois, de la seva cultura: escultura, pintura, arquitectura, teatre, poesia, èpica... Com no! També de la seva llengua de la qual cada dia prenem manllevades un munt de paraules. Moltes d’elles definitòries del que ells varen crear per primer cop, com és la democràcia.

Els noms dels déus, dels herois, dels seus personatges històrics, dels seus poetes, autors de teatre, escultors, arquitectes...ens són de una familiaritat com si formessin part de la nostra història, realment és que formen part de la nostra història!

Milciades, Temístocles, Pausanias, Tucídides, Alcíbiades, els estrategs, una altra paraula grega, que els varen salvar o que en alguns casos els varen ensorrar en el més fosc dels pous.

Veiem com la ciutat d’Atenes es va dotar d’un sistema polític, del qual som deutors, de com això els va permetre alliberar-se del poder de l’aristocràcia que s’agrupava per clans (“ghenos”) i es consolidava amb aliances matrimonials. De com el sistema va evolucionar i la gent va deixar de ésser esclavitzada a causa dels deutes que no podien atendre i com ara en ple segle XXI, quan ens creiem tant lliures, som esclaus de tantes coses, com els deutes!

De com el poble es reunia en Assamblea, “Ecclesia”, us sona, oi? I triaven els seus representants, magistrats. De com es jutjava als magistrats sortints, per un tribunal també escollit, en definitiva es rendia comptes del que s’havia fet! Per tant, qui ocupava càrrecs públics sabia que no podia abusar, altrament hauria de rendir comptes davant del poble. Que diferent d’ara que els màxim responsables del tot el que ens ha passat se’n surten sense que ningú els digui pràcticament res. Que imperfecta l’actual democràcia!

Dels drets que atorgava la democràcia grega però també de les obligacions que exigia, a més obligacions més drets! Que diferent d’ara, d’aquesta societat “al llindar de la foscor”, tant mal acostumada, on tot són exigències, tots són reclamacions de drets i tothom fuig de la més mínima obligació. Que idiotes, una altra paraula d’origen grec que el seu significat original era definir a aquells ciutadans egoistes que defugien de les seves obligacions públiques. Que idiotes que em estat durant tants anys deixant fer, deixant que ens fessin!

L’ostracisme, una eina de mal emprar, però que va resultar útil, encara que a vegades es va fer servir de forma injusta. Quan un ciutadà es tornava massa poderós i el seu lideratge podia esdevenir un perill per a la democràcia l’assemblea de ciutadans podia acceptar una moció tendent a desterrar-lo. Que lluny d’ara que som incapaços ni tant sols de limitar el mandat dels nostres polítics que s’eternitzen en els càrrecs, amb tot el que això comporta. Em pregunto d’haver existit l’ostracisme a la república romana, potser s’hagués desterrat a Juli Cèsar, en lloc d’assassinar-lo, quan va ser percebut com una amenaça, perquè pensaven que volia detentar el poder més absolut, per part del Senat.

L’activitat política consistia en convèncer als ciutadans perquè votessin una o altra cosa. Tot això es produïa, fa 2.500 anys, en un debat on els líders s’havien de guanyar la confiança de l’assemblea cada vegada. Qualsevol ciutadà podia demanar la paraula i fer una proposta, però havia de mesurar molt bé el que deia i en cap cas fer perdre el temps o podia ser multat. Quants debats estèrils i sense profit hi ha avui en dia, quanta buidor d’idees, en definitiva si fossin aquells temps s’inflarien a posar multes!

Els sofistes varen marcar, també, la vida cultural i política de l’antiga Grècia, eren persones que es dedicaven a impartir lliçons de retòrica, gramàtica, mnemotècnica a aquells joves que volien emprendre carrera política. Garantien, a aquest joves, tècniques per a aconseguir l’èxit, independentment de les conviccions ètiques o la fidelitat a les institucions. Això ja ens sona més actual! Com si fos avui! Als ulls del joves se’ls veia com a triomfadors, desvinculaven la competència de la moral. El seu racionalisme expressat amb una dialèctica irreverent i burleta feia les delícies de molts. Amb el temps la paraula sofisma es va convertir en sinònim de raonament capciós, impecable, fins i tot genial en el pla lògic, però substancialment absurd. Això ens continua sonant com a molt actual en el discurs polític d’avui. Els sofistes buscaven l’èxit, el diner i el plaer, eclipsant ideals i moral; actual, actual!

Atenes, malgrat tenir un sistema democràtic va teixir un xarxa d’aliances amb altres ciutats gregues amb sistemes polítics totalment contraris, fins i tot tirànics. Amb això garantien el benestar de la societat atenenca. Això també ens continua semblant molt actual! En aquella època la consciència de ser els més forts portava a conservar aquella força, però també a fer-ne ús cada cop que es presentava la possibilitat d’expansió.

Bé acabaré, per avui, aquest llarg post al meu blog, em queden moltes preguntes que em faig. No hagués pensant que un llibre com aquest em portés a fer-me tantes preguntes i al mateix temps veure que en 2.500 anys hem avançat menys del que pensem, si és que en alguns aspecte no hem anat a pitjor.

Kostas l’amic de l’autor li fa una reflexió que també us vull trametre: “Perquè la història de la humanitat no la podem dividir en bons i dolents, perquè ningú es bo o dolent en termes absoluts, perquè saber quan de bo i de dolent hi a l’esperit humà és quelcom totalment impossible de saber. Ni tan sols podem establir quant bé produirà cert tipus de mal i quant mal produirà cert tipus de bé. La història continua essent un misteri. Els antics grecs ignoraven el nostre concepte de bé i de mal. El mateix Sòcrates que tenia un altíssim sentit moral va combatre valerosament, convençut que feia quelcom just. Per a ells tenia un gran valor la idea que la natura o els déus concedien la força a qui era capaç de fer-la servir. Una idea que avui nosaltres en diríem darwiniana. Era aquell un món en el que no existia la pietat per a qui sucumbia y, per tant, l’imperatiu era vèncer, sempre y de la manera que fos. Era un comportament més enllà del bé i del mal. Això no vol dir que no estimessin la pau. Heròdot deia, que en temps de pau els fills enterren els pares i que en temps de guerra els pares enterren els fills. Quanta consciència, dolençosa de l’horror de la guerra! Però aquella gent sabia que la pau era una situació del més precari. La visió de la natura pot inspirar la pau, però és una sensació equivocada, a tot arreu hi ha guerra; una guerra a mort per la supervivència. El peix gros és menja el petit, el falcó destrossa el colom, el lleó esquarteritza el xai. La pau era concebuda com un estat de gràcia de la remota i perduda Edat d’Or. Hesiode deia que tornaria l’Edat d’Or quan naixés una raça amb polsos blancs des del bressol.”

13 de març de 2012

1 comentari:

  1. Quina blocada més maca, Pere! Són belles les teves paraules i bell és el llibre de Manfredi.
    Has recollit un fragment que és una veritat com un temple "... Vàrem començar abans que tots el demés i vàrem arribar abans que ningú..." Sí, els grecs van bastir el pensament occidental i ara han d'esperar almoïna d'occident.
    Potser aquest és el destí de pobles grans per la seva història, petits en demografia i recursos naturals.
    Prenem nota.

    ResponElimina